dissabte, 5 d’abril del 2025

DESHUMANITZATS

Som al mes d’abril de l’any 2025 i el director de cinema Alexandros Avramas ha declarat que vivim sota el pes d’una burocràcia freda i deshumanitzadora. Fa uns mes que Ingrid Guardiola, en una entrevista a Núvol, deia que cal criticar la nova religió del procés burocràtic immaculat. Ho feia per posar damunt la taula les formes de control i el malestar que generen el munt de protocols tecnoburocràtics que ens travessen. Ho ha estudiat a La servitud dels protocols (Arcàdia, 2025) després de patir-ho en la pròpia carn.

Allò que va fer obrir els ulls al cineasta grec fou un article de l’any 2018 en què es parlava del síndrome de la resignació infantil, que és el que pateixen infants refugiats, habitualment entre els 7 i els 15 anys, que durant cinc o més anys entren en coma sense que la ciència pugui explicar-ho i per això va fer el film Vida en pausa.

L’atordiment amb què caminem i ens movem en els nostres dies per les ciutats és un dels molts símptomes de la decadència del nostre món, altres ja els hem vist en el passat en la decadència d’imperis com el romà (baixa natalitat, dedicació exclusiva a plaers efímers....). estem esmaperduts i és igual si la RENFE no funciona mai, si en un carrer atraquin a algú o si l’incivisme és omnipresent. Estem atònics, callats, resignats. No sabem on és l’eixida, ni moltes voltes tampoc no la cerquem, ni sabem com deseixondir-nos.

On és el problema? La manca d’acolliment, la manca de comunicació, de mirar-nos als ulls.... En l’època en què més es parla d’emocions és en la que menys empatia tenim. Estem híperconnectats, no aixequem el cap de la pantalla, abusem de la IA com a remi màgic... Quan més parlem de felicitat i més llibres i professionals de la maleïda autoajuda existeixen, menys felicitat tenim, i més sols estem. Més burocràcia patim. Menys lluitem per tal que la nostra vida adquireixi sentit. Menys ens abracem.

En l’època de la caiguda de la Unió Soviètica allà es van inventar una paraula per parlar d’aquest estat de pèrdua, de resignació i d’imbecilitat: hipernormalitat.   després, tot se’n va anar en orris en un tres i no res. El castell de cartes burocràtiques i de corrupció s’esvaïa. La hipernormalitat és una sensació col·lectiva de ficció en què tots sabem que els coses no funcionen però dissimulem, ens fems l’orni. No hi veiem alternatives. El creador del concepte fou Alexei Yurchak. Era l’evidència del col·lapse.

Com digué Joan Estelrich  el 1948: la vida externa ens embolica com lluç i ens oprimeix com un jou. Ja no permet ni l’evasió ni la imaginació. La vida interior és somorta per l’envestida de la burocràcia i per la tirania de l’efímer. I l’angoixa existencial no para de créixer. I és que el que aleshores (quan es va publicar La falsa paz) era “la mobilització general cap a la mort” (segons diu Estelrich), i de la qual, avui, en són víctimes els infants de la resignació que només desperten quan a través dels pares senten certa seguretat (ja que han viscut situacions d’extrema violència), hi hem d’afegir la desmobilització de els pantalles i de les tecnologies que ens inunden d’idiotes i que ens ven un futur que ningú no es creu. Un futur massa car i massa bonic. Mentre que la realitat és una societat cada dia més medicalitzada i joves que cada dia tenen més tics, depressions i hiperactivitats. Una societat hipersensibilitzada i doctrinària que és un polvorí.

divendres, 4 d’abril del 2025

VilaPensa, 2025

 Torna el festival de  filosofia del Penedès.

 https://el3devuit.cat/2025/04/04/129983/entrevistes/el-vilapensa-es-un-festival-amb-voluntat-darribar-a-tothom/


diumenge, 2 de juny del 2019

CONVIT FILOSÒFIC


El Centre Artístic Penedès L'Agrícol organitza el sopar convit filosòfic "Dues mirades sobre Eugeni d'Ors", el proper dissabte 8 de juny, a les 20h, al Centre L' Agrícol de Vilafranca, organitzat per la Secció literària. Les places són limitades i cal fer la reserva al Centre L'Agrícol, telèfon 634 77 61 27, abans del dijous dia 6 de juny. El Convit filosòfic compta amb el suport d'Embotits selectes J. Vives i de Bodegues Pinord.
L'acte comptarà amb Teresa Costa-Gramunt que presentarà el llibre "La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugenio d'Ors", d'Andreu Navarra, i amb Oriol Pi de Cabanyes, que presentarà el treball inèdit d'Eugeni d'Ors "Els fenòmens de l'atenció",  recuperat per Víctor Pérez.
Andreu Navarra presentarà la biografia més completa i matisada d'Eugeni d'Ors, que porta per títol "La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugenio d'Ors". Eugeni d'Ors (1881-1954) sens dubte és un dels autors espanyols més versàtils i controvertits del segle XX.
Andreu Navarra és filòleg, historiador i investigador versat en el regeneracionisme espanyol de finals del segle XIX i principis del XX i -com a excepcional biògraf d'Eugeni d'Ors- gran coneixedor de les figures de la literatura i l'assagisme català  i espanyol dels últims cent anys.
De la seva banda, Víctor Pérez, especialista en història intel·lectual de Catalunya, presentarà el llibre "Els fenòmens de l'atenció",  editat per Obrador Edèndum, un curs inèdit d'Eugeni d'Ors que revela el seu interès per estar al corrent de la incipient psicologia experimental. Aquest text mostra com l'objectiu del jove Eugeni d'Ors —conscient de les seves aptituds i delerós per fer-les valer— era aconseguir d'obrir-se pas en el món acadèmic català, gràcies a la seva habilitat d'escriure bé. Més que no pas un erudit, d'Ors volia ésser un reformador de la cultura a Catalunya d'acord amb l'ideal noucentista que ell encapçalava i que molts propagaven.
Víctor Pérez va dedicar la seva tesi doctoral a aquesta obra inèdita per aportar una nova clau interpretativa sobre el personatge i la seva obra i, alhora, treure a la llum més informació sobre la història de la psicologia a Catalunya.

dimecres, 29 de maig del 2019

MÚSICS DE VILAFRANCA AL MÓN


Des de l’any 2018 PTV i Vinseum treballen en l’elaboració i producció d’una sèrie de 12 reportatges (produïts per TN) sobre músics de Vilafranca que han gaudit de ressò internacional. El període cronològic que s’abraça va des del segle XV fins al segle XX i inclou tots els estils  i gèneres, des de la música litúrgica fins a la música simfònica, la literatura per  piano, el flamenc, la guitarra clàssica, la música electroacústica, el jazz i la música lleugera.
Els reportatges es començaran a emetre el dia 2 de juny. Són capítols de 15 minuts en què es parla de la biografia, de l’obra, del context i dels fons conservats a l’Arxiu Musical de Vinseum. Es fa esment Dels seus deixebles i de les ses carreres professionals
Aquesta nova sèrie de 12 reportatges segueix (i amplia) la que a partir del 2016 es va fer al voltant del jazz (Històries del jazz), la qual va constar d’un seguit de 10 reportatges de vint minuts sobre la història del jazz a Vilafranca i al Penedès al llarg dels segles XX i XXI.
Per a dur-los a terme s’ha fet una tasca de recerca i de documentació, en la qual hi ha col·laborat diferents persones (familiars, deixebles, investigadors), que també tenen presència en els reportatges: Amaya Álvarez, Xosé Aviñoa, Paloma Báscones, Josep Manel Berenguer, Albert Callejo, Jaume Carbonell, Juan Mario Cuéllar, Andrés Lewin, Maria Maura Fàbregas, Alberto Ráfols, Josep Soler, Rosa Soler, Jordi Vidal, Miquel Villalba.


 

dimecres, 4 de gener del 2017

PREN-T'HO AMB FILOSOFIA

Si féssim una enquesta sobre què vol dir “pren-t'ho amb filosofia” segur que se'ns diria: “ves amb compte”, “no et preocupis”, “no et posis pedres al fetge”, “agafa't-ho amb calma”, “ull”, “no t'hi capfiquis”, “no busquis tres peus al gat”,... I entre la franja més jove de la població dels Països Catalans (i ja d'algun lloc de l'estranger) ens podrien dir: “fer merlinades” (que equivaldria a: “juga”, “sigues irònic”, “fes sarcasme”, “tingues un punt irreverent”, “no perdis certa ingenuïtat”,...).
Cap de les dues perspectives no és ni bona ni dolenta o, dit en altres paraules, és en part bona i en part dolenta. Dolentes ho són perquè per als catalans (que ens agrada poc pensar, anem sempre al gra, a tocar de peus a terra i a posar el llit a la llaga), i que no es agrada que “ens vinguin amb filosofies” (perquè al “pa, pa; i al vi, vi”), solem usar ambdues expressions com a fruit d'un: “deixa-ho córrer” (o d'un “gest juganer intranscendent”. És a dir, d'un, "deixa'l estar".
Certament, la filosofia és una actitud. Una actitud, com diuen les dues expressions. Una actitud basada en deixar certa distància i en mirar les coses d'una altra manera. En perdre un cert temps. El temps que calgui (que mai no es perd). Una actitud per a posar un espai de reflexió i de perspectiva. Per a no anar a cop calent i amb els pixats al ventre i, al mateix temps, per a cercar un nou desllorigador als problemes i conflictes. Un temps per a jugar i per a imaginar. Per a remirar. Per a rellegir. Per a copsar i trobar un “sentit propi” de les coses i de la vida. Per a dilaogar. I per a construir.
Sòcrates i Pitàgores són, tot i que ningú pot assegurar al 100% que van existir, dos grans pares de la filosofia occidental. Els pares de Plató. Els qui ensenyen (perquè ho mostraren i perquè s'hi juguen tot el que són, perquè no són baules d'engranatges immutables). Dos grans mites fundacionals que, finalment, foren perseguits i aniquilats pel poder. Anatemitzats per una persecució que continua avui quan en el llenguatge quotidià “fer filosofia” és “fer filosofies” i ser un bufanúvols.
Pitàgores, sembla ser l'inventor de dues grans paraules: “filosofia” i “matemàtiques”. De les arrels de les dues grans branques d'un mateix arbre de la vida.
Si el final d'un gest que implica dignitat i que és fill d'una actitud de llevadora que ajuda a nàixer i a créixer a les persones, com ho és la filosofia en Sòcrates; i d'una formació ampla i variada que implica un model d'organització social i un ritual de transmissió basats en la vida en comú (lligat a una cosmovisió i a un model de vida que vascula en l'equilibri entre la salut física i la psiquíca), com ho fou en els pitagìorics; foren tan perillosos, vol dir que aquests mites tenen algun tipus de força. Que l'actitud filosòfica no és en va ni un gest anacrònic. Que la filosofia té un sentit i un paper. Que és una actitud que implica pensar i viure amb “sentit propi”, i això és un perill per aquells qui ens volen esclaus de les hipoteques, de les lleis dels mercats o de la natura i de les ideologies més mesquines i ensopides (de dretes, d'esquerres i de centre).
Sòcratres és un gran gest de dignitat davant de la vida (perquè mor amb dignitat). Pitàgores és el gran mite de tot allò que cal abarcar des de la filosofia i de la seva finalitat pràctica en l'acció política. (Molt més que un teorema que va ajudar a expandir.)
La filosofia és una manera de mirar i de comprendre per a una manera d'actuar i de compartir. Una actitud que mostra (i una cadena de gestos significatius). Una cosmovisió que no fragmenta sinó que intenta sintetitzar i globaliztar. Una mirada i una lectura de la realitat i de la vida que s'implica en la vida de cada dia. Que assumeix els reptes i que no s'imposa per la força. Que sap que ve d'algun lloc i que va a algun lloc; encara que "origen" i  "final" siguin incerts o ignots. Que sap que cadascú sol no és res. Que hi ha d'haver una cadena de solidaritat i d'esforços. Que no és més papista que el Papa. Que pot semblar desmenjada per no voler-se hieràtica i jeràrquica. Per cercar l'empatia.

dimarts, 27 de setembre del 2016

FILOSOFIA I VI. DE LLULL A PUJOLS

Els Països Catalans són terres de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant, se sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments, podem ben dir que també ho ha estat de la filosofia en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull, qui, a banda de situar-se sota el paraigües de Plató, recull la tradició simbòlica de la vinya en el cristianisme. I aquesta doble vessant platònico-cristiana del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. És a dir: el Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. En llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: «Entre la vinya i el fenollar» quan «Amor me pres». És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (que és l’àmbit salvatge de les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: «la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra» i perquè: «Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.» A més, Llull també usa el costum medieval de beure el vi mesclat amb aigua per dir que la unió entre l'Amic i l'Amat és la mateixa que es produeix entre l'aigua i le vi: «Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, entre l'amic e l'Amat. Car enaixí com mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l'Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors», escriu al Llibre d'Amic e d'Amat. A més Ramon Llull posa  en vlaor aquells fruits que posen a prova la imaginació humana per crear. Així, quan premsem o destil·lem el suc de raïm aconseguim una cosa nova. Un nou beuratge. Una quinta essència. Com quan es treu perfum de les flors. I per a Llull aquest fet té un gran valor. Li escriu a Déu: «A la vostra santetat e a la vostra excel·lent noblesa sia feta reverència e honor, car vós, Sènyer, havets donada a home propietat e natura per la qual és sensible, gustant les sabors docues e amargoses. / Com l'home, Sènyer, segueix la sabor e el plaer que la potentia sensitiva desira, adoncs encerca es tracta com l'home menug dolces viandes e saboroses. E com l'home segueix lo plaer e el desig de la potencia racional, adoncs la potència racional se vivifica e s'endreça en contemplar e en cogitar la vostra glòria e en la vostra noblea.» (Llibre de Contemplació)
Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. També en el món àrab, a partir de les interpretacions que hom pot fer de les referències contradictòries sobre el vi que hi ha en l’Alcorà, es diu que el vi s’utilitza (i aquest fet recorda molt a Llull) com a metàfora de l’amor. De fet, en el paradís que s’hi descriu (a la sura 46 i en els versicles 16 i 17) hi ha rius d’aigua incorrupta, rius de llet de gust inalterable i rius de vi que seran la delícia dels bevedors.
Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985), qui a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra. I també tenim el cas del filòsof que el comunisme va convertir en obrer: Béla Hamvas (1897 – 1968), autor del llibre Filosofia del vi i de la monumental novel·la Carnaval. I més recentment els treballs de Michel Onfray, qui destaca el paper del consum moderat de vi que recomanà Epicur.
També a Catalunya tenim aquest vessant arrauxat i xiroi de la filosofia o, com a mínim, del pensament filosòfic. Si en un costat de la balança hi ha el platonisme cristià de Llull (la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització) en l’altra hi ha els pensadors noacadèmics (com Francesc Pujols i Pompeu Gener). I aquest fet és molt important en un país en què, com bé escriu Xavier Serra: «fallant estrepitosament el mecanisme universitari, la filosofia només ha tingut en l’àrea cultural dels Països Catalans l’oportunitat de refugiar-se en la literatura. De Pujols a Pla i d’Ors a Fuster, tot és “literatura d’idees”.» Pensin vostès en la trajectòria de Gaziel o de Pompeu Gener, entre alguns altres. I és que, per exemple, aquest darrer és autor del breu monòleg: «Filosofies del xampany», publicat dins la col·lecció de «versos humorístics catalans» (l’any 1903 en el llibre que porta per títol: Monòlechs humoristichs. Esplicaderas d'un gall dindi. Filosofías del champagne. La pesadilla dels parents. Reflexions filòsoficas). Que és un monòleg breu i xaró a base de rodolins. I és que no podem perdre de vista, com diu Pujols l’any 1949, que l’humorisme ha estat la tònica dominant de la literatura catalana moderna (des del segle XVII fins al segle XX). D’un humorisme que gira les coses i mira la realitat amb ironia per fer córrer la imaginació (i que a l'època contemporània tingué el seu epicentre al Celler de les Galeries Laietanes).
Va ser Pompeu Gener qui va defensar que la veritable filosofia i cultura és una cultura alegre perquè gaudeix de la vida. I en posar exemples de la seva teoria posà sobre la taula les gran civilitzacions mediterrànies del vi: Pèrsia i la Grècia clàssica. En les quals: «La bellesa y l’alegria de la vida no estavan pas renyidas ab al Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntes.» Així doncs, ningú no pot negar que l’humor i l’alegria també formen part del plaer intel·lectual i de l’educació humana. Era l’any 1908 quan Pirandello presentà el seu treball sobre l’humorisme per a les oposicions de la càtedra d’estilística de l’Escola Superior de Magisteri Femení de Roma. I no fou l’únic a interessar-se pel tema. Bretón treballà sobre l’humor negre i Freud (que va escriure L’acudit i la seva relació amb l’inconscient) i Bergson (que l’any 1900 publicà: El riure).

Fou Francesc Pujols qui estudiant l’obra del pintor Marian Pidelaserra posà el vi com exemple de creativitat i de pensament viu. Era l’any 1935 quan en la monografia que li dedicà escriu:
«Els ulls del pintor, com dos punys que es claven a la realitat de les coses, deformen no tan sols figures i edificis [...], sinó que deformen els paisatges i les natures mortes com si fossin raïms i en volguessin esprémer el vi de la vida, que ens embriaga a tots bevent-lo amb els ulls o escoltant-lo rajar amb les orelles com la música [...]. És la deformació que [...] fa sofrir als que aquest vi no els agrada i quan els convidem a la nostra taula a beure’n en els nostres copes, fan ganyotes com si fos vinagre.»
Centrant-nos en els aspectes que afloren quan el vi es posa damunt la taula i és compartit hem d'anar amb cura a l'àmbit dels banquets i a les seves característiques més significatives al llarg de la història, i fins avui. Com dèim en començara quest treball el vi fa que les paraules flueixin i vagin redescobrint-nos qui som i amb qui compartim la taula. En versos d'Enric Cassasses: «La veritat és una taula / per posar-hi le pa i el vi.» I per això no són el mateix els banquets clàssics (els de Plató) que l'adaptació que d'aquests en van fer els pobles ibers de les terres que avui naomenen catalanes (com bé demostra l'arqueologia). Al voltant de la taula bevem, pensem i creem relacions. Gestem una mirada del que som i del que volem ser. Una mirada que brosta en paraules no-dogmàtiques perquè (com va dir Plató), el vi escalfa les paraules i les idees fins a fer-les dúctils, àgils i artístiques (de la mateixa manera que el ferrer ho fa en escalfar el ferro per a forjar-lo). Però no tothom ho fa de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Les històries dels banquets també permeten llegir la història de la nostra cultura a partir d'ells. De fet, veiem que primer hi ha el banquet de Plató (el simpòsium) que és l'origen de la nostra cultura i que arriba a Ficcino, Erasme i Nietzsche; després ve el banquet polític de François Vatel (del joc dels interessos polítics i de les conxorxes d'estat) i; finalment, el banquet de Kierkegaard que és el que ens situa en la contemporaneïtat: en l'efímer, la cultura de l'«ara mateix» i de l'excés. I amb els banquets de Kierkegaard hi ha els banquets dels modernistes de la bohèmia. Les reunions de cul de Cafè o de Taller destarotat amb vi i absenta. Allò que descriu Pompeu Gener de la seva estada a París:
«Al núm 12 de la Place de la Madeleine (casa de primera) hi viviem: al segon pis, el pare de l’Utrillo, mab en Miquelet i l’altre germà; al primer pis hi vivia un senyor que havia sigut embaixador a Itàlia en temps de la Revolució de Setembre, el nom del qual no’m recorda; a dalt de tot, un coronel emigrant, parent d’en Zorrilla, que esperava que caigués la Monarquia; en els entressols viviem en Jacinto Octavio Picón i jo, amb un amic que estava malalt i un criat empordanès, que era un peix d’aquells que es porten l’oli. [...] Allí s’hi escrivia, s’hi dibuixava, s’hi feien plans d’una República ideal, s’hi menjaba bé i s’hi bevia millor. Allò era una Bohèmia, però una Bohèmia rica. Res de passar fam ni misèria. En l’escassetat no hi crèiem. “Bon ventrell fa bon cervell.” “Val més aquí que a cal apotecari.” “D’aquest món no se’n treu sinó lo que s’hi fica.” Aquestes eren les nostres màximes, confirmades per un aforisme d’en Rabelais, escrit a la paret amb lletres d’or, que deia: “Survieux est et de bon sens jouist / qui conque boit et ne s’en rejouist.”»
Fet i fet, en la història dels banquest hi copsem tres grans moments que són parel·lels als tres grans moments del vi en la Bíblia: el vi ritual (l'últim sopar), el vi de l'embriaguesa i la luxúria (les bodes de Canà) i el vi com alegria i entusiasme creador (al sopar d'Emmaús). Les tres cares del vi que ja tenim en Dionís: que era el Déu de la vida (i de la natura), el Déu de la mort (del ritual sagrat) i el Déu del somni perquè era la divinitat del vi. De la mateixa manera que tres ciències brollen del vi: l'agricultura, l'enologia i l'enosofia.

dijous, 12 de maig del 2016

DE LLULL A L'ESCEPTICISME GALLINACI

A Catalunya la filosofia no té bona premsa. Després de Llull, el foll de la imaginació desbocada, quan es tracta de discernir sobre la filosofia, l'esecepticisme ha xopat, fins a girebé podrir-la del tot, la intel·lectualitat catalana.
Davant les ínfules d'Eugeni d'Ors (que construí el Noucentisme de dalt a baix i del cap als peus) i dels resultats eixuts de Llorens i Barba, Rodolf Llorens digué; “És preferible fugir de tota moixiganga filosòfica. Un pensament sobri segurament és més confortable que un pensament pitof, encara que faci de mal recomanar.”
Els espanyols, partint d'aquella magnífica divisió que l'any 1921 Ortega i Gasset va fer entre: (1) la fortalesa del guerrer (de castellans i alemanys) i (2) la feblesa dels industrials (dels catalans), ens han fet beure a galet. Han sucat pa en aquest escepticisme deciomonònic i en aquesta voluntat de tocar de peus a terra i de pensar amb els sentits que tant ens agrada. Ho han fet subjugant el seny al sentit comú. I la perversió del seny va ser l'arma més potent que en els passos previs a la denominada "Transició" política, des de Madrid (i amparant-se en les obres imponents d'Ortega i Gasset i del sempre fidel Marías), van teixir per mantenir-nos a ratlla. Només cal llegir les disquisicions que contenen alguns llibres ben clars sobre la construcció d'aquest nou mite constitucional (a partir de l'any 1959 i fins als nostres dies). Un mite que hem begut pel broc gros i sense miraments. I uns llibres que li han donat olor de santedat. Els recomano (només) que rellegeixin Ortega i Gasset i Marías i, després, a alguns dels seus benemèrits deixebles: Gonzálo Fernández de la Mora, les entrevistes que Salvador Paniker va incloure al llibre: “Conversaciones en Madrid.” (l'any 1970) i el volum col·lectiu que capitanejà José María Gil Robles i que en català es va publicar com a: “Reflexions del nostre poble.” (1967). Aquí trobaran el brou que alimenta, entre altres, els discursos malgirbats de “Ciudadanos”.
És clar que els hi hem posat fàcil. Josep Pla va dir que cal fugir de l'especulació com un gat escaldat (perquè l'ésser humà no és racional sinó sensual); Josep Mª Espinàs afirmà que mai no ha perseguit idees generals; Josep Mª Gironella va dir que era un home encongit pels dubtes i, finalment, per a Noel Clarasó: “els humoristes i els filòsofs diuen moltes favades, però els filòsofs són més ingenus i les diuen sense voler.”
Pensem-hi i reflexionem-hi (però amb moderació). L'escepticisme ens fa liberals i bons assagistes. Però anem en compte amb el “sentit comú” convertit en “amagar el cap sota l'ala” (que és el que els agrada que fem als espanyols).