AIGUA, MÚSICA I FILOSOFIA

El pensador Francesc Pujols va començar la seva col·laboració a L’Esquella amb un article que portava per títol: “L’aigua”. Ho feia amb la seva tenaç ironia dient que l’aigua és un element sobre el qual en parlava ell, que és un altre element (jugant amb el doble sentit de l’expressió catalana: “ser un bon element” o ser “una bona peça”).

Jocs de paraules  a banda, ja saben que des de Tales de Milet (als inicis del pensament filosòfic occidental) fins a Debussy (el músic que més seriosament podem lligar a la mar) l’aigua ha estat present en les elucubracions humanes. No és estrany. L’aigua, en els seus tres estats (líquid, sòlid i gasós) embolcalla la vida. És imprescindible per a la vida i per això la busquem a Mart amb les tecnologies més avançades. Però: no només embolcalla la vida. No és un simple medi. Certament, si un llac es congela a sota hi queda aigua líquida on es pot mantenir la vida (i el gel actua com a aïllant tèrmic o crosta protectora d’ella), però cal tenir ben clar que l’aigua és: primer, el component químic més abundant a la interfase entre la terra sòlida i l’atmosfera. Segon, el principal component de la matèria viva (el 60% del pes corporal dels humans és aigua i en altres animals, com les meduses, aquest percentatge arriba al 99%). L’aigua té, entre les seves particularitats, que per passar d’un estat físic a un altre requereix de molta energia i això fa que contribueixi a assegurar la continuïtat de la vida.

Pujols ho explica amb la seva particular desimboltura: “De totes les armes que ha trobat la higiene en la naturalesa no n’hi ha cap de més poderosa que l’aigua. Aquest element, que puja al cel, per tornar més pur a la terra,  i que com el foc pot ésser més manso que un anyell, deixant-se fer tot el que se’n vol a la llar, com l’aigua al raig de la font, i pot ésser ferotge com un lleó.” L’aigua, doncs, s’erigeix en el símbol de la vida i, també, de l’Escala de la Vida sobre la que se sustenta la filosofia pujolsiana, la qual concep la vida humana com un procés de separació de l’energia de la matèria per aconseguir el màxim grau de llibertat de la matèria viva en “l’àngel” que, com l’aigua, puja al cel per netejar-se i tornar a la terra per a revifar la vida (en el mateix sentit que el Mite de la caverna de Plató). I és que Pujols passa pel sedàs científic del mite platònic per dir-nos que la vida és una mar de molècules en acció i que, com dirà en els nostres dies Jean-Marie Lehn, no hi ha una clara frontera entre la matèria inert i la matèria viva. Els territoris de la realitat s’encavalquen. Els virus són inerts i estan sempre entre la vida i la no vida, per exemple. És allò mateix que diu Ervin László en estudiar el procés de l’evolució i constatar que del món físic en va sortir el biològic i més tard el social, psicològic, polític... I, per tant, que la realitat sencera és un continu. I el mateix que porta a argumentar les seves hipòtesis sobre la llibertat humana al biòleg David Bueno en el recent treball: “L’enigma de la llibertat.” (València, 2011).

Per tant, sense les molècules de l’aigua els humans no hi seríem. La matèria viva seria impensable. Tampoc no hi seríem sense alguns elements químics imprescindibles per a les biomolècules, com el carboni, el qual és bàsic en l’estructura de: (1) els sucres (dits glúcids o hidrats de carboni que amb les seves funcions energètiques donen forma als cossos); (2) els greixos (dits lípids i que fan possible la reserva d’energia); (3) les proteïnes (que afavoreixen les reaccions químiques i fomenten la creació d’estructures); (4) els àcids nucleics que com el DNA són els magatzems de la informació genètica (del material hereditari).

La vida és allò que naix de la pols de les estrelles. És formada per noranta tipus d’àtoms (que quan xoquen i interaccionen entre ells generen un núvol ple d’energia que els modifiquen i naixen els àtoms complexes). I quan es combinen poden formar les molècules, sense els quals, com ja hem dit, la vida seria impossible. Diríem que la vida naix d’un Brain storming, com l’art i l’autoconsciència. Per això és tant ric el concepte grec de “psikhé”. Perquè és una referència a la consciència activa i a la vida i, sobretot, a allò que és la font del moviment on la vida i la consciència es generen. Heus ací una molt bona intuïció dels anomenats presocràtics, com la de Tales (que ell va agafar en préstec dels egipcis), segons la qual és al fons del mar on cal cercar el principi de la vida. La massa líquida primordial on s’agiten i xoquen els gèrmens de la vida. Per això, després de fer la seva indagació racional de la realitat, digué que l’aigua és l’origen de la vida.

Moviment i xoc dins un medi altament estable com el de l’aigua. Fa 4000 milions d’anys l’ambient dantesc de la terra va fer possible el naixement de les biomolècules que de seguida van poder interactuar entre elles. Així naixia la vida. En el caos, les turbulències i la mescla.

Qui millor ha donat expressió a aquest fet és: Debussy. Qui es va fer lligar al pal d’un vaixell perquè volia viure una tempesta a alta mar des de dins d’ella. No defugia el xoc sinó que s’hi va submergir. A “Le mer” (1905) Debussy ens conta aquesta història. Al primer moviment (de l’alba al migdia), a partir de petits moviments mostra un canvi de la llum i també de les idees a partir d’un motiu cíclic que ho uneix tot. Al segon moviment, tot en un, llança la mirada cap a al tempesta. I al tercer moviment hi ha un diàleg entre el vent i el mar. I tota aquesta música que sembla caòtica o improvisada naix d’un estricte ordre matemàtic que delimita la textura musical de la peça. La tercera part, per exemple, és, tota ella, estructurada a partir de l’aplicació de la proporció àurea. No hi ha atzar sinó estricte ordre matemàtic que, malgrat tot, mostra una plena llibertat de la música. La música (i la llibertat que transmet) és una propietat emergent de l’aplicació d’una matemàtica estricte en la construcció musical. De la combinació d’uns pocs elements en sorgeix la creació magnífica. Debussy aplica rigorosament els números però no podem reduir la seva música a aquests números, tot i que sense ells ni existiria ni seria plenament comprensible. La música, però, en ella mateix, viu emancipada dels números i tothom hi pot reconèixer la tempesta i la força de l’aigua. A través de l’aplicació de la proporció àurea o de les sèries de Fibonacci, Debussy destrueix les clàssiques frases de quatre compassos, desconcerta l’oient i genera unes textures que semblen nascudes de l’espontaneïtat i de la confusió.

No és el mateix que passa en al vida humana, nascuda d’uns pocs elements que a base d’evolució que camina plena de punts d’inflexió arriba a l’autoconsciència i a l’art?

També Fauré i Ravel van utilitzar aquestes fórmules matemàtiques i, després, les van abandonar per seguir avançant en el procés creatiu, el qual mostra la insignificança i la grandesa humana en el cosmos al mateix temps. Com diria Rodolf Llorens, la seva servitud i la seva grandesa.

“Le mer” és, com l’Escala d ela vida de Pujols, una estructura orgànica i, com diria, Rodolf Llorens, la música planta imatges i formes en la nostra consciència, ni que sigui inconscientment, i això permet il·luminar la vida. Desperta i fa quallar sentiments i emocions, canvia la nostra manera de mirar i de comprendre. Per això Debussy digué que la música és l’aritmètica dels sons.

Aquest és l’enigma de la llibertat. I un bon símbol el trobem en el vell gravat sobre la música que acompanya el text, el qual simbolitza com a partir del limitat (d’unes poques escales de poques notes) podem generar un ordre il·limitat i complexe. Ja diuen que el cervell humà és com una orquestra simfònica, però sense director.