LA TRAMUNTANA

FRAGA I FRANCO

2012-02-06T10:18:00.000-08:00

Evidentment, Don Manuel Fraga, com qualsevol de nosaltres, no era d’una sola peça. La seva personalitat es va anar formant i transformant la llarg dels anys. No osbtant això, hi ha coses que no es poden obviar. En tot cas, és clar que no era un demòcrata. Va usar la Democràcia com a forma de perpetuar-se en el poder: els seus objectius polítics i la seva realització personal. Per a ell, l’Estat era, sempre, el garant de l’ordre perquè tenia l’hegemonia de la violència. Era etern i únic, com ell mateix!
Mentre autors com Àngel Carmona i Rodolf Llorens, ja a les acaballes de la dècada del 1960, escrivien obres fonamentals per al catalanisme, i d’una clara vocació democràtica i de llibertat, Fraga es dedicava a treballar per una dictadura feixista i defensava i era còmplice de la pena de mort.
L’any 1968, al mateix temps que Carmona i Llorens posaven les bases d’un demà democràtic i lliure, Fraga defensava la imposició de la llei i de l’espanyolitat a través de les armes (Aznar i Rajoy no es cansen de parlar del “imperio de la Ley”. Hi ha tics i actituds que no canvien!). Aquell any, el de les revoltes de l’existencialisme efímer a França, les seves declaracions van ser molt clares: Catalunya era espanyola gràcies a les armes. Primer, ho havia aconseguit Felip V, després ho va reblar Espartero i, finalment, Franco (no els recorden declaracions recents?). Catalunya era part d’Espanya perquè, una vegada i una altra, havia estat militarment ocupada (per imposició i per collons!). Aquestes eren les seves paraules. Els catalans som espanyols perquè no ens deixen ser una altra cosa: perquè hem estat militarment ocupats. Per tant, l’Estat es basa en la violència i en la mort. En la manca de llibertat. No pas em el pacte!. I aquest ha estat el gran error dels catalans: no haver entès que Espanya naix i es manté a través de la força, de la violència i de l’ocupació. Aquest és el seu llenguatge i no pas el del "pactisme", el de la "regenarció" o el de la "modernització" i l'"europeisme" que històricament ha usat el catalansime. Per això no hi ha federalistes a l’Estat Espanyol. Per això no ens entenem. No ens volen entendre i nosaltres dissimulem.
La Transició (diem-ne Transacció o Restauració ) no va ser cap pacte, com tampoc no ho va ser la Constitució del 1812 que ara volen vindicar, com digué Rajoy al seu discurs d’investidura, com a mostra de la unitat de la “Nació espanyola”. Per a ells: un país, una llengua, una cultura i una marca turística. Tot és u i etern. Com eternes són les armes.
Si algú es pensava que Fraga, amb la vinguda de la Monarquia parlamentària, va canviar la seva visió s’equivoca. Primer, va ser membre destacat d’un govern que aplicava la llei basada en l’ocupació militar, l’exili i el genoicidi cultural. Després, va usar la democràcia per seguir ocupant un lloc destactat en el poder de l’Estat. La seva visió no va canviar: quan estàvem en ple tràmit de l’Estatut de Catalunya impulsat per Margall ho va deixar ben clar: davant qualsevol dubte calia aplicar l’article VIIIè de la Constitució del 1978. És a dir, l’ocupació de Catalunya l’exècrcit per evitar que Catalunya decideixi lliurement el seu futur polític i, si vol, la seva independència. La seva visió de l’Estat i de la violència no va canviar gens ni mica. No era demòcrata. No s’equivoquin. Ho va dir ben alt: “la calle es mia” (amb l’exèrcit al costat).

SACRIFICIS I CRISI

2012-01-05T07:22:00.000-08:00

Estem d’acord en reduir els dèficits que arrosseguen les Administracions. Fins i tot acceptem redimensionar l’Estat del Benestar. Això si, els polítics hi haurien d’aportar alguna cosa. Els sindicalistes i els polítics, de dretes i d’esquerres (que avui per avui tos actuen amb al mateixa ineficàcia), resten astorats i somorts i no aporten res de positiu. Tot són excuses, retallades i demagògies. I ja ni ha prou!

Sempre s’ha dit que qualsevol crisi és una oportunitat per reflexionar sobre allò que s’ha fet a la babalà i corregir-ho. Per aprendre dels errors. Això, però, no ho veiem enlloc, ni tan sols entre els indignats que ara ja són uns desertats.

Penso que no cal ser gaire intel·ligent per saber agafar el toro per les banyes. Jo ho veig força clar. Certament, a mig termini cal fer un pacte fiscal que ens doni veritable sobirania. Abans, però, cal fer moltes altres coses a curt termini.

El primer que han de fer els polítics és agafar autoritat i lideratge i si no ho fan sols els hi hem d’obligar a través de la pressió popular.

Com? Primer, que demanin disculpes per tot el que han fet. Segon, tots aquells Ajuntaments arruïnats pel malbaratament de diners han de denunciar als qui els han portat a aquesta situació (siguin del color que siguin), els quals també han de ser inhabilitats per a la política. Els capitostos de les Caixes d’Estalvi espoliades i mal gestionades han de ser portats als tribunals.

Més coses. Primer, cal redimensionar (retallar amb progressivitat) tots els sous dels polítics i càrrecs de confiança. Com pot ser que un polític o càrrec de confiança d’un Consell Comarcal o un Alcalde o un Regidor municipals arribin a cobrar més (o similar) que un ministre? S’han de fer uns sous progressius. Estalviaríem molts diners. Segon, cal limitar els número de càrrecs de confiança. Tercer, s’han de fusionar Diputacions i Consells Comarcals en vistes, a llarg termini, a la seva nova redimensió em Vegueries (que ha de ser una nova reestructuració deflacionista i sobiranista). Per tant, en l’àmbit d’aprimar sous de polítics i acòlits i costos d’administracions hi ha passos que es poden fer ràpid (però els polítics i els seus cortesans no volen perdre privilegis ni prevendes i no faran mai aquests canvis). Només en sous i despeses corrents estalviaríem una barbaritat.

Un altre pas és redimensionar, també a la baixa, els diners als Sindicats. Les aportacions públiques a uns sindicats que han estat callats i inoperants tots aquests anys de crisi. El seu finançament ha de venir dels seus afiliats, i a ells han de retre comptes i de representar millor si volen que tothom en sigui soci (l’Administració hauria de fer una aportació mínima).

També hem de reajustar els sistema de prestacions socials per atur. No pot ser que hi hagi aturats que cobrin més de mil euros i que no aportin res (molts es dediquen a viure i a jeure els anys de paga que els pertoquen en lloc de buscar feina). Qui cobri atur ha de fer serveis per unes hores (segons el que cobri) a la Comunitat, la resta ja les dedicarà a buscar feina. Així també farem més difícil l’economia en negre/submergida.

Sembla que si tots hi penséssim una mica, i sobretot si fóssim capaços d’obligar als polítics a fer coses a través de la pressió popular, ens en sortirem. Si no, només ens apujaran els impostos, abaixaran el sou i limitaran les prestacions.

A més, conjuntament amb la reestructuració de l’Administració ja dita, acompanyada per l’eliminació del Senat (tots ens hauríem d’haver negat a votar-hi en les darreres eleccions, però els indignats es dediquen a fer assemblees i més assemblees), cal incentivar l’educació i la producció, retallar la despesa militar (intocable pel senyor Rajoy)... En fi, treballar-hi de valent (o ho patirem encara més). Més deflació arreu i més rejoveniment dels polítics. Més idees i més projectes de futur. Més valentia per part de tothom.

PUJOLS I RABELAIS (i viceversa)

2011-12-29T15:18:00.000-08:00

Si els francesos poden presumir de Rabelais, els catalans podem jugar la carta Pujols. Ambdós pensadors són dos humanistes humoristes; els agraden els àpats pantagruèlics i són intel·lectualment polièdrics. Són bromistes, però cal llegir-los amb serietat (sense convertir-los en tòtems transcendents però fugint de l’anècdota carrinclona). No són ídols però si icones de la cultura.

Tots dos ens avisen ben clarament de la millor manera de llegir-los. Pujols ho fa en el sonet que avantposa al pròleg que Joan Maragall va escriure per al seu primer i únic llibre de poesies. Rabelais ho fa amb el poema que encapçalà la seva obra magna: Gargantua i Pantagruel. Aquests, són dos poemes que diuen que per a ésser màximament humans, primer, hem d’aprendre a despullar-nos: desprendre’ns d’allò que és fútil. Aprendre a mirar allò que se suggereix i el que no es diu: que cal educar la mirada. Cal no quedar-se en la superfície de les coses i extreure suc d’allò que sembla que ja no en té. Per a entendre el que diuen, doncs, cal estar disposats a mirar més enllà del que trobem a primer cop d'ull (de l'anècdota i del sarcasme).

Per això refermen la tradició filosòfica que representa Sòcrates amb els seus: “conèix-te a tu mateix” i “només se que no se res”. I ho fan amb una rialla a la boca perquè davant la gravetat del que trobem en la realitat no podem ni morir de fàstic ni deprimir-nos. Amb ironia per no acabar com Sòcrates i com Ferrer i Guàrdia (afusellats per la ciutat).

Tots dos són humanistes i diuen amb gràcia allò que ens porta la desgràcia. La seva lluita és l’alliberament de l’ésser humà a través del coneixement. I saben que topen amb el poder establert i amb les oligarquies, els monopolis i els buròcrates. Per això dissimulen.

Pujols i Rabelais lluiten contra la superstició en la distancia. Francesc Pujols i Gregorio Mrañón lluiten contra ella en la mateixa època (en paral·lel). Per a Marañón tota la història del progrés humà es pot reduir a la lluita de la ciència contra la superstició i per a Pujols la religió ve darrera la ciència (no constreny la moral sinó que dóna ales a la imaginació).

Una altra coincidència: Rabelais i Pujols posseeixen vinyes i viuen d’elles i envoltats d'elles. La cultura del vi els amara de cap a peus. I el vi és la beguda que embriaga i que fa possible noves maneres de mirar la realitat i de comprendre-la. La beguda que ens obliga al diàleg i que es vincula, primer, amb una necessitat ferma de conèixer la natura i els seus cicles per, després, produir un bon vi i gaudir i compartir els plaers del viure. Primer, saber rigorós i, després, plaer màxim, imaginació i alegria.

La societat necessita més humanisme. És a dir, més sociabilitat i més solidaritat. Més intensitat de coneixement i més tolerància. Aquesta és la crida que comparteixen Pujols i Rebelais. Més art i menys comerç. Més diàleg i menys creences...

El ja imminent 2012, se celebraran els 50 anys de la mort de Francesc Pujols, desitjaríem que algú fes honor a aquests principis que acabem d’esmentar. Penso que fa falta.

LLETRES I VINS

2011-12-20T04:19:00.000-08:00

La subjectivitat humana consta de cervell, de ment i de consciència. Som éssers bioculturals. És a dir, que ens despleguem des del material fins a l’ideal. Abracem un mode de vida en què hi coparticipen la física i la cultura. Aquesta manera específica d’ésser i la nostra constitució ens fa mirar i comprendre la realitat d’una manera determinada i també que ens aporta una visió de qui som i de com som. Aquests dos fets són ben clars quan l’analitzem des de la seva relació amb el món del vi. Tenim unes característiques que «delimiten» la nostra manera d’ésser i de conèixer.

D’aquest mode d’ésser en surt un horitzó de sentit que es plasma en les paraules i els conceptes que ens envolten, ens travessen i ens permeten l’afirmació i la creació de la nostra vida. Les paraules, les idees, les experiències i els humans coevolucionen.

És per aquest motiu que la noció d’ebrietat és cabdal i central en la civilització humana. Essent, aquest, un concepte ben relacionat amb el vi. I el vi mateix, en la seva arrel etimològica, també el trobem estretament vinculat amb el nostre mode d’ésser. Com? Vegem-ho.

L’origen llatí del mot «vi» és «vis», el qual vol dir «força vital» i per aconseguir aquesta força cal obrir-se a l’ebrietat. L’ebri és el mediador. L’ebrietat obre l’individu a nous estats de consciència i fa flexibles els seus pensaments i les seves paraules per tal que aquestes siguin creadores. Aquesta és la idea clàssica. Per tant, la força vital del vi té una doble via: (1) l’alteració de la pròpia consciència (obrint-nos cap a nosaltres mateixos i cap a la sociabilitat) i (2) a través de la seva mediació en la nostra relació amb la vinya (amb el consegüent coneixement dels cicles de la natura, de la planta, del seu aprofitament...). I ambdues vies es vinculen amb l’ebrietat.

L’ebrietat és, per tant, una via d’experimentació i de coneixement. No és pas casual que els termes «sabor» i «saber» tinguin la mateixa arrel etimològica: «sapere». És a dir, de recerca i d’implantació de la sapiència des de l’experimentació i des de la possibilitat de crear mediacions entre la realitat (la natura) i nosaltres (els humans).

També en el món àrab hi havia aquesta visió que hem heretat. La paraula «alcohol» ho resumeix ben clarament. «Al-kohol» és un terme compost que vol dir: «allò-subtil». Un concepte que es feia servir, ja a l’antic Egipte, per a definir qualsevol «element refinat fins a la seva essència». És a dir, destil·lat per extreure’n totes les seves qualitats: per parlar de productes que han nascut d’un exhaustiu procés de destil·lació: l’alcohol de vi i els perfums. Pensem, també, en la destil·lació del raïm i d’altres fruites amb finalitats medicinals i dels minerals i les terres per a obtenir pols per al maquillatge.

Per tant tenim: que tant el concepte d’ebrietat com el de sabor apareixen estretament vinculats a la intel·ligència humana: al desplegament de les nostres capacitats cognitives. A un desplegament que comença en els sentits i culmina en la consciència (individual i col·lectiva) passant per cervell i per la ment.

El que fa la subjectivitat humana és destil·lar. Des dels sentits fins a la consciència passant pel cervell i per la ment. Destil·lar, també, l’experiència i l’experimentació a través de la paraula i, sobretot en el cas del vi, de la paraula compartida. Destil·lar, per aconseguir major saviesa i desplegar la intel·ligència. Per afirmar la vida.

El món del vi és, tant en el treball a la terra com en la producció de vins, paradigmàtic en tot el que acabem de dir. Ho és perquè parteix del més concret al més general, perquè relliga la natura i la cultura, perquè aporta tota una visió del món en què vivim. També, perquè travessa de dalt a baix tota la subjectivitat, des del més biològic fins al més cultural i de l’individual al social.

El vi comença amb una observació atenta de la vinya i amb una agricultura ben desenvolupada. Després, arriba el vi i, amb ell, arriba el tast. Un tast que permet acotar el fruit del treball al camp i aconseguir, sempre, uns estàndards de qualitat i uns productes similars (amb identitat) tot i que el clima cada any canvia i que cada collita és única i irrepetible.

Allò que comença en la vinya rebrosta en el vi. Per això, fem diversos tipus de tast: un tast horitzontal (en què hom compara vins d’una mateixa anyada), un tast vertical (que és el que fem per comparar diferents anyades d’un mateix vi), un tast químic (que és el dels enòlegs i els professionals del sector cercant els elements minerals i químics d’un vi) i un tast hedonista, el qual se centra el l’experiència dels plaers del vi (en les sensacions que aporta el vi).

Aquests tastos pateixen dels sentits: de la descoberta dels vins a partir del aromes bàsics (dolç, salat, àcid i amarg), de la seva temperatura, de la seva estringència i sumptuositat... Això és el primer que aporta el tast en boca i el contacte del vi amb les mucoses. Allò que prové de l’experiència del gust, del tacte i de les olors del vi, la qual ve acompanyada del que ens aporta la vista: de l’anàlisi dels colors del vi, el qual ens dóna pistes sobre la seva evolució (de la seva bellesa i de la seva vellesa). Un exemple: un vi negre jove tindrà uns colors morats (i una barreja de taronges i blaus), si ha passat per la bóta tindrà uns tons de cirera (pel seu envelliment) i si és un vi més vell (amb més evolució) el seu roig serà un roig-teula.

A partir de les diferents modalitats de tast fem una anàlisi de les qualitats organolèptiques del vi a través dels sentits, però amb això no n’hi ha prou. Cal fer-ne una anàlisi que estigui acotat i projectat per les paraules, les quals també permeten el diàleg entre els diferents tastadors (el diàleg per aprendre més i la socialització del que hem après.). la paraula acota i dóna ales a l’experiència del tast.

La paraula és mediadora i és anàlisi: aporta al món del vi una nova destil·lació que ja és cultural i que treballa a través de la ment i de la consciència. Una destil·lació individual i col·lectiva. És coneixement i és creació. Una tercera destil·lació que s’afegeix a les que prèviament han fet els treballs tècnics (a la vinya i al celler) i l’experiència a través dels sentits. I quan tenim clar això retornem al lligam que abans hem presentat només des de la perspectiva de l’etimologia entre els conceptes de «sabor» i de «saber» perquè redescobrim que «tenir intel·ligència» es correspon amb «tenir bon gust». I també és quan comprenem aquesta triple destil·lació humana del vi quan agafa nova volada el concepte àrab d’«alcohol» com a «descoberta de la subtilitat» de la realitat i de les experiències humanes.

Cada llengua aporta una nova visió del vi, i aquesta és una mirada que s’interioritza i que es comparteix al mateix temps. Una perspectiva que li dóna força, vigència i pluralitat. Una conceptuació que és històrica i cultural.

Cada llengua, per exemple, parla dels vins posant l’accent en aspectes ben diferents: els americans destaquen els relacions entre la qualitat del producte i el seu prou, els anglesos se centren en l’anàlisi dels aromes, els francesos usen molt de vocabulari per a parlar de les sensacions...

Cada llengua és una mirada i cada metàfora tot un món. Un valor que s’afegeix al vi perquè cap llengua fa mera descripció del vi: hi aporta un nou plus de subtilitat. La paraula troba i retroba un vi. És poesia, és seducció i suggerència: nodreix la memòria i li dóna nous índexs. Afegeix un grau al plaer i al saber. Fa patent la sapiència que acompanya al món del vi o, en termes més actuals, l’enosofia.

DUBTES

2011-12-14T15:41:00.000-08:00

En menys d’una setmana és la segona vegada que veig la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. Ha estat, amb la sèrie Skins, un bon descobriment. Són expressió dramatitzada de la vida humana. Dic dramatitzada en el sentit estricte del terme: posta en escena dels problemes per mostrar les tensions de la vida. La música d’Anthony hi encaixa perfectament: és melangia lírica. Hi encaixa perquè és expressió del silenci (pel seu to encaixa amb Coixet i per la seva estètica amb Skins). És a dir, perquè totes tres formes de parlar de la vida mostren que rere el que es diu hi batega alguna cosa més. No són autoreferents. El que expliquen no s’acaba amb el que diuen. Tot el contrari. Diuen poc i obliguen a mirar enllà. Un enllà que és endins. És a dir, un conèixer que és reconèixer i conèixer-se i reconèixer-se. No soc un simple joc de paraules per distreure’s una estona.

Sobta trobar aquestes tres obres d’art en un present com el nostre. Ancorat a la paraula morta, al so excessiu, al silenci buit. En la idolatria de la mort. (No és estrany que el 70% de els malalties laborals sigui o bé depressions o bé angoixes).

Ho va dir Plató en enfrontar-se als sofistes. No volem ídols ni idolatries i doctrines dogmàtiques. Volem icones: icones de la realitat que poblin la nostra memòria. Icones que ens facin ensumar que allò que mostren és una part petita de tot el que ens volen ensenyar i que ens envolta (si les contemplem amb atenció i si en gaudim). Si hi dediquem un temps en silenci. És a dir, que moguin el pensament i li donin flexibilitat.

Les paraules i l’art han de ser un pont cap a la realitat i cap a nosaltres. No són un mur, tot i que avui les usem així per lluitar i no dialogar, per protegir-nos del que no volem pensar, per fer veure que sabem moltes coses... Les paraules i l’art han de ser icones i no pas ídols perquè no cerquen la saviesa sinó el dubte. El dubte que ens humanitza perquè dóna un sentit i una dimensió humanes a la realitat sencera.

OLOR DE VI

2011-12-11T15:13:00.000-08:00

Els humans som mamífers. L’olfacte és el nostre gran sentit, tot i que pel fet d’ésser bípedes i bioculturals la vista és considerada el nostre sentit més important. Les olors i els colors són importantíssims en el tast del vi. Inciten a beure i donen informació de primera mà. Olors i colors que a través del vi ens porten a la ment un territori: En paraules de Mauricio Wiesenthal:

«Els vins s’assemblen sempre a les terres on es conreen. El Chabilis és esquerp i tancat com la vila on naix. El Xerès és sec, fi i aristocràtic com un andalús educat a Harrow. I el Penedès és un vi obert i comunicatiu, harmoniós i viu, ben estructurat i clàssic.»

Per gaudir bé d’aquests colors i d’aquestes olors cal fer-ho en les copes adequades. Cada vi té la seva copa i cada copa fa la seva funció a l’hora d’explotar les característiques de cada vi. Gaudir dels seus colors o flairar les olors és un exercici de silenciosa calma. Un exercici d’aprenentatge i de memòria. Gràcies als tastos de vins jo he après a recordar les antigues olors que de petit havia assumit inconscientment: la de la humitat d’un celler de pagès, la de l’estable del matxo i les olors humides del sotabosc. Totes elles les redescobreixo en alguns vins. I en conec de noves. I tot plegat em plau i m’obliga a esforçar-me en el record i en el coneixement.

De la meva infantesa recordo dues grans olors. La primera és la de xocolata de la fàbrica de bombons que hi havia a mig minut de casa. La segona és la de la verema i de la brisa que omplia els carrers de Vilafranca (i també la dels pobles dels meus avis) al setembre. Avui, ambdues han desaparegut de la nostra cuitat. En elles, però, hi ressonen les paraules que Pere Garses va escriure des del seu exili l’any 1987:

«la vida sedimenta i enriqueix els records de la infantesa i de l’adolescència, i els atorga un significat, potser inadvertit en els primeres edats, però que pren força i consciència quan ens fem grans. És magnífica i pren volada, la visió del paisatge, dels colors del camp, dels poblats i de les masies, de les pedres, de l’herba, dels conreus, dels arbres, i s’enyora la gent i els costums que han format el pòsit dels sentiments i les idees.»

Els sentits són a la base del nostre viure i del nostre coneixement. I a través de la memòria recorren en diagonal tota l’amplitud vital que va des del cos fins a la consciència i la sobreconsciència.

En la nostra memòria hi ha unes olors (olorem les 24 hores del dia). Són aquelles que conformen el nostre entorn i allò que hi passa. Al seu torn, el 75% de les emocions estan influenciades per determinades olors i, si ja els posem en relació al vi i al brandi, veurem que hi ha olors que estimulen i altres que relaxen. Pensin, també, que hi ha olors que inviten a beure.

Mirin si són importants, les olors, que en algunes empreses aromatitzen els oficines per fer augmentar la productivitat i que l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) va encarregar una olor corporativa per fer-la arribar als veïns (i l’equip de Sandra Iruela va apostar per l’olor de la fusta, el cep i les xemeneies enceses. Per un perfum amb caliu que recorda l’hivern).

A través del tast del vi, enfortim el lligam entre les olors i les imatges. Aprenem de la importància de la memòria i del record. Gaudim dels sentits. Restaurem la importància del sentit de l’olfacte, que és el sentit més potent que tenim els humans. El plaer dels sentits bressola el plaer del beure i, aquest, el de la sociabilitat. Ho diu ben clar Jesús Tusón:

«Ens permetem parlar de els qualitats humanes com si fossin sensacions de l’olfacte, de la vista, de l’oïda, de la pell i del gust. I és d’aquesta manera que els humans ens entenem pels sentits.»

D’una persona en podem dir que és dolça o brillant (com un bon vi), el seu caràcter el podem caracteritzar com a suau, aspre o insípid... En parlem fent referència a colors i a olors que no són simples constatacions objectives. Que són experiències amb càrrega emotiva i de valor.

Com diu Rodolf Llornes, els catalans pensem amb els sentits. L’amor no mor de gana sinó d’empatx i hi ha abraçades ofeguen. «Als catalans, aferrats als cinc sentits i arrapats a les coses corporals, ens ve costa amunt pensar l’esperit sense cos, el perfil sense figura, i les formes sense matèria», escriu l’any 1968 a Com han estat i com som els catalans. Pensem amb els sentits i els nostres estats d’ànim els compartim en relació a sensacions. Per a nosaltres, «meditar» és «barrinar», «escollir» és «garbellar», de la decisió de fer alguna cosa en diem «fer un cop de cap» i convèncer a algú d’alguna cosa és «ficar-se’l a la butxaca». Som tastaolletes i l’agricultura és ben present en la forma de parlar: de fer bondat en diem «llaurar dret» i preparar-se el «lligar-se els espardenyes». Com ens recorda Llorens: «Amb els sentits ben oberts mirem enfora i fugim d ela intimitat confusa. Les coses han de ser concretes i tenir substància i colorit.»

El plaer és la clau de volta que incita als sentits a obrir-se al món. Després ve la tasca de codificació. El món n’és ple de codis: un codi de barres, una partitura, una fórmula química o una fórmula matemàtica en són clars exemples. I la tasca de codificació implica l’atenció i l’aprenentatge. Copsar què ens diu un vi i com ens ho diu.

El vi parla a través dels sentits i ens parla amb un llenguatge particular. Un llenguatge que, certament, codifiquem amb metàfores i que compartim però, també, un llenguatge que és percepció: percepció de textures, de sabors... Passa el mateix quan estem amb una persona. Aquesta ens parla amb paraules però també amb el gest, amb la mirada, amb la tensió –o no – que hi ha a l’atmosfera... Des del primer so que produeix el tap quan obrim una ampolla de vi o de cava fins a les olors que ens transmet, el seu color, el seu pas per la boca, el reregust que ens deixa... Tot és un llenguatge que ens parla d’unes maneres de fer, d’un paisatge... Així mateix, si el maridem amb el menjar el vi descobreix nous gustos, nous contrastos i nous palers. En sobre al món i desperta la nostra voluntat de joc.

TEMPS DE CRISI / CRISI DE TEMPS

2011-11-27T13:53:00.000-08:00

Per als clàssics, el Déu Cronos era la divinitat que es menjava les seves criatures. Es a dir, el temps acaba per destruir allò que ha creat. En Shakespeare hi trobem la mateixa idea i les ciències actuals diuen (i ho venen com una gran novetat) que el coneixement ens ensenya que els humans no som res.

Tots sabem, encara que no ho vulguem reconèixer, que la veritable finalitat de la vida és la mort. La mort és la darrera i veritable conseqüència de la vida. La seva única conseqüència real i innegable. També la fi del nostre univers i el de la vida mateixa. Fins i tot sabent que l’univers s’expandeix, aquesta, és una conclusió que no ens amaga la realitat. La finalitat de la vida és la mort. No cal ser pessimistes, però tampoc no podem viure d’especulacions que inflen fins a rebentar tot el que toquen. Cal tocar de peus a terra per viure amb la màxima plenitud cada dia (i per deixar un món millor).

Quan no assumim aquesta realitat som vanitosos i som especuladors. Vivim angoixats i estressats perquè vivim abocats al demà (al nostre presumible i meravellós futur): a un demà que ni hem vist ni coneixem ni podem preveure (qui ens diu que no morirem en uns pocs segons?).

L’especulació porta a la crisi i la crisi porta a la pobresa i a la mort. I no només a la mort econòmica sinó, també, a la mort de les idees i del pensament, d’allò que ens fa humans (a la convivència, a la sociabilitat i al benestar). Per tant, l’especulació és la vanitat que mata tot el que toca. Aquesta és la nostra crisi. I ningú no assumeix, ni l’obliguem a fer-ho, responsabilitats. I aquesta seria la lluita dels autodenominats indignats (exigir responsabilitats i canvis de fons) si no volen acabar morint per inanició i per pura especulació sobre el seu valor i la seva importància.

Cal posar en valor la deflació, en el pensament, en l’acció i en l’economia. Deflació no vol dir feblesa. Ans el contrari, vol dir fermesa i concreció. Vol dir: no centrar-nos en el més gran i inabastable per influir, revolucionàriament, en el concret. Aquest és el repte. La resta són fogueres de pura vanitat (perdre el temps i matar el temps).

ENOTURISME?

2011-11-18T12:22:00.000-08:00

S’acaba de fer una jornada sobre l’enoturisme. Una altra! Amb aquest tema passa com amb la crisi: en parlem i en parlem però no fem el que diem que cal fer. No anem al fons de la qüestió. Fa anys que diem que per aturar la crisi cal formació, innovació i emprenoderia però no hi hem invertit. Fa anys que parlem d’enoturisme i diem que cal desenvolupar-lo generant destinacions turístiques però ens quedem en ben poca cosa. Ho hem tornat a dir. Tornem a posar el repte sobre la taula. N’hi ha prou? Com gastem els diners? Diem que ho podem aconseguir..., pe`ro no posem fil a l’agulla.

Avui, el món del vi és inseparable del concepte d’enoturisme, del paisatge vitivinícola i de la qualitat dels vins convertint-se aquests dos fets en ambaixadors del país i de les seves zones vitícoles (conjugant els plaers del vi i de la gastronomia amb les nocions de salut i de qualitat turística). Però estem cometent errors. No és bo que cada zona productora digui que ella és la «Toscana Catalana». La Toscana és la Toscana. Ras i curt! El Priorat és el Priorat, el Penedès és el Penedès i l’Empordà és l’Empordà. Ja n’hi ha prou de provincianisme de tercera regional i d’individualisme de rebotiga. Algú aniria a vendre un vi dient que és com el que fa el seu veí? Si a mi m’ho fan compraria l’original i no pas la còpia!

L’enoturisme avança, és cert, i ho ha de fer d’acord amb els productes, el paisatge, el patrimoni industrial i arquitectònic vinculat al món vitícola, el desplegament de serveis... I això passa en una societat en què l’enoturisme ja és una activitat destinada a vendre experiències. Ho deia ben clarament la propietària de l’antic Hostal Sport de la capital del Priorat en dir que si fa noranta anys l’establiment havia nascut per donar llit als traginers i als viatjants ara es dedicava a fer d’operador turístic i a vendre experiències. El canvi el tenim més o menys clar tots. Ara bé, em sembla que no acabem d’assumir el repte que tenim entre mans.

L’enoturisme apareix vinculat a la dualitat que sempre acompanya al vi: d’una banda hi ha l’aspecte biològic i de l’altre el cultural. Beure vi no és un mer acte nutricional. Comporta aspectes socials, rituals, criteris culturals... I avui el vi, i sobretot el bon vi, es relaciona amb gent culte, amb la dieta mediterrània, amb l’enoturisme... Amb un cert prestigi social i cultural. Ho tenen ben clar els qui organitzen el Vijazz a Vilafranca del Penedès o las impulsors de la Festa del Vi i del Vi Novell a Mollerussa. El vi és símbol d’uns territoris. Adquireix centralitat en aspectes patrimonials (turisme, paisatges, alimentació...), educatius, culturals i econòmics. I això no ve de fa poc temps. Ja era així a Egipte, en la cultura greco-romana i en la cultura jueva. El vi gaudeix d’una aura de romanticisme, els famosos munten cellers, apareix un fort intel·lectualisme lligat al consum del vi (i ja hi ha qui ha dit que tanta poesia ha allunya al consumidor mitjà del món del vi). Als USA el vi només el consumeixen les elits, a Catalunya hem passat del consum diari de vi a granel al consum en moments molt concrets de vins de qualitat. De la taverna i del rebost de casa a l’experiència gairebé artística (bevem enmig de vinyes, escoltant música...).

L’enoturisme es desplega en un context en què la dimensió social del vi mostra bé com el seu ús és un elements d’estratificació social (no tothom pot beure els àpats vins que costin 80 euros l’ampolla). Avui, ja no hi ha només estratificació en la producció sinó també en el consum. A més, en aquest nou aparador de sensacions, experiències i emocions que és l’enoturisme, el vi esdevé un reclam patrimonial: una eina per a dinamitzar territoris. L’enoturisme busca un plus al turisme de sol i platja, el qual es concreta en poder adquisitiu, nivell cultural, cerca de plaer i de tranquil·litat, relació amb el patrimoni. Trenca els estereotips habituals del turisme i cerca nous valors. (Pensin que no és fins a l’any 1992 que la UNESCO començà a parlar de «paisatges culturals»). Això implica, també, que el turista deixi de ser un mer espectador i passi a ser participatiu.

L’enoturisme no consisteix en visitar una bodega. No es redueix a què ens expliquin com es fan el vi o el cava. Ha d’aportar quelcom de singular i de qualitat. A més, s’ha de tenir en compte que també fa turisme del vi gent a qui no li agrada el vi però si el seu entorn. És a dir, que cerca allò que no és habitual. I aquests fenòmens són una transformació radical del turisme que es va imposar a les dècades del 1950 i del 1960 i avança des de la dècada del 1990. I també és ben diferent de les formes de viatjar tradicionals: dels grans viatges dels segles XVII i XVIII i del viatger romàntic del segle XIX. És una segona fornada del turisme que naix al segle XX amb l’aparició del temps de lleure que va nàixer a la Gran Bretanya amb la Revolució Industrial.

Era l’any 1997 quan el Penedès es va convertir en la primera zona vitícola de l’Estat Espanyol que va cera unes rutes del vi. Amb tot encara hi ha poques dades fiables del seu funcionament i aquesta és una mancança que s’hauria de resoldre amb rapidesa (sobretot si hom vol que una zona vitícola esdevingui una «destinació turística»). De la seva banda, el priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà han creat la marca «Paisatges del vi» per promoure l’enoturisme i com a compromís amb la conservació del medi ambient. Per a Oriol Mirabell (professor de turisme de la UOC) el turisme del vi s’ha d’entendre com un turisme de sensacions i de sentiments en un territori perquè és una forma de turisme que inclou la natura i la cultural.

Filosofia i filosofies

2011-11-13T13:47:00.000-08:00

Tornant del II Congrés Català de Filosofia, celebrat a Sueca i organitzat per les societats de filosofia del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, llegeixo un article José Antonio Marina. No se per què, però sempre que torno d’algun viatge me’l trobo als diaris. I sempre em decep profundament i em mostra allò que no hem de fer.

El segon congrés ha estat un èxit de la cultura i de la filosofia que és fa a casa nostra. Un èxit de col·laboració dins els Països Catalans. Ho demostren les complicitats entre les tres associacions de filosofia que l’organitzaren i la presència dels rectors de quatre universitats diferents. També la bona organització, dirigida per Xavier Serra, la presència de 90 congressistes i la seriositat del que s'hi va fer.

S’han posat les cartes sobre la taula. I això és bo. En La filosofia catalana hi ha bones perspectives (la traducció al català dels filòsofs presocràtics o el Journal of Catalan Intellectual history en són dos bons exemples). També conserva, però, alguns tics a corregir. Cal, per exemple, que els joves coneguin millor i amb rigor als filòsofs de catalans i cal adquirir major consciència del que vol dir fer filosofia.

En l’article de Marina hi emergeixen coses que també hem vist al congrés i que cal corregir. Primer, dedicar-se a autoglorificar-se. Segon, fer veure que la seva filosofia és científica perquè rebateja conceptes filosòfics com a conceptes científics: tradueix el concepte de “voluntat” com a “sistemas ejecutivos del cerebro”. Certament, la filosofia i les ciències han de caminar plegades, però... No podem usar nous llenguatges científics com a simple maquillatge innocu (que molt perjudiquen a la filosofia). Marina fa aquest exercici de retòrica per dir que cal educar als joves perquè siguin capaços de superar la tirania de l’impuls mitjançant el control de la voluntat, el qual implica prendre decisions i deliberar sobre les accions. No en faré més comentaris. Cal dir que educar la voluntat és el gran objectiu del sistema educatiu? Si Marina vol parlar del “misterio de la voluntad perdida” (que és el gloriós títol del llibre que dedica al tema) em sembla que ha de ser més seriós. Que ja n’hi ha prou d’escampar idees psicoanalítiques que defensen la imposició de cotilles.

En fi, felicitem-nos per la filosofia que vol tenir un espai propi en aquesta cultura i que vol tenir una clara voluntat d’ésser.

Pensar

2011-11-06T10:04:00.000-08:00

Tot el que podem fer els humans en aquesta vida és insignificant, però ho hem de fer. Només cal aixecar el ulls cap al cel a la nit o veure com ens tracta el capitalisme financer per veure que som ben poca cosa. El que fem, però, és el que perviu de nosaltres, i el que som. La nostra petjada, encara que sigui petita i efímera. La nostra possibilitat de donar sentit a la vida i de compartir-la. Hem d'evitar el pessimisme i la megalomania. L'un i l'altre ens porten a l'autodestrucció. (Bons exemples d'aquesta afirmació els trobem en el comunisme i en el capitalisme financer). No podem obviar ni la nostra responsabilitat ni la nostra dignitat, individual i col·lectiva. La nostra vida ressona i es desplega en la paraula que ens fa més forts i que ens ha convertit en animals polítics. No ho podem oblidar.

Del vi i les arts

2011-11-03T11:17:00.000-07:00

La multitud d'aspectes socials, econòmics, culturals, rituals... que es relacionen amb el món del vi tenen el seu reflex en el món de la creació artística. Si ens centrem en l’època de la Mancomunitat de Catalunya hem de parlar, en primer lloc, de dos artistes ben diferents. El pintor Antoni Nogués i el gravador Enric Cristòfor Ricart. L’un és l’artista de la taverna i de l’embriaguesa popular. L’altre és l’esteta noucentista i simbolista. Si l’un reflexa la dansa i el joc l’altre el conreu i els treballs al camp. L’un és el caos i l’altre l’ordre. L’un és el color i l’altre la mesura. I si això ho traslladem al terreny de la filosofa ens apareixen les figures de Francesc Pujols i Eugeni d’Ors, que són els representants de la rauxa i del seny, respectivament.

Sobre en Nogués són de destacar les paraules de Francesc Pujols, qui també va escriure el text que acompanya els dibuixos dels llibres La Catalunya pintoresca i Xavier Nogués pintor del vino:

«Fa servir les caricatures com un ganivet per obrir la carn de la concepció i fer-ne sortir l’ànima com una font que raja i en les pintures del celler de les Galeries Laietanes, fetes a tall de dibuix sobre la paret com si fos un paper, i fent córrer el pinzell com un llapis [...]. Hi ha tota la borratxera de la inspiració com si cada dibuix i cada figura fos una bóta plena del vi de l’emoció vital que tot ho anima.»

També en el terreny de la música tenim les obres d’Enric Morera i d’Apel·les Mestres. El primer parla de la vinya i del pagès i el segon de la taverna. Una altra vegada, les dues cares del món del vi. El primer va composar el Cant a la vinya amb lletra d’Àngel Guimerà i el segon la Cançó de taverna que avui és un de les peces imprescindibles de la cultura popular de Catalunya.

Una altra mostra de la importància del vi a Catalunya és la seva important i constant presència constant en la sàtira i en l’acudit. El trobem a les pàgines de publicacions com El Papitu, l’Esquetlla de la Torratxa i La Campana de Gràcia de la mà d’Opisso, Castanys, Juneda i Apa. I ja en els nostres dies també és protagonista en sèries televisives, per exemple Nissaga de Poder, i en best-sellers com El Celler (2007) de Noah Gordon.

Tampoc no podem oblidar-nos del món de la pintura: dels magnífics quadres de Joaquim Mir que van impressionar Josep Pla, de les obres de Martí i Alsina, els paisatges empordanesos de Lluís Roure i en les obres que Picasso pintà quan va estar a Gòsol. No podem deixar de pensar en l’obra de Joan Miró quan aquest va estar-se a Montroig ni en els quadres Natura Morta viva i El carro de Bacus de Salvador Dalí. Joan Miró ho tenia molt clar: deia que treballava com un bon pagès i com un vinyater. Considerà que el seu taller era com un hort i que s’han de saber podar bé els plantes perquè aquestes siguin vigoroses. L’art, com les plantes, creix i madura en ell i per això treballava moltes obres al mateix temps. Els estius que va passar a Montroig van ser de vital importància per ala seva pintura: per la seu desenvolupament com artista i, curiosament, Joan Miró arribà en aquest poble del Camp de Tarragona l’any 1911 (l’any que, com hem vist, morí Joan Maragall i Eugeni d’Ors va escriure La ben plantada i, també, del Primer Congrés d’Ateneus de Catalunya). Allà va començar a pintar La masia (1911-12) i Vinyes o oliveres de Montroig (1919). El setembre de l’any 1917 li escrivia a Josep Francesc Ràfols Casamada: «aquest paisatge que veig davant meu, on escric, olivers, garrofers i ceps, i molta llum, desperta una emoció totalment diferent d’un carrer de nova York.» A Montroig Miró sent l’emoció que posa en guàrdia a l’artista, mou la seva vocació i obre nous reptes a la seva tècnica.

Finalment, hi ha la literatura. Tampoc en aquest àmbit ens hem quedat curts els catalans. Al costat de Josep Pla, que converteix en art el tractadet La psicologia dels nostres pagesos de Josep Mª Rendé a El pagès i el seu món, i les Vinyes verdes vora el mar de Josep Mª de Sagarra, hi ha tota una munió d’obres i un eixam d’autors. Destaca per sobre d’altres àmbits literaris el de la poesia. Joan Maragall, Joan Margarit, Vicent Andrés-Estellés, Marià Manent, Gerard Horta i Joan Salvat-Papasseit són autors del segle XX que podríem esmentar. Mirin que escriu Salvat- Papasseit:

«Plovia a la vinya

I el raïm madur

De l’aigua es polia i era negre i dur:

Quan el sol sortia

Dos gotims diria que eren els teus ulls.»

Entre els qui han poetitzar la vinya i el vi a la cultura catalana hi ha Ramon Llull, Ibn Khafaja d’Alzira i Ibn Al-Yamani d’Eivissa, i entre els contemporanis també hi trobem Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli, Teresa Costra-Gramunt i Sebastià Alzamora.

ATUR I DECADÈNCIA

2011-10-31T09:36:00.000-07:00

Qui atura la crisi?

Deien que el pitjor any de la crisi seria l'any 2011. Passat l’any 2010 em pensava que els economistes s’havien equivocat, però veig que no. Acabem d’arribar a la taxa d’atur més alta de les darreres dècades, i el més és calent és a l’aigüera. Hi ha sectors, els més qualificats, que generen un poc d’ocupació. Hi ha sectors que estan funcionant bé, com el turisme, i només generen ocupació temporal.

Tot i que no hi entenc hi ha coses que no encaixen i que caldria debatre amb profunditat. Com és que es va deixar avançar la bombolla especulativa sense posar-hi cap mena de fre? Com és que els Ajuntaments van gastar i endeutar-se sense cap mena de consideració ni de previsió dels costos futurs del que feien? Com és que ningú no demana responsabilitats per res (ni als polítics ineptes que han gastat allò que no tenien i que han afegit un problema molt gros de liquiditat al propi de la crisi)? Com és que els directius de les caixes han omplert indecentment les butxaques mentre tots estàvem en crisi i ningú no ha fet ni dit res? Com és que el moviment dels indignats ha estar incapaç de generar ni una proposta de llarg recorregut i amb calatge? Com és que la política econòmica europea segueix tenint com a màxima dificultat els interessos de cada estat i ningú no hi fa res? Com és que els polítics s’agenollen davant els especuladors i ningú demana responsabilitats per res?...

Diumenge, un diari d’aquest país entrevistava als Consellers de Treball que han exercit em els darrers anys. Què van dir? El que fa anys que sentim però que ningú no porta a la pràctica! Cal més formació i polítiques actives, apostar per la qualitat i per diversificació del mercat laboral, ajudar als emprenedors... Paraules buides. El que s’ha fet des del Govern de Madrid ha estat econòmicament i socialment nefast, i el Govern de Catalunya no té capacitat de maniobra (ni competències ni recursos). Catalunya no te sobrinaia, és expoliada i mensypreada en les inversions que afavoririen el teixit industrial i productiu. Fa trenta anys que l’Estat Espanyol parla de solidaritat per crear una societat que viu de subsidis i de “pelotazos”. És llastimós, però el Goevrn de Catalunya només pot retallar (per la baixada dels ingressos i pel malbaratament dels anys anteriors) en educació, sanitat i cultura perquè els diners que rep són finalistes. I això és perjudicial per demà. Hi ha una indignació generalitzada que no és vehicula cap enlloc i que és incapaç de generar cap tipus d’expectativa real (als ciutadans ens tenen captius en la precarietat i derrotats en les idess). A Madrid ningú retalla les partides que donarien suc, per exemple les despeses militars, etc. A Catalunya els polítics fan atzegueiades diverses: el Consell Comarcal de l’Alt Penedè no disposa de liquiditat però els tres partits principals pacten sous i càrrecs de confiança (i per pagar-los han de demanar um crèdit)! Es funciona com si la crisi no existís, i després no saben perquè la gent no vota. Em sembla que tenim el món al revés però que tant se’ns en fot. Hi ha molts indignats però guanyarà el PP per golejada! Ja ho diu la darrera enquesta publicada: la immensa majoria dels joves espanyols aspiren a ser futbolistes: a treballar poc i a viure bé.

PAU MILÀ I FONTANALS: REIVINDICACIÓ DE L'ART

2011-10-24T05:16:00.000-07:00

Unes cartes, uns apunts d’idees per a fer classe, uns llibres, uns dibuixos, un quadre…, tots aquests materials s’acumulen en un museu al llarg dels anys. Materials que, des del silenci, ens obren les portes a una vida passada que ens acompanya, que ens parla quan ens hi acostem per a fer-nos més hàbils i lúcids. A una persoantge i a una personalitat. En el cas que ens ocupa: a Pau Milà i Fontanals. Aquests fons documentals i materials ens fan conèixer l’esforç d’aquells que han viscut abans de nosaltres, les seves inquietuds, els seus projectes, els seus problemes… Com digué John Dewey, ens redescobreixem l’espai on hem nascut i on vivim. Ens fan conscients de la responsabilitat que adquirirm com a ciutadans i ens permeten tenir uma personalitat més incisiva. I és així com el Museu esdevé lloc d’encontre i de diàleg, de treball en comú i d’aprenentatge. Espai per a la memòria i per a la formació i transformació de la ciutat. No hi ha present sense memòria ni sense la possibilitat d’aprendre activament a partir d’ella.

Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) és el pare de la pintura catalana romàntica i un dels pensadors destacats de l’estètica al nostre país, matèria de la qual en va ser catedràtic per uns pocs anys. Amb el seu germà Manuel i el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba van posar sobre la taula el nucli conceptual que a partir de la Renaixença es va desplegar en l’art, la literatura, la filosofia, el dret, l’antropologia, la política i l’arquitectura a Catalunya. El seu mestratge va ser socràtic (a través de classes particulars, de conferències i del suport econòmic a diferents artistes) i la seva vida va estar presidida per l’activisme cultural, el sosteniment de la finca familiar (al bell mig del Penedès) i la política. Inicià el treballs de millorament de la vinya i de les idees pictòriques i arquitectònqiues. En l’àmbit local fundà el Centre Agrícola del Penedès i el Museu de Vilafranca, va salvar la Capella de Sant Joan i va difondre el Patrimoni de la Festa Major (sobretot el Drac). En el terreny nacional, l’obra d’Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Josep Mirabent..., no s’entnén sense la seva aportació.

La seva actitud davant la vida va ser la d’una persona reflexiva però romàntica (independent i poc pràctica). Va renunciar a la seguretat de l’Acadèmia i de la Càtedra per defensar els seus ideals i mai no va perseguir –ni tenir del tot afermada– una estabilitat professional. Tot i que de jove conreà la pintura, en tornar de l’estada a Roma l’abandonà de sobte i es dedicà a temes de psicologia experimental sobre la conducta humana (terreny en què en els darrers anys de la seva vida fou atret per l’associacionisme psicològic de Herbert Spencer).. Va lluitar per la difusió de noves tecnologies vitivinícoles (no es debades que fou l’hereu de la finca familiar), va rebre la influència de Herder, va tenir un caràcter força impressionable i era més arrauxat que el seu germà Manuel.

Pau Milà, destaca: (1) pel que va fer i per la seva petjada en grans creadors del país; (2) per haver importat el romanticisme a l’Estat Espanyol i (3) perquè la seva reivindicació de la bellesa, de l’art com a consolació i de l’emoció com quelcom estretament vinculat a la consciència i al cos avui han agafat noves possibilitats gràcies als avenços tecnològics que han permès la consolidació, per exemple, de la neuroestètica.

Cal aprendre’n la força ètica que expressen els rodolins de la seva Estètica Infantil, per exmeple aquell que diu: «Mai ningú s’ha penedit / d’haver fet vida d’esperit». Quan diu que l’important és l’esperit i la llibertat d’acció: no estar constrenyit a l’efímer ni a les servituds de la quotidianitat. Tenir amplitud de mires. (Sobretot en temps de crisi).

EL CATALÀ LLENGUA PRÒPIA

2011-09-09T05:54:00.000-07:00

Com que del bilingüisme, malauradament, ja n’hem parlat manta vegades, només voldríem aprofitar per donar dades a aquells que diuen que el castellà és, com el català, una llengua pròpia de Catalunya. A Catalunya, avui, s’hi parlen centenars de llengües, i totes tenen la mateixa importància. I és molt bo i imprescindible que els catalans siguin plurilingües. No obstant això, hi ha una llengua que és la del país. La llengua pròpia que ha de ser de major ús social i que ha de ser la vehicular al sistema educatiu. Una llengua com les altres i amb una tradició i una mirada sobre la realitat que no es pot menystenir

L’any 1846 l’escriptor francès Pòsper Mérimée, l’autor del llibret de l’òpera Carmen de Bizet, va viatjar per tota la Península Ibèrica. Odià Barcelona i s’ho va passar d’allò més bé a València, a Madrid i a Cadis. Va ser un enamorat dels gitanos i del flamenc i mensypreà als catalans: “trobo els catalans com una mena de francesos roïns, una mica toscos i amb grans desitjos de guanyar diners.” Per tant, no tindria cap intenció de reivindicar res de català. No obstant això, sobre les qüestions lingüístiques fa descripcions prou clares. Sobre els gitanos catalans que trobà a Barcelona (i com passa avui amb els gitanos de Perpinyà) diu: “La reunió la composaven cinc gitanes, una d’elles bastant bonica, i el mateix nombre d’homes de la mateixa raça; la resta eren catalans, lladres (suposo) o firaires, que ve a ser el mateix. Ningú no parlava espanyol i quasi ni entenien el que parlava jo”. I quan arriba a València conta: “A València gairebé no s’hi parla espanyol, però tothom l’entén, mentre que a Barcelona quasi tothom parla català i pocs entenen l’espanyol”.

També són interessants les aportacions que l’any 1800 havia fet el lingüista alemany Wilhelm Von Humboldt: “El català es parla com a llengua oficial del país i sense comparació més que el valencià a València. [...] A Catalunya es predica en català”. I això ho va escriure qui considerà que calia imposar el castellà (que ja era la usada a l’0alta cultura i per els classes altes en els actes oficials) i que el català havia de quedar “reduïda a un patoïs pròpiament dit”. Un Humboldt que ja constatà els problemes que genera la imposició del castellà com a llengua de cultura després de la derrota catalana del 1714.

VIURE I SOBREVIURE'S

2011-08-27T08:00:00.000-07:00

Aquest estiu algú intel·ligent va dir que el problema d’avui no és el de la llibertat d’expressió sinó el de la llibertat de pensament. Avui tothom pot dir el que vulgui i es publica qualsevol cosa perquè hom sap que allò que falla és la base de la paraula: el pensament. Hi ha màxima permissivitat per dir qualsevol bajanada, estupidesa i opinió (més o menys afortunada) perquè se sap que no hi ha veritable llibertat de pensament. Pensar cansa. Pensar és ferragós. Hem aconseguit eliminar aquest desig de responsabilitat de les consciències de les gents. L’autocrítica fa mal i la crítica només és vista com un atacat furibund (perquè hom sap, ni que sigui inconscientment, de les pròpies febleses conceptuals).

Pensar requereix esforç, matisos i diàleg. I requereix que la gent sàpiga llegir (no pas com un acte mecànic sinó com un acte d’interpretació). I requereix que la gent sàpiga escriure. I ja sabem que aquestes són dues de les mancances més fefaents del sistema educatiu d’avui. I aquest és un problema també reeixit per les impostures intel·lectuals del postmodernisme (ben denunciades per Sokal ja fa un parell de dècades), el qual ha perdut de vista un fet importantíssim (com bé ens diu el físic Russell Stannard): que el coneixement té coma finalitat la vida. Tenim erudició de rebotiga i una opinió pública feble i cada dia més fanàtica. Aquets és el resultat del que li passa a Occident: que se sobreviu a si mateix, la qual cosa, com bé conta el poeta Juan Luis Panero, vol dir que en ella tot són records. És a dir, que no hi ha res viu. I això és molt pitjor que envellir. És terrible individual i col·lectivament. La folklorització (ja que acabem de passar l’època de les festes) és una bona expressió d’aquesta sobrevivència. I per això aquells qui han anat a la Índia amb els Castellers de Vilafranca en retornar coincideixen (sense excepció) en destacar que, malgrat llur pobresa extrema, la seva mirada de els gents d’allà transmet una dignitat de la vida. Una dignitat que no li correspon a la sobrevivència a què estem ja acostumats nosaltres (els rics...).

Som nosaltres els qui hem oblidat el que bé diu Paul Valéry en el pròleg a Les temptacions de Sant Antoni de Flaubert: “viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa –modificar-se per aconseguir-la – i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l’estat de mançança”. Això ho hem oblidat. Per això ens revestim de memòries històriques, d’opinions, de títols i de càrrecs.

EL PLAER DE VIURE

2011-07-11T16:12:00.000-07:00

Els humans d’avui vivim gairebé ofegats enmig de parcs temàtics, xarxes de ciberamics, tecnologies de tot tipus, títols professionals, especialització productiva... Ja no és només el temps de treball el qui ens divideix i isola. El temps d’oci també ho fa. Sort en tenim de la vitalitat de la festa als Països Catalans, la qual és un antídot que ens obliga a sentir-nos membres d’una comunitat. Tot plegat fa que, entre una capa i una altra de vestimenta supèrflua i luxosa (i entre una màscara, una altra i una altra) oblidem qui som i el per què de la vida mateixa. I, aleshores, per si la vida no és prou complicada encara la fem més recargola i plena d’egoismes, ínfules, erudicions i enveges. Entre les enagües emmidonades la pell queda amagada del, no transpira i cada dia és més esblanqueïda sol (o bé l’exposem pornogràficament al sol fins que esdevé cancerígena, que pel cas és el mateix); i el cos i el cervell cada dia més xarons i sedentaris davant la pantalla i l’era digital (o més bulímics i autodestructius, que és ben bé el mateix perquè els extrems es toquen).

És en aquest moment, que anomenem de màxima civilització (o de “societat del coneixement”) quan diem que els arbres són monuments intocables la bellmig d’una ciutat que els mata poc a poc, quan defensem el mar mentre l’omplim de residus, quan reivindiquem el paler del vi mentre ofeguem l’avorriment quotidià amb copes d’alcohol de garrafa i pastilles, ratlles i herbes de tota mena....

Estudiar i aprendre són activitats funcionalitzades i de segregació social, com el treball, l‘oci, la cultura..., només compten el mercadeig i l’especulació (en tot els àmbits: les emocions, els diners, els valors...),...

Hem oblidat que en el fons constitutiu del cervell i de al consciència hi ha la cerca del plaer i de la bellesa (cosa que avui corroboren les neurociències, però ningú vol saber). Hem oblidat que la curiositat naix del plaer i que el coneixement naix del plaer i de la bellesa (i cap al plaer i la bellesa s’encamina. Cap a la màxima plenitud de vida, o així hauria de ser). Ja els primitius seleccionaven bé els llocs on anaven a viure no només en funció dels recursos que hi havia (que també) sinó també de la bellesa del lloc ( i així mateix construïen les seves eines de pedra amb aquestes dues directrius. Ètica i estètica inseparables (i no pas perquè ho digui la filosofia), sobreviure i benestar sempre junts. Això és del que es tracta en la vida. Gràcies a això va nàixer i desplegar-se la vida. I a causa d’oblidar-ho avui matem la vida: hi ha cap altre animal (per animal que sigui) que sigui capaç de destruir el seu entorn i de destruir-se a si mateix com ho fem els humans (els racionals i emocionals...)? Hem oblidat perquè volem conèixer i quin és l’impuls que ens mena a la ciència i a la tecnologia. Hem oblidat el plaer de viure perquè fugim de la bellesa i del benestar.

Hem oblidat el més bàsic i simple perquè ens hem oblidat de nosaltres. Ens destruïm i destruïm el món perquè, de fet, ens odiem profundament a nosaltres mateixos (i al veí encara més). Hem oblidat que vivim per aprendre a viure millor, per a viure bé i per a viure millor, a això caldria supeditar l’esforç de saviesa i de treball.

Sense filosofia! Sense persones!... (4)

2011-06-18T04:25:00.000-07:00

L’any 1978, el filòsof Eduard Nicol escrivia que la crisis de la filosofia és una crisis de l’humanisme (del nostre mode d’ésser). I l’encertava de ple. Eren anys de clara reivindicació de les idees marxistes passades pel sedàs del intèrpret que sempre en dóna al visió adequada ien transmet com cal entendre el que ha escrit l’autor. Del intèrpret que es dedica a petrificar idees i a crear ideologies que són efímeres però que dóna pe eternes i immutables. La partitocràcia venia a substituir la teocràcia de l’Església catòlica, qui sempre ha deixat ben clar que; “Autoritas, non veritas fecit legem” (que el intèrpret i no pas el text és la mare de la llei). D’aquesta manera, doncs, es laïcitzava Marx i Freud substituïen a Crist i l’Estat a l’Església, però tot continuava igual. Calia fomentar l’estupidesa i calia esmorteir el poder de la paraula i la força del pensament com a capacitat humana d’adquirir llibertat (individual i col·lectiva). Hi havia un menyspreu, que avui dia exerceix la democràcia formal en què vivim, cap a l’ésser humà. Una voluntat de control a través de la jerarquia i de la burocràcia. Metrestant, com bé assenyalava un altre Filòsof català exiliat (Rodolf Llorens), la societat contemporània ja denotava els clars símptomes de la seva putrefacció. “L’encobriment i la hipocresia s’han anat apoderant de la base del nostre tracte social. La mentida ja no és un pecat nefast i odiós, sinó que ha passat a formar part de la bona educació i de la propaganda política. Veritas manet, deien els clàssics: mantén-te dins al veritat. Avui s’aconsella: repeteix sempre la mentida i la faràs veritat. Els poderosos mitjans de comunicació faran aquesta metamorfosi. La mentida és com una bola de neu, que com més roda més s’engrandeix. Fins hem sabut inventar la mentida matemàtica, l’estadística. Els veritables valors de la veritat i de la sinceritat no compten, només importa de quin color polític pertany. Tot el que prové de la mateixa tenda política està bé i és verídic; tot el que surt de la tenda contrària és condemnable i falsia”, escrivia l’any 1975.

Vivim en un món virtual de formes autoritàries i de paraules buides, només compta la transmissió de suposades veritats. Fa anys que ens estem autoenganyant, o que ens volen enganyats. L’any 1997 a l’Estat Espanyol, per posar un exemple, ja se sabia que la tipologia de la pobres havia canviat radicalment: un tercera part dels pobres eren joves menors de 35 anys (i ja hi havia un augment d’aturats que només trobaven feines precàries). Què es va fer? Res! Viure de la l’especulació més ferotge de les darreres dècades. Amagar el cap sota l’ala i enriquir-se mitjançant la corrupció. I ara, any 2011, en paguem les conseqüències. Qui ha fet política? Qui ha redistribuït benestar al llarg d’aquestes dècades? Qui ha dit al veritat? Ni les esquerres ni les dretes! Qui es pot dedicar sense abaixar la vista a la política de partit?

Un darrer exemple, aquell mateix 1997, de Càritas se’ns diu una veritat com un temple (mai més ben dit): “deien que Càritas pertanyia al passat quan va arribar la democràcia. La realitat ha demostrat que pertany al present, i sembla que també al futur”. Aquesta és al radiografia de la democràcia formal d’avui.

La mort de la filosofia, deia Nicol, és la desaparició de la praxis humana, no pas entesa a la manera dels comunistes i dels esquerranosos estúpids, sinó en el sentit més radical del concepte grec: de la praxis com a activitat pròpiament humana que engloba teoria i pràctica, formació i transformació del nostre mode d’ésser. De la praxis que dóna valor a la vida perquè és font de vida i de sentit crític. “Esta se deshumaniza cada vez más, con entera independencia respecto de los cambios políticos y los sistemas económicos [...]. El decaimiento de la capacidad libre que ha ejercido el hombre de transformar el mundo con actos de pensar y con actos prácticos. [...] El dominio de una necesidad que no sería bio-lógica, sino meramente zoo-lógica; la reducción de la humanidad a una especie, cuyo único quehacer sería la lucha por la sobrevivencia. [...] Esto significaría el fin de la praxis, no sólo el fin de la filosofía”, va escriure amb encert a La primera teoría de la praxis.

Sense filosofia! Sense persones!... (3)

2011-06-17T11:17:00.000-07:00

De Plató, la gent en sol conèixer el Mite de la Caverna, el qual és l’explicació de la seva Teoria del Coneixement. Menys conegut, per la públic no especialitzat, és el Mite de Theuth i Thamis, el mite de la paraula. I és el segon el que més interès té avui: el mite sobre el valor de la paraula, que és allò al que estem renunciant en els nostres dies (per obligació, per desídia...). Aquest és el mite que el nostre Sistema Educatiu, que ha banalitzat el primer fins a convertir-lo en alguna cosa insulsa per als batxillers, no ha entès ni posat a la pràctica. Ha obviat que les idees i les paraules no són coses. Que no són mercaderies. Ha oblidat que cal aprendre que l’escriptura només és un instrument per a la transmissió de les paraules però que aquestes són mortes si hom és incapaç d’interpretar-les i d’assumir-les: de donar-los vida i de fer que siguin possibilitat de vida per a qui les assumeix. Han oblidat que la filosofia no és transmissió erudita. Matèria d’examen. Han decidit que la filosofia és una història inert que no aboca l’alumne al pensament crític (només cal veure quins textos es donen per als comentaris de text als exàmens, quins autors s’ensenyen i quines preguntes es plantegen als IES, per no parlar del sistema universitari que ja són figues d’un altre paner). Han decidit que el pensament no té valor perquè han transformat la filosofia, com tota l’educació, en un simple saber pragmàtic (de selecció social i de submissió als interessos del poder). Han oblidat el valor i la força de la paraula perquè l’han convertit en arqueologia.

Han de tenir clar, però, que, aleshores, no és només la filosofia la qui mor. És tot un model de civilització. El “nostre” model de civilització. Per tant, si com diuen alguna des de la gairebé cent anys, la filosofia mor o viu en crisi, és perquè la “nostra” societat mor i viu en crisi (avui ben aguditzada, ben patent i ben patètica).

Han oblidat que educar és formar i transformar. Donar vida a les paraules. Han caigut en la trampa que Plató copsa i explica al segon mite esmentat: la de pensar que la paraula escrita és fixa i dogmàtica. Han dividit el coneixement en sabers especialitzats. Cadascú té la seva parcel·la de saber dogmàtic, incomprensible per als demés. Una especialització que fa que abandonem (perquè som incapaços de comprendre-la) aquella visió dels antics de la filosofia com a saber inútil o contemplatiu. És a dir, de la filosofia com a possibilitat de valor afegit (que diríem avui). De fet, el pensament reflexiu pertany al terreny de les I+D. La filosofia és inútil en el concret perquè aporta valor afegit (a la política, a l’empresa, a l’educació, al benestar...).

Com diu la saviesa popular, l’escriure ens ha fet perdre el llegir. Hem pensat que les paraules escrites són els coneixements (la filosofia) a transmetre! Ho hem capgirat tot. Ens hem convertit en allò que volia evitar Plató: en presoners de les estructures i dels sistemes. De les imatges, dels missatges, del soroll!

Llegeixin els clàssics per a interpretar-los. Per aprendre activament. Per lluitar per la llibertat (si és que encara hi som a temps). Com Sòcrates i Plató, vulguin ser “filòsofs”: amants de la saviesa. Reconeguin que no posseïm al saviesa, que cada dia hi ha una cosa per aprendre i un problema per resoldre (i que aquesta tasca és individual i col·lectiva al mateix temps).

La filosofia no és un saber pràctic però no és un saber allunyat de la realitat. És intrínsec a la vida i a la cerca de la màxima plenitud de vida.

VIURE...

2011-06-06T15:31:00.000-07:00

Gairebé sense saber-ho, els humans, constantment, generem continuïtats: seguir una sèrie televisiva, anar a sopar a uns restaurants (i amb uns amics), casar-nos i fer una família, vincular-nos emocionalment a un calendari festiu, col·leccionar coses... Cadascú de nosaltres en trobaria, per poc que repassi la seva vida, uns quants milers d’aquestes continuïtats (una ideologia o una antiideologia, una manera de vestir, uns amics i uns enemics...). Creem continuïtats per afirmar-nos i, al mateix temps, per oblidar-nos. Viure és un exercici constant – i esforçat– de –i per– voler-ser i, alhora i simultàniament, de fugir d’aquesta responsabilitat. Recordem i oblidem, oblidem per recordar i recordem per oblidar. (Un acord musical és consistent perquè ens encamina cap a un altre i és ric quan ens obre cap a molts, per exemple. Això és l’harmonia en el seu sentit més profund o pitagòric). Així, al Renaixement (moment de màxima afirmació de l’humà) ens trobem que en lloc de fugir de les creences i de la religió hi ha una sublimació del sentiment religiós.

La contingència i la discontinuïtat són el nostre caràcter. Com ho és de la realitat tota. Com més la coneixem més incertesa descobrim i redescobrim. La creença en la continuïtat és un eix vertebrador de la vida humana, encara que en el fons només hi hagi incertesa, balbuceigs i dubtes. (Triomf de la psicologia!).

Diuen que viure és aprendre a viure i que aprendre a viure és aprendre a aprendre. Certament, aquest és el joc. Viure és aprendre a fugir de nosaltres mateixos. Nomes fugint de nosaltres podem ser nosaltres. Només a través de la metàfora i de la matemàtica podem penetrar la realitat i la vida.

Viure és un gest. Un moviment pensat i organitzat. Un so organitzat. Dansa endansa. Un transportar-se per afirmar el buit que ens envolta i que ens fonamenta. Buit, atzar i incertesa. (Encara que pensem el contrari)

DE MÚSICA: ANTONY

2011-06-05T15:34:00.000-07:00

Amb el pitagòrics la reflexió estètica d’Occident fa un salt irreversible. La nostra comprensió de la realitat i de l’art és modificada substancialment i això repercuteix enormement en Plató i en tota la cultura cristiana a través de Plotí i de Sant Agustí. I fins avui.

Tot plegat, ve a memòria aquests dies que estic escoltant diversos enregistraments de música (de tipologies ben diverses: el valencians Obrint Pas, Antony, Fauré, l’obra pianística de Falla i d’Albéniz i els concerts per a oboè d’Albinoni).

Sobretot, escoltant amb atenció el quart CD d’Antony: “Swanlights”. Un CD impressionant! El quart en quatre anys que fa que el conec! I no deixa de sorprendre’m.

És, com em diu un bon amic valencià: “música melancuniosa”. És a dir, música per escoltar en silenci i en calma. Música per a la reflexió. De fet, molts dels temes acaben deixant la pregunta a l’aire. Deixant-nos amb al mel als llavis. I ens obliguen a cercar-les.

No hi ha cançons. Hi ha conceptes expressats amb frases breus que generen textures musicals. Textures on cada detall és imprescindible. No hi ha fulleraca. Cada timbre, cada instrument, cada acord, cada element és al lloc just.

Ho repeteixo: Antony és surrealista però refinat. Hàbil i dolç. Un poc avorrit però interessant. Instrumentalment delicat, amb una veu irrepetible..., Res no hi és de més... ni de menys. Se li noten les influències de la música del cinema nordamericà, coneix els recursos del llenguatge clàssic, s’acosta al new age amb un minimalisme astut...,

Açò trobareu en un CD que comença i acaba just al mateix lloc i amb la mateixa pregunta. “everithing is new....”

Per acabar, tornem als pitagòrics. Per què? Perquè van ser els primers en posar sobre la taula que l’experiència estètica (auditiva i visual) és harmonia. És a dir, textura. Perquè van dir i assumir que la bellesa (amb valor universal) és un moviment harmònica (una dansa que engloba tos els gests i tots els silencis): implica una estructura. Dit en altres paraules: una unitat en la pluralitat. I això és la música d’Antony. Una estructura que brolla del silenci per retornar-hi després de passar com una volada olorosa (i de dissoldre’s en la nostra sensibilitat). I per això mateix, Plató i d’Ors van copsar el món i la personalitat com a obres d’art. I sant Agustí va ser capaç de dir que la transversalitat d’aquesta “harmonia estructural” dels pitagòrics és el temps: la memòria (el temps viscut i recordat). La veu efímera entre el silenci que trenca el plor del nàixer i el silenci que retorna amb el plor de la mort.

ELOGI DE LA PARAULA

2011-06-02T06:53:00.000-07:00

Per bé (i per mal) la cosa més humana és la paraula. La paraula que no és mer so organitzat ni mera transmissió. La paraula que és a la base de la nostra individualitat i, al mateix temps, de la nostra intersubjectivitat (de la intimitat més profunda i fosca i del crit més extern i descarnat). La paraula que naix per afermar-se i, al mateix temps, per ser compartida. Individual i col·lectiva. Incisiva i efímera. Contundent i flexible. Sòlida i soluble. Nítida i acolorida.

Aquesta és la nostra herència i memòria. El “jo”, el “nosaltres” i el “vosaltres”. Aquest és l’equipatge al que dia rere dia renunciem, abocats a la vivència opulenta i miserable. Carcamal, corcada i corrupte.

- gestió, gestió, gestió ! (criden els progressistes)

- guany, guany, guany! ( clamen els conservadors)

Uns i altres s’equivoquen. Els uns ho paguen car i els altres vénen la pell cara.

Paraula, pacte, ciutat. Ciutadania, drets, solidaritat. Paraula, silenci, orella. Paraula, llengua, mà. Aprendre a parlar / aprendre a escoltar. Memòria i oblit inseparables.

Sense filosofia! Sense persones!... (2)

2011-05-27T13:37:00.000-07:00

La gran aportació de Nietzsche al pensament occidental és fer-nos adonar de la seriositat de la lluita de l’ésser humà per fer-se nàixer a si mateix. Convertir la vida en una lluita a vida o mort. Això vol dir que posa sobre la taula la incapacitat de la societat moderna per educar als seus individus, per a fer-los més lliures i per alliberar-los de les bajanades i de la imbecilitat. (Això ho haurien d’explicar bé als batxillerats!).

Nietzsche proclama la necessitat d’instaurar un programa d’autoconeixement i d’autorealització dels ciutadans, la qual cosa la societat no l’acomplia ni aleshores ni avui (només cal veure la viles en què cau el nostre sistema educatiu). I aquesta és al tasca més difícil i més perillosa de la filosofia (per al poder establert i per als privilegis d’uns pocs ineptes corruptes que ens manen coma titelles): la lluita per la llibertat a través de la paraula i del pensament-com-a-creació. (Ja ho digueren Hegel i Hölderling).

És curiós que d’ençà d’aleshores (de la proclamació de la mort de Déu per posar de manifest que hem d’aprendre a viure sense crosses i sense tuteles), la societat democràtica ha propugnat una vegada i una altra la mort d ela filosofia. La filosofia es vol servil i erudita. El pensament somort i arqueològic. Aquesta ha estat la història del segle XX, com bé ha dit i estudiat Eduard Nicol. I per això vivim en una democràcia virtual i no pas en una democràcia real (perquè Nietzsche només feia que aprofundir en el model de civilització ciutadà i democràtic nascut a la Grècia Clàssica, que és –en teoria i sobre el paper– el nostre).

Avui vivim en una burda paròdia de tot plegat! Hem transformat aquest ideal filosòfic, humà i de solidaritat en l’anomenada “formació continuada” al llarg de tota la vida (de tota una vida dedicada a pagar una casa), el qual no ha de servir –ni serveix– per alliberar-nos sinó per a seguir sotmesos (lligats de peus, de mans i de consciència) a un sistema econòmic que ens vol pluriformats per canviar-nos de lloc quan li convingui (pagant el mínim i tenint-nos prou ocupats com per evitar que pensem gaire en revoltes o en ideals utòpics).

Quan, avui, Hawking, torna dir que la filosofia és mort en mans de la ciència i de la tecnologia, torna a lluitar contra aquest ideal perillós: contra la possibilitat de la llibertat. Hawking s’equivoca (com s’equivoca quan parla de la noció de temps i com se li qüestiona, des de molts àmbits científics, que el Big Bang hagi deixat de ser un enigma científic). Hawking vol un pensament servil. No vol el pensament creatiu. Oblida que en les lleis fonamentals de la física hi redescobrim la incertesa i que de la Segona Llei da la Termodinàmica en amunt l’important és la no-linealitat. Obvia que el científic, com l’artista i el filòsof sempre ha de plantejar-se i replantejar-se les coses. Que no hi ha un saber absolut i unívoc. Que no podem deixar de costat la reflexió sobre el sentit i el valor de la vida, que és la única cosa que realment tenim i podem tenir com a pròpia els humans.

Volen la filosofia morta perquè no volen la llibertat. Perquè no els fa por el diàleg i la discussió. Perquè volen manipular oi corrompre. Nietzsche va aixecar la llibertat i en van prendre bona nota. No és debades que: eduquem sotmesos al que diu el mercat laboral, pensant en el consum, en l’apatia i en l’enveja.

Això és el que realment volem?

Sense filosofia! Sense persones!...

2011-05-15T15:48:00.000-07:00

Hawking acaba de posar el punt i final a la filosofia. No és la primera vegada que això passa. Ni serà la darrera.

Cal tornar a mirar aquest gest com un error em majúscules (o com una submissió a l’analfabetisme generalitzat i preestablert pel sistema capitalista, i abans pel comunista ja mort). Un error greu i estúpid que, malgrat tot, no invalida la important aportació de Hawking a la ciència humana (tot i el seus errors en parlar del temps...).

Aquesta actitud mostra i demostra el gran prejudici de Hawking: pensar que la ciència arriba al fonament de la realitat. És a dir, que creu que la ciència ens ofereix la imatge de la realitat quan, de fet, el que fa la ciència és mostrar que rere la realitat aparent reapareix la incertesa! Només cal pensar en la física quàntica, la qual, al seu torn, era noacceptada en totes les seves conseqüències (per culpa d’uns prejudicis similars als de Hawking) per Einstein. Ningú no és perfecte. Ni tan sols, o menys que ningú, els filòsofs. Però s’ha de dir ben alt que la ciència arriba al mateix lloc on arriba la filosofia: a la incertesa. Ara bé, la ciència no aporta cap valor ni cap raó ni cap eina per a viure millor (almenys sense l’acompanyament de la filosofia, i molt menys avui per l’alta especialització científica i tecnològica). L’objectiu últim de la ciència no és la vida, tot i que l’avenç del coneixement ha de servir per a viure amb mes plenitud.

Em sembla que no cal dedicar-li més temps. El temps ho posa tot al seu lloc (ni que hagin de passar cent anys). Als qui han matat, dia rere dia, la filosofia (o almenys ho han intentat i ho intenten amb planificacions i sistemes educatius menyspreables) volen una societat d’eunucs. La filosofia és una eina revolucionària. La paraula és revolucionària (una paraula por fer més mal que mil sagetes). La filosofia és “polis”, però la política, avui, fuig de la paraula (perquè ja no és política sinó gestió d’interessos creats i recreats). Només vol fets i no paraules. Imposicions sense justificacions (en diuen “objectives”). Fets consumats i sacralitzats. Santes i intocables paraules que viuen i es reprodueixen en eslògans insípids i repetitius. Velocitat i fugida. Engany i guany. Guany i engany. Prostitució i putrefacció. Aleshores, la filosofia ha mort.

SAPIENS, SAPIENS...

2011-05-14T13:57:00.000-07:00

Ostres! Tot d’una descobrim una meravella! Som els primers! Ningú no ho havia vist! Som magnífics! Som intel·ligents! Únics! Irrepetibles! Collonuts!

Bé, no s’ho creguin pas! Som cagamandúrries, somiatruites i envejosos. I vivim acollonits, camuflats i amarrats.

Descobrim allò que tothom sap (però ni ho volem dir ni ho volem acceptar). Ara, ahir, el psicòleg Gardner (com el filòsof Marina, que n’és la fotocòpia espanyola) han descobert que la intel·ligència naix de l’acte de pensar i d’us actiu i flexible del coneixement i de la raó! Qui ho havia de dir! Ningú ho havia vist! I per això els donem premis fabulosos i la premsa els fa bombo i autobombo.

Allò que tothom amb un mínim de sentit vital sabia és una novetat (o això diuen). I ens expliquen que és una novetat revolucionària que girarà de dalt a baix el sistema educatiu. Jo, malpensat com soc, diria que tothom ho sabia però que hom es feia l’orni, precisament, per no fer cap revolució. El sistema és el sistema i la resta són carronyeries.

I el que més sobta és que els tres conceptes que es posen sobre la taula per argumentar aquest guany de la psicologia són, ai las!, la bellesa, la bondat i la virtut! Pobre Plató!

Potser soc un il·lús, però em penso que el que cal, dir, i que no és cap novetat, és que volen ases carregats de llibres (i d’hipoteques)! Cecs i muts! L’exaltació de l’estupidesa per crear cada dia més abstencionisme i escepticisme. Ja saben vostès que en aquesta vida es tracta de guanyar diners o, almenys,d e fer-ho veure als altres (encara que la nevera estigui ben buida i congelada). L’engany i l’autoengany.

Contra tot això, i encara que sigui per renegar-ne, llegeixin el darrer assaig d’Onfray sobre la psicoanàlisi i Freud.

Bon cop de falç!

Ben arrant!!!

ESCRIURE PER VIURE

2011-05-11T09:46:00.000-07:00

La memòria dels humans (avui ja ho corrobora la ciència) és fràgil. L’oblit, la memòria i l’autoengany formen el nus temporal de la subjectivitat individual i col·lectiva. De la seva banda, el present fuig a gran velocitat. És i no és. La poesia i la música conformen una xarxa temporal que és una tradició o continuïtat a la corda fluixa de l’existència, la qual topa amb el present per a fer-lo fructífer i per a donar vida.

El caos, l’inconscient i el sobreconscient (la natura, la biologia i la cultura), entesos des d’una mirada clàssica (com un abisme, una ferida i un niu immens de vida i de possibilitats), voltegen la nostra minúscula vida conscient: la memòria. Són una obertura o gola i els humans la travessem establint la corda fluixa de la tradició, la qual naix de la creativitat que surt del xoc entre el passat i el present albirant el futur.

La realitat sobreix (per dalt i per baix i cap a l’interior i cap a l’exterior) el nostre mode d’ésser. L’humà és al bellmig de la immensitat. Sol. Per això treballa en xarxa i és social: es veu abocat a l’expressió que és, al mateix temps, comunicació i construcció. A la Paraula que li permet transitar per l’abisme de la realitat. I, en el millor dels casos, traçar adequadament la seva “voluntat d’ésser”.

La poesia, diu Adam Zagajewski, ordena el caos, però mai per sempre. La poesia penetra la realitat i a nosaltres mateixos: ens fa més forts individualment i col·lectivament. Forma, informa i transforma. Ens travessa com una sageta feridora per moure’ns cap a la vida. Per afirmar-nos sense devenir dogmàtics. Per assentar el temps.

ELECCIONS...

2011-04-13T16:33:00.000-07:00

Francament, penso que en els nostres dies parlar de “política” és fer l’onso. Si aquesta crisi (que cada dia apreta més) ens ha ensenyat alguna cosa, aquesta és la definitiva submissió de la política al capitalisme financer (a un seguit d’interessos particulars i molt minoritaris).

Els polítics, que no volen perdre les seves prevendes, parlen de la mort de la mort de la política amb eufemisme. Pervertint el llenguatge, com ja anunciaren Nietzsche o Krauss, fins a límits extrems, diuen que vivim em un moment de “fets i no paraules”. La política només són fets i gestió i, la gestió, és aplicar el que diuen els financers. Els fets no necessiten paraules (és a dir, explicacions o justificacions). La gestió és aplicació absoluta del que ells volen (o diuen que volen). Ja no hi ha paraules. Només hi fets. Dictadura dels fets, excuses sense paraules i misericòrdia: sense equitat (justícia). I això, que des de l’esquerra s’accepta amb tant d’entusiasme, vol dir que ja no hi ha ni diàleg ni discussió. Que ja no hi ha comunicació ni comprensió. Només hi ha gestió. Gestió i gestió. Objectiva i neutre, en diuen. Gestió de misèries i colla bé a les persones que ningú els escolta i que no parlen entre elles.

I La cosa no s’acaba aquí! També parlen de les eleccions com a “festa de la democràcia”. (Parlar és de franc!).

Aquest suposat pragmatisme polític (correcte i eficaç) no és res més que la dissimulació de la seva desaparició, ja definitiva, de la política. De la vida en comú. De la dramatització dels problemes. Ni les eleccions ni la política ja no tenen valor. Els polítics ni escolten ni parlen (molts ni saben parlar!) i les eleccions no serveixen per posar sobre la taula projectes i propostes. Anirem a votar?

AVUI..., DEMÀ..., AHIR

2011-03-21T16:15:00.000-07:00

Diria que soc un bon exemple d’aquests temps.

Corro molt però no avanço.

No hi ha avanç ni retrocés.

Tampoc no hi ha present.

Hi ha:
l’embriaguesa difícil d’un viure a corre-cuita.

D’un caminar irreflexiu, irreverent, imbècil...

D’un tarannà ignot.

ÉSSER I NOÉSSER...

2011-02-16T15:03:00.000-08:00

Els humans tendim al sedentarisme i a la llei del mínim esforç. Som poca cosa i vivim precàriament. Aquesta és la nostra força i la nostra debilitat, tot a l'hora. Tendim al reforç grupal i a deixar-nos portar. Un extrem ens porta a la massificació, la corrupció i el sectarisme. L’altre, a l’individualisme, l’aïllament l’egoisme. En ambdós extrems menyspreen "ésser humans". Ens deseixim de la vida per viure la d’altri, la que ens imposen subtilment. La tensió entre ambdós és el marc de la creativitat: el caos que genera ordre i que permet l’afirmació de la vida. La societat, sobretot la d’avui, tendeix a crear massificació i imbecilitat compartida.

Entre aquests dos pols hi ha tota un gamma de matisos. No vivim en un sistema binari sinó en el marc de la lògica borrosa. I això és el que ens mena a l’acció i a fer-nos responsables de la vida. I és en aquesta gamma que s’estableix entre el 0 i l’1 (entre un extrem i l’altre) el que permet la complexitat, la diversitat i la riquesa. El diàleg i les complicitats. Allò que ens mena fer visible que no hi ha drets individuals sense drets col•lectius ni llibertat individuals sense llibertat col•lectiva.

La societat d’avui no li agraden aquests matisos, en cap terreny. Ni en l’ideològic, ni en el sexual n ien l’econòmic ni en el professional. Vol adhesions i murs. Potser el que passa aquets dies al món musulmà sigui expressió de les escletxes virulentes que provoca aquesta societat repressiva i encotillada. Aquesta societat que té por de la vida perquè viu abocada a la mort. Ja saben vostès que als hospitals, sobretot als seus espais més immunitzats, cada vegada apareixen noves fonts d’infecció (bacteris i més bacteris que es nodreixen de l’extrema neteja). No es debades, tampoc, que aquesta societat tant neta, posada i tocada, de tot cada dia es vegi més abocada a més al•lèrgies.

A mi, que visc més abocat a l’extrem de l’individualisme, m’atrauen els matisos i la diversitat. Per això llegeixo autors que crec equivocats en la base del seu pensament (per exemple Valentí Puig o Eric Emmanuel Schmitt), però que l’encerten en moltes de les seves aportacions i que m’obliguen a pensar i, sobretot a pensar i a viure millor. Dos homenots de la cultura contemporània amb qui, des de la distància (ja que jo soc insignificant) discuteixo amb vehemència. Val la pena no defugir el diàleg amb aquells qui realment han de tenir un lloc en la palestra pública. Cadascú, en el seu terreny, que aprengui tot el que pugui dels adversaris i que els miri amb interès. Tots hi sortirem guanyant. Fugiu dels messies i dels mestres que només volen aduladors. Sereu més lliures. Més humans. Viure la pròpia feblesa amb maduresa és el primer pas que hem de fer per a ésser més plenament humans (per a comprendre i per a comprendre als altres, per a generar empatia i solidaritat). Més independència (encara que aquesta fa por a un mateix i als altres, Indnvidualment i col·lectivament). La resta són collonades.

CINEMA I CULTURA …

2011-02-15T16:10:00.001-08:00

Els darrers triomfs del cinema català (fet, pensat i parlat en català) és una bona mostra de tres coses que obliden tots els polítics. Una cultura i un país forts, que volen dir una mirada forta i una consciència del món (local i universal), només són possibles si hom hi creu. Si hi ha una escola on formar-se amb bons professionals i mitjans, si hi ha una aposta del govern i un suport valent i si hi ha un acadèmia que el recolzi i el fomenti.

Tota la creació cultural es recolza en una cultura forta i en una política amb mires altes (i fornida de paciència).

Sense bona literatura no hi ha bones històries ni mirades interessants. Sense formació no hi ha creació de volada i sense recursos no hi ha productes ben fets.

Aquests són els reptes de tota la cultura catalana. Una acadèmia, unes escoles i una possibilitat de produir adequadament. Que ha de generar, d’entrada, una crítica forta i una ambició compartida

Ho deia fa unes setmanes Valentí Puig en una entrevista en què constatava que el gran problema de la literatura catalana ha estat la discontinuïtat (en tots els àmbits abans esmentats). I això val tant per la literatura com per la filosofia o les ciències.

La creació artística, encerta a dir Puig (com a bon membre de la cultura catalana), ens ajuda a conèixer la realitat. I això requereix d’un esforç continuat que a casa nostra no ha estat possible. En l’àmbit de la cultura es viu massa de la indigència i del voluntarisme, els quals permeten fer coses però no permet estar a l’alçada de les circumstàncies.

Cal desacomplexar-se i crear institucions culturals que siguin espais de treball i de creació, eixos transversals de cultura. I cal creure en la cultura que és a la base de la bona convivència i d’una millor qualitat de vida.

HIPARXIOLOGIA MUSICAL!

2011-01-18T12:12:00.000-08:00

La filosofia de Francesc Pujols (la Ciència de l'existència o Hiparxiologia), filla de Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Francesc Xavier Llorens i Barba, Manuel Milà i Fontanals i el mateix Pujols (amb les degudes aportacions de Plató, Vives, Kant, Descartes, Balmes i Comte), ja és música. Pujols estaria molt content ja que va dir ben clar, com recollim en un darrer llibre gairebé finit, que els músics realitzen els ideals dels filòsofs. Aupa, aquí n'hi ha un tast. Gràcies per deixar-m'hi particpar.Pujols i l'hiparxiologia musical

LLIBERTAT NEGRE

2010-12-20T12:18:00.000-08:00

Als expedients de les persones assassinades pel franquisme hi constaven dues lletres: la “l” i la “n”. Dues lletres plenes d’eufemisme. Les sigles de: “llibertat negre”. La llibertat negre és la mort. I ja ho veuen, amb aquesta gran aportació completem la triologia clàssica formada pel sexe negre, el diner negre i l’humor negre. Conceptes que permeten mantenir l’ordre establert, la normalitat, perquè hi obren vies de fuga.

Sense voler-ho, els franquistes van crear una metàfora potent de la societat occidental moderna. Van mostrar, uns vegada més, com la modernitat occidental s’ha construït sobre la capacitat d’ocultació del dolor i sobre la violència. El sexe negre ha salvat infinitat de matrimonis (i és el negoci més potent d’internet), el diner negre és la única explicació que permet entendre perquè en el context de l’actual crisi, i els milions d’aturats que hi ha, a l’Estat Espanyol no hi ha una revolta. La llibertat negre explica el dolor i la violència sobre els que s’han edificat els estats-nació d’avui (del capitalisme i del comunisme) i les democràcies actuals. No se si, per tot plegat, algun dia haurem de passar comptes. És molt possible.

La llibertat negre és la contracara de la llibertat dels ideals de l’humanisme i del progrés, els quals van quedar definitivament tocats amb els dues guerres mundials, la guerra civil espanyola i tot el que ha vingut al darrere.

Encara es diu que la cultura i l’educació ens faran més lliures. Encara ens diu que la política és lluita per la llibertat. Encara vivim del passat. D’un passat en blanc i negre, com la llibertat. La política d’avui també s’encara, com la d’ahir, cap a la utopia, però la utopia és ella mateixa.

L’escissió entre les ciències i les arts i la societat quotidiana cada dia és més abismal. La persona cada dia resta més sola i més abandonada. És més lliure en negatiu. Ha triomfat la llibertat negre, la blanca ens ha portat de revolució en revolució i de dictadura en dictadura (del proletariat o del capitalisme financer). El respecte a la persona, individual i col·lectiva, cada dia recula més. I, aleshores, redescobrim coses ben simples: per exemple que saber llegir és bàsic per a desplegar al resta de capacitats cognoscitives (i ara hi ha algunes escoles que ho practiquen i els hi va bé; poquetes). Quan hem destruït qualsevol rastre de la costa descobrim que ens agrada el mar. La metàfora del segle XX és la del Titànic. El vaixell més luxós, més ràpid i més gran va sucumbir per un cúmul d’atzars i de capricis de la natura. La cobdícia i l’autocomplaença va enfonsar-se en dues hores. Quan aguantarem nosaltres, si encara hi ha un “nosaltres” ( i algun “algu”)?

HI SOM?

2010-11-10T14:49:00.000-08:00

Moltes vegades ens preguntem qui som, almenys els qui d’alguna manera ens vinculem a aquesta reflexió maníaca que anomenem filosofia. I tots plegats quan apareix algun problema, un repte o algú que ens posa contra les cordes. Ara bé, en aquesta societat de la xarxa, de la interconnectivitat omnipresent i de la pantalla multifuncional (déu ni dó amb les paraulotes que anem posant sobre la taula!) és més lícit preguntar-se si hi som. Hi som en o rere el bloc, en o rere el facebook, en o rere el mòbil... Hi ha qui diu que la Web 2.0 és l’anonimat en primera persona. Arreu hi ha espais fets per a tothom i per a ningú, espais saturats d’identitats digitals que en teoria es corresponen a identitats materials. En realitat, si és que la realitat existeix perquè, com diu Baudrillard (autor de qui no en podria fer una definició gaire clara perquè de ben jove el porto incrustat en “mi mateix”): “la definició del món o de l’univers és que no hi ha ningú que el pugui expressar sencer. No hi ha cap mirall on es pugui atrapar el reflex del món. És el mateix que passa per a l’individu: no hi ha cap mirall on mirar la seva ànima, llevat del buit del no-res”. Potser per això ens agrada tant el món d’internet, aquesta esfera hiperreal que hom ha anomenat “sobrecultura” (una altra paraulota de l’“era digital” que els nostres avis no haurien imaginat ni farts de vi) i que és una mena d’alteritat de nosaltres mateixos i una sobresaturació de nosaltres mateixos. El buit on desmaterialitzem la nostra vida o materialitat corporal. Una sobrerealitat o sobreconsciència que, si no vigilem, ens absorbeix i ens aïlla, que ens xucla (i les hores passen volant mentre el món se’ns esmuny rere la pantalla). Un buit virtual.

És aleshores (en aquest estat d’èxtasi) quan Baudrillard apareix de nou a la nostra ment, sobretot per a comprendre millor la lectura de la conversa que va mantenir l’any 1996 amb Sylvère Lotringer (acabada d’editar en català per Tangram), per dir-nos que la llibertat és una quimera. Com podem esdevenir lliures? Ser lliure és fer-se esclau d’un mateix. Fer-se responsables de la vida és una utopia. Una lluita constant i imparable. Un esforç titànic. Sempre irresolut. I la llibertat en depèn de la responsabilitat. Mai l’aconseguim atrapar, de la mateixa manera que mai atraparem la vida (ni la mort, ni l’autoconsciència).

Això sí, plantejar-se aquestes coses ens permet veure-hi més clar. Copsar que el llenguatge, encara que a la pràctica virtual sigui així (perquè és una pràctica fora de nosaltres i alineadora), no és ni comunicació ni transmissió. El llenguatge és expressió i és creació: “la funció del llenguatge i dels signes no és comunicar o informar, o bé transmetre –tot això és secundari–, és captivar. [...] L’intercanvi simbòlic és la seducció mateixa [...]. Com el desafiament”.

La música i la dansa són llenguatge: transformació a través de la vivència intensa. Són a l’arrel i a la consciència de l’existència humana. Són els límits de la filosofia i del pensar. Són els límits de la vida i del somni.

El llenguatge no és la materialitat de les idees ni la transmissió d’idees sinó l’espai d’aparició de les idees i de la seva formació i transformació constants. L’espai on les idees brollen per fondre’s en la sensibilitat i en la cultura.

No sé si m’explico, oi? En tot cas, llegeixin “Oblidar Artaud. Sobre Utopia” (El Tangram. Barcelona, 2010) i a veure què en treuen. Mai un llibre tan petit (6o pàgines) m’havia portat tants problemes i tantes preguntes. Caldrà rellegir-lo.

ELECCIONS I POLÍTICA

2010-11-08T13:44:00.000-08:00

Ja vénen les eleccions! Enguany hi ha més partits que mai. No sabem què passarà però és cert que la polarització entre l’independentisme i l’espanyolisme serà la clau de volta del futur parlament. La divisió no ens afavoreix i espero que també ensorri als Ciutadanos (això sí que és catanyol i bilingüisme, home!) i la Díez en pro d’un PP que aglutini tot l’espanyolisme (també el del PSOE-PSC), partit que creixerà em vots i en diputats (i mentre no passin la barrera que han mantingut des de la transició arrai!).

La veritat és que per enfrontar-nos amb el futur amb garanties anem bastant arregladets. Manca molt de camí i molt de bagatge democràtic i polític. Manca algú amb ambició i amb visió etsratègica. Manquen polítics que palpin el dia a dia i que visquin el dia a dia (lluny de la burrocràcia i de la corbata emmidonada). Manca que tanquem la crisi de creixement de l’independentisme i que Reagrupament deixi d’atacar Solidaritat i Esquerra a CIU. Cal visió de país.

Almenys hi ha qui reclama que el votant sigui més conscient del que fa (us recomanem seguir els informes del CCN, tot i que també són envejosos i es barallen entre ells, perquè són catalans de soca-rel). Encara que les eleccions no serveixin de molt aquestes aportacions faran que s’escampi una major consciència de país i que hom pensi amb més independència i rigor (i amb accent català).

POESIA, POLÍTICA I FOLLIA DELS CATALANS

2010-10-27T14:48:00.000-07:00

Acaba de sortir un petit llibre amb textos breus del poeta Joan Maragall, de qui enguany s’escau el centenari de la mort. El llibre ens acosta a al realitat del país en un moment cabdal de la seva història contemporània i porta per títol: La independència de Catalunya, contra el qual els crítics literaris més conspicus ja han alçat totes les veus.

Certament, el títol que han posat a aquest recull de textos de Joan Maragall és un ham comercial (i fins i tot oportunista). No obstant això, tampoc no traeix l’autor ni el contingut que hom hi trobarà. El llibre, ràpid de llegir i d’un interès més que notable, ens permet llegir seguit un seguit de textos en què Maragall reflexiona sobre la seva societat, sobre el catalanisme i sobre Catalunya i sobre l’acte poètic. És la mirada atenta d’un poeta sobre la seva realitat més propera. Una mirada crítica i lúcida. Una mirada interessant, aleshores i avui.

El llibre traça un recorregut cronològic que va des de l’any 1895 i fins a l’any 1909. Des dels seus inicis com a poeta i coma intel•lectual fins als seus darrers passos. I això és molt interessant per al lector d’avui i per a qui després vulgui endinsar-se en la poesia de Maragall.

En aquest llibre hom hi trobarà les arrels ideològiques de Francesc Pujols i d’Eugeni d’Ors, una visió crítica del catalanisme dels primers anys del segle XX i idees del tot vigents sobre aquets tema. Primer, sobre les bases ideològiques de Xènius i de Pujols, podem dir que les resumeix bé la següent frase (a partir de la qual, evidentment, cadascú d’ells traçà un horitzó vital ben particular): “el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta [...] Catalunya formarà part d’Europa”. Segon, sobre les idees que ens poden aportar llum a l’actual crisi de creixement del catalanisme i de l’independentisme (amb lluites fratricides i absurdes a Solidaritat, Reagrupament, el Cercle Català de Negocis, ERC,...) podem citar la següent reflexió: “Jo crec que això és degut a la nostra poca educació política, i fins potser, i ademés a una mala intel•ligència respecte els sentiments polítics generals del catalanisme”.

Maragall aporta, a més, idees sobre què vol dir fer poesia i té ben clar que una nació és possible si hi ha “voluntat d’ésser”. És a dir, si aconseguim unitat de projecte i entusiasme compartit (com passà l’any 1907 amb Solidaritat) perquè els espanyols saben molt bé quines són les seves cartes i quins els nostres punts febles (només cal veure com s’aprofiten ara de la sentència de l’Estatut fent veure que no passa res i quedant coma demòcrates de primera). Així mateix, Maragall té molt clar que en política, com digué Rodolf Llorens molt després, no ens empeny el seny sinó la follia i que la follia (penseu en Llull, Gaudí, Dalí, Pujols....) ens ha fet caminar endavant com a país.

Llegiu i mireu si en trobareu de coincidències amb la nostra època: “ara no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques”. Pensem-hi.

FILOSOFIA AVUI?

2010-10-09T17:58:00.000-07:00

Sembla ser que ja existeix el dia internacional de la filosofia. I això vol dir que les coses van maldades, que ja som una relíquia (o alguna cosa a protegir perquè ja és en perill d’extinció). Que la filosofia és arqueologia, i , de fet, ho és dins el nostre sistema educatiu (i “nostre” és un eufemisme).

De tota manera, hi ha quelcom que encara que li escau, i que encara la fa necessària, almenys per aquells qui sentim que hi ha un impuls que ens porta de l’obligació de viure a la llibertat del viure.

La filosofia, a més, és ciència que requereix paciència, esforç o observació. Tres qualitats que la societat d’avui relega a un segon terme. Un bon científic i un bon artista també han de ser bons filòsofs (i també n’hi ha ben pocs, i se’ls estima ben poc).

Paciència i tenacitat per generar el mapa on despleguem la nostra vida. On cerquem la qualitat de la vida i on trobem l’espai de la vida. Un mapa que aplega el passat, el present i el futur. Que és un nus d’alta complexitat. No tenim solucions ni donem dreceres o receptes màgiques. Ans el contrari, la filosofia obliga a la disciplina i a la responsabilitat. Acompanya, però no dirigeix. És decisiva però no pas determinista. Si tenim un mapa adequat tenim llibertat de moviment, podem viure amb més plenitud. És per aquest motiu que en els darrers Col·loquis de Vic es plantejà el tema d’Europa. Què és Europa? Una utopia? Una falòrnia? Una entelèquia? Un model? Una federació?...

La filosofia és veu obligada a pensar quin mapa cal usar. Quina és la millor topologia per a ser més plenament humans. I això ens obliga a pensar i repensar el passat. A conèixer el substrat del nostre mode de civilització, dels nostres valors, dels nostres sentiments, de la nostra arquitectura, de les nostres maneres de mirar, dels nostres prejudicis, dels conflictes actuals,...

En el context d’aquesta trobada de filòsofs es va dir que la nostra herència és triple: de Grècia en prové la moral, del món judaico-cristià l’esperança i de la civilització romana la tècnica. No és pas erroni, però si un xic incert. Cal ser més conscients de la lluita vital de i en la realitat i, per tant, dir que: de la Grècia Clàssica (hereva d’Egipte, de Mesopotàmia...) en tenim el fons estètico-ètic de la nostra civilització, que de l’època romana n’hem heretat la tècnica i el dret i, en tercer lloc, que del substrat judaico-cristià n’hem rebut l’esperança i, també, el dolor. Aquesta axiologia és més complexa però també més adequada, almenys per a nosaltres. Pensem-hi. Molts problemes actuals en depenen i molts dels nostres dubtes hi poden trobar un fons comú.

VAGA GENERAL?

2010-09-29T08:49:00.000-07:00

Certament la política de Zapatero és una política erràtica i la reforma laboral un nyap. De fet, es pot ben dir que l’actual govern estatal no té cap mena d’idea política de vàlua ni cap mena d’autoritat moral. Ara bé, els sindicats, aquells qui han estat muts i a la gàbia al llarg de tota la crisi, tampoc no tenen cap autoritat moral, ni per convocar vaga ni per dir res. El que estem vivint en aquests darrers anys és un episodi grotesc i a l’espanyola (del quixotisme foll de la “España eterna” d’Unamuno) de la crisi dels partits d’esquerres que, contràriament al que han fet els dretes, arreu d’Europa, es veuen arraconats perquè no han sabut tenir bones idees ni afrontar els nous problemes amb fórmules noves i que han ancorat els seus discursos en tòpics del segle XIX.

L’Estat del Benestar té problemes i les esquerres (la socialdemocràcia) te problemes perquè el populisme de la dreta els ha guanyat la partida. Han quedat difuminats, fumats i esfumats de la política en majúscules i s’han dedicat a fer obres de caritat (ells en diuen “política social”) i a assumir certs postulats naïfs d’ecologisme de rebotiga. De la seva banda, els sindicats, com bé va predir Marx, han quedat sotmesos a la dinàmica del mercat capitalista.

En les darreres dècades, de creixement econòmic, ni els governs d’esquerres ni els sindicats s’han dedicat a fomentar una economia dinàmica, plural, diversificada i d’excel•lència, i capaç de deixar enrere el seu gran problema estructural: el 20% d’aturats. S’han dedicat a viure de la bombolla immobiliària i, com els seus veïns del PP, a deixar-se corrompre per ella. I ara fan una reforma laboral (feta de retalls de les que han fet altres països. És a dir, copiant i fent trampa descaradament i sense tenir en compte les singularitats de l’economia de l’Estat Espanyol), la qual ni generarà llocs de treball ni promourà la transformació dels seus problemes estructurals. No han fomentat una educació d’excel•lència ni han promogut la veritable flexibilitat laboral a l’interior de les empreses ni la conciliació laboral de les famílies. Només saben fer polítiques de repartiment de xecs, la qual genera despesa i no és cap aposta de futur sinó un pedaç. La crisi és una oportunitat per canviar dinàmiques, però l’estem desaprofitant (per no perdre els bons costums). I també és una oportunitat per fer entrar en crisi als actuals polítics i les seves polítiques, però no crec que aquesta vaga vagi en aquesta direcció. Una vaga general ara? No. Els sindicats només la volen per rentar-se la cara.

RAIMON PANIKKAR, FILÒSOF

2010-08-27T11:13:00.000-07:00

Acaba de morir el filòsof i teòleg Raimon Panikkar. Bona part de la seva obra (llegida i rellegida) ha estat una guia imprescindible per a comprendre molt del substrat religiós de la nostra societat, de la realitat, del nostre caràcter o de les nostres festes.

Certament, la seva és una obra monumental (hi ha qui el compara amb Llull). No obstant això, i relligant amb algunes de els coses que hem escrit en els darrers dies aquí mateix. Hi ha dues frases de maduresa que són prou aclaridores i profundes. Dues aportacions sobre el sentit i el valor de la filosofia, encara que això avui no estigui de moda (tot i que és molt probable que als instituts Als estudiants se’ls haguessin de plantejar aquest tipus de frases per a fer-los reflexionar i no pas transmetre’ls la història de la filosofia com una rècula majestuosa de fets, d’idees petrificades i d’autors morts). Cal incitar a la saviesa i cal incitar a l’educació. Malauradament, però, els dissenys curriculars i els expedients acadèmics (el funcionalisme bord i absurd) sempre s’anteposen a allò mateix que, almenys en teoria, han de servir.

La primera frase l’ha inclòs ala darrera pàgina del llibre The Rythm of being fa ben poc quan, després d’unes quantes dècades al calaix, es va decidir a publicar les lliçons que havia donat a Edimburg en dir que l’arbre del coneixement mai no podrà arribar més amunt que l’arbre de la vida. És a dir, que cal primar la vida en ella mateixa per participar-hi i perquè és l’únic que realment tenim, i que desaprofitem amb una supèrbia humanament putrefacte. La segona és aquella segons la qual: “la filosofia no és amor a la saviesa, sinó també saviesa de l’amor”. En certa manera el mateix que acabem de dir. La filosofia és cerca constant i no funcional però té una repercussió decisiva en la vida pública, individual i col·lectiva, en la llibertat, en la solidaritat, en.... tot el que ens afecta més directament i en el que, com l’altre dia ens deia Moisès Broggi, al final obtenim d’una vida cada dia més llarga (ell ha nascut l’any 1908): en les satisfaccions que vénen de les relacions humanes.

A les meves prestratgeries, costat per costat, hi trobareu el llibre Benaurada senzillesa (Panikkar), Blanquerna (Llull), Diàleg contra els lul·listes (Eimeric), El seny (Ferrater Mora), Sobre la felicitat (Epicur) i De la corrupció (Montesquieu). L’ordre de les coses mai no és casual i ,com diu Panikkar, el silenci mai no és l’acte de reprimir la paraula sinó expressió del pluralisme, de la tolerància i de la felicitat (i avui vivim enfangats en una massa de massa soroll barroer). Sense silenci no podem ni escoltar a l’altre ni escoltar-nos a nosaltres mateixos.

2010-08-22T17:59:00.000-07:00

Avui més que ahir la nostra societat necessita posar sobre la taula una filosofia de la vida. La crisi econòmica ha posat sobre la taula la crisi d’un model de civilització. La crisi d’allò que considerem important. La crisis econòmica és la punta l’iceberg d’un problema de cansament de la societat occidental. De cansament, d’abús, d’egoisme i de prepotència.

Ens passem la vida parlant de la “nostra vida”, convivint amb la “nostra identitat”... Vivim al “nostre poble”, tenim “casa nostra”... En realitat ens passem la “nostra vida” perseguint la “nostra vida”, cercant la “nostra identitat”. La vida ens sobrepassa i ens travessa i, com a molt, podem intentar participar de la vida. La vida, la terra, l’univers, els ciutats, les cases, la identitat..., res no ens pertany.

Viure és perseguir i perseguir-nos. Cercar la manera de participar de la vida, de la col•lectivitat, de prendre la paraula, de fer-nos responsables..., la vida és un procés cap a al vida i cap a la saviesa. Un camí per a ésser algú, però aquest procés mai no s’acaba. La vida mai no ens pot pertànyer. La identitat sempre serà fragmentària. La paraula sempre serà insuficient. Només queda la perseverança, l’entusiasme i la responsabilitat. La voluntat de viure i la voluntat de saber per a viure.

Viure és resoldre la contradicció de voler viure la “nostra vida” quan aquesta és impossible. El sentit de la vida és resoldre una contradicció vital per a participar de la vida, la qual sempre ens sobrepassa i ens sobreviu. Ni la terra,. Ni l’univers, ni la identitat ni la vida no ens pertanyen. Cal participar-hi per gaudir de la màxima plenitud vital possible (que ja és molt).

Nosaltres no som ni la mesura de la vida ni la mesura de la realitat. Nosaltres som la mesura d’una vida possible (si som capaços de desplegar-la). Som la possibilitat d’una consciència de la vida. Tampoc no som la mesura de la nostra identitat ni de la nostra consciència. L’actuar i el crear permeten treure fora i fer explícita part de tot plegat per a dialogar-hi i per a compartir-ho, per a formar-nos i transformar-nos. Per a ser copartíceps del viure.

Viure és posar ordre i cercar l’ordre de la realitat. Viure és construir i compartir. Inseguretat i passió. Humilitat i lluita. És aprendre a viure sobre l’abisme. I aquest abisme és un abisme cognitiu (cap a l’interior i cap a l’exterior). Una ferida o singularitat que l’ésser humà obre sobre la realitat i sobre la vida.

Això implica un canvi d’actitud. Viure no és adaptar-se sinó revoltar-se per a fer-nos copartíceps de tots els processos de vida amb qui convivim. Viure no és posseir ni dominar res (ni el coneixement, ni nosaltres mateixos, ni la casa, ni la feina, ni els diners ni la nostra família, ni...). Viure és obrir-se.

Quan considerem que la vida ens pertany, que la identitat és “nostra” que el coneixement el posseïm, que la feina som nosaltres.... hem petrificat la vida. Hem eliminat qualsevol possibilitat de viure amb intensitat i d’evolucionar. Quan som “nosaltres” hem perdut la possibilitat d’ésser “nosaltres”. Som morts en vida.

Quan no és el coneixement qui ens posseeix a nosaltres perdem la capacitat d’emmirallar-nos, de preguntar i d’observar. Quan no és la vida la qui ens sustenta perdem les ganes de viure. Quan no és la identitat la qui ens obre el món perdem la possibilitat de viure noves vides.

Quan petrifiquem la vida i la consciència pensem a la menuda. Reduïm la vida a un tràmit. Som sotmesos a necessitats banals i pervertim les idees i els valors. Som part de la massa imbècil que camina sense rumb amb una voracitat immensa. Tot és sotmès al mercadeig inútil que ens fa sentir que som algú quan, en realitat, no som res.

Un valor, una idea, un càrrec, una casa, una parella, un compte corrent..., no serveixen de res. No són res. Els valors, els idees, els diners, les cases, les ciutats..., són “eines” i són “crosses” per a la vida. Però són instruments orgànics, com els òrgans biològics i culturals en què es constitueix la nostra forma d’ésser. Només “serveixen” si formen part d’una xarxa que permet el rebrostar de la vida i del nostre mode d’ésser. Són les portes i les finestres que ens permeten viure amb més plenitud i donar vitalitat a la vida i fer-la, d’aquesta manera, més singular i intensa.

Ens sentim –i ens volem– amos de la vida. En realitat, podem fer-nos responsables de la vida i de la paraula, i prou. No posseïm res! Quan ens sentim propietaris – del que sigui– esdevenim serfs. Perdem l’esperança de ser alguna cosa més, d’anar més enllà, de viure més, de ser nosaltres mateixos... Perdem l’ideal i la utopia que ens mou a mirar més enllà i a ésser més responsables i més solidaris. I és que, com qualsevol sistema viu, tendim a la llei del mínim esforç, tot i que, a diferència d’altres modes d’ésser nosaltres podem escapar-nos d’aquesta fatalitat.

S'HA ACABAT EL BRÒQUIL!

2010-07-10T09:46:00.000-07:00

L’Estatut d’Autonomia ara enfonsat en la misèria per l’autoritarisme i els mecanismes centralistes i de control espanyols, marcava uns mínims per a l’autogovern de Catalunya. Uns mínims per a estar més còmodes a Espanya. Era un nou pacte a la menuda. Ara ha fracassat!. Els espanyols no hi entenen de raons. Després van venir les consultes populars pel Dret a Decidir (que segueixen). Era un primer pas. Ara, les coses han canviat radicalment. Ja no s’hi val a badar! No hi ha discursos a mitges tintes. Ara ja és clar que la transició espanyola s’ha acabat i que els espanyols, finalment, han dit ben clar el que no es van atrevir a dir l’any 1978. Volen una Espanya Única i Castellana! (posar a la pràctica però en democràcia els ideals ideològics del franquisme!). Una Espanya Indivisible i centralista. Una nació única, unívoca i sagrada. Ho han dit clar. I amb contundència. No hi ha ni autonomisme ni federalisme possibles. Només hi pot haver descentralització i a gust de qui mani a Madrid. Ara no només han culminat un procés sinó que hem tornar on érem fa trenta anys. Per tant ja tothom ha de prendre partit. No s’hi val a fer interpretacions. El text del Tribunal és ben clar i concís. Ni federalisme, ni plurinacionalitat ni res de res. Només volen els nostres Diners. Ja n’hi ha prou. Ara boicot al Parlament de Madrid. Unitat d’acció en els mínims. Camí cap a la separació. No ens volen, ni nosaltres a ells. Ja ho podem dir alt i clar. Com deia Pujols, que se’n vagin o que ens expulsin!

AUTODETERMINACIÓ I FOLLIA

2010-06-09T04:15:00.000-07:00

Som folls els catalans. Segurament més que no pas assenyats. Les mostres d’arrauxament i d’ingenuïtat pauten més del que possiblement voldríem reconèixer la nostra acció col•lectiva, per bé i per mal. Avui ne volem parlar per bé. Els nostres pentagrames estan plens de bemols. I això no és pas sempre negatiu, o que els ho preguntin a Pujols, a Dalí, a Gaudí, a Llull o a Deulofeu. Però si que és un repte difícil d’assumir (per a nosaltres i pels nostres veïns).

Com a nació al llarg del segle XX (segurament el segle més ple de dolor, de sang i de fetge i menyspreu per la humanitat) les hem passat maldades. I ara, quan entrem en un segle XXI que ja diversos autors i pensador diuen que va nàixer a Vukobar, Sarajevo o Srebrenica i que per aquest mateix motiu (i per com es van desgranant els fets) serà el segle de la indiferència, ens encarem amb tot un seguit de consultes per proclamar el Dret a Decidir. Si això no és de folls, que baixi Sant Pere (si pot i vol) i que m’ho expliqui. És de folls i ho fem amb una rauxa moltes vegades excessiva. Malgrat tot, aquesta rauxa posa sobre la taula, una vegada més, la nostra voluntat d’ésser. I això és el que compta. Posar-nos en moviment. Moure’ns per no defallir en la indiferència, la bulímia i la inoperància política.

Tinguem clares, però, deus reflexions de Hermann Heese que poden permetre que aquesta follia atàvica i impulsiva sigui més punyent:

1 – Una pregunta que ens pot orientar millor: “per què s’està a favor de l’autodeterminació de les nacions allà on s’espera treure’n profit?”

2 – Un consell per a navegants: “Les utopies no hi són per realitzar-les servilment, sinó per posar sobre la taula la viabilitat d’un seguit de coses difícils pe`ro anhelades i per reforçar la fe en aquesta viabilitat.

Apa doncs, fins a la propera.

PARLAR DE LLIBRES

2010-06-08T12:30:00.000-07:00

Em sembla que va ser ahir. Que faci quatre dies però fa deu anys que en aquest setmanari hi ha una secció dedicada als llibres. Qui ho havia de dir! Una secció plural (nascuda de l’activisme i entusiasme del Pere Martí i del Ricard Rafecas) que és capaç de mostrar els diversos gèneres que hom pot trobar a les llibreries (des de la literatura infantil a l’assaig). Penso que és un luxe. I que mostra una manera de fer i de concebre la premsa comarcal i el seu rol en la societat.

Arribar als deu anys era, almenys per mi, impensable. Com també sembla impossible que m’hagi passat més de mitja vida (21 anys!) col·laborant en aquest setmanari.

Fomentar el plaer per la lectura, transmetre als altres allò que has trobat que és interessant de llegir, transmetre autors i obres que poden acompanyar-nos en la vida, per a pensar millor, per a mirar les coses amb més perspectiva... És una aportació vital, sobretot en una societat com la nostra que tendeix al menjar ràpid, a les emocions de l’“ara mateix”, a les idees reescalfades, al pensament minimalista i a les accions banalitzades.

Llegir és una aposta per la qualitat de vida i una aposta pel benestar. Llegir ens fa més tolerants i solidaris, ens fa més reflexions i al mateix temps més incisius en l’acció. Ens obre la diàleg i a la reflexió. I això genera democràcia i llibertat.

Que el setmanari del Penedès aposti per tot això és d’agrair, sobretot quan aquesta aposta ja no és un bolet sinó una opció continuada i un valor assumit. I això només passa quan hom creu en la premsa (en la seva qualitat i en la seva capacitat de formar i transformar el seu entorn més proper). Quan hom creu en els seus lectors. Quan el lector és molt més que un número estadístic per aconseguir més anunciants o per fer dentetes a la competència. I és que, parafrasejant el que Miquel Rayó digué en l’obertura de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Palma (2010), no tinc la dèria de col·leccionar llibres, ni d’ara ni d’antics, ni tinc la dèria de recomanar llibres, ni d’ara ni d’antics. Tinc la dèria de llegir-los i rellegir-los perquè entre el llibre i la lectura em decanto per la lectura que és el que dóna ànima als llibres. I és que, ara parafrasejant Bernat Nadal (2009), la lectura ens porta més enllà i ens permet albirar l’ànima de l’autor (i la nostra mateixa). Escriure és posar-se en camí, sabent que no tothom voldrà acompanyar-te i llegir és perdre una certa innocència i adquirir esperit crític. A través de l’escriure i del llegir l’autor i el lector comparteixen, a través del llibre i de la paraula, una responsabilitat: la del diàleg i la de fer-se humans. Ajudar a aquest diàleg, a aquesta constitució i a aquest caminar en comú a través d’un columna com la que fem a El 3 de Vuit és un plaer (i una responsabilitat).

Que el temps que ha transcorregut (des que vam començar la secció de llibres fins avui) hagi passat volant vol dir que ha anat bé. Que hem fet alguna cosa de profit (i que ens agrada). I que hagi tingut continuïtat vol dir que al setmanari li interessa que es faci aquesta aportació. La tossuderia dels uns i dels altres és ben evident. I ens n’hem de felicitar, i de felicitar a tots els que hi han participat.

Sembla que va ser ahir i estem reflexionant sobre un esdeveniment que ja ha acomplert deu anys. Que vam iniciar gairebe adolescents. I és ara quan les paraules de Herman Hesse adquireixen més sentit: "Els llibres només tenen valor quan porten a la vida [...] La lectura sense amor, el saber sense resepcte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats de l'esperit".

POESIA 2

2010-05-30T15:13:00.000-07:00

Ahir, us vaig escriure a propòsit d'un vers de Jordi de Sant Jordi redescobert en el llibre "Percaceries" de Sebastià Perelló a la plaça de la Llotja de Palma de Mallorca. Avui, a la mateixa plaça (i hora) , he llegit unes frases sobre poesia de l'amic Arnau Pons que us vull transmetre. Penseu-hi:

1 - "La llàgrima endurida pel silenci del callar sempre és més forta [...]. Són els poemes"

2 -"La poesia te el poder de saber treballar amb la violència"

Una abraçada a tothom!

2010-05-30T06:35:00.000-07:00

Ja fa molts segles el poeta Jordi de Sant Jordi escrivia: “e vau cercan ço que no.s pot trobar”. UF! Si en diu de coses un vers tant breu! La poesia com a cerca en procés d’hom mateix i dels altres. Del coneixement i de la realitat. La poesia, com diu Celan, és posar en camí, posar-nos en camí i compartir la responsabilitat de fer camí: d’humanitzar-nos. AquesT és el repte de Jordi de Sant Jordi. Gairebé un impossible, si llegim bé la història o mirem críticament el present. Un impossible com l’amor que, malgrat tot, ens mou. Que no ens deixa desistir quan fer-ho seria el més fàcil. Que ens manté joves quan ja hauríem d‘ésser adults. Que ens provoca dolor i ens fa ésser temeraris.

Cerquem allò que mai podrem aconseguir. Ens cerquem. I aquesta és una empresa hostil i inhòspita. Una empresa que requereix de l'entusiasme i de l’embriaguesa del vi de la vida i del vi que fa sang. De l’amor que és filia i de l’amor que és eros. De la passió i del dolor.

Si en podríem dir de coses! Però el vers es basta per si sol.

Sàvies paraules les del poeta. Poesia "eterna" que ens qüestiona i ens fa perdre la innocència.

I com que el vers l’hem redescobert llegint el darrer llibre de Sebastià Perelló (a la magnífica plaça de la Llotja de Mallorca en una hora baixa de sol suau), no voldríem acabar sense donar-vos uns dels seus versos: “El rigor sever d’allò que no torna / t’ha fet idolatrar l’exactitud / extrema de la paraula que et manca”.

EDUQEM?

2010-05-05T14:49:00.000-07:00

Fa uns dies ens preguntàvem si ens interessa l’educació. La pregunta era retòrica si tenim en compte que tot indica que hi hem renunciat. Cada dia hi ha més gent que ho diu i cada dia hi ha més gent que té clar que l’estupidesa humana és infinita mentre que la intel•ligència humana és limitadeta; encara que la majoria de gent encara pensi el contrari (anem pel bon camí). El cert és que hem renunciat a educar. El sistema educatiu només té un valor funcional. I, de tant adaptar-lo a les necessitats humanes, l’hem deshumanitzat i l’hem convertit en un artefacte artificiós.

Hem renunciat a educar perquè hem renunciat a l’humanisme, si tenim clar que “humanisme” vol dir “amor a la condició humana”: considerar als altres com a germans i donar valor a les relacions humanes (perquè això és el que realment té valor per a l’ésser humà). La resta són falòrnies i cabòries.

Per què invertim diners en les investigacions científiques? Pe r a complir l’expedient? Penso que si. No pas en el cas de la investigació militar però si en el cas que ens ocupa.

Un exemple general: les neurociències ja estan del tot segures de què els únics capaços d’apreciar i gaudir de la bellesa i de generar i compartir art som els humans. No obstant això, en els nostres dies davant de al creació artística hem reculat fins a l’estat dels ximpanzès per a qui dibuixar i fer una creació només és un estímul momentani, un passatemps sense intencionalitat, sense consciència, sense contemplació, sense ganes de tornar-ho a mirar. Avancem o reculem com a humans?

Un exemple de salut: sabem que per a la bona recuperació d’un malalt l’entorn és molt important i també el tracte del metge. Que amb un entorn adequat l’estada als hospitals seria més breu (i això ja és economia i eficàcia). Per contra, fem hospitals que fan pudor, que són capses sense cap mena d’estètica i metges que no expliquen el que fan. Avancem o reculem?

En exemple de conducta: sabem que ingerir alcohol i drogues en un context de música màquina forta (maxacona) fa que aquesta música faci que les drogues danyin molt més el cervell i que el consum d’alcohol sigui més alt. Ho sap qui va a una rave o a una discoteca fins a quin punt l’afecta aquesta “música tòxica”. Avencem i ens fem lliures per escollir o actuem per instint destructiu?

Un exemple musical: sabem que l’educació musical dels infants és cabdal per a la plasticitat cerebral, per a millorar llur rendiment acadèmic, per a la seva formació com a persones (com la dansa, clar). Per contra, dins el sistema educatiu ni la música ni la dansa no hi tenen cap lloc? Avancem o volem recular?

Preguntes i més preguntes, i exemples, senyores i senyors. Que cadascú cerqui.

L'HOMENOT PAU MILÀ I FONTANALS

2010-05-01T18:01:00.000-07:00

La figura de Pau Milà i Fontanals ha quedat ofuscada per la del seu germà Manuel. A més, Pau Milà, un dels primers a reivindicar la modernització del cultiu de la vinya al Penedès, el pare de la pintura catalana contemporània, el primer president del primer Museu de Vilafranca..., sempre ha quedat, malgrat la seva activitat política i acadèmica, en un segon pla per haver estat, també, una persona ferma en les seves idees i per haver rebutjat la càtedra quan calia no sotmetre llur dignitat al mercadeig polític.

Enguany fa 200 anys del seu naixement i trobem a faltar, per tot el que en podem aprendre, a faltar que hom el tingui en compte. Perquè, en paraules de Josep Pla, és un homenot de la cultura catalana contemporània . Perquè el seu mestratge ha estat cabdal.

Pau Milà va ser un dels primers a donar valor al patrimoni artístic i a defensar la idea de la història com a procés de vida que serveix per a viure amb més plenitud. A fugir d’academicismes i a implicar-se amb el present i a defensar (com Rodolf Llorens i com Schönberg) que ensenyar vol dir despertar en l’alumne una comprensió de la realitat i de la història (de les tècniques, de les idees, de les formes....) que li serveixi per a obrir perspectives de futur. A dir que educar té un valor històric si equival a aprendre activament. I només per aquesta ensenyança, una societat com la nostra que ha renunciat a educar, ja l’hauria de tenir en compte.

Pau Milà ens ensenya que a través de l’art, com a creació cultural, hom pot comprendre i parlar de coses que se’ns escapen de les mans. Adquirir consciència de si mateix i de la realitat a través d’un llenguatge metafòric i poètic que li permet una comprensió diferent de la que poden aportar l’experimentació i o la matemàtica.

El misteri i l’agonia del món, així com l’angoixa i la contingència humanes ens obliguen a l’art. A cercar i a conèixer. Ens aboquen a l’expressió. A fer-nos humans.

A aquests misteris ens aboca l’estètica de Pau Milà i la de Schönberg, ara rellegida i recuperada pel desmantellament constant del paisatge que dia a dia trepitgem, ja que acabem de comprar a molt baix preu el seu llibre d’harmonia perquè una de les botigues històriques de la ciutat de Tortosa tanca veles (com fa un parell d’anys ho va fer, a la mateixa ciutat, la llibreria més antiga d’Europa, un altre d’aquells tresors que sabem que existeixen quan deixen de ser-hi...).

Pau Milà també conforma aquest paisatge humà efímer. Esperem, però, que encara hi hagi algú capaç de mirar més enllà de la quotidianitat absurda, bruta i sòrdida per posar en valor allò que val la pena.

EDUCACIÓ I FILOSOFIA

2010-04-15T15:10:00.000-07:00

Una vegada més la filosofia recula en el sistema educatiu. Una vegada més l’Estat demostra que no li interessa l’educació. Sotmet l’educació a un simple procés de selecció social, la converteix en un aprenentatge o ensinistrament tècnic. La política sotmet l’educació a l’economia. Sotmet el ciutadà al treballador. Sotmet la llibertat a la necessitat. Sotmet la solidaritat al votant. Sotmet la paraula a l’estupidesa, la idiotització i la infantilització.

Volem ciutadans crítics? Volem democràcia? Volem persones amb capacitat de formar-se una idea del lloc on viuen? Volem gents amb capacitat de crear, discutir i dialogar? ... Què volem? Em pro de què (o de qui) treballem? Volem gent amb ganes de viure, tolerant i honesta? Em sembla que les paraules sobren. Els fets parlen per si mateixos.

L’aposta és ben clara. Anteposem l’oci a la cultura, l’espectacle a la sensibilitat, la sobreexpressió a la humilitat. L’elector al ciutadà. Ens pensem immortals i superiors i apostem pel poder.

Hem perdut el nord de vista. No sabem ni què vol dir nàixer ni què vol dir morir. Som incapaços de valorar la nostra existència efímera i estúpida dins un cosmos immens. Ens avergonyim de les pròpies misèries però en lloc de voler-les solventar les amaguem rere artificis de coloraines, imatges i serpentines. Ens pensem eterns i superiors, però som insignificants, i massa vegades mesquins.

Volem solucionar tots els problemes amb lleis i més lleis que en lloc de cercar més llibertat, tolerància i solidaritat promouen més restriccions, més fanatisme i més menyspreu (pugen l’extremadreta, el populisme i la xenofòbia, la violència de gènere i entre els adolescents...). Parlem de grans tecnologies però cada dia vivim més aïllats i tancats.

Aquesta és la societat que volem? Què ha de promoure l’educació? Eliminem-la. Eliminem el sistema educatiu! Creem escoles lliures!

Valdria la pena aturar-se cinc minuts a pensar-hi un poc. Valdria la pena que, ni que només fos per un instant, no ens creguéssim els centre de l’univers. Valdria la pena que fóssim capaços de veure on rauen els problemes de veritat i en el futur que estem construint per als qui vénen al nostre darrere.

Cal aprendre a distingir allò que és important d’allò que no ho és. Cal aprendre que la vida són uns pocs dies. Cal aprendre a conviure. Cal aprendre a respectar. Cal aprendre a conèixer i a estimular el dubte. Cal anar contra el dogmatisme i l’eslògan imbècil. Cal aprendre a ensenyar i cal ensenyar a aprendre.

CATALANS AL MÓN!

2010-04-09T03:59:00.000-07:00

Com bé diu Rodolf Llorens i Jordana al llibre Servidumbre y grandeza de la filosofía que ben aviat trobareu a les llibreries gràcies a la reedició que n’ha preparat Lleonard Muntaner de Palma de Mallorca, la filosofia (com l’art i la ciència) sorgeix del treball i de l’esforç constant. De la lluita per la vida que és una lluita per fer-se responsables de l’existència. No naix ni de la queixa existencialista ni de la supèrbia postmoderna o de les ànsies de triomfar. La saviesa, que és font de vida, emergeix en silenci i a voltes com aquell qui no vol.

Aquest llibre, l’únic que va escriure en castellà i a l’exili quan encara pensava que es podria dedicar a la seva vocació filosòfica (acabat d’escriure a Caracas l’any 1948 i editat l’any 1949 a Buenos Aires i fins avui desaparegut de les prestatgeries de llibreries i biblioteques del país), és imprescindible per qui vulgui saber què vol dir fer filosofia i pensar amb rigor.

Repassant-ne les darreres galerades ve a memòria una altra de les tesis de Rodolf Llorens (manllevada de Pujols): la de l’hegemonia vilafranquina en la cultura catalana. No es preocupin, però, no farem demagògica de vilafranquinisme ranci i de rebotiga. Es tracta de posar sobre la taula tres fets curiosos pel que fa al tema de la filosofia i de l’humanisme europeus i de la servitut amb què els catalans hi hem aportat peces prou valuosos. No parlarem de l’obra magna de Ramon Llull o d’Eduard Nicol, si no de tres autors prou desconeguts del públic general.

En primer lloc, tenim Ramon Martí de Subirats (un altre penedesenc!), sense el qual els “Pensaments” de Pascal mai no haurien existit. En segon lloc, tenim Ramon Sibiuda, el filòsof que va influir decisivament en els “Assaigs” de Montaigne. I en tercer lloc tenim al bisbe Joan Margarit Pau, sense el qual no podríem llegir “El Princep” de Maquiavel, ja que l’obra de l’italià es va escriure sota la influència de “Corona regum” del català (un lllibre dedicat a Ferran el catòlic).

Bons exemples de la servitut de la filosofia. De l’esforç callat però tenaç i constant en pro d’una societat més humana. L’esforç callat de tres catalans rebrosta en tres obres imprescindibles de la cultura occidental. Potser Pujols tenia raó quan deia que els catalans quan anem pel món ho hauríem de tenir tot pagat! Qui lo sap?

EN EL CENTENARI DE RODOLF LLORENS I JORDANA

2010-03-29T16:08:00.000-07:00

La Catalunya contemporània ha deixat de costat als protagonistes de la Catalunya desacomplexada i arrauxada: Ramon Turró, Francesc Pujols... i Rodolf Llorens, de qui avui volem parlar (i qui s’oposà amb virulència a d’Ors i la Noucentisme). Personatges singulars, forts, valents i necessaris per a un país que es vol construir fort i obert.
Cedeixo la paraula, doncs, a Rodolf Llorens i Jordana (Vilafranca del Penedès, 1910 – Caracas, 1985), de qui s’acompleixen 100 cent anys del naixement i 25 de l’òbit. És un dels Vilafranquins més notables del segle XX i hem d’estar agraïts que aquests aniversaris serviran perquè tres obres d’ell siguin reeditades i tornin a remoure les consciències dels lectors. Aquets és el millor homenatge a una obra i a una feina ben fetes, plenes de lucidesa i de combat. Coses molt necessàries per fer possible que la vida quotidiana d’aquest país sigui: “rica i plena; rica de misèria individual i plena de grandesa col•lectiva”.
Els fragments que podran llegir pertanyen a la proclama “Servir Catalunya” i mostren bé el rerefons del llibre Com han estat i com som els catalans (1968).
“Tots ens devem a la terra pairal, però als qui com els catalans pertanyem a una nacionalitat oprimida ens pertoca, més que als altres [...]. convé que, en aquest món en crisi i en aquest temps de confusió, els catalans posem en net el nostre principal objectiu polític i en ordre la nostra intermitent actuació cívica, que no poden ésser altres que: l’objectiu, servir Catalunya; el mitjà, cercar la unió que fa al força. [...] Els catalans hem de procurar no deixar-nos arrossegar per la mistificació de paraules, la confusió de sentiments, l’ofuscació d’idees i la inversió de valors que es viu i que es pateix arreu del món: governants que diuen servir al poble, quan el que fan és aprofitar-se’n; polítics que volen salvar el país i el que persegueixen és que el país els salvi a ells; buròcrates als quals es paga perquè atenguin al públic i passen a creure que són els ciutadans els qui han d’estar a les seves ordres [...]; en lloc dels fills i deixebles estar atents als pares i mestres, són aquests els subjectes a aquells; i els articles de consum consumeixen els compradors. I no sols en l’ordre pràctic, sinó també en la teoria i en l’art; en comptes de l’espai i el temps com a formes de l’existència de la matèria, aquesta és considerada com a derivada de l’espai i del temps; en comptes de considerar el ser social com a determinant de la consciència, es considera com a primigènia la consciència individual; l’art, que hauria d’estar al servei de la vida, el veiem al servei del que és més contrari a la vida: el no res. [...]. En aquest món al revés, va poder adoctrinar el feixisme [...]. Temps de caos ideològic; de violència i coacció, no sols en les accions, sinó en els conceptes que es conculquen, en les idees que s’estrafan [...] la doctrina de donar gat per llebre, el sistema d’amagar l’ou, la tàctica de l’embolica que fa fort [...], ens porta al més gran desgavell i al més monstruós galimaties. [...] En aquest batibull idiomàtic i aquest poti-poti ideològic, és fàcil, fins natural, pensar amb els peus. I no té res d’estrany que hom acabi per enganyar-se a si mateix. [...] Els catalans hem d’estar ben segurs que servim Catalunya i que no passi al revés, que ens en servim”.

BIBLIOTEQUES I LLIBRES

2010-02-28T09:43:00.000-08:00

Una biblioteca és un nus temporal. Un paisatge ric i complex. Ple de possibilitats i amarat d’esperances. Ple de coneixements que cal desvetllar. Ple de lluites i de cims.

Una biblioteca és un tot orgànic. Desmembrar-la (com se sol fer a casa nostra sense cap mena de mirament) és un ultratge. Sobretot si, com és habitual, es fa per ignorància, per menyspreu o per utilitarisme a la menuda.

Una biblioteca és un àngel/missatger adormit a la terra (matèria cultural en repòs). Alhora, és part indispensable de qui l’ha creat i de la seva personalitat, de qui l’ha ordenat amb paciència i esforç. Filla d’unes inquietuds, d’una època i d’uns problemes. Part indissociable del seu autor.

Mort llur autor, és memòria humil que espera nou alè vital per reviure en vides múltiples (que són vides compartides en i a través d’ella), i per mostrar-se generosa.

Una biblioteca, els seus continguts i el seu ordre (sempre inseparables), són part de la personalitat de qui l’ha creat i dels seus treballs. Al mateix temps, parla amb veu pròpia.

Penso això a Madrid, després de comprar tres llibres de vell. Quan repasso els motius que m’han portat a escollir-los entre els centenars que m’han cridat l’atenció (que no són estrictament econòmics, que també). Quan penso els motius per escollir-los i el prestatge on els posaré després de llegir-los. De qui seran companys de viatge (allí) i perquè seran companys de viatge (en mi).

He comprat un llibre del filòsof Ganivet i el posaré al costat dels llibres de Rodolf Llorens (ell me’l va donar a conèixer mentre preparava el llibre on recollim els articles que va publicar a la dècada del 1930). He comprat Menéndez y Pelayo per influència dels covilatans Milà i Fontanals i, sobretot, perquè parla d’estètica musical. Anirà al prestatge de la teoria musical. I he comprat el llibre d’Eco i altres autors italians perquè hi ha coses que m’han semblat bones de reflexionar d’acord amb el que ara estic escrivint i amb els meus darrers treballs s sobre els beguins. I després de llegir-ne bona part, he decidit guardar-lo amb els llibres sobre els beguins i les heretgies medievals.

En llegir el llibre de Ganivet em recordo del que jo he fet sobre Pujols i el que en diu Llorens i... Vénen tota una rècula de sensacions, d’inquietuds..., que es remouen i que van agafant cos i formant-se i transformant-se en mi. Que, després del merescut repòs digestiu, quedarà integrat en mi i dins l’ordre en què seran dipositats a les prestatgeries de casa.

EUGENI D'ORS I FRANCESC PUJOLS

2010-02-23T16:34:00.000-08:00

Lévi-Strauss deixà clar que per a comprendre qualsevol cultura humana cal entendre-la com a possibilitat de transitar entre les dues grans veritats de l’ésser humà: la vida i la mort. L’ésser humà és el que es mou entre aquests dos pols. Allò que brolla de la dialèctica entre l’amor i la mort.
Aquesta lluita és una constant en la civilització humana. Descobrir la mort és el que impulsa l’ésser humà a fer-se tot el seguit de preguntes sobre la vida i sobre la realitat. L’amor és allò que l’impulsa a actuar i que el posa enfront de la realitat, dels altres i de si mateix. Ambdós l’impel•leixen a conèixer a prendre decisions i a fer-se responsable.
La mort i l’amor ens impulsen a viure la vida amb la màxima plenitud possible.
Aquests dos pols també són ben presents en les reflexions d’Eugeni d’Ors i de Francesc Pujols, les dues cares de la filosofia no acadèmica de la Catalunya del segle XX. En les dues ànimes bessones de la cultura catalana.
D’Ors i Pujols són la cara i la creu d’una manera de comprendre el món en què la reconciliació de la mort i de l’amor són crucials. Pujols ho diu ben clar quan exposa: “El naixement, l’amor i la mort ens posen en contacte directe amb tot el que ens envolta […]. La vida és una tragèdia en tres actes. [Per això cal] mantenir fresca i sempre renovada la idea i la imatge de les seves relacions. Bon punt hom neix, comença de morir [...]. La Hiparxiologia, estudiant el desenvolupament orgànic dels éssers, cada vegada més elevats en els graons de l’escala [de la vida], i estudiant les relacions mútues dels organismes d’un graó amb els dels altres, en relació amb la funció activa i reactiva de la llei biològica, estudia, igualment, la manera com un esperit pot passar d’un graó a l’altre; començant pel vegetal i acabant essent àngel”. D’Ors ho deixa ben clar en l’acte simbòlic final de la seva vida: en al voluntat arbitrària d’ésser enterrat a la tomba “A Matilde” del cementiri de Vilafranca per aconseguir redimir-se i reconciliar l’amor i la mort.
Ambdós pensadors porten a la pràctica allò que magníficament es dramatitza a l’òpera Tristan und Isolde de Wagner: en la qual el concepte del “Liebestod” (o de la fusió romàntica entre l’amor i la mort) adquireix un grau de màxima expressió, sobretot si tenim en compte que just al final de l’òpera (quan els dos enamorats moren) per, com d’Ors, reconciliar l’angoixa vital, Isolda canta una de les àries més importants de la música occidental en què diu: “En el cabal ondulant, / en l’eco sonor, / en el Tot que s’agita / en l’hàlit del món / ofegar-se / submergir-se / sense consciència... / delit suprem”.
Va ser Nietzsche qui va defensar que les arrels dionisíaques de la música alemanya comencen en Bach i culminen en Wagner. I aquesta arrel dionisíaca es caracteritza per una triple dissolució dels límits del jo. Primer, en l’èxtasi estètic de la música; segon, en el trencament dels límits del jo accedint al seu subconscient i, tercer, en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura a través del retorn del jo a la natura/matèria. Amb aquesta triple dissolució del jo (la persona) supera la seva individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. Tristan und Isolda respon a la perfecció i a aquest esquema. En el Liebestod final de l’òpera, just abans que els dos amants morin. D’aquesta manera es resol el dilema entre l’amor i la mort: els oposats es retroben. I és aquest mateix acte de retrobament i de reconciliació, o si ho prefereixen de redempció, el que va guiar la voluntat de d’Ors quan aquest decideix ésser enterrat a Vilafranca. Tot l’esforç apol•lini d’arbitrarietat i el dolor de l’existència (l’àngel i l’angoixa, en paraules de d’Ors) es resol en un acte dionisíac d’amor. La llum d’Apol•ló es resol en la foscor de la nit de Dionís. I és que com escriu Salvador Espriu a La pell de Brau: “Pels esglaons / dels nostres mots / el cel es torna / a poc a poc / presó baixada, / closa foscor, / i som de sobte / basarda de por. / Per l’alta escala / de les paraules, / la llum pujàvem, / alliberada: / entén el dia / la nit de l’aigua”.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (II)

2010-02-14T14:26:00.000-08:00

El que dèiem l'altre dia ho podem aprendre de l’exemple que ens han donat aquells que ens han precedit. Diuen que el viatge més llarg i més fascinant és el que fem amb la ment, i no s’equivoquen de gaire.

La major part de les exploracions de Darwin no es van fer més enllà del seu escriptori. Bach escrivia la música sobre una taula. Newton, segons diu la llegenda, tenia grans dificultats per orientar-se dins la seva facultat de Cambridge. Kant no va trepitjar gaire més enllà de Königsberg. Einstein va construir la seva teoria tridimensionalment a la seva ment. Els grans savis clàssics eren gairebé ineptes (com Miró i tants altres) per a les qüestions més roents de la vida quotidiana...

Què és, doncs, allò que ens mou a la història, a les ciències i a l’art? Quina necessitat en tenim?

L’ésser humà contingent i efímer necessitat compartir la seva vida i per això necessita de la narrativitat i de la dramatització de la vida. Es troba abocat a l’expressió per a conèixer i per a viure. Per a compartir, crear complicitats i seduir. Per a construir el seu estil de vida. A l’art i a la ciència.

Els grecs ho sabien bé. L’historiador, doncs, era (i ha de ser) pròpiament dit l’“histor” i això vol dir un “testimoni ocular” que genera la “historie”: el coneixement de primera mà (o almenys fidedigne i contrastat) I aquets coneixement és la narrativitat compartida: la intersubjectvitat. Des de la Grècia Clàssica l’historiador s’enfronta a l’aplicació d’un criteri de cientificisme sense perdre de vista que la seva ciència és l’encarregada d’explicar i transmetre la història, la de comprendre i compartir. És la de redescobrir la vida que s’amaga (reposa) en la memòria (escrita i oral), en els papers i en els arxius.

La filosofia, les ciències i l’art parlen de l’ésser humà. Són actes de creació poiètica del nostre mode d’ésser que viu en la dialèctica entre l’individu i el col·lectiu, i entre la natura i la cultura.

El parlar de les ciències però, no és un simple comunicar o explicar. Parlar vol dir construir el sentit i el valor: el logos. Humanitzar la vida. Parlar vol dir organitzar, comprendre i actuar.

Quan Heidegger va parlar de l’art i de l’espai en la conferència que l’any 1969 dedicà a l’escultor Eduardo Chillida, un dels conceptes que usà és “raümen” (crear espai). El filòsof no parla de l’“espai físic” sinó de l’“espai vital” (pragmàtic, significatiu i públic). De l’espai que a Ésser i temps és la condició de possibilitat del “Dasein”. L’important és que en Heidegger l’espai es produeix. “Espaciar” és preparar l’aparició de l’espai vital de l’ésser humà: de l’existència. Crear les possibilitats de la vida humana. És donar-se a l’abisme cognitiu per habitar la realitat: “l’acte d’espaciar aporta la llibertat, l’obertura necessària per a l’assentament i l’habitar de l’ésser humà” (Das Raümen erbringt das Freie, das Offene für ein Siedeln und Wohnen des Menschen”). Espaciar es descobrir, redescobrir i redescobrir-se. Obrir-se i independitzar-se al mateix temps. Espaciar és obrir les portes a la lluita per la llibertat. Davant això, però, avui, l’espai que habitem és, cada vegada més, una faixa vella i imposada que ens constreny la sensibilitat: que ens eixorda i que ens bombardeja indiscriminadament amb dades, imatges i tot el que li ve a la mà. Que ens vol estúpids.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (I)

2010-01-27T17:21:00.000-08:00

El bipedisme va fer que els humans miréssim a l’horitzó de fit a fit (encara que avui caminem capcots i a batzegades). Va donar la llibertat a les nostres mans i la possibilitat de la dansa al nostre cos. Va trastocar la nostra vivència de l’espai i del temps. Va ser tota una revolució.

Aquest fet va desvetllar molt la nostra curiositat (curiositat que també és inherent a moltes aus i mamífers) i, sobretot, va potenciar la nostra capacitat d’anticipació. Ahir i avui el gran repte dels humans és el de mantenir viva la flama de la curiositat.
La curiositat és el motor de l’aprenentatge. La lluita contra l’apatia i el desinterès (llàstima que hem convertit l’educació en un sistema i que ja no la concebem com un procés viu i de vida).
El tacte, la mirada i l’oïda són els primers que s’enfronten amb la curiositat humana. A través dels sentits els humans, des d’infants, aprenem a copsar què val la pena de captar la nostra curiositat. Descobrim i redescobrim l’espai i el temps, a nosaltres i als altres, la natura i la cultura. I aquest procés seria impossible sense la participació de la intel•ligència, del pensament que permet la reflexió (el moviment interior que rebrosta en el moviment i en l’art). El pensament que permet el diàleg; la independència individual i la intersubjectivitat.

La novetat ens excita i ens dóna plaer. Ens mou a l’exploració. A través de la curiositat cerquem, primer, l’objecte digne d’interès i, després ens convertim en objecte d’exploració. I cal no perdre mai l’interès ni oblidar que sempre hem de sentir la novetat de l’exploració del món i de l’autoexploració. Si no, com bé sabem, caiem en estereotips, tòpics i pensaments morts.
Per constitució, estem abocats a aquesta exploració i a aquest gust per la novetat (abocats a l’abisme cognitiu). A fer mapes i a cartografiar-ho tot per aconseguir més plenitud de vida. Però en aquets procés l’impuls biològic no es pot dissociar de l’impuls cultural.
En el nostre cervell hi ha els mecanismes per orientar La conducta cap a la cerca de coses noves (cap al paler de la descoberta, que excita i que ens mou a la creativitat). Es produeix una excitació satisfactòria que decau si no la dotem, des del context, d’una sensibilitat i d’un humanisme culturals. L’excitació és la cerca (com bé diuen els neuròlegs) però la cerca necessitat d’un context apte per a incitar-la, dirigir-la i fer-la fructífera). Els sistema (l’hipotalem i el sistema límbic) és el suport estructural (intern) de la curiositat, però no n’hi ha prou. Com diria Ramon Turró, no n’hi ha prou amb tenir fam: cal aprendre a alimentar-se i gaudir de l’alimentació.
El batec de la curiositat i el batec cardiovascular són les condicions “fisològiques” de la humanitat (les del cos i les de la ment). Amb l’aprenentatge i l’experimentació arribem al moviment coordinat i compartir i a l’anticipació racional. A la música i a la dansa, al diàleg i a la filosofia. I tot això seria impossible sense la força de la seducció que ens excita, dóna plaer i genera interès. En el cas dels humans, doncs, no hi ha individu sense col•lectiu ni biologia sense cultura (i viceversa).

D'ENERGIES I D'AMORS

2010-01-03T17:42:00.000-08:00

La vida de les persones és plena d’atzucacs i paradoxes. D’elles n’aprenem coses (o n’hauríem d’aprendre coses). És bo referir-se als altres per observar-nos a nosaltres mateixos. Per a conèixer-nos després d’educar la nostra mirada. És bo conèixer-los per conèixer les febleses humanes que tots compartim.
Com escriu Montaigne: “El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem sinó aquell mateix. [...] Si ens ocupàrem d’observar-nos i si esmerçàrem el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer els coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes”.
Tot plegat ens porta a memòria dues vides prou importants com per a tenir-les en consideració per llurs aportacions, i prou torturades per llurs febleses i per llur lucidesa, de les quals en podem aprendre molt.
El pintor Francis Bacon pensava que la vida humana és un aconteixement absurd entre dos buits (l’abans i el després). Va viure ofegant llurs angoixes en alcohol i morí just quan estava bojament enamorat d’un jove madrileny i en un hospital de monges. Morí quan estava exultant d’amor!
Per a Einstein l’energia sense amor és un dispendi banal. I és gràcies a ell que sabem que la matèria és buida i, per tant, que mai no arribem a tocar el cos de l’altre. Entre el nostre cos i el de la persona acaronada sempre queda un petitíssim espai que només omple l’energia. Mai no ens toquem; però alguna cosa hi ha que uneix una matèria amb altra matèria (un cos amb un altre): l’amor?
Llegint Levi Strauss se’m va ocórrer el següent aforisme: la Humanitat la construeix la vanitat dels homes / l’humanisme és allò que hi creix als marges”. La idea em va venir al cap perquè un dels costums de l’Església a l’època medieval era la de fer visites per veure com estaven les seves esglésies i com es comportaven els creients i, sobretot, els clergues. De les visites d’aquests segles se’n desprèn una valuosa informació sobre la vida quotidiana, les seves conductes i temors i els seus conflictes i vicis. Si en fem una ullada una mica exhaustiva, una de les dades que se’n desprèn és que la majoria dels clergues tenien relacions carnals amb dones i d’aquestes relacions sovint n’hi havia fills que després actuaven d’escolanets. Quan el bisbe feia la seva visita constatava aquests concubinatges i imposava una multa que serviria per construir la catedral de Barcelona. És l’amor qui construí l’Església? Quina és l’Església real?
.../...

VI, CERVESA I CULTURA

2009-11-28T16:07:00.000-08:00

Un taxista de Bourdeus li va dir a Joan de Segarra que: “Le civilisation, c’est le vin, et le vin c’est la France”. Tant de bo algun dia els catalans tinguem aquest grau d’autoestima; encara que sigui exagerat. El cert, però, és que els catalans ni en cultura, ni en llengua..., ni en gairebé res! tenim autoestima. I molt menys en els vins, o en tot allò que els envolta. I ja seria hora!

Des d’antic, a la Mediterrània, l’evolució del vi i de la cervesa han anat paral·leles. I Catalunya és un dels màxims, i dels millors productors, en ambdós productes. Els nostres vins i les nostres cerveses són d’una molt bona qualitat i conformem una part important del nostre teixit econòmic i cultural.

Ja en els nostres dies l’enòloga Elena Adell de les Bodegues Juan Alcorta diu que “la vinya és l’origen de tot, el punt de partida”.

Això vol dir que cal potenciar les virtuts del raïm, que cada vegada cal desplegar tractaments menys agressius amb el medi natural, que cada marca té la seva senya d’identitat, que cal valorar tot el que acompanya un bon vi, que és bo que els cellers estiguin integrats en el paisatge…

La importància del vi és ben clara i els reptes són ben vigents en el terreny productiu i cultural. El renovat interès per les varietats autòctones (el callet, el premsal blanc, el xarel·lo o el manto negre), l’experimentació amb varietats (el chancellor, el belat o el chamborcin), la plantació de vinyes en cotes elevades pel canvi climàtic (produint vins amb característiques prou específiques), la importància del paisatge… són reptes prou clars.

Les cultures del vi i el paisatges són dos dels elements patrimonials intangibles. Elements intangibles i immaterials del patrimoni cultural i de l’economia que serveixen per desplegar models de producció (culturals i econòmics) que no siguin destructius i que siguin singulars. Valors intangibles amb una bona capacitat de generar models de creixement, de promoció i de producció. Són el que avui denominem “valors afegits” a un territori i a una cultura. A un producte i a un territori. I no els podem obviar.

Amb tot això que acabem d’apuntar no descobrim res de nou. Cal reinterpretar-ho i interioritzar-ho per ser més perspicaços. Per redescobrir l’espai que habitem. Per aprendre a viure (que és el que ens pertoca com a humans; si fugim del que els sociòlegs anomenem “la modernitat liquida”, que és un present i una vida sense memòria).

Des d’antic, doncs, l’embriaguesa del vi és aquell entusiasme que ens permet el camí cap a la saviesa i cap a la civilització. És una embriaguesa en què, com diria Peter Sloterdijk (i defensà Nietzsche), el desdoblament de la subjectivitat (individual o col·lectiva a través de la festa i del ritual), permet l’escenificació del jo que cerca i que es cerca. I aquest és el punt de partida de la cultura i de la vida que mira al present amb força.

Alcem les copes i brindem!

TENIM DRET A DECIDIR!

2009-11-04T10:33:00.000-08:00

Fa molt pocs dies una vella tribu d’Uganda ha “recuperat” al seu rei, però aquest només tindrà atribucions culturals. El poder polític i econòmic el retindrà l’Estat. Aquest cas recent, a algú i per casualitat, li recorda... Catalunya? (i per extensió els Països Catalans)
PSOE i PP coincideixen (com en l’aprovació dels darrers pressupostos de l’Estat a Madrid) en blindar la independència econòmica del País Basc i de les seves institucions, però la neguen a Catalunya. Qualsevol cosa que surti del Parlament de Catalunya i que expressi la nostra sobirania és recorreguda i menyspreada: la llei d’educació, l’Estatut... Quan no se’n surten a Catalunya van a les institucions estatals per recórrer o aproven lleis estatals invasives per aturar la nostra capacitat de sobirania. A Catalunya el PP és minoritari i per imposar les seves tesis espanyolistes usa els tribunals espanyols i els parlamentaris del PSC mai no voten contra el PSOE, encara que no sigui el que han votat a Catalunya (i d’això en diuen relació “federal”). On queda la sobirania del Parlament? I l’Autonomia? Quins drets se’ns reconeixen?
És per això que cal parlar (i denunciar), sense embuts, de la política centralista i espanyolista del Govern de Madrid. La “Política espanyolista” és aquella que ha fet augmentar la capitalitat econòmica de Madrid enfront de Barcelona centralitzant les seus empresarials, invertint molt més en l’aeroport o en Rodalies, fent l’AVE radial, incomplint dia si i dia també les inversions a Catalunya...
Contra això, només hi ha una opció. Mostrar que no som tan rucs com sembla (tot i ser una olla de grills). Votar massivament a favor de la nostra sobirania. Votar a favor de Catalunya (sense que això vulgui dir que aquí ho fem tot bé). Aquest fet té moltes conseqüències perquè mostra la nostra voluntat d’ésser. I aquesta és la nostra força i allò que una vegada i una altra volen amagar menystenint els nostres referèndums i la nostra identitat. Hem de votar massivament perquè en aquest vot hi ha la llibertat i la democràcia. I aquells que diuen que no serveix de res que pensin, per exemple, que la II República es va proclamar per unes eleccions municipals massives.
No tenim autonomia econòmica, política o cultural, infraestructures per dirigir, diners per invertir, lleis d’educació per desplegar, planificació territorial pròpia... l’Estat no deixa res a les nostres mans. PP i PSOE tenen molt clares les seves prioritats i nosaltres no ens podem quedar amb els braços plegats. I no els parlo de l’espoli fiscal..., ni parlem de la persecució de la unitat lingüística del català!
La transició va ser una enganyifa i després de trenta anys d’incomprensió i d’atacs ja n’estem tips, o n’hauríem d’estar tips. L’Estat de les Autonomies és un fracàs si volem caminar i mirar Europa i al món de fit a fit (i tenir més benestar). Ni tan sols tenim l’autonomia de les nacions britàniques! (per tenir seleccions nacionals o perquè les lleis del Parlament no siguin retallades per un tribunal).
Votar en el referèndum pel dret a decidir és votar per la nostra dignitat, perquè cal fer un crit d’alerta. El repte és gran i cal fer-ho bé. No s’hi val a improvisar o distreure’s amb batalletes de rebotiga. Cal fer un salt qualitatiu més enllà de la transició, la qual no ha de ser una meta sinó un punt de partida. Cal refer debats, reformular idees i albirar projectes amb entusiasme. Cal dir que la democràcia no és un mer sistema formal sinó un repte i una lluita que es construeix des de baix. Tenim dret a decidir i hem de reivindicar-ho!

PARAULES I VIDA

2009-10-30T09:20:00.000-07:00

L’editor Josep Mª Castellet, sempre lúcid, parla d’alguns dels creadors catalans amb qui ha mantingut una bona amistat. Del poeta Gabriel Ferrater en diu que: “la seva personalitat va destacar sempre enmig d’aquell gruix cosmopolita de lletraferits d’elit”, “però les seves pors agudes i l’alcohol mai el van deixar gaudir dels seus èxits”. Del també editor i poeta Carlos Barral en diu: “la seva imatge frívola i simpàtica era per superar les pròpies febleses, perquè ell era tot al contrari: tendre, poruc. Necessitava tenir una certa notorietat pública per compensar una personalitat intel·lectual ferma però emocionalment trencadissa”.

Aquestes afirmacions requereixen el nostre interès i una reflexió, la qual es fa més evident si, com és el cas, les llegim paral·lelament a les que va dir Heidegger en el seminari que l’any 1925 dedicà al concepte de temps (amb qui coincidim plenament; i a qui continuem, amb més o menys encert, en els nostres treballs). És a dir, si tenim presents unes tesis de Heidegger que foren magníficament assumides i desplegades per Eduard Nicol.

Segons les disquisicions de Heidegger en el desplegament de la consciència humana la intencionalitat i la capacitat d’aprehensió no són mers instruments afegits sinó processos intrínsecs per a la seva constitució i desplegament. No són meres eines per a entendre-la sinó processos constitutius de la subjectivitat humana. Per això mateix, avui, Roger Penrose (com John Searle i altres investigadors) situa aquests processos en el centre de llurs investigacions.

L’ésser humà no és un ésser dual sinó “integrat” (en un procés constant d’integració) i complex. La consciència i el cos resten íntimament units entre ells i amb l’entorn (la natura i la resta d’éssers humans) i és a través de la intencionalitat que hom adquireix la possibilitat d’adquirir independència, veu pròpia i personalitat “en” i “des de” la realitat. I a major grau d’independència major grau de relació amb l’entorn i d’integració: major plenitud de vida (perquè la vida és un procés)

És per això mateix que Joan Miró i Rodolf Llorens reneguen d’aquells autors en què l’art i la vida són processos escindits (de Goethe, d’Ortega y Gaset...). En què la personalitat de l’artista no es correspon amb el seu art. No debades, Martí i Pol dirà que “en la mort aprenem a viure” o Montaigne (refermant, com Mozart, que per a viure més plenament cal ser conscients de la nostra contingència), dirà que la “utilitat” de la vida no rau en la durada sinó en l’ús (hom pot durar molt i viure molt poc).

Aquesta interrelació entre la vida i l’art és el que remarca Castellet en les seves reflexions. Una relació dialèctica de construcció, formació i transformació que és temporal (històrica), de la qual també en parla Heidegger amb encert. Un procés de vida històric que no és ni lineal ni unívoc, com bé mostren els autors de qui parla Castellet. Un procés de vida, com dirà Nicol, efímer i fràgil abocat a l’expressió. Entre la vida i l’art hi ha, doncs, un lligam estret i vital. Només l’humà es veu abocat a la metàfora i a través d’ella es troba i retroba. Només l’humà necessita de les paraules i d ela música per la seva mateixa constitució biocultural.

(sense títol)

2009-10-17T13:01:00.000-07:00

Un piano tancat. Una música oblidada. Un so callat. Un silenci llarg.
Algun dia, algú va gosar trencar el silenci amb uns sons organitzats que mostraven la ferida d’una vida humana abocada a l’expressió en una realitat en silenci. L’abisme de l’ésser.
Algun dia algú va voler compartir la seva necessitat de dir coses i de construir-se. Aquest va ser el seu gest vital. Un gest i un esforç que naix del silenci per a retornar-hi.
Un gest que ens interroga. Que cerca la nostra complicitat.
La veritat és una invitació que cerca complicitats en la recerca de la vida que pas a pas anem perdent. La vida mateixa, i la seva veritat és un gest. Un gest efímer però contundent. Un traç que crida.
Un traç que commou i mena al moviment, però un gest i no pas altra cosa. Un gest que vol tenir veu pròpia per a ser una veu compartida. Que cerca la seva veritat per trobar-la i retrobar-la entre tots. Per trobar-se i retrobar-se en el món i en els altres.
Cada gest humanitza un xic el realitat, construeix un món en què la memòria, el record, l’oblit, la creació i la destrucció generen impulsos de vida: intensitat i intimitat. Individualitat i col•lectivitat.
Ho escrivia Josep Albertí en parlar de la poesia de Miquel Bauçà:
- “més enllà del real, una poesia tan fràgil com la cendra, i tan dura com la resistència”
- “Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta de la realitat”.

D’AMORS I D’ENAMORATS

2009-10-09T16:42:00.000-07:00

Dèiem que Miró cridà amb força que calia rebutjar l’“Amor” perquè és una noció abstracte i allunyada de la vida (del nostre mode d’ésser, amb totes les seves possibilitats i limitacions) i, com sostingué Wittgenstein, en relació al concepte abstracte d’“Amor” hem de tenir ben present, com a humans que al cap i a la fi som, que d’allò del que no se'n pot dir res amb propietat millor no dir-ne res.

Per aquest mateix motiu Miró diu que hem de parlar de “l’enamorat” i “d’enamorar-se”. I és que aquest no és un concepte abstracte sinó un estat que mena a l’acció, a la passió, a l’entusiasme i a la vida.

Recordem – i retornem a- aquestes coses perquè l’altre dia vam anar a veure l’òpera bufa “L’arbore di Diana” del compositor valencià Vicent Martin i Soler i el tema és el mateix.

Aquesta òpera té un llibret de Da Ponte, el qual mentre l’escrivia també estava treballant en l’òpera “Don Giovanni” de Mozart i “Axur, re d’Ormus” de Salieri. Era un any, aquell 1787, en què al matí Da Ponte escrivia per a Mozart pensant en l’infern de Dante i a la nit treballava en el llibret de Martin i Soler pensant en Petrarca i en el paradís terrenal. De fet, aquestes dues obres, temàticament, representen el final del classicisme.

“L’arbore di Diana” només la podia escriure la picardia d’un valencià. I és que en el seu rerefons hi ha una crítica, amb tota la delicadesa aristocràtica pròpia del classicisme vienès, a la castedat i, sobretot, a les monges de clausura.

L’obra de Vicent Martin i Soler (amb uns pocs moments brillants) és un crit a l’amor terrenal i a la passió. Al plaer perquè, segons el mateix Da Ponte, “aquest drama, segons la meva opinió, és el millor de tots els que he compost, tant per la invenció com per la poesia: és voluptuós sense ser lasciu”. Ara bé, certament, representar-lo avui en dia és un xic carrincló.

No obstant tot, val la pena destacar que recull la tradició del goig per la vida viscuda amb intensitat i amb passió, la qual adquireix un notable valor i vigor de crítica social i de crit a la llibertat en Sade.

A l’òpera la deessa Amor apareix capciosa i transvestida jugant a tothora amb els transvestisme i les fronteres entre els sexes. No és l’amor místic sinó l’amor concret i sensual. I és que com escriu Pietro Aretino l’any 1527 als “Sonets luxuriosos”: “Estimem-nos sense fre ni aturador, puix que per amar hem nascut; adora el meu pardal com jo el teu niu, perquè sense ells, valdria res la vida?”. I com escriu Jean-Baptiste de Boyer (Marquès d’Argens) a “Thérèse philosophie”: “Voluptuositat i filosofia fan feliç l’home seriós. Abraça la voluptuositat per gust ,estima la filosofia per raó”.

DE L’AMOR I L’ENAMORAT

2009-10-02T14:19:00.000-07:00

Ja em permetran que després de dies de treballar en investigacions més serioses em permeti aquesta digressió.
Deia Joan Miró: “els enamorats són formes que lluiten, que es devoren entre si”.
Amb aquesta afirmació dota de vida les paraules que anteriorment havia dit l’Ors: humanitza el formalisme del Noucentisme oficial i oficiós del sagrat seny català. I és que l’Ors ja va dir que s'havia de contraposar la figura de "l’home enamorat" a la de "l'home que fuma." Mentre l’un s’entusiasma i albira l’acció l’altre és passiu i espera la mort. Ara bé, contra el que passa en l’aportació de l’Ors, en els enamorats de Miró hi ha alegria i entusiasme: sang, desig i passió. Lluita i esforç.
En certa mesura, Miró s’aferra als teoremes físics de Konrad Lorenz, per a qui en els processos de vida “a major impuls intern hi ha menor estímul extern” i “a menor impuls intern hi ha més estímul extern”. I si el que predomina és l’estímul extern i no pas l’impuls intern els éssers vius tendim a la passivitat i a ésser un abocador d’imatges, de sentiments, de frases fetes, de tòpics i de refregits (que ens empassem pel broc gros de la televisió o d’internet) i que malmeten la nostra sensibilitat. La passivitat ens aboca a la mort en vida i la lluita ens mou a l’acció.
Miró, de fet, rehabilita al vell Plotí, per a qui l’amor és el desig de la bellesa que hom no té. I és a partir de Plotí (i per la tendència humana a la llei del mínim esforç) que hom ha dit que això vol dir que tots hem de cercar la nostra mitja taronja (la bellesa que ens manca). I això s’ha dit malgrat que ja en Plotí s’havia dit que en lloc de cercar la mitja taronja cal cercar la macedònia sencera perquè qualsevol bellesa que desitgem (qualsevol mitja taronja) participa d’una mateixa bellesa (perquè la bellesa és una i d’ella en participen totes les belleses particulars i parcials de què ens enamorem). I això cal tenir-ho en compte, a més, perquè l’amor humà és fràgil i provoca dolor.
Possiblement és això el mateix que trobem al “Banquet” de Plató quan se’n diu que una vida viscuda sense passió no val la pena d’ésser viscuda.
I és que la reflexió filosòfica ha de menar a la vida i ajudar-nos a viure millor i no pas a la inversa.

MANIFESTAR-SE PER L'ESTATUT?

2009-08-19T10:14:00.000-07:00

Ara fa 75 anys Catalunya encara debatia sobre el seu nou Estatut d’Autonomia (també retallat pels quatre costats a Madrid). Avui hi tornem com si no n’haguéssim après res. Avui, com ahir, l’Estatut és una norma de mínims i els diners se segueixen distribuint des de Madrid. Però avui, a diferència d’ahir, no estem a l’inici d’un marc constituent sinó a les acaballes del marc constituent hereu de la instauració de la Monarquia Parlamentària (hereva del franquisme); el qual comença a ser més estatalista i centralista (en un context políticament regressiu).

Entrevistat arrel de l’Estatut català del 1932, Francesc Pujols diu que ell no l’hauria portat a terme. Ell pensava que per a transformar l’Estat Espanyol en un Estat federal calia que els catalans manéssim a Madrid (i que manéssim de debò dins el govern espanyol). Pujols diu que el del 1932 és un Estatut esquifit i de mínims (“amb comptagotes”) que ha estat aprovat i portat a fi pels partidaris d’un Estatut de màxims (per ERC): “el programa de mínims del Tívoli ha triomfat en mans dels partidaris del programa de màxim de l’Havana […] l’Estatut extremat d’en Macià, ha fet triomfar l’estatut moderat d’en Prat de la Riba”.

En aquest punt també hi ha coincidència entre els dos moments històrics. Però entre ells hi tornem a trobar una diferència substancial: avui l’Estat Espanyol ja s’han modernitzat. Bàsicament, la democràcia ha servit per això. Els catalans ja no hem d’anar a Madrid a transformar les espanyes. Per tant, les estratègies han de ser totes unes altres.

No copsar aquesta diferència ha estat el gran error de Maragall en voler un Estatut capaç de fer avançar (com quimèricament encara sosté Montilla!) l’Estat Espanyol cap al federalisme! Aquest és l’error. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni vol reformar la Constitució. I l’Estatut de Catalunya no pot ser una llei sotmesa a les lleis estatals i a la Constitució (digueu-ne, millor, voluntat dels partits espanyols). L’Estatut ha de ser l’expressió, encara que sigui de mínims, de la voluntat del poble català per decidir per ell mateix. I aquesta ha de ser la nostra lluita. I l’error de Maragall i Montilla el manté ERC quan diu que anem fent passos cap a la independència quan l’únic que fem és el “peix el cove” (i a la menuda!).

Cal manifestar-se, però no pas per defensar la constitucionalitat de l’Estatut (com diuen des d’IC amb un llenguatge tant políticament correcte que fa nyonya de la grossa), sinó per defensar la nostra voluntat d’ésser! Per anar contra al tendència a abolir la plurinacionalitat de l’Estat amb lleis invasives, etc. etc. etc.

A Madrid, algú hi creu (i, sobretot, hi treballa) en el federalsime (simètric, asimètric o polièdric)? El PSOE de Zapatero? L’Estat Espanyol ha tingut mai la voluntat de construir-se afirmant la llibertat de les seves nacions?

Fins i tot algú tan poc amic de Catalunya com Unamuno ho diu ben clar en motiu del desastre colonial del 1898 (quan des de les espanyes es cridà a favor de regenerar l’Estat): “És inútil callar la veritat. Tots estem mentint en parlar de regeneració, ja que ningú no pensa en regenerar-se. No passa d’ésser un tòpic de retòrica, que no ens surt del cor, sinó del cap. Regenerar-nos! I de què, si encara en ens hem penedit de res?”.

Per què costa tant aprendre els lliçons? Per què tenim una memòria històrica tan reprimida, fugissera i imbecilitzada? L’anomenada, coneguda i lloada “transició” va ser una regeneració? Cal manifestar-se per l’Estatut, o per dignitat nacional?

FINANÇAMENT?

2009-07-26T02:27:00.000-07:00

Cada dia és més clar que a l’Estat Espanyol els catalans no som ciutadans sinó súbdits. D’ençà de la “modèlica” Constitució del 1978 (feta i ordida des d’un règim dictatorial per a una societat mancada de cultura democràtica), passant pels governs del PP d’Aznar (que van suposar l’afiançament definitiu de Madrid com a capital econòmica de l’Estat) i arribant als darrers governs socialistes (que cada dia s’esmercen més en convertir les lleis i les competències autonòmiques en paper mullat), els catalans hem fet la de riure.
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!

DE FELICITAT

2009-07-08T08:13:00.000-07:00

En els dos darrers textos d’aquest bloc hem posat al bell mig de la nostra reflexió uns versos d’Espriu, segons els quals: “en la sequedat arrela el verb”. I és que el verb, com bé ha fet notar el cristianisme, és l’origen de la vida humana, de l’establiment d’un ordre i d’una visió de la realitat per a desplegar la nostra existència. Una manera d’acotar la immensitat de l’espai i del temps per a fer possible el rebrostar del nostre mode d’ésser, que és l’humà (o almenys se suposa que ho és).

El verb és so organitzat i paraula que naix de la imitació dels sons de la natura per a controlar-los a través de l’experimentació i la vivència per crear ordre i bellesa, comunicació i expressió. Per a construir l’espai que volem habitar. De crear ordre i moviment organitzat (lingüístic, social, cultural....) i processos de vida que ens permeten adquirir independència individual i col·lectiva en relació a l’entorn i, al mateix temps, mirar-lo (i mirar-nos) amb altres ulls.

I ara, quan ja pensàvem que ho sabíem gairebé tot, que redescobrim que Vinyoli, un altre gran poeta català, aporta el complement indispensable a la visió d’Espriu. Vinyoli diu: “sóc l’arbre eixorc d’una tardor que vetlla”. Quina genialitat!

Això ve a tomb perquè, una vegada més dins la repetitiva història de la “civilització” humana, la psiquiatria ens diu que un dels grans problemes de la societat en què vivim són els que va assenyalar Montesquieu: la manca de perspectiva i l’egoisme (voler ser allò que ni som ni podrem ésser). I això només té com a cura assumir el vers de Vinyoli.

Montesquieu digué, amb molt d’encert (i no caldria afegir-hi res més) que: “Volem ser més feliços que els altres, i això és dificilíssim perquè sempre els imaginem molt més feliços del que són en realitat”; i avui els psiquiatres diuen que la felicitat consisteix en tenir salut i mala memòria.

Assumir la sequedat de l’espai i del temps, individual i col·lectiva i de la natura i de la cultura, és indispensable per a mirar el present amb força. Per a ésser més plenament humans. Per a desplegar la paraula que guareix i que fereix, tot al mateix temps, per a fer possible la vitalitat de la vida.

Montesquieu, Espriu, Vinyoli..., tots ells són bones lectures, si som capaços de llegir-los amb atenció. Tots ells coincideixen amb els psiquiatres actuals, per a qui (amb massa pragmatisme) diuen que la felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria. És a dir, en la sequedat! En la sequedat que, com digué Sèneca, ens obliga a aprendre a viure constantment i, al mateix, temps aprendre a morir. I és que la vida mai no es deixa atrapar. Per això per a d’Ors sempre cal sentir l’entusiasme de l’enamorat i de l’aprenent.

VIURE, MORIR... (2)

2009-07-06T11:45:00.000-07:00

L’altre dia recordàvem els mots d’Espriu, segons els quals: “i en la sequedat arrela el mot”. Uns mots que venien a memòria immersos en el paisatge de les Terres de l’Ebre, de camí a Vinaròs. Uns mots que ens feien reflexionar sobre la importància d’aturar-se a pensar les coses importants, ni que sigui breument. I les coses importants són les decisions a favor o en contra de la vida i de la mort (sempre difícils i sovint errònies,;què hi anem a fer!).
L’ésser humà és l’acròbata que sota la carpa del circ de la humanitat travessa d’un costat a l’altre de la pista el cable que tens (però no massa) i flexible (però tampoc en excés) li permet anar d’un costat a l’altre sense caure. I aquest és l’equilibri de l’existència. Senzill però fonamental. Aquesta és la poètica de la simplicitat bella i artesana del nostre mode d’ésser. I aquest és el repte: fer-ho amb senzillesa però sabent-ne totes les dificultats (sempre estem a punt de caure al buit); fer-ho amb calma i honestedat (sense perdre el punt de tensió); fer-ho bonic i plaent (gaudint i comunicant).
De l’equilibri entre la vida i la mort en podríem dir moltes coses, però ens limitem a recomanar-vos dues obres ben diferents: en primer lloc un cant a la vida escrit per Berlioz (l’obertura del “Benvenutto Celllini”) i, de l’altra, una reflexió sobre la mort que ve de la mà d’Straus: “Mort i transfiguració”.
Val a dir, però que la idea de les paraules d’Espriu ha tornat al meu cap en reobrir la biografia de Francesc Xavier per uns treballs que estic preparant. No coneixia la figura d’aquest sant però m’ha interessat molt, per ell mateix i per la seva època. Una època que s’obre, meravellosament, ara fa 500 anys, amb l’“Elogi de la follia” d’Erasme. Aquesta és l’època de More, de Maquiavel... i de Francesc Xavier, aquell jesuïta que travessà el món mostrant la força del seu exemple. De la reforma (que al final culmina amb la crema de llibres) i la Contrareforma (que aniquilà cultures senceres).
Francesc Xavier, Francesc d’Assís... són aquells qui toquen de peus a terra. Els qui suen la cansalada! Els qui construeixen des de la humilitat, la paciència i la tenacitat. Aquells en qui la sequedat del terrer esdevé creació i força. Aquells qui afirmen la vida perquè no temen a la mort.
Després vindran els Papes, les jerarquies i les corrupteles. Els golafres i els viciosos. Aquells qui odien la vida perquè temen a la mort. Aquells qui dominen el món mentre el destrueixen amb la seva cobdícia infinita.
Erasme, Maquiavel, Francesc Xavier, More, Luter.... són l’oxigen que transforma, la lucidesa per caminar amb pas ferm. La follia dels qui s’estimen la vida. L’empenta i l’entusiasme de la utopia dels qui creuen en l’espècie perquè, com escriu More: “A Utopia no hi ha mai permís per estar ociós”. I és que, com rebla Ficcino: “Tot és possible. Res no pot ser deixat de banda. Res no és increïble. Res no és impossible. Les possibilitats que neguem només són les possibilitats que ignorem”.

VIURE, MORIR ...

2009-06-22T15:01:00.000-07:00

Dissabte al migdia anava de Tortosa a Vinaròs per la carretera interior de Santa Bàrbara i Ulldecona. El paisatge és eixut i quiet. Obert, pla i ple d’oliveres generoses. Alguns xiprers i uns pocs plàtans altius al costat de la carretera.

Un paisatge parc però ple de bellesa i, enguany, per les pluges, ben acolorit de marrons i verds.

Suposo que per empatia, conduïa a poc a poc i escoltava reiteradament “Her eyes are underneath the ground” d’Antony (i per les obres que des de fa anys s’hi fan!).

La calma d’un dia de lluminositat suau m’ha portat a memòria els mots d’Espriu: “i en la sequedat arrela el verb”.

En la sequedat arrela el verb; en la solitud l’amistat; i en la mort la vida. Només qui ha experimentat la solitud extrema és capaç de donar-se. És a dir, de saber el valor de l’amistat, de l’estimar i, sobretot, del donar-se. La metàfora iniciàtica de la desert, en totes les civilitzacions, no és casual!

També qui s’ha plantejat seriosament el suïcidi sap del valor de la vida. La vida adquireix el seu valor just quan hom sap de la mort. Quan hom s’adona del que costa desfer-se de la vanitat en què habitualment “vivim”, la qual ens fa sentir "imprescindibles". De l’arrogància amb què vivim pensant-nos que som imprescindibles i únics.

En la “sequedat arrela el mot”. En la humilitat i en la justa mesura de la nostra contingència i absurditat arrela la vida.

Com digué Sèneca, la mort és l’únic problema real de l’ésser humà. Enfrontar-se amb la pròpia contingència i absurditat és la única manera de mirar endavant. És a dir, de saber el “nostre” valor “real”. La mort dóna l’autèntic (i únic) valor de la vida. Ho posa tot al seu lloc. La mort és la pols i l’oblit. El record llunyà i el pòsit inconscient.

La sequedat del poeta És la contingència de la persona. La paraula és la capacitat de viure i de conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres, i amb l’entorn; no pas per imposar-se ni per dominar sinó per compartir.

Entre les arts escèniques el circ mostra bé aquestes consideracions: és l’artesania i la paraula o bellesa eixuta. És la humilitat de l’esforç constant: de jugar-se-la a tocar del públic, del terra i dels dits. De construir dia rere dia. L’artesania que transmuta en art i l’equilibri efímer, però continuat.

La sequedat del poeta també és la humilitat del brogit provocat per les petites i salvatges ones que trenquen el silenci de la platja de Vinaròs quan, en baixar del cotxe, la salabror del mar ens acarona en trencar-se suaument a pocs metres d’on som.

La sequedat provoca el so que humanitza la realitat on hem nascut i on vivim (o ho intentem!). La sequedat forma i transforma el so de les paraules i de les músiques i de les danses que, d’alguna manera, són l’estil de la nostra existència (de la nostra mirada) després d’haver-nos penetrat a través dels sentits.

DANSA, MÚSICA, VIDA

2009-06-16T15:15:00.000-07:00

Els humans som nòmades. Encara que sembli el contrari, sobretot ara que estem avesats (i aviciats) a quedar-nos entortolligats en els béns materials, vivim al límit. És a dir, transitem la corda fluixa de la vida, amb més o menys honorabilitat i amb més o menys coherència. La nostra vida és caminar: moure’s. Caminar per viure i caminar per pensar. Caminar per conèixer i caminar per ésser.
Els humans som nòmades que naixem i morim. I entre la vida i la mort només hi ha el gest del moviment i, artísticament de la dansa. I això és així malgrat que el materialisme intel•lectual, pràctic i ideològic d’avui hagi petrificat, de forma generalitzada, la sensibilitat i la vida dels humans. I el gest de la dansa és el gest que aprenem i que compartim. És a dir, el gest que ens humanitza i que atorga ordre i vivència (intensitat al caminar nòmada, inconstant i contingent que ens caracteritza)
Viure és moure’s: ritme. I el ritme de la vida és el ritme que ens vincula a la terra. No en va, des de la prehistòria, i als Països Catalans, fins ben entrat el segle XIX, la dansa és un fet estretament lligat a la mort. Quan algú moria es dansava davant del mort per tal que la seva ànima retrobés els ritmes “ocults” de la natura d’on havia eixit i on havia retornat. La dansa marcava, a través de l’expressió compartida i viscuda, el ritme de cada ésser humà i la seva vinculació amb la realitat. Aquest és el sentit màgic (diguem-ne humà) de la dansa que vivifica l’existència per a donar-li cos i ales (valor i sentit). De la dansa que és domini del cos i volada de la sensibilitat. Que és esforç o risc, paciència i disciplina.

EN UNA NIT D'ESTIU

2009-06-14T13:55:00.000-07:00

Des del terrat de casa veig gairebé tot el que m’envolta. És el més alt de la zona. Veig els campanars de la vila (el de Santa Maria ben il·luminat i majestàtic i el de la Trinitat gairebé fos en la foscor); i el de la Granada a mà esquerre. Veig els avions que van i vénen del Prat, les Gunyoles al cim de la muntanya (d’on prové la meva nissaga), gent sopant en altres terrats (amarats pel vent suau)…

Veig la vila de nit o, més ben dit, sento la remor de la vida que s’adorm (amb el constant i inconscient soroll de la farinera); i tinc el cel a tocar.

Des del terrat de casa, un diumenge a la nit, recordo que des de fa mil·lenis els humans hem dit que allò veritablement important són el naixement i la mort (sempre acompanyats del crit i del plor, del beure i del menjar). Hem sentit que en l’extrema solitud redescobrim el valor de la solidaritat i de la companyia. Hem poblat la terra i colonitzar la realitat apamant-la i treballant-la (i destruint-la). L’hem fet nostra posant-la als nostres peus i cultivant-la. Per conviure i per barallar-nos. Per nàixer i per morir.

EUROPA?

2009-06-09T15:00:00.001-07:00

Fa anys que Europa és una mena de fantasma sense rostre, sense idees i sense entusiasme. La campanya electoral que acabem de viure (per anomenar-la d’alguna manera ) és bona mostra d’això. Els polítics, cada dia més imbècils, s’han dedicat a tirar-se els plats pel cap i a treure’s els draps bruts. On eren les idees? On són els projectes? No n’hi ha? Ens els amaguen? On és Europa?
La veritat és que l’abstenció és el camí que promouen amb tanta ensulstícia per afartar-nos de bajanades i de mediocritat. L’abstenció es promou perquè la tendència del “sistema democràtic” europeu d’avui és acosneguir que unes minories burocràtiques (a les Institucions) i partidistes (a través de les eleccions) decideixin el que s’ha de fer i com s’ha de fer.
Europa es construeix i actua d’esquena als seus ciutadans i a les seves nacions i a la seva pluralitat. I els polítics fan més gran aquest abisme entre la política i les persones i els pobles. I ja no és que no hi hagi idees: tampoc no hi ha gestió sinó burocràcia absurda. i corrupteles. I en el cas dels catalans (i de la resta de ciutadans dels Països Catalans) qui hi guanya és l’Estat Espanyol, i ho fa aconseguint que aquest sigui una circumscripció electoral única per afavorir el bipartidisme i la poca representació (el menyspreu de les nacions que hi som sotmeses). L’Estat Espanyol ens obliga al silenci i només defensa els interessos de la ja forta economia de Madrid. I d’aquesta manera consolida la nostra marginalitat social, econòmica i política. I nosaltres riem i paguem el beure (encara que sigui a contracor i amb la mirada trista)! Potser ja seria hora de dir prou! L’hora de ser capaços de generar noves dinàmiques polítiques arrelades en la societat i capaces de generar complicitats a partir de lluites concretes i fructíferes i no pas de consignes estèrils. Hi hem de reflexionar molt encara! I hauríem de ser capaços de denunciar les actituds racistes i insultants de personatges com Mayor Oreja (que s’han dedicat a promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística) i les discursos simplistes i fanàtics dels socialistes (presentant-nos una societat de bons i de dolents com si encara estiguéssim en ple franquisme)... L’eufòria del Barça és bona, però, com a país, no en tenim prou!
Finalment, només dir que és curiós que mentre escric aquestes ratlles llegeixo un article del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), que fou el primer a vincular catalanisme i socialisme, en què hi diu: “la política es el arte de la ciudad, la ordenación de la libertad. Una sociedad no puede vivir sin política, como un hombre no puede vivir sin respiración” (“La Nación”, Buenos Aires, 1924). I després de llegir Alomar tornem al present i el diari ens diu que més d’un 80% de la població és desafecte de la política. No m’estranya! Que se n’ha fet de l’Europa com a “metropoli espiritual” de què parlava el mateix Alomar per construir des de la llibertat i la solidaritat la democràcia?

PAISATGES I CIUTADANS

2009-06-06T05:27:00.000-07:00

L’entorn on vivim, amb el paisatge, les ciutats i les persones, és el bressol de la nostra sensibilitat. L’espai que humanitzem per a viure. L’espai que conforma unes maneres de fer, de relacionar-nos, de mirar... I això encara és així. Fins i tot a desgrat de la perversa òptica política i econòmica que tot ho destrueix i que crea ciutats amarades de cobdícia que no són per a ciutadans sinó per habitants desolats i emmudits per la brutícia, el mal gust i l’especulació.

Conviure amb el nostre territori és fonamental per a fer-nos persones i conviure, però avui anem pels carrers mirant a terra i caminant de pressa, i anem pel bosc i pels camps sense capacitat d’aturar-nos un moment i emmudir davant llur bellesa i força. No és estrany, doncs, que, ja reclosos a casa, els “humans d’avui” fugim de la realitat mirant programes plens de bajanades (la telerealitat)! És un “plaer” veure que enmig de tanta ensulstícia no som els qui estem pitjor (i la xafarderia i la tafaneria és un esport ben viu).

Cal donar-se, i viure-ho amb intensitat, per exemple, que els quatre colors que al llarg de l’any té el paisatge del Penedès no són els mateixos que els del al Delta de l’Ebre! Adonar-se que aquests colors ens vinculen a unes feines, a uns cultius, a unes maneres de mirar el món i d’experimentar-lo, a uns ritmes i a uns valors, a uns costums i a uns plaers. A una bellesa que ha de despertar la nostra curiositat i penetrar la nostra sensibilitat. Però: quants polítics passegen pel territori? Quans arquitectes ho fan? Quantes persones és queixen de la perversitat urbanística?... hi ha molta feina fer! Si volem conèixer on vivim cal trepitjar el país per viure’l de ben a prop (per olorar-lo, per sentir-lo, per patir-lo....)! El paisatge no és el mer i bell marc que envolta una urbanització de casetes bufonetes!

Dic tot això per reproduir dos fragments de Josep Pla, i per la mala bava de veure com el Pla Metropolità de Barcelona (molt “cosmopolita” i fet per purs interessos de despatx) vol fer sucumbir al Penedès a determinats interessos i com els plans d’infraestructures del Ministerio (fets amb tiralínies, com les fronteres creades pel colonialisme al “Tercer Món” abans d’abandonar-lo) ens volen tornar a dividir el territori amb noves salvatjades (això sí: “progressistes”).

Els fragments de Pla: (1) “Agafem l’autopista del Penedès. El pla del Llobregat és cada dia més desconegut [...] Entrem a l’Anoia, el Penedès. El paisatge es fa més ample, però és molt trencat i accidentat. Les vinyes són admirables. –no s’hi veu ni una herba. Semblen les vinyes del Rin. Les autopistes. Sí. Són agradables, ràpides, netes, però no s’hi veu res [...] Quina pena aquestes poblacions tan agradables són invisibles. Les autopistes són per a persones que es pensen que no moriran mai, que ja ho miraran un altre dia, que van darrere dels diners. A mi m’agrada el paisatge”. (2) “No em cansaria mai de dir que a mi m’agraden els paisatges ben cultivats i que donin un rendiment. De vegades he fet aquetes afirmacions davant amics notòriament adinerats, per no dir rics. Sempre em contestaven el mateix. Que jo era un petit propietari rural, vulgar i pagès [...] Són persones a qui agrada el desert. Jo en conec algun i he de confessar que passada una hora escassa al seu davant em venien unes ganes de fugir-ne com un gat escaldat [...] A mi m’agrada el paisatge de l’Empordà perquè és cultivat, plàcid i tranquil. Aquests tres adjectius van lligats amb el que jo penso que és la bellesa”

Penso que val la pena reflexionar-hi amb seriositat.

DEL SO A LA PARAULA

2009-06-03T09:40:00.000-07:00

S’ha debatut molt sobre si primer va ser la música o si primer va ser el llenguatge. Se n’ha parlat i se’n parlarà (i en parlarem!) perquè aquestes dues activitats explícitament humanes (que, per massa quotidianes, fins i tot ens semblen poca cosa i gairebé no els donem valor), són d’una gran importància (almenys perquè cap altra espècie les ha desplegat com nosaltres).
En nàixer, per exemple, els nadons no reconeixen la veu del pare, però sí que són capaços de reconèixer els cançons que la mare els ha cantat durant l’embaràs. I això vol dir que són capaços de distingir diferents tipus de sons. La parla, la música i el soroll... Tenen una bona capacitat de discernir el sons i les síl•labes i la veu de la mare.
Les experiències de fer escoltar música clàssica als fetus abans de nàixer no són experiments concloents a l’hora de dir que els fa més intel•ligents, però els resultats obtinguts demostren que el fetus, just abans de nàixer es prepara per aprendre a enraonar. I als 3 o 4 dies de nàixer ja distingeix bé la llengua materna de una altra que no ho és i la veu de la mare de les altres. Moltes funcions cognitives superiors, com la lingüística, comencen en aquest moment.
En el darrer trimestre de l’embaràs el fetus comença a bussejar en el caos sònic en què viu (l’orella ja és ben formada i les vies nervioses fins als còrtex estan ben disposades). En aquest moment, enmig del munt de sorolls que sent, perquè el medi uterí no és un espai en silenci sinó un món molt ple de sons provocats pel flux arterial a la placenta, borborigmes intestinals i batecs cardíacs de la mare, les vibracions que ressonen als ossos i els teixits..., el fetus pot copsar, per exemple, la veu de la mare (però no pas la del pare, si no li parla enganxat a la panxa, li queda massa lluny).
És ben cert, doncs, que cada plançó humà agafa el relleu dels qui l’han precedit i reinventa el llenguatge i aquest procés és un renaixement esblaïdor i constant en el cervell humà i té un clar origen en el so i en la distinció del so organitzat i del soroll. I en relació a l’humà adult, podem dir que rebrosta en la complexitat de la música que és un llenguatge altament abstracte i complex de la consciència humana.
La música, el so que trenca el silenci de la realitat material per a donar-li un esperit o un procés de vida lingüístic i conceptual, és el fil conductor de tota la nostra existència. A través del so organitzat redescobrim el món i les persones amb qui convivim i amb qui, també a través de la música, creem complicitats i empatia. I a través del so i del moviment (primer del caminar i després de la dansa) redescobrim el cos i l’espai i relliguem espai i temps.
Com ho sabem això en els orígens de cada vida? Ho sabem perquè els bebès xerrotegen en la seva llengua materna! Perquè el xerroteig de els criatures segueix el mateix ritme, el mateix contorn d’entonació i la mateixa paleta de fonemes que la llengua materna. Ja ho veuen quin munt de conceptes musicals que ens porten cap a la parla! Però si no n’hi hagués prou, han de saber que assegut davant un televisor un bebè no aprendrà una llengua. Per a fer-hi hi ha d’entrar en contacte actiu a partir de la relació amb els altres. Això vol dir, que els nadons es fixen en les formes acústiques de les paraules molt abans de conèixer-ne el significat, i vol dir que primer reconeixen la forma d’una paraula i que més tard hi associen un concepte, que els pares no ensenyen a parlar una llengua al seus fills sinó que els donen models de llengua i de cultura i que en els 2-3 primers anys de viuda els infants sobregenaralitzen les regles de la gramàtica perquè el nostre cervell té una organització que li permet reconèixer els sons de la parla en l’entorn i les eines per extreure les estructures d’aquests elements sonors (per anar a buscar regles i fer-se-les seves).
El fraseig, l’entonació, el ritme, l’emoció... són en la base del llenguatge conceptual. I com bé diu la pediatra Gishele Dehaene el llenguatge és un sistema viu que caracteritza el nostre mode d’ésser biocultural: “el llenguatge és un sistema complex, i el cervell, un òrgan fràgil”. I és que com de la seva banda recorda el paleoantropòleg Pascal Picq: “la diferència entre la comunicació no verbal i el nostre llenguatge és la creativitat”. I per això, com diu el lingüista Laurent Sagart: “la desaparició d’una llengua sempre és un drama: és l’anorreament d’una arquitectura complexa, fruit d’una evolució molt llarga, la pèrdua definitiva d’una cultura”.
Direm, per acabar, que tant bon punt naix el nadó no distingeix les paraules de la parla sinó la seva música (la prosòdia). És a dir, les característiques melòdiques i rítmiques de la parla. I que entre l’any i l’any i mig de vida es produeix un salt qualitatiu en l’aprenentatge i el desenvolupament de la parla que també coincideix amb el fet de començar a tenir autonomia de moviment i això ens portaria lluny: a parlar, per exemple, de la música i de la dansa! Un altre dia.

MIRADES D’EMBRIAGUESA

2009-05-22T16:23:00.000-07:00

Llegint la novel·la “El músic del bulevard Rossini” de l’autor valencià Vicent Usó he topat amb una frase que he subratllat per aturar-m’hi. Just a la penúltima línia de la pàgina 29 hi diu: “els ulls li brillaven d’ebrietat satisfeta”.

M’agrada. L’ebrietat és la vida de la mirada. La vida que ens parla, ens interroga i ens penetra. L’ebrietat és la capacitat d’empatia i de transmetre i comunicar amb intensitat. La capacitat de traslladar-nos a noves experiències.

He subratllat l’expressió i he deturat la lectura. L’he deturat perquè llegir no és un acte passiu, lineal o unívoc sinó un activitat que desperta els records i les emocions i una activitat que ens obliga a pensar (un procés de vida). M’hi he deturat i he recordat una idea que he trobat unes pàgines abans, segons la qual el detall més insignificant pot canviar-nos la vida.

Això vol dir que hem d’aprendre a estar atents per aprendre a viure. I la lectura és un bon exercici per aquesta educació de la mirada i de la sensibilitat. Una activitat que mena a l’acció i que fa, en el terreny de la transmissió cultural, el mateix que les neurones mirall del cervell humà (sense les quals no parlaríem ni seríem humans).

Al llarg de la vida hom troba, i comparteix, mirades d’“ebrietat satisfeta”; però aquestes apareixen amb comptagotes i cal estar atents. L’atzar hi juga un paper molt important. Són mirades embriagades que embriaguen. Mirades espirituoses que ens traslladen a noves vivències i que desfermen el desig i la voluptuositat. No és per casualitat que en indoeuropeu la paraula que s’utilitzava per denominar l’home embriagat era “ivresse”, la qual, etimològicament, volia dir “mediador”. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. Per això el vi és musa d’artistes, mena a la creativitat i ha inspirat a filòsofs, pintors i literats. I aquesta és una tradició, per exemple, que també aplega l’obra “in vino veritas” de Kierkegaard (en la qual el vi ajuda a expressar els sentiments).

En el meu cas recordo quatre mirades amarades d’ebritetat que m’han obert les portes del desig, del plaer i de la complicitat. Han aparegut de dues en dues i amb un lapse, entre cadascuna de les parelles, d’una quinzena d’anys. No les oblidaré mai!

La primera és d’una nit de juny penedesenca al voltant d’una taula enmig d’un bon sopar entre dos amb bona dosi de vi negre de criança. La segona em mirava de fit a fit enmig dels jocs eròtics al final d’una llarga i insospitada nit durant les celebracions del Nadal. La tercera ha estat una llum intensa mentre donàvem tombs al voltant d’un rotonda a Ses Illes (amb accent del sud o, com diuen els Obrint Pas, del “país que ja no hi és”). La darrera m’interrogà mentre preníem unes cerveses fugint d’una nit freda de les “terres altes” de l’Ebre (amb al calidesa de la pell bruna de lusitània).

Cada mirada d’ebrietat és una vibració inoblidable. Una ebrietat del cos i una guspira de l’atzar.

Un dels plaers de la lectura és que ens les fa presents quan menys ens ho esperem. Aleshores tanquem el llibre (i el llum de la tauleta de nit) i ajassem el cap coixí i tanquem els ulls. Demà tornarem a obrir el llibre per la mateixa pàgina i al cap dels anys aquell llibre seguirà ben viu en la nostra sensibilitat (i al seu autor li haurem d’estar eternament agraïts).

Si heu arribat fins aquí us recomano que ompliu una copa amb un bon vi negre per degustar-lo lentament, amb tots el sentits. Tanqueu els ulls, abaixeu la llum i poseu “Daylight and the sun” d’Antony and the Jhonsons (), i submergiu-vos en les mirades d’ebrietat satisfeta que us acompanyen.

L’ART COM A REPTE (PUJOLS, TÀPIES, VALLDOSERA…).

2009-05-19T08:43:00.001-07:00

De Pujols, de Tàpies i del pensament estètic a la Catalunya del segle XX n’hem parlat en altres ocasions (també en aquest bloc). Avui, però, voldríem centrar-nos en un aspecte en què el diàleg entre el filòsof de la Torre de les Hores i el pintor de l’Eixample és fructífer i ens porta a reflexionar sobre el sentit i el valor de l’art avui. I és que algunes de les reflexions de Tàpies, fetes sota la influència de la religiositat d’Orient, permeten copsar i concretar algunes de les intuïcions de Pujols.
En Pujols (tot just reeditat), en Tàpies (amb nova exposició a Nova York) i en l’obra de Valldosera (ara “recopilada” al Reina Sofia), hi retrobem la pregunta que Pessoa plantejà a “L’educació de l’estoic”: “¿Què és la vida de la humanitat sinó una evolució religiosa sense influència sobre la vida quotidiana?”. És a dir: la pregunta per saber si l’art ressona en la societat. Si la tasca de l’artista ens fa “més humans” (s’expandeix socialment).
Aquesta és la “inquietud” que Valldosera transmet quan diu que l’espectador ha de reconstruir la quotidianitat a través del que ella els posa davant dels nassos.
Pujols digué que la cultura necessita de les restriccions que imposa el rigor del coneixement científic i de les ales que li dóna la religió com a capacitat d’imaginar i de meravellar-se davant la immensitat de l’univers (el desconegut). Del rigor i de la fantasia que posen en joc la nostra capacitat cognitiva. I és que per a conèixer el lloc que ocupem en l’univers ambdues vies són necessàries sempre que ens permetin fugir de dogmes i de jerarquies estúpides.
Per a Pujols la religió ha de servir per a socialitzar el coneixement científic de la realitat esdevenint un lloc de trobada (de relligament) i d’impuls per a la reflexió.
Tàpies coincideix en molts aspectes amb Pujols: “Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de les religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols”, escriu l’any 1988.
L’Escala de la Vida pujolsiana, les aportacions de l’Ors, les reflexions de Tàpies sobre l’espiritualitat en la creació artística, algunes aportacions d’Einstein..., ens remeten a un sentiment místic que es relliga amb el desplegament de les nostres capacitats cognitives.
El sentiment d’admiració que acompanya la descoberta del desconegut i la necessitat de cercar respostes i el coneixement científic de la realitat, són portes que, en paraules de Tàpies, “Fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi fent conscient”.
Parafrasejant Tàpies, doncs, ens podríem preguntar sobre les funcions cognitives i ètiques de l’art, i veure que ja no es tracta de “salvar” ànimes sinó homes. De copsar que el coneixement científic i el sentiment religiós permeten (a través de l’art i de l’emoció) transformar la nostra consciència i sentir: “en la pròpia carn la realitat profunda de forma més global”. De fer possible, com digué Salvat-Papasseit, una “subversió espiritual”.

EL CAFÈ, SADE I...

2009-05-12T10:53:00.000-07:00

Ja em perdonaran, eh!, però quan una societat és morta, feble i estupiditzada només sap (pot) prohibir. Per tant, caldria prohibir el cafè i, sobretot el cafè amb sucre. I hauríem de fuetejar públicament als qui veuen més de sis cafès al dia (entre els quals m’han de comptar) per pervertits, perillosos i “maleantes”. I no es pensin que ho dic en va!. Ho dic perquè la neurociència ha redescobert que el cafè amb sucre estimula el pensament i la memòria! I ha redescobert que és bo prendre fins a sis cafès al dia!

Ara que ja havíem aconseguit destruir qualsevol rastre de les tertúlies subversives dels cafès vuitcentistes, vénen els científics i diuen que el cafè reforça la memòria i que no passa res per prendre’n fins a sis o set al dia! Jo els cremaria a tots per heretges (i d’aquí a cinc cents anys els podem reconèixer el mèrit de llurs investigacions fastuosament; com hem fet amb Gal·lileu, a qui enguany homenatgem amb tots els honors per haver-nos tret la vena dels ulls).

I no es preocupin per l’excusa, també ens la donen els científics: el cafè crea addicció i qui pateixi del cor no en pot prendre!

De retruc, hauríem de prohibir, també, tots aquells pensadors que, com el cafè, es dediquen a estimular el pensament (encara que després els manqui la capacitat i l’ofici per elaborar llurs reflexions): Pujols, Sade, Montaigne, Zweig... Tots els pensadors del ram del cafè a la picota! Ells i els seus llibres cal abocar-los a l’oblit passant per la foguera perquè, com el cafè, poden estimular el pensament i fer que hom es cregui que un altre model de societat és possible. Però que s’han pensat! I és que com escrivia Montaigne: cal llegir gran diversitat de llibres perquè: s’“aguditza sobretot la meva facultat de pensar, incita el meu enteniment a treballar amb la memòria”.

Què s’han pensat aquests autors! Qui gosa escriure aquestes coses? Només s’ha de llegir per assumir consignes! Només s’ha de llegir per aprovar exàmens! Només s’ha de llegir per signar una hipoteca o per aprendre les instruccions d’una rentadora!

No cal aprendre a viure la pròpia vida. El que cal és saber a qui hem de votar a les properes eleccions europees per engreixar-lo com un porc (perquè en Europa no hi creu ni Déu, que ja és dir). I és que com va escriure poc abans de suïcidar-se, Stefan Zweig: “l’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el “furor theologicus”; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància”. Què anem a fer! Som humans, oi!

I ara que ja acabo, es preguntaran: què hi pinta Sade? Doncs, Sade hi pinta que és qui em descobrí l’estímul que avivà el meu interès per la filosofia (molt més que les classes a la Universitat). La seva “filosofia al tocador” (escrita el 1795 però d’una gran actualitat) és una obra que guardo plena d’anotacions. Sade mostra al cara oculta de la revolució francesa i de la Il·lustració castradora. Sade mostra l’estímul pel pensament.

Estic plenament d’acord amb Bataille quan diu que l’obra de Sade (si som capaços d’anar més enllà de la pàtina pornogràfica i eròtica) no “és solament recomanable sinó necessària per a tots aquells que vulguin anar a fons en el que significa l’home”.

I si volen un darrer consell, com Sade, guardin la filosofia (i les tasses del cafè) al tocador, però no les perdin de vista. Ser prudent no vol dir ser imbècil. I no renunciïn a la vida (a la seva vida) perquè els ho diguin a cada moment i de totes les maneres i amb tota la tecnologia possibles.