La
majoria de catalans coneixen Francesc Pujols per la profecia del “tot
pagat”. Per haver afirmat que arribaria un dia en què els catalans
quan aniríem pel món ho tindríem tot pagat. És a dir, que la gent
ens pagaria allò que necessitéssim. Certament, es tracta d'una
extravagància o, si ho prefereixen, d'una sortida de to. No podia
ser d'una altra manera: Pujols era un humorista! No obstant això,
els humoristes no parlen per parlar. Parlen amb estridències i amb
opulència per fer-nos reaccionar (i perquè ens quedi alguna idea
gravada al cap). Per tant, no podem quedar-nos amb l'anècdota.
Després de riure una estona cal asseure's i tornar a llegir els
motius que el van portar a fer aquesta afirmació. I, encara que
sembli paradoxal, cal llegir-lo seriosament. És a dir, cal assumir
l'humor amb totes els seves conseqüències. Treure la màscara del
personatge i escoltar amb la màxima nitidesa la veu que parla.
Quan
Pujols afirmà que ho tindrem tot pagat quan anem pel món digué ben
clar que seria per uns serveis que haurem donat. Que el “tot pagat”
no serà per res, ni per simpatia, ni perquè siguem els més guapos
del món. Serà perquè haurem fet una aportació a la humanitat i
ells, en agraïment, ens oferiran la seva hospitalitat (i el seu
reconeixement). Quin és aquest servei? Haver donat una filosofia per
a la convivència (de la mateixa manera que els grecs van aportar uns
ideals de estètics que perduren fins a nosaltres i que el Dret Romà
ha estat una aportació que després de segles continua viva).
Aquesta filosofia és una forma de pensar que cerca la pau, la
democràcia i la pluralitat. La convivència a partir d'una manera de
fer enraonada. Ja ho veuen que el servei que hem de fer s'ho val. No
ens hi posem per poca cosa, vaja. És la hiparxiologia. Una filosofia
de l'existència que ens ha d'ensenyar a viure alliberats de dogmes,
de supersticions i de fanatismes.
Aquesta
filosofia és, també, l'expressió d'una manera de fer mediterrània.
És una manera de pensar lligada a una manera de viure (a una
política en el sentit ampli del terme). A un nou humanisme que, en
realitat, veu de l'antic humanisme grec (com en els nostres dies
Zarka rellegeix el cosmopolitisme clàssic per reformular el
contemporani). Per això l'oposà als ideals germànics i
protestants. Ens expliquem.
Per a
comprendre la proposta de Pujols cal anar als autors clàssics i, al
mateix temps veure quins elements de la cultura centreeuropea vol
deixar fora de joc. I per a fer-ho cal tenir en compte una altra
afirmació que ell, i Dalí, van fer explícita: que per a pensar i
crear amb llibertat cal no estar lligat a un jornal. No es pot ser
esclau dels diners ni del treball sempre poc remunerat. Cal tenir
econòmica (estar deslligat de les necessitats pecuniàries) per a
pensar i per a crear amb llibertat. Afirmació que sembla una altra
sortida de to, però que tampoc no ho és. És un gir copernicà en
la mentalitat occidental contemporània.
Rere la
filosofia de Pujols o, més ben dit, rere aquestes dues afirmacions
de la llibertat com a base de la filosofia, hi trobem Aristòtil.
L'autor per a qui hi havia tres tipus de vida lliure (que,
curiosament, són els mateixos que defensa Pujols): la vida del plaer
(o hedonisme), la de les bones accions polítiques en pro del bé
comú (la política en sentit ampli) i la vida de la contemplació de
la veritat (la filosofia i l'art). Per a dur-les a terme cal que
l'ésser humà estigui alliberat de les necessitats i obligacions de
la vida quotidiana. De les vuit, deu o dotze hores que ha de dedicar
per a pagar una hipoteca fins que es mori (perquè ens entenguem).
És a dir, que agafa com a base o punt de partida la vida tranquil·la
i no pas la intranquil·litat i les angoixes del dia a dia. I per
això rebutja els postulats nòrdics, segons els quals el treball és
la virtut que ens acosta a Déu i que salva l'existència. Pujols
trencava amb la visió protestant i Calvinista de la societat. Amb
aquells ideals que Weber cita en relació al pietista Zinzerdorf
(1700-1760), segons els quals: “no es treballa només per a viure,
sinó que es viu per a treballar, i si no s'ha de treballar o bé
patim o bé morim.” Amb aquells ideals que han fet que en els
nostres dies fins i tot en consumir ajudem a produir i treballem de
franc per als grans productors (és allò que ha estudiat Marie-Anne
Dujarier en els darrers anys). Pujols s'oposa als ideals del
capitalisme més carcamal (que avui patim amb escreix) i que
relaciona l'economia terrenal amb la salvació. Aquell del que Marx
en va dir, en els Manuscrits filosòfico-econòmics, que serveix per
a comprara allò que soc.
El model
de Pujols és un model que els catalans coneixem bé. El que omple el
calendari de festes i festetes que no són simple oci com a “temps
lliure” o temps per anar a comprar (consumir) a la gran àrea
comercial. Que són rituals i tradicions que vivim amb intensitat. El
temps que es de convivència transversal i de qualificació del temps
i no pas de simple quantificació del temps. Un model mol mediterrani
i molt poc germànic o anglosaxó. Un model de convivència
compartida i a les places. Pensem-hi. Aquesta encara és una perspectvia alternativa a alguns dels probelems que des del nord teoritzen autors com Byung-Chul Han.
.jpg)
