D'ÀNGELS I DIMONIS: L'ESCALA DE LA VIDA

Seguint els passos de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, i ja en ple segle XX, Francesc Pujols tematitza la filosofia de l’Escala de la Vida, És a dir, la comprensió de la vida com a procés d’alliberament de la matèria fins aconseguir el màxim grau d’espiritualització. És a dir, i en conceptes de les ciències actuals, com a procés que ens porta des de la “matèria inert” fins a la “matèria cultural” passant per la “matèria viva”. La imatge de la realitat és la d’una escala de cinc graons que comença en el Vegetal i culmina en l’Àngel després de passar, progressivament, pel Protozou, l’Animal i l’Humà; i la consciència humana és una escala de cinc graons que comença en la Sensibilitat i culmina en el Coneixement després de passar, progressivament, per la Voluntat, la Idea i la Intel·ligència. I aquest procés d’ascens, i de possible descens si no anem amb compte (si no ens fem responsables de la pròpia vida), és un procés d’alliberament (que es produeix en la dialèctica constant entre el pol material i el pol espiritual de la realitat). Un camí de les diferents formes de vida, i sobretot del mode d’ésser que anomenem “humà”, cap a la independència per participar de la realitat amb la màxima plenitud (per aportar-hi el seu gra de sorra).

I vet aquí que mentre reflexionava sobre aquestes qüestions en Sebastià Perelló penja la fotografia de John Dugdale que porta per títol “The clandestine mind” i que acompanya (després de provocar-lo) aquest text. És magnífica! És la millor representació de l’Àngel pujolsià que he vist fins avui! I això m’ha empès a fer-vos-la conèixer.

I el títol que porta també és magnífic! La “ment clandestina” és la ment de Pujols enfront la visió angèlica de la filosofia oficial del Noucentisme de l’Ors. La “ment clandestina” és la ment del Pujols que l’any 1934 reconeix el fracàs de l’humanisme occidental (quan s’adona que l’idealisme romàntic és caduc). És a dir, qui posa en dubte que l’alliberament de la humanitat sigui un ascens progressiu i imparable. L’ascens és tortuós i sovint hom baixa més graons dels que puja. Després vingueren: la Guerra Civil, la II Guerra Mundial, l’exili, el franquisme..., i tot el que Pujols (per sort seva) ja no va viure ni veure (morí l’any 1962).

Avui la “clandestinitat de la ment” (de la lectura i de l’escriptura que ens porten cap a un “humanisme” alliberador que fuig de dogmes i d’eslògans d’opinió barata) segueix ben viva (i és feridora).

La ment clandestina és la ment de la resistència. La ment que lluita i que no autocomplaent. És la ment inquieta de mirada brillant. És l’àngel de la filosofia (perdoneu que escombri cap a casa!). La “ment clandestina” és el dolor de la lucidesa (o, si es prefereix, l’expressió de la dissidència).

DE QUÈ PARLEN ELS POETES?

En una entrevista recent al catedràtic de dret constitucional José Antonio González Casanova, el periodista s’estranyà de què González, a banda d’un bon especialista del seu àmbit, pogués parlar amb coneixement de causa de Mahler o d’astrologia.
Davant l’astorament imbècil del periodista, González li respon, amb naturalitat, que: “si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa”.
Diem això perquè la conversa ens recordà l’obra del científic i poeta Josep Baltà, qui pertany a una de les nissagues de científics del nostre país. A una nissaga d’arrels penedesenques amb projecció arreu del món, a la qual hi trobem, entre altres, Josep Baltà Elies i Francisco José Baltà-Calleja. I escriu poesia. Clar!
La mirada de l’artista i la científic, com la del filòsof, són mirades que interroguen i que s’emmirallen davant la immensitat de l’univers (de la realitat tota i de l’ésser humà): la ciència constreny amb rigor la imaginació i la poesia fa volar la imaginació i per avançar i aconseguir un bon coneixement de la realitat i de nosaltres mateixos.
Per comprendre i per comprendre’ns cal aprendre a mirar. Com diu Josep Baltà: “Mirada en l’aire, / Amb calor d’una il•lusió / Que es va enderrocant / Amb la distància”.
Aprendre a mirar per aprendre a viure. La mirada necessita de la síntesi i de l’expansió, com la vida mateixa, perquè el pensament és un procés de vida. Ha d’apressar i ha de volar.
La de l’ésser humà, com van descobrir els grecs, ha de ser una mirada d’amor envers la realitat i els altres. D’amor perquè és una mirada que s’obre i que es dóna per a rebre (per a compartir secrets). Quan s’estima una dona, com diu Baltà: “Estimar fugaçment / El secret d’una dona, / Sentir l’eco / D’un trencar de cristalls. / - aquells que van entelar / el nostre primer un- / La por i els anys / Recolzen en els ulls / Donant al petó de la pregunta / El color de tintada d’aire. / N’he aimat tantes! / Són imatges / Tenen els somnis / Com si fossin hores / I no n’he conegut cap. / Estimo, és l’únic / Per a cada dia cremar una mica més / Fidel a una realitat / He de seguir caminant / Sempre enamorat de l’horitzó / Fins que la mort em digui prou / Fins que l’escuma del mar / Se m’assequi a la boca / Fins que no hi hagi més jovenesa”.
Els grecs ja parlaren de l’amor a la saviesa (de la filo-sofia) com a capacitat de ser prou humil com per reconèixer els propis i límits i per ser prou apassionat per voler abraçar allò que se sap important per a la vida: “L’horitzó em fa perdre / La seguretat / Mentre, en els camins / El fullam fa reialme”.
De la mirada atenta en brolla el pensament (les paraules i els números): la humanitat i l’humanisme. La sensibilitat i el plaer de la bellesa. La comprensió i l’ordre que permet caminar amb més fermesa i fer-se noves preguntes. Els cicles del pensar necessiten vocació i repòs, diàleg i reflexió. Diàleg cap a l’exterior i cap a l’interior.

FRANCESC PUJOLS I LA CIÈNCIA

És sabut que el pensador Francesc Pujols (1882-1962) defensava que la humanitat s’havia de bastir a partir d’un coneixement científic de la realitat. D’un coneixement que reconeix els seus límits, que s’emmiralla davant la immensitat de l’univers i la complexitat de la realitat i que fuig de les supersticions i els dogmes. Això havia de permetre un nou humanisme i allunyar-nos dels dogmes religiosos.
Per a portar a terme el seu projecte va cercar quins eren els principis que permetien conèixer la realitat i la vida i crear un mapa des d’on interpretar el món per a donar més valor i plenitud a la vida humana. No en va, era un bon nietzscheà i seguidor de Wagner.
El mapa de Pujols es construeix a partir d’un conjunt d’escales que li permeten copsar la complexitat de la realitat i de la consciència. A través d’una xarxa d’escales amb diferents graus de complexitat a cada graó. La idea és bona perquè és simple i perquè dóna una visisó de conjunt sense donar-nos una mirada excessiavment fragmentada o esviaixada de la realitat i de la vida.
Era una visió que encaixava molt bé amb les teories i els treballs de biòlegs europeus i sudamericans (tot i que no sé si Pujols els coneixia) com: Jacques Loeb Edward A. Schäfer, Alfonso Luís Herrera o Stephane Leduc. D’uns autors que cercaven la continuïtat entre la “matèria inhert” i la “matèria viva”, a les quals, amb bona visió de futur, Pujols hi afegeix la “matèria cultural”. I és que, com bé diu Herrera, i com rubricaria Pujols: “no hi ha un abisme entre els cossos vivents i els cossos cristal•litzats”. No obstant això, a Catalunya aquesta visió era totalment novedosa, si exceptuem la figura interessant i internacionalment reconeguda de Ramon Turró. I és que la biologia i la visió de l’evolucionisme del país passava per les mans de capellans que avantposaven les creences i la fe al coneixement rigorós. Només cal pensar en l’alcoià Eduard Vitòria (1864-1985) i en Jaume Pujiula (1869-1958); i que els catedràtics (pel seu catolicisme) van mirar amb poca seriositat aquestes qüestions (per exmeple: Antonio de Gregotrio Rocasolano (1873-1941) i José Rodriguez Carracido (1856-1928)) tots ells molt actius i divulgats als Països Catalans.
Sort en va tenir, Pujols, de Dalí; qui també basava la seva pintura en els avenços de les ciències (i nomenà Pujols “Emperador Trajà de la filosofia”). I qui va estar en contacte amb Watson, Prigogine...
Certament, des d’aleshores ha plogut molt. Però els autors que cercaven la complexitat i la continuïtat de i en la realitat, com Pujols, ens situen en un bon camí. Comprendre’ls i estudiar-los és una bona manera de comprendre millor les ciències d’avui i el món en què vivim, o volem viure (tot i que l’estem destruïnt al mateix temps que ens destruim a nosaltres).