dimecres, 9 de setembre de 2015

TOT PAGAT

La majoria de catalans coneixen Francesc Pujols per la profecia del “tot pagat”. Per haver afirmat que arribaria un dia en què els catalans quan aniríem pel món ho tindríem tot pagat. És a dir, que la gent ens pagaria allò que necessitéssim. Certament, es tracta d'una extravagància o, si ho prefereixen, d'una sortida de to. No podia ser d'una altra manera: Pujols era un humorista! No obstant això, els humoristes no parlen per parlar. Parlen amb estridències i amb opulència per fer-nos reaccionar (i perquè ens quedi alguna idea gravada al cap). Per tant, no podem quedar-nos amb l'anècdota. Després de riure una estona cal asseure's i tornar a llegir els motius que el van portar a fer aquesta afirmació. I, encara que sembli paradoxal, cal llegir-lo seriosament. És a dir, cal assumir l'humor amb totes els seves conseqüències. Treure la màscara del personatge i escoltar amb la màxima nitidesa la veu que parla.
Quan Pujols afirmà que ho tindrem tot pagat quan anem pel món digué ben clar que seria per uns serveis que haurem donat. Que el “tot pagat” no serà per res, ni per simpatia, ni perquè siguem els més guapos del món. Serà perquè haurem fet una aportació a la humanitat i ells, en agraïment, ens oferiran la seva hospitalitat (i el seu reconeixement). Quin és aquest servei? Haver donat una filosofia per a la convivència (de la mateixa manera que els grecs van aportar uns ideals de estètics que perduren fins a nosaltres i que el Dret Romà ha estat una aportació que després de segles continua viva). Aquesta filosofia és una forma de pensar que cerca la pau, la democràcia i la pluralitat. La convivència a partir d'una manera de fer enraonada. Ja ho veuen que el servei que hem de fer s'ho val. No ens hi posem per poca cosa, vaja. És la hiparxiologia. Una filosofia de l'existència que ens ha d'ensenyar a viure alliberats de dogmes, de supersticions i de fanatismes.
Aquesta filosofia és, també, l'expressió d'una manera de fer mediterrània. És una manera de pensar lligada a una manera de viure (a una política en el sentit ampli del terme). A un nou humanisme que, en realitat, veu de l'antic humanisme grec (com en els nostres dies Zarka rellegeix el cosmopolitisme clàssic per reformular el contemporani). Per això l'oposà als ideals germànics i protestants. Ens expliquem.
Per a comprendre la proposta de Pujols cal anar als autors clàssics i, al mateix temps veure quins elements de la cultura centreeuropea vol deixar fora de joc. I per a fer-ho cal tenir en compte una altra afirmació que ell, i Dalí, van fer explícita: que per a pensar i crear amb llibertat cal no estar lligat a un jornal. No es pot ser esclau dels diners ni del treball sempre poc remunerat. Cal tenir econòmica (estar deslligat de les necessitats pecuniàries) per a pensar i per a crear amb llibertat. Afirmació que sembla una altra sortida de to, però que tampoc no ho és. És un gir copernicà en la mentalitat occidental contemporània.
Rere la filosofia de Pujols o, més ben dit, rere aquestes dues afirmacions de la llibertat com a base de la filosofia, hi trobem Aristòtil. L'autor per a qui hi havia tres tipus de vida lliure (que, curiosament, són els mateixos que defensa Pujols): la vida del plaer (o hedonisme), la de les bones accions polítiques en pro del bé comú (la política en sentit ampli) i la vida de la contemplació de la veritat (la filosofia i l'art). Per a dur-les a terme cal que l'ésser humà estigui alliberat de les necessitats i obligacions de la vida quotidiana. De les vuit, deu o dotze hores que ha de dedicar per a pagar una hipoteca fins que es mori (perquè ens entenguem). És a dir, que agafa com a base o punt de partida la vida tranquil·la i no pas la intranquil·litat i les angoixes del dia a dia. I per això rebutja els postulats nòrdics, segons els quals el treball és la virtut que ens acosta a Déu i que salva l'existència. Pujols trencava amb la visió protestant i Calvinista de la societat. Amb aquells ideals que Weber cita en relació al pietista Zinzerdorf (1700-1760), segons els quals: “no es treballa només per a viure, sinó que es viu per a treballar, i si no s'ha de treballar o bé patim o bé morim.” Amb aquells ideals que han fet que en els nostres dies fins i tot en consumir ajudem a produir i treballem de franc per als grans productors (és allò que ha estudiat Marie-Anne Dujarier en els darrers anys). Pujols s'oposa als ideals del capitalisme més carcamal (que avui patim amb escreix) i que relaciona l'economia terrenal amb la salvació. Aquell del que Marx en va dir, en els Manuscrits filosòfico-econòmics, que serveix per a comprara allò que soc.
El model de Pujols és un model que els catalans coneixem bé. El que omple el calendari de festes i festetes que no són simple oci com a “temps lliure” o temps per anar a comprar (consumir) a la gran àrea comercial. Que són rituals i tradicions que vivim amb intensitat. El temps que es de convivència transversal i de qualificació del temps i no pas de simple quantificació del temps. Un model mol mediterrani i molt poc germànic o anglosaxó. Un model de convivència compartida i a les places. Pensem-hi. Aquesta encara és una perspectvia alternativa a alguns dels probelems que des del nord teoritzen autors com Byung-Chul Han.

diumenge, 7 de juny de 2015

RECORD A ROSEN!

Acabo de comprar el llibre que Charles Rosen va escriure sobre Schönberg. Aquest text va ser publicat l'any 1975 en anglès i traduït al castellà l'any 1983 per l'editor de Barcelona Antoni Bosch (que va portar a terme una d'aquelles iniciatives solitàries i fermes que solen aparèixer en aquest país). De la seva feina com editor en recordo (perquè els tinc, els he llegit i és ben clar el moment en què els vaig comprar): Camí cap a la Nova Música (de Webern) i Fuga. Tecnica e historia (de Soler). El de Rosen, ara, l'ha reeditat Quaderns Crema a la seva col·lecció El Acantilado (2014).
Intento comprar (o com a mínim llegir) tot el que hi ha de Rosen. És un autor que em va descobrir una nova manera de fer musicologia. I va ser un bon pianista. 
Era el curs de 2005-2006 (aquesta dada si que l'he hagut de buscar) quan em va impartir el curs sobre els estils nacionals en la música. Recordo bé tot el que vaig descobrir sobre Beethoven. Ha estat un dels professors que m'ha marcat pel tarannà senzill de qui sap molt. I un dels pocs pianistes que em va corprendre per la seva manera de tocar. Aquestes coses es mantenen vives en la meva memòria. Tocava igual com era. Feia simple allò que realment és molt difícil. Amb la llibertat de qui ha paït bé els seus coneixements i de qui estima allò que fa.
Ahir, en obrir ell llibre, vaig llegir a la solapa interior que Rosen ha mort l'any 2012! No ho sabia. Vivim tan embogits per la quotidianitat que massa coses se'ns escapen! Per això he hagut d'anar a mirar quan vaig treballar amb ell. Sembla que fos ahir!
Vaig comprar el llibre perquè Rosen és el millor especialista en segle XIX i en el romanticisme que hem tingut a Occident, i volia veure com assumia el segle XX i XXI a partir de Schönberg. 
Una petita meravella! El llibre no decep. Té la capacitat de portar-nos des de la persona al compositor i l'obra amb una facilitat insultant. Coneix perfectament el context i sap fer-nos veure l'estreta relació entre l'home, la societat i la música.
Certament, alguns dels professors amb qui vaig poder treballar la musicologia eren molt grans, però em van descobrir moltes coses i, sobretot maneres de fer i proximitats, que m'eren difícils (per no dir impossibles) de trobar a casa. Recordo el nervi de Bruno Nettl (en els curosos de 2003 a 2004 i de 2004 a 2005). Qui, si fem cas de la Wikipedia, encara és viu. Tres anys més jove que Rosen, Nettl és un nervi, tot el contrari del que era el primer. Explica més desordenat, però amb precisió. Rosen era més analític.

dilluns, 18 de maig de 2015

ELS SENTITS DEL VI


ELS SENTITS DEL VI (curs UB)
LLoc: VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès)
Setmana del  6 al 10 de juliol, 2014 / Horari de 16 a 20'30.

El món del vi en tots els seus àmbits: enoturisme, creació, elaboració, tast, promoció del territori... Aquest fet ens planteja que vulguem proposar-vos un curs amb una mostra d'allò que hi passa i que s'hi cou. Un curs que ens empenyi a saber-ne més  i que ens situï en el context actual de les cultures del vi. Un curs per  a saber-ne i per a gaudir-ne més.
Com sempre, combinarem les visites a cellers amb les classes teòriques i els tastos. I és que amb el vi passa com amb la música: no n'hi ha prou amb parlar-ne. Cal tastar-lo, escoltar-lo, olorar-lo i mirar-lo. Conèixer de primera mà aquells que hi treballen directament i unes nocions teòriques per a moure'ns adequadament en el paisatge de les cultures del vi.
El fil conductor d'enguany serà que volem que tot comenci a explicar-se a partir dels sentits i a partir d'aquí veure com es forma i transforma la nostra mirada, la nostra sensibilitat i la nostra vivència del vi i de tot el que l'envolta: el paisatge, el patrimoni, les arts... Tot plegat, fent un recorregut per la mediterrània (amb especial èmfasi en els Països Catalans) i per les diferents maneres com (al llarg de la història) hem usat els sentits per a conèixer i per a gaudir de la realitat i dels vins. Per a viure amb la màxima intensitat la vida.

PROGRAMA  http://www.ub.edu/juliols/llistat.php

dimecres, 13 de maig de 2015

GAUDÍ I MOMPOU

El so de la llum / la llum del silenci / el temps de l'art

Si establim un diàleg entre el compositor Frederic Mompou (1893-1987) i l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) tenim, primer, que en ambdós es desplega una forma d'Art creat a partir de les experiències més bàsiques dels oficis de la família. Dels oficis de la vida quotidana. De la creació d'objectes per a la vida. De la descoberta, pels Mompou i Gaudí infants, del món màgic de l'artesania del metall. És a dir, de la transformació de la matèria per a la vida. De la construcció de la forma a partir de la matèria.
En segon lloc, tenim que la naturalesa es fa present tant en els edificis de Gaudí com en les reflexions profundes del món estètic de Mompou. No pas a través de la «mímesi» o imitació dels aspectes externs o ufanosos de la natura, sinó a través de les seves regles de producció (en gaudí) i de la seva contemplació (en Mompou). Amb la qual cosa l'artista s'allibera dels lligams de la tècnica i fa volar la imaginació i el desig.
Els espais màgics de l’arquitectura gaudiniana de gran potència formal –lligats a l'ofici de calderer (de l'avi de Gaudí)– s’uneixen amb el també màgic acord metàl·lic –l’acord lligat a la foneria de campanes (l’ofici del seu avi)– que Mompou repetia obstinadament quan es produïa un fet transcendent per recrear una atmosfera on hi regna la connexió de la realitat i la irrealitat. De la realitat amb l'artesania a través de les lleis de la creació i de la creació d'espais de llum, de so i de silenci (a través de l'artesania i de la imaginació).
L'altre element important en ambdós és el temps. El temps que dóna sentit al que en el Tristrany i Isolda és la melodia infinita (i de l'acord, anomenat «del Tristany», que ara adquireix una aura d'eternitat i de temps obert, tot i que autors anteriors ja l'havien usat). És a dir, el temps que com en Hölderling, permet la instauració d'un ordre orgànic. d'una harmonia en tensió constant: viva. En Mompou, que era un compositor per a piano, quan escriu per a veu i piano, com és d'esperar, la música del piano no és un acompanyament a la veu, ans el contrari la música és, tota ella, una textura. Un cos harmònic o sònic. També en Gaudí les artesanies no són ornaments superflus a l'arquitectura. Tot el contrari són elements, sovint simbòlics (però també pràctics), que tenen un alt valor i que s'inscriuen i adquireixen més sentit en el tot de l'arquitectura.
En ambdós autors s'esdevé allò que reclamà Hölderling als «Principis per a la consecució poètica» (en una prosa poètica que reverberà en l'estil de Pujols) i que: l'expressió a través de la dramatització del temps lineal i del temps circular. No debades, l'arquitectura de Gaudí incorpora aquelles artesanies que remeten al temps històric i lineal i l'obra de Mompou inclou com a punt de partida el temps efímer dol so (de les campanes o de les notes que cal aprendre a escoltar en tots els seus matisos (com bé diu ell mateix) i dels sons dels carrers o de la infantesa. Però ambdues són obres que albiren l'eternitat o la mística del cercle: del temps circular.

divendres, 20 de març de 2015

RELIGIÓ I EVOLUCIÓ

Encapçalem aquesta entrada amb dos conceptes que a l'Estat Espanyol són antagònics: Religió i Evolució. Ja se sap, ho digué Rodolf Llorens, solen fer la Contrareforma abans que la Reforma! Aquesta és la única explicació vàlida (amb honradesa, ho diem) que podem donar a les noves imposicions que el Govern Espanyol, per obra i miracles de la mà impoluta del ministre Wert, ha fet al curriculum acadèmic dels estudiants que (amb pas valent  i la mirada encesa) van cada a dia als instituts. Cal reimposar la pregària, el dogma, la fe, l'adoctrinament i la Santa Inquisició. Viure ha de ser un dolor i una angoixa (esperant el plaer eternal). 
La creació divina és la única explicació possible per a entendre la realitat i la vida. Les teories de l'evolució són com les Falles de València. Ninots grotescos i efímers. Una disbauxa controlada pel poder. Una rialla que es desfà en focs d'encenalls i que en acabar la festa ha d'emmudir, acotar el cap i dir amén Nostru Senyor.
A la dècada del 1870 les teories de Darwin van ser majoritàriament acceptades per la comunitat científica; i fins als nostres dies. Excepte pels creacionistes de les amèriques i per la pàtria incorrupte (en segons quins assumptes, és clar) de les españas valientes i ardientes (ni que sigui a regañadientes de flechas y pelayos). De les espanyes que actuen com a  reducte espiritual de l'Occident més carcamal. 
Els del tercer terç del segle XIX eren els anys en què els catalans feien l'Anís del Mono (a Badalona), amb una clara i festiva referència a les teories de Darwin. Els de les baralles i les escissions a l'Ateneu Barcelonès (entre els creients conservadors i els positivistes progressistes). Els de les discussions que pensàvem superades. Els dels debats que fins avui semblaven foragitats del sistema educatiu espanyol (que ara retrocedeix dues centúries, com qui ni vol ni dol). Sort que de la crisi se n'havia de sortir amb més educació!
Ja ho saben prou bé vostès, fa uns quants segles, mentre a Europa creixien les ciutats, avançaven les tècnqiues i bulllien les idees (amb Montaigne, Bacon...) a les Castillas triomfava el misticisme eròticofestiu de monges i capellans; que era el millor recurs que hi tenien a mà per fugir d'una Monarquia Hispànica més pelada que una rata, corrupte i envilidora. La història no es repeteix; però a vegades és molt cruel.