CONVIT FILOSÒFIC

El Centre Artístic Penedès L'Agrícol organitza el sopar convit filosòfic "Dues mirades sobre Eugeni d'Ors", el proper dissabte 8 de juny, a les 20h, al Centre L' Agrícol de Vilafranca, organitzat per la Secció literària. Les places són limitades i cal fer la reserva al Centre L'Agrícol, telèfon 634 77 61 27, abans del dijous dia 6 de juny. El Convit filosòfic compta amb el suport d'Embotits selectes J. Vives i de Bodegues Pinord.

L'acte comptarà amb Teresa Costa-Gramunt que presentarà el llibre "La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugenio d'Ors", d'Andreu Navarra, i amb Oriol Pi de Cabanyes, que presentarà el treball inèdit d'Eugeni d'Ors "Els fenòmens de l'atenció",  recuperat per Víctor Pérez.

Andreu Navarra presentarà la biografia més completa i matisada d'Eugeni d'Ors, que porta per títol "La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugenio d'Ors". Eugeni d'Ors (1881-1954) sens dubte és un dels autors espanyols més versàtils i controvertits del segle XX.

Andreu Navarra és filòleg, historiador i investigador versat en el regeneracionisme espanyol de finals del segle XIX i principis del XX i -com a excepcional biògraf d'Eugeni d'Ors- gran coneixedor de les figures de la literatura i l'assagisme català  i espanyol dels últims cent anys.

De la seva banda, Víctor Pérez, especialista en història intel·lectual de Catalunya, presentarà el llibre "Els fenòmens de l'atenció",  editat per Obrador Edèndum, un curs inèdit d'Eugeni d'Ors que revela el seu interès per estar al corrent de la incipient psicologia experimental. Aquest text mostra com l'objectiu del jove Eugeni d'Ors —conscient de les seves aptituds i delerós per fer-les valer— era aconseguir d'obrir-se pas en el món acadèmic català, gràcies a la seva habilitat d'escriure bé. Més que no pas un erudit, d'Ors volia ésser un reformador de la cultura a Catalunya d'acord amb l'ideal noucentista que ell encapçalava i que molts propagaven.

Víctor Pérez va dedicar la seva tesi doctoral a aquesta obra inèdita per aportar una nova clau interpretativa sobre el personatge i la seva obra i, alhora, treure a la llum més informació sobre la història de la psicologia a Catalunya.

MÚSICS DE VILAFRANCA AL MÓN

Des de l’any 2018 PTV i Vinseum treballen en l’elaboració i producció d’una sèrie de 12 reportatges (produïts per TN) sobre músics de Vilafranca que han gaudit de ressò internacional. El període cronològic que s’abraça va des del segle XV fins al segle XX i inclou tots els estils  i gèneres, des de la música litúrgica fins a la música simfònica, la literatura per  piano, el flamenc, la guitarra clàssica, la música electroacústica, el jazz i la música lleugera.

Els reportatges es començaran a emetre el dia 2 de juny. Són capítols de 15 minuts en què es parla de la biografia, de l’obra, del context i dels fons conservats a l’Arxiu Musical de Vinseum. Es fa esment Dels seus deixebles i de les ses carreres professionals
Aquesta nova sèrie de 12 reportatges segueix (i amplia) la que a partir del 2016 es va fer al voltant del jazz (Històries del jazz), la qual va constar d’un seguit de 10 reportatges de vint minuts sobre la història del jazz a Vilafranca i al Penedès al llarg dels segles XX i XXI.
Per a dur-los a terme s’ha fet una tasca de recerca i de documentació, en la qual hi ha col·laborat diferents persones (familiars, deixebles, investigadors), que també tenen presència en els reportatges: Amaya Álvarez, Xosé Aviñoa, Paloma Báscones, Josep Manel Berenguer, Albert Callejo, Jaume Carbonell, Juan Mario Cuéllar, Andrés Lewin, Maria Maura Fàbregas, Alberto Ráfols, Josep Soler, Rosa Soler, Jordi Vidal, Miquel Villalba.

 

PREN-T'HO AMB FILOSOFIA

Si féssim una enquesta sobre què vol dir “pren-t'ho amb filosofia” segur que se'ns diria: “ves amb compte”, “no et preocupis”, “no et posis pedres al fetge”, “agafa't-ho amb calma”, “ull”, “no t'hi capfiquis”, “no busquis tres peus al gat”,... I entre la franja més jove de la població dels Països Catalans (i ja d'algun lloc de l'estranger) ens podrien dir: “fer merlinades” (que equivaldria a: “juga”, “sigues irònic”, “fes sarcasme”, “tingues un punt irreverent”, “no perdis certa ingenuïtat”,...).

Cap de les dues perspectives no és ni bona ni dolenta o, dit en altres paraules, és en part bona i en part dolenta. Dolentes ho són perquè per als catalans (que ens agrada poc pensar, anem sempre al gra, a tocar de peus a terra i a posar el llit a la llaga), i que no es agrada que “ens vinguin amb filosofies” (perquè al “pa, pa; i al vi, vi”), solem usar ambdues expressions com a fruit d'un: “deixa-ho córrer” (o d'un “gest juganer intranscendent”. És a dir, d'un, "deixa'l estar".

Certament, la filosofia és una actitud. Una actitud, com diuen les dues expressions. Una actitud basada en deixar certa distància i en mirar les coses d'una altra manera. En perdre un cert temps. El temps que calgui (que mai no es perd). Una actitud per a posar un espai de reflexió i de perspectiva. Per a no anar a cop calent i amb els pixats al ventre i, al mateix temps, per a cercar un nou desllorigador als problemes i conflictes. Un temps per a jugar i per a imaginar. Per a remirar. Per a rellegir. Per a copsar i trobar un “sentit propi” de les coses i de la vida. Per a dilaogar. I per a construir.

Sòcrates i Pitàgores són, tot i que ningú pot assegurar al 100% que van existir, dos grans pares de la filosofia occidental. Els pares de Plató. Els qui ensenyen (perquè ho mostraren i perquè s'hi juguen tot el que són, perquè no són baules d'engranatges immutables). Dos grans mites fundacionals que, finalment, foren perseguits i aniquilats pel poder. Anatemitzats per una persecució que continua avui quan en el llenguatge quotidià “fer filosofia” és “fer filosofies” i ser un bufanúvols.

Pitàgores, sembla ser l'inventor de dues grans paraules: “filosofia” i “matemàtiques”. De les arrels de les dues grans branques d'un mateix arbre de la vida.

Si el final d'un gest que implica dignitat i que és fill d'una actitud de llevadora que ajuda a nàixer i a créixer a les persones, com ho és la filosofia en Sòcrates; i d'una formació ampla i variada que implica un model d'organització social i un ritual de transmissió basats en la vida en comú (lligat a una cosmovisió i a un model de vida que vascula en l'equilibri entre la salut física i la psiquíca), com ho fou en els pitagìorics; foren tan perillosos, vol dir que aquests mites tenen algun tipus de força. Que l'actitud filosòfica no és en va ni un gest anacrònic. Que la filosofia té un sentit i un paper. Que és una actitud que implica pensar i viure amb “sentit propi”, i això és un perill per aquells qui ens volen esclaus de les hipoteques, de les lleis dels mercats o de la natura i de les ideologies més mesquines i ensopides (de dretes, d'esquerres i de centre).

Sòcratres és un gran gest de dignitat davant de la vida (perquè mor amb dignitat). Pitàgores és el gran mite de tot allò que cal abarcar des de la filosofia i de la seva finalitat pràctica en l'acció política. (Molt més que un teorema que va ajudar a expandir.)

La filosofia és una manera de mirar i de comprendre per a una manera d'actuar i de compartir. Una actitud que mostra (i una cadena de gestos significatius). Una cosmovisió que no fragmenta sinó que intenta sintetitzar i globaliztar. Una mirada i una lectura de la realitat i de la vida que s'implica en la vida de cada dia. Que assumeix els reptes i que no s'imposa per la força. Que sap que ve d'algun lloc i que va a algun lloc; encara que "origen" i  "final" siguin incerts o ignots. Que sap que cadascú sol no és res. Que hi ha d'haver una cadena de solidaritat i d'esforços. Que no és més papista que el Papa. Que pot semblar desmenjada per no voler-se hieràtica i jeràrquica. Per cercar l'empatia.

FILOSOFIA I VI. DE LLULL A PUJOLS

Els Països Catalans són terres de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant, se sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments, podem ben dir que també ho ha estat de la filosofia en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull, qui, a banda de situar-se sota el paraigües de Plató, recull la tradició simbòlica de la vinya en el cristianisme. I aquesta doble vessant platònico-cristiana del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. És a dir: el Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. En llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: «Entre la vinya i el fenollar» quan «Amor me pres». És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (que és l’àmbit salvatge de les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: «la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra» i perquè: «Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.» A més, Llull també usa el costum medieval de beure el vi mesclat amb aigua per dir que la unió entre l'Amic i l'Amat és la mateixa que es produeix entre l'aigua i le vi: «Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, entre l'amic e l'Amat. Car enaixí com mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l'Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors», escriu al Llibre d'Amic e d'Amat. A més Ramon Llull posa  en vlaor aquells fruits que posen a prova la imaginació humana per crear. Així, quan premsem o destil·lem el suc de raïm aconseguim una cosa nova. Un nou beuratge. Una quinta essència. Com quan es treu perfum de les flors. I per a Llull aquest fet té un gran valor. Li escriu a Déu: «A la vostra santetat e a la vostra excel·lent noblesa sia feta reverència e honor, car vós, Sènyer, havets donada a home propietat e natura per la qual és sensible, gustant les sabors docues e amargoses. / Com l'home, Sènyer, segueix la sabor e el plaer que la potentia sensitiva desira, adoncs encerca es tracta com l'home menug dolces viandes e saboroses. E com l'home segueix lo plaer e el desig de la potencia racional, adoncs la potència racional se vivifica e s'endreça en contemplar e en cogitar la vostra glòria e en la vostra noblea.» (Llibre de Contemplació)

Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. També en el món àrab, a partir de les interpretacions que hom pot fer de les referències contradictòries sobre el vi que hi ha en l’Alcorà, es diu que el vi s’utilitza (i aquest fet recorda molt a Llull) com a metàfora de l’amor. De fet, en el paradís que s’hi descriu (a la sura 46 i en els versicles 16 i 17) hi ha rius d’aigua incorrupta, rius de llet de gust inalterable i rius de vi que seran la delícia dels bevedors.

Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985), qui a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra. I també tenim el cas del filòsof que el comunisme va convertir en obrer: Béla Hamvas (1897 – 1968), autor del llibre Filosofia del vi i de la monumental novel·la Carnaval. I més recentment els treballs de Michel Onfray, qui destaca el paper del consum moderat de vi que recomanà Epicur.

També a Catalunya tenim aquest vessant arrauxat i xiroi de la filosofia o, com a mínim, del pensament filosòfic. Si en un costat de la balança hi ha el platonisme cristià de Llull (la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització) en l’altra hi ha els pensadors noacadèmics (com Francesc Pujols i Pompeu Gener). I aquest fet és molt important en un país en què, com bé escriu Xavier Serra: «fallant estrepitosament el mecanisme universitari, la filosofia només ha tingut en l’àrea cultural dels Països Catalans l’oportunitat de refugiar-se en la literatura. De Pujols a Pla i d’Ors a Fuster, tot és “literatura d’idees”.» Pensin vostès en la trajectòria de Gaziel o de Pompeu Gener, entre alguns altres. I és que, per exemple, aquest darrer és autor del breu monòleg: «Filosofies del xampany», publicat dins la col·lecció de «versos humorístics catalans» (l’any 1903 en el llibre que porta per títol: Monòlechs humoristichs. Esplicaderas d'un gall dindi. Filosofías del champagne. La pesadilla dels parents. Reflexions filòsoficas). Que és un monòleg breu i xaró a base de rodolins. I és que no podem perdre de vista, com diu Pujols l’any 1949, que l’humorisme ha estat la tònica dominant de la literatura catalana moderna (des del segle XVII fins al segle XX). D’un humorisme que gira les coses i mira la realitat amb ironia per fer córrer la imaginació (i que a l'època contemporània tingué el seu epicentre al Celler de les Galeries Laietanes).

Va ser Pompeu Gener qui va defensar que la veritable filosofia i cultura és una cultura alegre perquè gaudeix de la vida. I en posar exemples de la seva teoria posà sobre la taula les gran civilitzacions mediterrànies del vi: Pèrsia i la Grècia clàssica. En les quals: «La bellesa y l’alegria de la vida no estavan pas renyidas ab al Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntes.» Així doncs, ningú no pot negar que l’humor i l’alegria també formen part del plaer intel·lectual i de l’educació humana. Era l’any 1908 quan Pirandello presentà el seu treball sobre l’humorisme per a les oposicions de la càtedra d’estilística de l’Escola Superior de Magisteri Femení de Roma. I no fou l’únic a interessar-se pel tema. Bretón treballà sobre l’humor negre i Freud (que va escriure L’acudit i la seva relació amb l’inconscient) i Bergson (que l’any 1900 publicà: El riure).

Fou Francesc Pujols qui estudiant l’obra del pintor Marian Pidelaserra posà el vi com exemple de creativitat i de pensament viu. Era l’any 1935 quan en la monografia que li dedicà escriu:

«Els ulls del pintor, com dos punys que es claven a la realitat de les coses, deformen no tan sols figures i edificis [...], sinó que deformen els paisatges i les natures mortes com si fossin raïms i en volguessin esprémer el vi de la vida, que ens embriaga a tots bevent-lo amb els ulls o escoltant-lo rajar amb les orelles com la música [...]. És la deformació que [...] fa sofrir als que aquest vi no els agrada i quan els convidem a la nostra taula a beure’n en els nostres copes, fan ganyotes com si fos vinagre.»

Centrant-nos en els aspectes que afloren quan el vi es posa damunt la taula i és compartit hem d'anar amb cura a l'àmbit dels banquets i a les seves característiques més significatives al llarg de la història, i fins avui. Com dèim en començara quest treball el vi fa que les paraules flueixin i vagin redescobrint-nos qui som i amb qui compartim la taula. En versos d'Enric Cassasses: «La veritat és una taula / per posar-hi le pa i el vi.» I per això no són el mateix els banquets clàssics (els de Plató) que l'adaptació que d'aquests en van fer els pobles ibers de les terres que avui naomenen catalanes (com bé demostra l'arqueologia). Al voltant de la taula bevem, pensem i creem relacions. Gestem una mirada del que som i del que volem ser. Una mirada que brosta en paraules no-dogmàtiques perquè (com va dir Plató), el vi escalfa les paraules i les idees fins a fer-les dúctils, àgils i artístiques (de la mateixa manera que el ferrer ho fa en escalfar el ferro per a forjar-lo). Però no tothom ho fa de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Les històries dels banquets també permeten llegir la història de la nostra cultura a partir d'ells. De fet, veiem que primer hi ha el banquet de Plató (el simpòsium) que és l'origen de la nostra cultura i que arriba a Ficcino, Erasme i Nietzsche; després ve el banquet polític de François Vatel (del joc dels interessos polítics i de les conxorxes d'estat) i; finalment, el banquet de Kierkegaard que és el que ens situa en la contemporaneïtat: en l'efímer, la cultura de l'«ara mateix» i de l'excés. I amb els banquets de Kierkegaard hi ha els banquets dels modernistes de la bohèmia. Les reunions de cul de Cafè o de Taller destarotat amb vi i absenta. Allò que descriu Pompeu Gener de la seva estada a París:

«Al núm 12 de la Place de la Madeleine (casa de primera) hi viviem: al segon pis, el pare de l’Utrillo, mab en Miquelet i l’altre germà; al primer pis hi vivia un senyor que havia sigut embaixador a Itàlia en temps de la Revolució de Setembre, el nom del qual no’m recorda; a dalt de tot, un coronel emigrant, parent d’en Zorrilla, que esperava que caigués la Monarquia; en els entressols viviem en Jacinto Octavio Picón i jo, amb un amic que estava malalt i un criat empordanès, que era un peix d’aquells que es porten l’oli. [...] Allí s’hi escrivia, s’hi dibuixava, s’hi feien plans d’una República ideal, s’hi menjaba bé i s’hi bevia millor. Allò era una Bohèmia, però una Bohèmia rica. Res de passar fam ni misèria. En l’escassetat no hi crèiem. “Bon ventrell fa bon cervell.” “Val més aquí que a cal apotecari.” “D’aquest món no se’n treu sinó lo que s’hi fica.” Aquestes eren les nostres màximes, confirmades per un aforisme d’en Rabelais, escrit a la paret amb lletres d’or, que deia: “Survieux est et de bon sens jouist / qui conque boit et ne s’en rejouist.”»

Fet i fet, en la història dels banquest hi copsem tres grans moments que són parel·lels als tres grans moments del vi en la Bíblia: el vi ritual (l'últim sopar), el vi de l'embriaguesa i la luxúria (les bodes de Canà) i el vi com alegria i entusiasme creador (al sopar d'Emmaús). Les tres cares del vi que ja tenim en Dionís: que era el Déu de la vida (i de la natura), el Déu de la mort (del ritual sagrat) i el Déu del somni perquè era la divinitat del vi. De la mateixa manera que tres ciències brollen del vi: l'agricultura, l'enologia i l'enosofia.

DE LLULL A L'ESCEPTICISME GALLINACI

A Catalunya la filosofia no té bona premsa. Després de Llull, el foll de la imaginació desbocada, quan es tracta de discernir sobre la filosofia, l'esecepticisme ha xopat, fins a girebé podrir-la del tot, la intel·lectualitat catalana.

Davant les ínfules d'Eugeni d'Ors (que construí el Noucentisme de dalt a baix i del cap als peus) i dels resultats eixuts de Llorens i Barba, Rodolf Llorens digué; “És preferible fugir de tota moixiganga filosòfica. Un pensament sobri segurament és més confortable que un pensament pitof, encara que faci de mal recomanar.”

Els espanyols, partint d'aquella magnífica divisió que l'any 1921 Ortega i Gasset va fer entre: (1) la fortalesa del guerrer (de castellans i alemanys) i (2) la feblesa dels industrials (dels catalans), ens han fet beure a galet. Han sucat pa en aquest escepticisme deciomonònic i en aquesta voluntat de tocar de peus a terra i de pensar amb els sentits que tant ens agrada. Ho han fet subjugant el seny al sentit comú. I la perversió del seny va ser l'arma més potent que en els passos previs a la denominada "Transició" política, des de Madrid (i amparant-se en les obres imponents d'Ortega i Gasset i del sempre fidel Marías), van teixir per mantenir-nos a ratlla. Només cal llegir les disquisicions que contenen alguns llibres ben clars sobre la construcció d'aquest nou mite constitucional (a partir de l'any 1959 i fins als nostres dies). Un mite que hem begut pel broc gros i sense miraments. I uns llibres que li han donat olor de santedat. Els recomano (només) que rellegeixin Ortega i Gasset i Marías i, després, a alguns dels seus benemèrits deixebles: Gonzálo Fernández de la Mora, les entrevistes que Salvador Paniker va incloure al llibre: “Conversaciones en Madrid.” (l'any 1970) i el volum col·lectiu que capitanejà José María Gil Robles i que en català es va publicar com a: “Reflexions del nostre poble.” (1967). Aquí trobaran el brou que alimenta, entre altres, els discursos malgirbats de “Ciudadanos”.

És clar que els hi hem posat fàcil. Josep Pla va dir que cal fugir de l'especulació com un gat escaldat (perquè l'ésser humà no és racional sinó sensual); Josep Mª Espinàs afirmà que mai no ha perseguit idees generals; Josep Mª Gironella va dir que era un home encongit pels dubtes i, finalment, per a Noel Clarasó: “els humoristes i els filòsofs diuen moltes favades, però els filòsofs són més ingenus i les diuen sense voler.”

Pensem-hi i reflexionem-hi (però amb moderació). L'escepticisme ens fa liberals i bons assagistes. Però anem en compte amb el “sentit comú” convertit en “amagar el cap sota l'ala” (que és el que els agrada que fem als espanyols).

RAMON LLULL I LA REVOLUCIÓ

Obro l'Enciclopèdia Catalana i veig que Rodolf Llorens i Jordana no va ser un filòsof sinó un escriptor. Del seu etern rival, Eugeni d'Ors, se'n diu el mateix. I si miro el que es diu de Josep Pijoan passa una cosa similar (tot i que difícilment trobaríem un historiador de l'art que li sigui comparable).

Ben bé sembla que a la cultura catalana li fan por els personatges que s'han dedicat al pensament. (Pujols és un mer humorista, Turró un veterinari...).

I Ramon Llull? Ramon Llull, llegim en una entrevista recent, a l'estranger el veuen com un potent pensador i nosaltres l'estudiem com a escriptor. I no es diu en un to pejoratiu sinó d'estranyesa davant el que es fa arreu del món. En la cultura catalana la filologia predomina; i la llengua pesa molt. (I no volem pas dir que no siguin importants)

Certament, a Catalunya o, més ben dit, en la cultura catalana els qui s'han dedicat a l'art de pensar han hagut de fer tots els papers de l'auca o han patit l'exili. Aquesta és la manera de sobreviure. El cas de Pijoan n'és un clar exemple. Com ho és el de Llull.

Per a la llengua catalana la importància de Llull és molta. Això és indiscutible. Però en la cultura catalana la seva petjada és molt més ampla i profunda. Com ho és en la cultura europea. És, per exemple, l'únic filòsof a qui cità Descartes (ni que sigui per discutir-lo). El va llegir i seguir Giordano Bruno, el trobem al costat de Leibniz...

Com és que ens acontentem amb el Llull literari? Com és que hi ha més centres d'estudis lul·lians i més bibliografia a l'estranger sobre Llull que a casa nostra?

Certament, ara ni podem ni volem entrar (ni és el lloc per a fer-ho) en aquestes qüestions que, d'altra banda, s'han de posar sobre la taula.

Si que volem reivindicar al Ramon Llull més revolucionari. Per què? Perquè ningú escriu per plaer i per pura erudició (ningú que faci una obra de vàlua). I perquè cal que es torni a llegir Llull. I és que, almenys en els temes que ara volem mostrar, és ben actual i punyent.

Al Llibre de Contemplació diu ben alt que el seu objectiu és aconseguir la pau en la terra i que per a tenir-la cal acabar, primer, amb la corrupció. És a dir, amb una estructura política en què els reis, els prínceps, els veguers, els batlles i els jutges són llops. “Car tot el dia veiem que aquells oficials que fan són majoritàriament homes denegables i injuriosos i lladres a llurs senyors i a llur poble, que els és comanat, i són així al poble com els llops a qui ovelles són comanades.”

I per a fer una societat nova cal fer individus nous. (I aquest és l'objectiu del seu pensament.) Perquè és de folls fer-se: “serfs de vils homes.”

Els falsos testimonis i la corrupció per diners són a l'ordre del dia, diu Llull al Llibre de Contemplació. Hi ha massa jutges “malvats” que generen massa injustícia: “car a aquells qui mereixen pena donen repòs, i a aquells a qui no mereixen pena donen pena.”

I dels advocats: què en diu? Que en lloc de voler mostrar al veritat al jutge es dediquen a fer tot el contrari: “mes nós veim que els demés advocats fan d'açò el contrari, car així com ells deurien dir veritat, ells s'esforcen a fer vera çò qui és fals i a destruir ço que és ver; i tot fan per tal que puguin haver honor i riqueses dels mesquins homes qui en ells comanen el seu dret i la seva raó.”

Com diuen els versos del Ball de Diables del meu poble amb una saviesa tan popular com atàvica: jutges, notaris i advocats a l'infern de dos en dos.

TOT PAGAT

La majoria de catalans coneixen Francesc Pujols per la profecia del “tot pagat”. Per haver afirmat que arribaria un dia en què els catalans quan aniríem pel món ho tindríem tot pagat. És a dir, que la gent ens pagaria allò que necessitéssim. Certament, es tracta d'una extravagància o, si ho prefereixen, d'una sortida de to. No podia ser d'una altra manera: Pujols era un humorista! No obstant això, els humoristes no parlen per parlar. Parlen amb estridències i amb opulència per fer-nos reaccionar (i perquè ens quedi alguna idea gravada al cap). Per tant, no podem quedar-nos amb l'anècdota. Després de riure una estona cal asseure's i tornar a llegir els motius que el van portar a fer aquesta afirmació. I, encara que sembli paradoxal, cal llegir-lo seriosament. És a dir, cal assumir l'humor amb totes els seves conseqüències. Treure la màscara del personatge i escoltar amb la màxima nitidesa la veu que parla.

Quan Pujols afirmà que ho tindrem tot pagat quan anem pel món digué ben clar que seria per uns serveis que haurem donat. Que el “tot pagat” no serà per res, ni per simpatia, ni perquè siguem els més guapos del món. Serà perquè haurem fet una aportació a la humanitat i ells, en agraïment, ens oferiran la seva hospitalitat (i el seu reconeixement). Quin és aquest servei? Haver donat una filosofia per a la convivència (de la mateixa manera que els grecs van aportar uns ideals de estètics que perduren fins a nosaltres i que el Dret Romà ha estat una aportació que després de segles continua viva). Aquesta filosofia és una forma de pensar que cerca la pau, la democràcia i la pluralitat. La convivència a partir d'una manera de fer enraonada. Ja ho veuen que el servei que hem de fer s'ho val. No ens hi posem per poca cosa, vaja. És la hiparxiologia. Una filosofia de l'existència que ens ha d'ensenyar a viure alliberats de dogmes, de supersticions i de fanatismes.

Aquesta filosofia és, també, l'expressió d'una manera de fer mediterrània. És una manera de pensar lligada a una manera de viure (a una política en el sentit ampli del terme). A un nou humanisme que, en realitat, veu de l'antic humanisme grec (com en els nostres dies Zarka rellegeix el cosmopolitisme clàssic per reformular el contemporani). Per això l'oposà als ideals germànics i protestants. Ens expliquem.

Per a comprendre la proposta de Pujols cal anar als autors clàssics i, al mateix temps veure quins elements de la cultura centreeuropea vol deixar fora de joc. I per a fer-ho cal tenir en compte una altra afirmació que ell, i Dalí, van fer explícita: que per a pensar i crear amb llibertat cal no estar lligat a un jornal. No es pot ser esclau dels diners ni del treball sempre poc remunerat. Cal tenir econòmica (estar deslligat de les necessitats pecuniàries) per a pensar i per a crear amb llibertat. Afirmació que sembla una altra sortida de to, però que tampoc no ho és. És un gir copernicà en la mentalitat occidental contemporània.

Rere la filosofia de Pujols o, més ben dit, rere aquestes dues afirmacions de la llibertat com a base de la filosofia, hi trobem Aristòtil. L'autor per a qui hi havia tres tipus de vida lliure (que, curiosament, són els mateixos que defensa Pujols): la vida del plaer (o hedonisme), la de les bones accions polítiques en pro del bé comú (la política en sentit ampli) i la vida de la contemplació de la veritat (la filosofia i l'art). Per a dur-les a terme cal que l'ésser humà estigui alliberat de les necessitats i obligacions de la vida quotidiana. De les vuit, deu o dotze hores que ha de dedicar per a pagar una hipoteca fins que es mori (perquè ens entenguem). És a dir, que agafa com a base o punt de partida la vida tranquil·la i no pas la intranquil·litat i les angoixes del dia a dia. I per això rebutja els postulats nòrdics, segons els quals el treball és la virtut que ens acosta a Déu i que salva l'existència. Pujols trencava amb la visió protestant i Calvinista de la societat. Amb aquells ideals que Weber cita en relació al pietista Zinzerdorf (1700-1760), segons els quals: “no es treballa només per a viure, sinó que es viu per a treballar, i si no s'ha de treballar o bé patim o bé morim.” Amb aquells ideals que han fet que en els nostres dies fins i tot en consumir ajudem a produir i treballem de franc per als grans productors (és allò que ha estudiat Marie-Anne Dujarier en els darrers anys). Pujols s'oposa als ideals del capitalisme més carcamal (que avui patim amb escreix) i que relaciona l'economia terrenal amb la salvació. Aquell del que Marx en va dir, en els Manuscrits filosòfico-econòmics, que serveix per a comprara allò que soc.

El model de Pujols és un model que els catalans coneixem bé. El que omple el calendari de festes i festetes que no són simple oci com a “temps lliure” o temps per anar a comprar (consumir) a la gran àrea comercial. Que són rituals i tradicions que vivim amb intensitat. El temps que es de convivència transversal i de qualificació del temps i no pas de simple quantificació del temps. Un model mol mediterrani i molt poc germànic o anglosaxó. Un model de convivència compartida i a les places. Pensem-hi. Aquesta encara és una perspectvia alternativa a alguns dels probelems que des del nord teoritzen autors com Byung-Chul Han.