MANIFESTAR-SE PER L'ESTATUT?

Ara fa 75 anys Catalunya encara debatia sobre el seu nou Estatut d’Autonomia (també retallat pels quatre costats a Madrid). Avui hi tornem com si no n’haguéssim après res. Avui, com ahir, l’Estatut és una norma de mínims i els diners se segueixen distribuint des de Madrid. Però avui, a diferència d’ahir, no estem a l’inici d’un marc constituent sinó a les acaballes del marc constituent hereu de la instauració de la Monarquia Parlamentària (hereva del franquisme); el qual comença a ser més estatalista i centralista (en un context políticament regressiu).

Entrevistat arrel de l’Estatut català del 1932, Francesc Pujols diu que ell no l’hauria portat a terme. Ell pensava que per a transformar l’Estat Espanyol en un Estat federal calia que els catalans manéssim a Madrid (i que manéssim de debò dins el govern espanyol). Pujols diu que el del 1932 és un Estatut esquifit i de mínims (“amb comptagotes”) que ha estat aprovat i portat a fi pels partidaris d’un Estatut de màxims (per ERC): “el programa de mínims del Tívoli ha triomfat en mans dels partidaris del programa de màxim de l’Havana […] l’Estatut extremat d’en Macià, ha fet triomfar l’estatut moderat d’en Prat de la Riba”.

En aquest punt també hi ha coincidència entre els dos moments històrics. Però entre ells hi tornem a trobar una diferència substancial: avui l’Estat Espanyol ja s’han modernitzat. Bàsicament, la democràcia ha servit per això. Els catalans ja no hem d’anar a Madrid a transformar les espanyes. Per tant, les estratègies han de ser totes unes altres.

No copsar aquesta diferència ha estat el gran error de Maragall en voler un Estatut capaç de fer avançar (com quimèricament encara sosté Montilla!) l’Estat Espanyol cap al federalisme! Aquest és l’error. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni vol reformar la Constitució. I l’Estatut de Catalunya no pot ser una llei sotmesa a les lleis estatals i a la Constitució (digueu-ne, millor, voluntat dels partits espanyols). L’Estatut ha de ser l’expressió, encara que sigui de mínims, de la voluntat del poble català per decidir per ell mateix. I aquesta ha de ser la nostra lluita. I l’error de Maragall i Montilla el manté ERC quan diu que anem fent passos cap a la independència quan l’únic que fem és el “peix el cove” (i a la menuda!).

Cal manifestar-se, però no pas per defensar la constitucionalitat de l’Estatut (com diuen des d’IC amb un llenguatge tant políticament correcte que fa nyonya de la grossa), sinó per defensar la nostra voluntat d’ésser! Per anar contra al tendència a abolir la plurinacionalitat de l’Estat amb lleis invasives, etc. etc. etc.

A Madrid, algú hi creu (i, sobretot, hi treballa) en el federalsime (simètric, asimètric o polièdric)? El PSOE de Zapatero? L’Estat Espanyol ha tingut mai la voluntat de construir-se afirmant la llibertat de les seves nacions?

Fins i tot algú tan poc amic de Catalunya com Unamuno ho diu ben clar en motiu del desastre colonial del 1898 (quan des de les espanyes es cridà a favor de regenerar l’Estat): “És inútil callar la veritat. Tots estem mentint en parlar de regeneració, ja que ningú no pensa en regenerar-se. No passa d’ésser un tòpic de retòrica, que no ens surt del cor, sinó del cap. Regenerar-nos! I de què, si encara en ens hem penedit de res?”.

Per què costa tant aprendre els lliçons? Per què tenim una memòria històrica tan reprimida, fugissera i imbecilitzada? L’anomenada, coneguda i lloada “transició” va ser una regeneració? Cal manifestar-se per l’Estatut, o per dignitat nacional?