Després
de la Segona Guerra Mundial hem creat un model de civilització de
cartró-pedra. Basada en l'engany, l'opulència desaforada i el
pensament desmenjat. L'ONU i la Unió Europea en són dos exemples
ben clars (només cal mirar la situació econòmica i política en
què ens trobem, en la qual mana la socialització del deute).
Un cas
proper va ser el de la denominada “Transició espanyola”. I no
cal entrar molt a fons en el tema. Només que es rellegeixin
documents de l'època veiem el poc que s'ha fet i com els ideals es
van arraconar de seguida. Un cas el trobem al document “Cultura i
socialisme a Catalunya” (elaborat a les Jornades Socialistes de
Catalunya celebrades a Saifores el desembre de l'any 1978 pel
PSC-PSOE), en relació a la música: “la música ha d'entrar a
totes les escoles i ha de ser considerada no com una assignatura
especial, sinó com una matèria bàsica” [...] “Considerem als
professionals de la música com a autèntics treballadors de la
cultura i, per tant, ens fem ressò i donem suport a les
reivindicacions laborals assumides pel Sindicat Musical de
Catalunya”. (I això em recorda la defensa de Fuster la cultura com
alguna cosa preceptiva).
Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.
Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.
Val la pena pensar els problemes actuals i les renúncies (que venem com a pactes) que ens hi han abocat. Fer-ho, recordant l'aportació de Joan Fuster, autor imprescindible que trobem ben present en publicacions efímeres catalanes com la revista “El Llamp”. Què en queda d'aquell “Avantprojecte d'Estatut del País Valencià” (1975-1976), que proclama la unitat nacional dels Països Catalans, defensa que el poder emana del poble i que el País Valencià “assumirà l'autogovern el dia mateix del trencament democràtic”? Idees que eren el crit de guerra que trobem en la revista “Lluita” del PSAN l'any 1975 (rematat l'any 1992 per Garzón...), en la qual ja hi apareix l'eternitzat problema del poble saharaui! Què en va sortir de bo d'aquella Federació de Partits Socialistes que a Catalunya capitanejava Convergència Socialista de Catalunya (1976)? ...
Penso
que seria bo saber quins han estat els plats trencats els darrers
quaranta anys de vida d'aquest país per a refer-nos. Com s'ha pogut
arribar a un punt en què el Govern d'Aragó s'atreveixi a crear un
fals dialecte de l'aragonès a partir d'un territori? Fins on arriba
la ignorància, la intolerància i la imbecilitat? Com és que
desprès de tants anys el nacionalsime català encara té seriosos
problemes per entendre al País Valencià?
Fuster
posà la bomba de rellotgeria per evitar aquesta desfeta, com és que
no l'hem escoltat? On ha quedat la sobirania popular?