dilluns, 11 de juliol de 2011

EL PLAER DE VIURE

Els humans d’avui vivim gairebé ofegats enmig de parcs temàtics, xarxes  de ciberamics, tecnologies de tot tipus, títols professionals, especialització productiva... Ja no és només el temps de treball el qui ens divideix i isola. El temps d’oci també ho fa. Sort en tenim de la vitalitat de la festa als Països Catalans, la qual és un antídot que ens obliga a sentir-nos membres d’una comunitat. Tot plegat fa que, entre una capa i una altra de vestimenta supèrflua i luxosa (i entre una màscara, una altra i una altra) oblidem qui som i el per què de la vida mateixa. I, aleshores, per si la vida no és prou complicada encara la fem més recargola i plena d’egoismes, ínfules, erudicions i enveges. Entre les enagües emmidonades la pell queda amagada del, no transpira i cada dia és més esblanqueïda sol (o bé l’exposem pornogràficament al sol fins que esdevé cancerígena, que pel cas és el mateix); i el cos i el cervell cada dia més xarons i sedentaris davant la pantalla i l’era digital (o més bulímics i autodestructius, que és ben bé el mateix perquè els extrems es toquen).
És en aquest moment, que anomenem de màxima civilització (o de “societat del coneixement”) quan diem que els arbres són monuments intocables la bellmig d’una ciutat que els mata poc a poc, quan defensem el mar mentre l’omplim de residus, quan reivindiquem el paler del vi mentre ofeguem l’avorriment quotidià amb copes d’alcohol de garrafa i pastilles, ratlles i herbes de tota mena....
Estudiar i aprendre són activitats funcionalitzades i de segregació social, com el treball,  l‘oci, la cultura..., només compten el mercadeig i l’especulació (en tot els àmbits: les emocions, els diners, els valors...),...
Hem oblidat que en el fons constitutiu del cervell i de al consciència hi ha la cerca del plaer i de la bellesa (cosa que avui corroboren les neurociències, però ningú vol saber). Hem oblidat que la curiositat naix del plaer i que el coneixement naix del plaer i de la bellesa (i cap al plaer i la bellesa s’encamina. Cap a la màxima plenitud de vida, o així hauria de ser).  Ja els primitius seleccionaven bé els llocs on anaven a viure no només en funció  dels recursos que hi havia (que també) sinó també de la bellesa del lloc ( i així mateix construïen les seves eines de pedra amb aquestes dues directrius. Ètica i estètica inseparables (i no pas perquè ho digui la filosofia), sobreviure i benestar sempre junts. Això és del que es tracta en la vida. Gràcies a això va nàixer i desplegar-se la vida. I a causa d’oblidar-ho avui matem la vida: hi ha cap altre animal (per animal que sigui) que sigui capaç de destruir el seu entorn i de destruir-se a si mateix com ho fem els humans (els racionals i emocionals...)?  Hem oblidat perquè volem conèixer i quin és l’impuls que ens mena a la ciència i a la tecnologia. Hem oblidat el plaer de viure perquè fugim de la bellesa i del benestar.
Hem oblidat el més bàsic i simple perquè ens hem oblidat de nosaltres. Ens destruïm i destruïm el món perquè, de fet, ens odiem profundament a nosaltres mateixos (i al veí encara més). Hem oblidat que vivim per aprendre a viure millor, per a viure bé i per a viure millor, a això caldria supeditar l’esforç de saviesa i de treball.