Acabo de comprar el
llibre que Charles Rosen va escriure sobre Schönberg. Aquest text va
ser publicat l'any 1975 en anglès i traduït al castellà l'any 1983 per
l'editor de Barcelona Antoni Bosch (que va portar a terme una d'aquelles iniciatives solitàries
i fermes que solen aparèixer en aquest país). De la seva feina com editor en recordo
(perquè els tinc, els he llegit i és ben clar el moment en què
els vaig comprar): Camí cap a la Nova Música (de Webern) i Fuga. Tecnica e historia (de Soler). El de Rosen, ara, l'ha
reeditat Quaderns Crema a la seva col·lecció El Acantilado (2014).
Intento comprar (o com a
mínim llegir) tot el que hi ha de Rosen. És un autor que em va
descobrir una nova manera de fer musicologia. I va ser un bon
pianista.
Era el curs de 2005-2006 (aquesta dada si que l'he hagut de
buscar) quan em va impartir el curs sobre els estils nacionals en la
música. Recordo bé tot el que vaig descobrir sobre Beethoven. Ha
estat un dels professors que m'ha marcat pel tarannà senzill de qui
sap molt. I un dels pocs pianistes que em va corprendre per la seva
manera de tocar. Aquestes coses es mantenen vives en la meva memòria. Tocava igual com era. Feia simple allò que realment
és molt difícil. Amb la llibertat de qui ha paït bé els seus
coneixements i de qui estima allò que fa.
Ahir, en obrir ell llibre,
vaig llegir a la solapa interior que Rosen ha mort l'any 2012! No ho
sabia. Vivim tan embogits per la quotidianitat que massa coses se'ns
escapen! Per això he hagut d'anar a mirar quan vaig treballar amb
ell. Sembla que fos ahir!
Vaig comprar el llibre
perquè Rosen és el millor especialista en segle XIX i en el romanticisme que hem tingut
a Occident, i volia veure com assumia el segle XX i XXI a
partir de Schönberg.
Una petita meravella! El llibre no decep. Té
la capacitat de portar-nos des de la persona al compositor i l'obra
amb una facilitat insultant. Coneix perfectament el context i sap
fer-nos veure l'estreta relació entre l'home, la societat i la
música.
Certament, alguns dels
professors amb qui vaig poder treballar la musicologia eren molt
grans, però em van descobrir moltes coses i, sobretot maneres de fer i proximitats, que m'eren difícils (per no dir impossibles) de trobar a
casa. Recordo el nervi de Bruno Nettl (en els curosos de 2003 a 2004
i de 2004 a 2005). Qui, si fem cas de la Wikipedia, encara és viu.
Tres anys més jove que Rosen, Nettl és un nervi, tot el contrari
del que era el primer. Explica més desordenat, però amb precisió.
Rosen era més analític.