TOT PAGAT

La majoria de catalans coneixen Francesc Pujols per la profecia del “tot pagat”. Per haver afirmat que arribaria un dia en què els catalans quan aniríem pel món ho tindríem tot pagat. És a dir, que la gent ens pagaria allò que necessitéssim. Certament, es tracta d'una extravagància o, si ho prefereixen, d'una sortida de to. No podia ser d'una altra manera: Pujols era un humorista! No obstant això, els humoristes no parlen per parlar. Parlen amb estridències i amb opulència per fer-nos reaccionar (i perquè ens quedi alguna idea gravada al cap). Per tant, no podem quedar-nos amb l'anècdota. Després de riure una estona cal asseure's i tornar a llegir els motius que el van portar a fer aquesta afirmació. I, encara que sembli paradoxal, cal llegir-lo seriosament. És a dir, cal assumir l'humor amb totes els seves conseqüències. Treure la màscara del personatge i escoltar amb la màxima nitidesa la veu que parla.

Quan Pujols afirmà que ho tindrem tot pagat quan anem pel món digué ben clar que seria per uns serveis que haurem donat. Que el “tot pagat” no serà per res, ni per simpatia, ni perquè siguem els més guapos del món. Serà perquè haurem fet una aportació a la humanitat i ells, en agraïment, ens oferiran la seva hospitalitat (i el seu reconeixement). Quin és aquest servei? Haver donat una filosofia per a la convivència (de la mateixa manera que els grecs van aportar uns ideals de estètics que perduren fins a nosaltres i que el Dret Romà ha estat una aportació que després de segles continua viva). Aquesta filosofia és una forma de pensar que cerca la pau, la democràcia i la pluralitat. La convivència a partir d'una manera de fer enraonada. Ja ho veuen que el servei que hem de fer s'ho val. No ens hi posem per poca cosa, vaja. És la hiparxiologia. Una filosofia de l'existència que ens ha d'ensenyar a viure alliberats de dogmes, de supersticions i de fanatismes.

Aquesta filosofia és, també, l'expressió d'una manera de fer mediterrània. És una manera de pensar lligada a una manera de viure (a una política en el sentit ampli del terme). A un nou humanisme que, en realitat, veu de l'antic humanisme grec (com en els nostres dies Zarka rellegeix el cosmopolitisme clàssic per reformular el contemporani). Per això l'oposà als ideals germànics i protestants. Ens expliquem.

Per a comprendre la proposta de Pujols cal anar als autors clàssics i, al mateix temps veure quins elements de la cultura centreeuropea vol deixar fora de joc. I per a fer-ho cal tenir en compte una altra afirmació que ell, i Dalí, van fer explícita: que per a pensar i crear amb llibertat cal no estar lligat a un jornal. No es pot ser esclau dels diners ni del treball sempre poc remunerat. Cal tenir econòmica (estar deslligat de les necessitats pecuniàries) per a pensar i per a crear amb llibertat. Afirmació que sembla una altra sortida de to, però que tampoc no ho és. És un gir copernicà en la mentalitat occidental contemporània.

Rere la filosofia de Pujols o, més ben dit, rere aquestes dues afirmacions de la llibertat com a base de la filosofia, hi trobem Aristòtil. L'autor per a qui hi havia tres tipus de vida lliure (que, curiosament, són els mateixos que defensa Pujols): la vida del plaer (o hedonisme), la de les bones accions polítiques en pro del bé comú (la política en sentit ampli) i la vida de la contemplació de la veritat (la filosofia i l'art). Per a dur-les a terme cal que l'ésser humà estigui alliberat de les necessitats i obligacions de la vida quotidiana. De les vuit, deu o dotze hores que ha de dedicar per a pagar una hipoteca fins que es mori (perquè ens entenguem). És a dir, que agafa com a base o punt de partida la vida tranquil·la i no pas la intranquil·litat i les angoixes del dia a dia. I per això rebutja els postulats nòrdics, segons els quals el treball és la virtut que ens acosta a Déu i que salva l'existència. Pujols trencava amb la visió protestant i Calvinista de la societat. Amb aquells ideals que Weber cita en relació al pietista Zinzerdorf (1700-1760), segons els quals: “no es treballa només per a viure, sinó que es viu per a treballar, i si no s'ha de treballar o bé patim o bé morim.” Amb aquells ideals que han fet que en els nostres dies fins i tot en consumir ajudem a produir i treballem de franc per als grans productors (és allò que ha estudiat Marie-Anne Dujarier en els darrers anys). Pujols s'oposa als ideals del capitalisme més carcamal (que avui patim amb escreix) i que relaciona l'economia terrenal amb la salvació. Aquell del que Marx en va dir, en els Manuscrits filosòfico-econòmics, que serveix per a comprara allò que soc.

El model de Pujols és un model que els catalans coneixem bé. El que omple el calendari de festes i festetes que no són simple oci com a “temps lliure” o temps per anar a comprar (consumir) a la gran àrea comercial. Que són rituals i tradicions que vivim amb intensitat. El temps que es de convivència transversal i de qualificació del temps i no pas de simple quantificació del temps. Un model mol mediterrani i molt poc germànic o anglosaxó. Un model de convivència compartida i a les places. Pensem-hi. Aquesta encara és una perspectvia alternativa a alguns dels probelems que des del nord teoritzen autors com Byung-Chul Han.

100 ANYS DE MANCOMUNITAT

La Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925) va ser una fita de Catalunya en al demanda d'un país sobirà i modern. És tot un exemple del valor del catalanisme i de com davant la inoperància, la corrupció i la burocràcia de les Diputacions provincials de l'Estat Espanyol les quatre Diputacions catalanes van fer un pas endavant, amb pocs recursos però amb les idees ben clares.

Aquí teniu el programa en què en vam parlar amb el Manel Raventós (Codorniu), Raimon Solé (historiador) i jo mateix. Dins una sèrie de programes feta per les televisions locals.

 

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/mancomunitat-de-catalunya-100-anys

 

VI I CULTURA

A diferència de la majoria de begudes que consumim, el vi ve acompanyat d’un context i d’una cultura que el fan singular. Tanmateix, no hem après la lliçó. A la majoria de menús que se serveixen a casa nostra el vi és infame (o forani i de poca qualitat). No hi ha dret! I és que és un dels elements fonamentals de la nostra cultura i de la nostra manera de seduir al visitant. Ho deia Giacomo Casanova en visitar els Països Catalans fa dos cents anys i continua essent veritat avui per a qui visiti la capital de la Catalunya preindependent (o  la Capital del vi on nasquérem).

En l’època de Casanova els francesos ja ho tenien ben clar i per això mentre en visitar la capital del País Valencià l’any 1768 escriu: “L’única cosa que s’hi podia fer era entrar en una taverna i demanar vi, però és repugnant. El lloc és indecent, la companyia dolenta i insociable, i el vi fastigós, un veritable verí no solament per als forasters sinó també per als espanyols, que a casa seua poden tenir-ne d’excel·lent, però als hostals tenen motius per beure només aigua. Tot això semblava inconcebible. A Espanya, on els vins són excel·lents, principalment a la costa on em trobava propera a Màlaga i a Alacant, un foraster no pot procurar-se un got de vi passable sinó amb grans dificultats. I per què? Per la ignorància dels comerciants de vi, que són bergants a tot arreu, però assassins sense pietat a Espanya, i al mateix temps estúpids, perquè les seves maniobres fan el vi imbevible.” Quan arriba als entorns de Montpeller pot escriure que: “Els vins són exquisits i els maleïts comerciants no els han adulterat.” Hi ha coses que costen molt de canviar, oi? 

Ara bé, avui sabem moltes més coses sobre el consum del vi. Les neurociències ens han dotat de tot un cúmul de dades molt interessant. 

En un supermercat anglès hi havia vins francesos i alemanys (en una mateixa prestatgeria i de qualitat i preus molt similars). En dies alternats, allà on eren, hi sonava o bé música francesa o bé música alemanya i el que es va trobar és que els dies que sonava música francesa el 77% del vi que es va vendre era francès i que el dia que sonava música alemanya es va vendre un 73% de vi alemany. Curiós, oi? És molt fascinant com funciona l’inconscient humà. La música va ser un factor clau per a la venda de vi.

No obstant això, les coses no canvien malgrat els avenços científics. També s’han fet estudis sobre el preu i el consum del vi. 

Rangel ha fet estudis en què es copsa que quan hom sap el preu d’un vi fan que el valori molt més que quan en fa un tast a cegues. En beure un vi estem consumint el vi i el seu preu al mateix temps! Quan en sabem el preu la zona del cervell que excita el nostre plaer (l’escorça orbitofrontal) és molt més intensa que quan no el sabem!

Val la pena tenir-ho ben en compte! 

El nostre cervell no només capta sinó que crea la nostra percepció del món! No es limita a fer de registrador. Relliga els aspectes directes i els indirectes, els conscients i els inconscients. Val la pena saber-ho, i actuar en conseqüència.

CULTURA I XAFOGOR (cinquena glosa d'estiu)

No fa pas massa dècades, els intel·lectuals estaven il·lusionats amb el segle XX. Pensaven que els avenços de les ciències i els progressos polítics podrien acabar amb els fanatismes i fer-nos individualment i col·lectivament més lliures i tolerants. Que amb les noves formes de comunicació i de transport podríem anar arreu i aprendre el bo i millor de totes les parts del món. Però... les coses no són fàcils! La Primera, i després la Segona (com la Guerra Civil Espanyola, els múltiples genocidis, les dictadures a l'Est i a l'Amèrica del sud, les falses primaveres àrabs..) ho han destarotat tot. L'entusiasme es va convertir en una llaga a l'estomac. Com el Maig del 68, tot s'ha esfumat en un obrir i tancar d'ulls.

Ara, els optimistes, ens diuen que estiguem tranquils, que després del segle més sanguinari de la història (perquè és el que ha desplegat més formes i més massives d'aniquilació de l'espècie i del nostre habitat) vindrà la calma. Que estem a les portes de la tercera gran revolció de la humanitat. La primera va ser al neolític (amb l'agricultura), l'altra al segle XVIII (amb la revolució industrial) i ara etsem al final del cicle de la revolució industrial. Que hem arribat fins aquí per una sèrie d'errors i per una selecció natural i cultural plena d'atzars i que del caos en surt nou ordre. Una nova consciència per redirigir el progrés històric. Mol bé. No ho discutirem. El cert és, però, que fem el turista ja no només uns quants dies a l'any en visitar platges paradisíaques (que tampoc ja no ens ho podem permetre) sinó en la vida quotidiana. El millor exemple del que volem dir el trobem en l'entrevista que li acaben de fer a l'anònima ciutadana Claire Tailhan, una turista francesa que aquest estiu (una vegada més) ha vingut a Lloret de Mar. En preguntar-li sobre Catalunya ha dit ben clar: “No conec res, sóc turista...” Aquesta turista ve a un país i no en coneix ni en vol conèixer i aprendre res i diu que vol ser ciutadana francesa i europea al mateix temps. Europea sense conèixer res de la pluralitat i complexitat d'Europa?

Potser si que l'homo sapiens (nosaltres d'una o altra manera) serem capaços de construir el futur a través del progrés conscient, però estem molt lluny d'arribar-hi.

Al llarg del segle XX més que humanitzar hem hominitzat i tret a ventilar tot el que tenim d'animals i de bèsties. Hem socialitzat una cultura de masses falsament democràtica i cosmopolita i hem matat l'art i la filosofia sota el relativisme i el funcionalisme. Hem evitat la llibertat de pensament i als EUA cada dia hi ha més gent que lluita contra el llegat de Darwin i a Alemanya i a Rússia més fanàtics de la raça (aquí els hem tingut sempre i ora pro nobis).

En tot cas, i per no allargar-nos, direm que no podem endinsar-nos en cap bona comprensió de la cultura del segle XX sense veure que el gran triomf del cinema (ara també en caiguda lliure i autoimitant-se) enfront d'altres formes de cultura fou la introducció de l'aire acondicionat en les sales de projecció. La gent hi anava en massa i amb entusiasme fugint de la xafogor dels carrers i buscant l'obscuritat per a les intimitats més inconfessables.

També fem el turista fugint de la xafogor que provoca una quotidianitat embrutida i corrupte. I ens fem el turista per dissimular la xafogor que ens provoca la pròpia indiferència davant de la vida. Ben torrats, després d'hores a la platja, evitem que se'ns notin els colors i les calors.

ATUR I DECADÈNCIA

Qui atura la crisi?

Deien que el pitjor any de la crisi seria l'any 2011. Passat l’any 2010 em pensava que els economistes s’havien equivocat, però veig que no. Acabem d’arribar a la taxa d’atur més alta de les darreres dècades, i el més és calent és a l’aigüera. Hi ha sectors, els més qualificats, que generen un poc d’ocupació. Hi ha sectors que estan funcionant bé, com el turisme, i només generen ocupació temporal.

Tot i que no hi entenc hi ha coses que no encaixen i que caldria debatre amb profunditat. Com és que es va deixar avançar la bombolla especulativa sense posar-hi cap mena de fre? Com és que els Ajuntaments van gastar i endeutar-se sense cap mena de consideració ni de previsió dels costos futurs del que feien? Com és que ningú no demana responsabilitats per res (ni als polítics ineptes que han gastat allò que no tenien i que han afegit un problema molt gros de liquiditat al propi de la crisi)? Com és que els directius de les caixes han omplert indecentment les butxaques mentre tots estàvem en crisi i ningú no ha fet ni dit res? Com és que el moviment dels indignats ha estar incapaç de generar ni una proposta de llarg recorregut i amb calatge? Com és que la política econòmica europea segueix tenint com a màxima dificultat els interessos de cada estat i ningú no hi fa res? Com és que els polítics s’agenollen davant els especuladors i ningú demana responsabilitats per res?...

Diumenge, un diari d’aquest país entrevistava als Consellers de Treball que han exercit em els darrers anys. Què van dir? El que fa anys que sentim però que ningú no porta  a la pràctica! Cal més formació i polítiques actives, apostar per la qualitat i per diversificació del mercat laboral, ajudar als emprenedors... Paraules buides. El que s’ha fet des del Govern de Madrid ha estat econòmicament i socialment nefast, i el Govern de Catalunya no té capacitat de maniobra (ni competències ni recursos). Catalunya no te sobrinaia, és expoliada i mensypreada en les inversions que afavoririen el teixit industrial i productiu. Fa trenta anys que l’Estat Espanyol parla de solidaritat per crear una societat que viu de subsidis  i de “pelotazos”. És llastimós, però el Goevrn de Catalunya només pot retallar (per la baixada dels ingressos i pel malbaratament dels anys anteriors) en educació, sanitat i cultura perquè els diners que rep són finalistes. I això és perjudicial per demà. Hi ha una indignació generalitzada que no és vehicula cap enlloc i que és incapaç de generar cap tipus d’expectativa real (als ciutadans ens tenen captius en la precarietat i derrotats en les idess). A Madrid ningú retalla les partides que donarien suc, per exemple les despeses militars, etc. A Catalunya els polítics fan atzegueiades diverses: el Consell Comarcal de l’Alt Penedè no disposa de liquiditat però els tres partits principals pacten sous i càrrecs de confiança (i per pagar-los han de demanar um crèdit)! Es funciona com si la crisi no existís, i després no saben perquè la gent no vota. Em sembla que tenim el món al revés però que tant se’ns en fot. Hi ha molts indignats però guanyarà el PP per golejada! Ja ho diu la darrera enquesta publicada: la immensa majoria dels joves espanyols aspiren a ser futbolistes: a treballar poc i a viure bé.