Durant molts anys els
catalans hem mirat Francesc Pujols de reüll, sobretot des del món acadèmic. No
obstant això, a mesura que l’hem conegut millor les coses han canviat. Hom
s’adona que el pensament de Pujols és capaç de donar-nos una bona comprensió de
la realitat i que allò que ell defensa
és ben vigent quan afirma que: per a pensar rigorosament cal tenir present el
coneixement científic, que els humans hem de fugir dels dogmes i dels discursos
de la por, que hem d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos, que cal una
comprensió global de la vida humana, que hem d’abandonar les supersticions i
les pors... És a dir, també, perquè ens incita a repensar les coses i a
formar-nos una opinió pròpia a través
del diàleg per la seva lucidesa.
L’eix central del
pensament de Pujols és la coneguda Escala de la vida que té cinc graons: (1) el
vegetal, (2) el protozoic, (3) l’animal, (4) l’humà i (5) l’angèlic. Essent el
número cinc, en la nostra tradició cultural, un nombre ple de simbologia (com
també ho és la seva representació geomètrica: el pentàgon). Simbolisme que
trobem en la visió de l’ordre còsmic de Pitàgores (dels cinc planetes coneguts,
dels cinc estats sòlids coneguts, del pentagrama místic...), a la càbala (per a
qui el número cinc representava la quintaessència de la vida intel·lectual i de
les coses) i a la bíblia (en què expressa la gràcia de Déu), per posar alguns
exemples ben diversos.
El número cinc és a
la base de l’obra de Pujols. En el “sistema” de Pujols hi ha un total de cinc
escales de cinc graons cadascuna, les quals li permeten explicar tots els
àmbits de la realitat.
Certament, l’Escala
de la vida es pot reinterpretar de moltes maneres i, com va fer ell en relació
a les escales de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, reestructurar-la. A més, com a
símbol de la nostra comprensió racional de la realitat, té un alt valor
pedagògic.
El primer valor
pedagògic el trobem en la idea de la vida humana com una escala que ens permet
anar del concret al general, per tornar després al concret i reiniciar el
procés cíclic de tota educació. És a dir, d’ascens i de descens de
l’enteniment, que diria Llull. Com a símbol de la necessitat del coneixement i
de la cultura humana per anar del concret al general i per desenganxar-se del
més concret i limitat per a tenir una visió global d’allò que és objecte
d’estudi, i de la vida mateixa. I aquest és el paper de la reflexió filosòfica.
El segon, és el del símbol del coneixement i de la vida ètica com un esforç en
què podem tirar amunt i retrocedir, i això vol dir que en cap moment es pot
baixar la guàrdia, que el coneixement i la ètica són dos processos vitals constantment
oberts.
Finalment, podem
ben dir que l’Escala de la vida és una primera manera per a explicar què és la
vida. No hi res de més difícil que donar una definició tancada de la vida. De
tota manera, sí que podem dir que a la vida s’hi vinculen tres processos claus
que Pujols entén bé: la reproducció, la variació i la selecció natural (i
cultural). Per això l’escala mostra un altre fet determinant de la vida: el
sorgiment de propietats emergents (cada graó en seria una) a partir de nivells
d’organització cada vegada més complexos que ens porten des de la matèria inert
fins a la matèria viva i, finalment, la matèria cultural.
Així, seguint el
que avui sabem a través de les ciències biològiques, direm que a l’inici de
l’escala hi podem posar: (1) els àtoms (ja que tota la matèria de l’univers és
formada per uns noranta àtoms, entre els quals destaquen els de carboni i els
de l’aigua), (2) els protozous (que, com bé sabia Pujols, és un organisme
unicel·lular i les cèl·lules són els primers éssers vius que coneixem), (3) els
vegetals i (4) les plantes són els dos següents (com bé va dir Pujols, que són
éssers vius formats per una munió de cèl·lules cohesionades, organitzades
i coordinades) i, al darrer graó hi
posem (5) als humans (que estem formats per 100 bilions de cèl·lules, els qual
tenen com a propietat emergent la consciència i, amb ella la cultura, és a dir
allò que Pujols anomenà “àngel” ja que són propietats que van més enllà de
l’estrictament material i inclou l’espiritualitat).
Pensem-hi. La
tradició és aquesta possibilitat de diàleg i de construcció en comú, de debat i
de comprensió en comú d’acord amb els avenços del coneixement humà de la
realitat sencera.