PREN-T'HO AMB FILOSOFIA

Si féssim una enquesta sobre què vol dir “pren-t'ho amb filosofia” segur que se'ns diria: “ves amb compte”, “no et preocupis”, “no et posis pedres al fetge”, “agafa't-ho amb calma”, “ull”, “no t'hi capfiquis”, “no busquis tres peus al gat”,... I entre la franja més jove de la població dels Països Catalans (i ja d'algun lloc de l'estranger) ens podrien dir: “fer merlinades” (que equivaldria a: “juga”, “sigues irònic”, “fes sarcasme”, “tingues un punt irreverent”, “no perdis certa ingenuïtat”,...).

Cap de les dues perspectives no és ni bona ni dolenta o, dit en altres paraules, és en part bona i en part dolenta. Dolentes ho són perquè per als catalans (que ens agrada poc pensar, anem sempre al gra, a tocar de peus a terra i a posar el llit a la llaga), i que no es agrada que “ens vinguin amb filosofies” (perquè al “pa, pa; i al vi, vi”), solem usar ambdues expressions com a fruit d'un: “deixa-ho córrer” (o d'un “gest juganer intranscendent”. És a dir, d'un, "deixa'l estar".

Certament, la filosofia és una actitud. Una actitud, com diuen les dues expressions. Una actitud basada en deixar certa distància i en mirar les coses d'una altra manera. En perdre un cert temps. El temps que calgui (que mai no es perd). Una actitud per a posar un espai de reflexió i de perspectiva. Per a no anar a cop calent i amb els pixats al ventre i, al mateix temps, per a cercar un nou desllorigador als problemes i conflictes. Un temps per a jugar i per a imaginar. Per a remirar. Per a rellegir. Per a copsar i trobar un “sentit propi” de les coses i de la vida. Per a dilaogar. I per a construir.

Sòcrates i Pitàgores són, tot i que ningú pot assegurar al 100% que van existir, dos grans pares de la filosofia occidental. Els pares de Plató. Els qui ensenyen (perquè ho mostraren i perquè s'hi juguen tot el que són, perquè no són baules d'engranatges immutables). Dos grans mites fundacionals que, finalment, foren perseguits i aniquilats pel poder. Anatemitzats per una persecució que continua avui quan en el llenguatge quotidià “fer filosofia” és “fer filosofies” i ser un bufanúvols.

Pitàgores, sembla ser l'inventor de dues grans paraules: “filosofia” i “matemàtiques”. De les arrels de les dues grans branques d'un mateix arbre de la vida.

Si el final d'un gest que implica dignitat i que és fill d'una actitud de llevadora que ajuda a nàixer i a créixer a les persones, com ho és la filosofia en Sòcrates; i d'una formació ampla i variada que implica un model d'organització social i un ritual de transmissió basats en la vida en comú (lligat a una cosmovisió i a un model de vida que vascula en l'equilibri entre la salut física i la psiquíca), com ho fou en els pitagìorics; foren tan perillosos, vol dir que aquests mites tenen algun tipus de força. Que l'actitud filosòfica no és en va ni un gest anacrònic. Que la filosofia té un sentit i un paper. Que és una actitud que implica pensar i viure amb “sentit propi”, i això és un perill per aquells qui ens volen esclaus de les hipoteques, de les lleis dels mercats o de la natura i de les ideologies més mesquines i ensopides (de dretes, d'esquerres i de centre).

Sòcratres és un gran gest de dignitat davant de la vida (perquè mor amb dignitat). Pitàgores és el gran mite de tot allò que cal abarcar des de la filosofia i de la seva finalitat pràctica en l'acció política. (Molt més que un teorema que va ajudar a expandir.)

La filosofia és una manera de mirar i de comprendre per a una manera d'actuar i de compartir. Una actitud que mostra (i una cadena de gestos significatius). Una cosmovisió que no fragmenta sinó que intenta sintetitzar i globaliztar. Una mirada i una lectura de la realitat i de la vida que s'implica en la vida de cada dia. Que assumeix els reptes i que no s'imposa per la força. Que sap que ve d'algun lloc i que va a algun lloc; encara que "origen" i  "final" siguin incerts o ignots. Que sap que cadascú sol no és res. Que hi ha d'haver una cadena de solidaritat i d'esforços. Que no és més papista que el Papa. Que pot semblar desmenjada per no voler-se hieràtica i jeràrquica. Per cercar l'empatia.

RAMON LLULL I LA REVOLUCIÓ

Obro l'Enciclopèdia Catalana i veig que Rodolf Llorens i Jordana no va ser un filòsof sinó un escriptor. Del seu etern rival, Eugeni d'Ors, se'n diu el mateix. I si miro el que es diu de Josep Pijoan passa una cosa similar (tot i que difícilment trobaríem un historiador de l'art que li sigui comparable).

Ben bé sembla que a la cultura catalana li fan por els personatges que s'han dedicat al pensament. (Pujols és un mer humorista, Turró un veterinari...).

I Ramon Llull? Ramon Llull, llegim en una entrevista recent, a l'estranger el veuen com un potent pensador i nosaltres l'estudiem com a escriptor. I no es diu en un to pejoratiu sinó d'estranyesa davant el que es fa arreu del món. En la cultura catalana la filologia predomina; i la llengua pesa molt. (I no volem pas dir que no siguin importants)

Certament, a Catalunya o, més ben dit, en la cultura catalana els qui s'han dedicat a l'art de pensar han hagut de fer tots els papers de l'auca o han patit l'exili. Aquesta és la manera de sobreviure. El cas de Pijoan n'és un clar exemple. Com ho és el de Llull.

Per a la llengua catalana la importància de Llull és molta. Això és indiscutible. Però en la cultura catalana la seva petjada és molt més ampla i profunda. Com ho és en la cultura europea. És, per exemple, l'únic filòsof a qui cità Descartes (ni que sigui per discutir-lo). El va llegir i seguir Giordano Bruno, el trobem al costat de Leibniz...

Com és que ens acontentem amb el Llull literari? Com és que hi ha més centres d'estudis lul·lians i més bibliografia a l'estranger sobre Llull que a casa nostra?

Certament, ara ni podem ni volem entrar (ni és el lloc per a fer-ho) en aquestes qüestions que, d'altra banda, s'han de posar sobre la taula.

Si que volem reivindicar al Ramon Llull més revolucionari. Per què? Perquè ningú escriu per plaer i per pura erudició (ningú que faci una obra de vàlua). I perquè cal que es torni a llegir Llull. I és que, almenys en els temes que ara volem mostrar, és ben actual i punyent.

Al Llibre de Contemplació diu ben alt que el seu objectiu és aconseguir la pau en la terra i que per a tenir-la cal acabar, primer, amb la corrupció. És a dir, amb una estructura política en què els reis, els prínceps, els veguers, els batlles i els jutges són llops. “Car tot el dia veiem que aquells oficials que fan són majoritàriament homes denegables i injuriosos i lladres a llurs senyors i a llur poble, que els és comanat, i són així al poble com els llops a qui ovelles són comanades.”

I per a fer una societat nova cal fer individus nous. (I aquest és l'objectiu del seu pensament.) Perquè és de folls fer-se: “serfs de vils homes.”

Els falsos testimonis i la corrupció per diners són a l'ordre del dia, diu Llull al Llibre de Contemplació. Hi ha massa jutges “malvats” que generen massa injustícia: “car a aquells qui mereixen pena donen repòs, i a aquells a qui no mereixen pena donen pena.”

I dels advocats: què en diu? Que en lloc de voler mostrar al veritat al jutge es dediquen a fer tot el contrari: “mes nós veim que els demés advocats fan d'açò el contrari, car així com ells deurien dir veritat, ells s'esforcen a fer vera çò qui és fals i a destruir ço que és ver; i tot fan per tal que puguin haver honor i riqueses dels mesquins homes qui en ells comanen el seu dret i la seva raó.”

Com diuen els versos del Ball de Diables del meu poble amb una saviesa tan popular com atàvica: jutges, notaris i advocats a l'infern de dos en dos.

RELIGIÓ I EVOLUCIÓ

Encapçalem aquesta entrada amb dos conceptes que a l'Estat Espanyol són antagònics: Religió i Evolució. Ja se sap, ho digué Rodolf Llorens, solen fer la Contrareforma abans que la Reforma! Aquesta és la única explicació vàlida (amb honradesa, ho diem) que podem donar a les noves imposicions que el Govern Espanyol, per obra i miracles de la mà impoluta del ministre Wert, ha fet al curriculum acadèmic dels estudiants que (amb pas valent  i la mirada encesa) van cada a dia als instituts. Cal reimposar la pregària, el dogma, la fe, l'adoctrinament i la Santa Inquisició. Viure ha de ser un dolor i una angoixa (esperant el plaer eternal). 

La creació divina és la única explicació possible per a entendre la realitat i la vida. Les teories de l'evolució són com les Falles de València. Ninots grotescos i efímers. Una disbauxa controlada pel poder. Una rialla que es desfà en focs d'encenalls i que en acabar la festa ha d'emmudir, acotar el cap i dir amén Nostru Senyor.

A la dècada del 1870 les teories de Darwin van ser majoritàriament acceptades per la comunitat científica; i fins als nostres dies. Excepte pels creacionistes de les amèriques i per la pàtria incorrupte (en segons quins assumptes, és clar) de les españas valientes i ardientes (ni que sigui a regañadientes de flechas y pelayos). De les espanyes que actuen com a  reducte espiritual de l'Occident més carcamal. 

Els del tercer terç del segle XIX eren els anys en què els catalans feien l'Anís del Mono (a Badalona), amb una clara i festiva referència a les teories de Darwin. Els de les baralles i les escissions a l'Ateneu Barcelonès (entre els creients conservadors i els positivistes progressistes). Els de les discussions que pensàvem superades. Els dels debats que fins avui semblaven foragitats del sistema educatiu espanyol (que ara retrocedeix dues centúries, com qui ni vol ni dol). Sort que de la crisi se n'havia de sortir amb més educació!
Ja ho saben prou bé vostès, fa uns quants segles, mentre a Europa creixien les ciutats, avançaven les tècnqiues i bulllien les idees (amb Montaigne, Bacon...) a les Castillas triomfava el misticisme eròticofestiu de monges i capellans; que era el millor recurs que hi tenien a mà per fugir d'una Monarquia Hispànica més pelada que una rata, corrupte i envilidora. La història no es repeteix; però a vegades és molt cruel.

DIA INTERNACIONAL DE LA FILOSOFIA

Tinc ben present que quan es crea el Dia Internacional d'alguna cosa és perquè li estem cantant l'absolta en les exèquies (que poden ser més llargues o més curtes segons el gust i les ganes de l'oficiant). 

Com va dir Rubert de Ventós en una classe a la Facultat d'Arquitectura, fa un munt d'anys (la única a la que vaig assistir, tot i haver-me llegit la pràctica totalitat de la seva bibliografia), redescobrim la costa quan l'hem ofegat amb tones de ciment i, aleshores (i com Sant Pau) caiem del cavall i reivindiquem la mediterrània com una part integrant de la nostra personalitat. Per tant, d'entrada, que la UNESCO vagi crear l'any 2005 el Dia Internacional de la Filosofia (que s'ha de celebrar el tercer dijous del mes de novembre) és sospitós (sobretot ara que la filosofia ha quedat del tot fora dels sistema educatiu, cosa que, d'altra banda, potser no és tan dolenta com sembla). 

Enguany el dia que ens ha tocat és ben galdós. Tal dia com avui va morir el General Franco i va guanyar les darreres eleccions generals Mariano Rajoy. Ara bé, també és un dia interessant des de la perspectiva cultural: es van editar el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (a València) i la segona part apòcrifa (d'Avellaneda) del Quixot (a Tarragona), qui sap si escrita pel Rector de Vallfogona. 

Penso que l'important enguany ha estat programara a Barcelona el festival “Barcelona Pensa”, el qual ha de donar joc a allò que Jordi Sales digué fa uns quants anys al Primer Congrés Català de filosofia: la posta en pràctcia de la tasca d'intervenció filosòfica, segons la qual: “són les relacions entre filosofia i ciutadania.” Perquè sense una filosofia ferma no hi ha una democràcia ferma. I és curiós, ara que ve a tomb, pensar que allò que no s'ha canviat des del Franquisme a l'Estat Espanyol han estat: la judicatura (sempre amb pocs recursos i amb un funcionament del segle XIX incapaç de fer front a la corrupció generalitzada i d'haver fet net de l'Antic Règim totalitari) i el sistema educatiu (pervertit, ofegat i ofuscat amb lleis, lleis i més lleis). De fet, podem ben dir que en el cas del “sistema” educatiu s'acompleix molt bé aquella norma, tan espanyola, de fer la Contrareforma abans que la Reforma. 

És per això les paraules de Sales segueixen ben vives: “Nosaltres ens omplim la boca dient que som una democràcia. Chesterton deia que la democràcia és el govern de l'home qualsevol. I això vol dir que les societats han d'educar tot home per a governar.” Per això il·lusiona el nou festival com il·lusiona el procés democràtic i de llibertat decisivament iniciat en aquest país (mentre com bé veuen a Madrid la “Metròpoli” castellana és mor escarrencida, plena de sutge i de togues negres), perquè, com digué Rafael Campalans (l'any 1931): “mai els homes amargats ni els homes tristos no han fet cap obra de durada.”

100 ANYS DE MANCOMUNITAT

La Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1925) va ser una fita de Catalunya en al demanda d'un país sobirà i modern. És tot un exemple del valor del catalanisme i de com davant la inoperància, la corrupció i la burocràcia de les Diputacions provincials de l'Estat Espanyol les quatre Diputacions catalanes van fer un pas endavant, amb pocs recursos però amb les idees ben clares.

Aquí teniu el programa en què en vam parlar amb el Manel Raventós (Codorniu), Raimon Solé (historiador) i jo mateix. Dins una sèrie de programes feta per les televisions locals.

 

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/mancomunitat-de-catalunya-100-anys

 

DE MÚSICA I EDUCACIÓ

A l'Estat Espanyol vivim en una situació en què hi reacció abans sense acció i contrareforma sense reforma. Hi ha una sacrosanta estupidesa que reprohibeix i redirigeix fins a l'extenuació. Les lleis contra la llibertat (política i de pensament) són una constant. I no cal anar fins a períodes gaire llunyans. Si estudiem l'època contemporània (des del segle XIX) veiem que just quan arreu floria el liberalisme o la democràcia a l'Estat Espanyol es mirava cap a un altre costat. Bon exemple d'això són les lleis que en l'àmbit de l'ensenyament s'han fet des de la malanomenada Transició política fins als nostres dies. En cada bugada s'hi ha perdut un llençol. El darrer disbarat la Llei Wert. Caminem de despropòsit en despropòsit i ara ja sabem que una de les peces que cau del teler és, definitivament, l'educació musical (i amb ella la filosofia). Cap de les dues mai no ha tingut gaire pes ni se les ha considerat, però ara queden decisivament anorreades. Just quan sabem de la importància de la música (i quan arreu rellegim aquells qui ens diuen que: “un país on no es comprèn l'art és un país d'esclaus i de robots”) encaminem la nostra societat cap a la misèria econòmica i intel·lectual (potser perquè algú confia, o ens vol fer confiar, en què hi ha una vida eterna meravellosa, que és la única que val la pena). Quan sabem de la importància de la música aquesta cau víctima de la deriva utilitarista que ha programat la dissolució de l'ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels béns culturals. Que imposa una societat abocada a generar milers d'imatges digitals (parcials i desmemoriades) que només permeten fer el turista per la vida. Que vol sabotejar la cultura i, amb ella, el futur de la humanitat.

Quan i com més coneixem la importància de la música més la mensypreem. Perquè mensypreem la saviesa i la llibertat. Perquè volem una societat plena de desconfiança, d'imbecilitat i de submissió.

Per a qui li interessi saber com argumentem aquestes coses li recomanem el nostre darrer article publicat a la revista Temps d'Educació de la Universitat de Barcelona: El valor educatiu de la música. Una reflexió antropològica. 

DE FILOSOFIA I EDUCACIÓ

Certament, la LOMCE és una nova llei amb un esperit ben revellit. Plasma de nou la moral d'un modernitat blasfema que converteix l'Estat en la màxima eina de control i de repressió de la llibertat. Mentrestant, la majoria dels filòsofs adopten actituds inversemblants. Primer hi ha aquells per a qui la filosofia és una mera eina metodològica i acadèmica i després n'hi ha d'altres que sobreviuen aferrats fins a la més alta absurditat al postmodernisme deconstructiu del Maig del 68. Simplifiquem, però ja ens entenem, oi?

A l'Estat Espanyol el control sobre el sistema educatiu ha estat brutal. La llibertat de pensament perseguida. Les prevendes en les càtedres, el centralisme, la imposició de la ideologia, el mercadeig amb l'educació, la prevalença de la creença i del dogma religiós per sobre del saber fonamentat... Fins avui.

La filosofia, encara que qualsevol que hagi passat pel sistema educatiu tingui aquesta percepció, no és ni un garbuix de discursos més o menys ben travats ni un comentari reflexiu sobre la realitat, ni una metodologia per a escriure i pensar correctament. És molt més i molt més revolucionari. La filosofia és un saber fonamentat i pràctic: la recerca constant de la millor manera de viure. Implica estimar la vida i el món per a transformar-los. Reconciliar la vida i la realitat pensant en el màxim grau de llibertat. No és un mer anàlisis discursiu dels grans temes (l'ésser, la veritat, la justícia, la bellesa...) com se'ns ha volgut fer creure en les darreres centúries per a tenir-la ben apamada i silenciada dins el Leviatan en què hem convertit el sistema educatiu europeu. El sistema educatiu mercadeja amb la història de la filosofia fent-ne trossets ben menudets i digeribles. La converteix en un saber ociós i en una assignatura prescindible. Ho tenien clar els francesos l'any 1809 quan en crear la «classe de filosofia», segons conta el corresponent decret, volien fer que els alumnes coneguessin les «principals opinions dels filòsofs».

A l'Estat Espanyol, les coses anaven pitjor. Vegin dos fragments del primer terç del segle XIX sobre la filosofia, el primer, i sobre la llibertat de pensament, el segon. El primer versa de la supeditació de la filosofia a la religió: «Varias han sido en todos tiempos las disputas entre los filosofos sobre el criterio de la verdad en las materias filosóficas. Mas como en materias de fe no se puede admitir duda alguna: ¿cual será el verdadero criterio? Tres son las reglas infalibres: la sagrada Escritura, las tradiciones de los Santos Padres y la Yglesia. / Debiendo pues dar principio á la predicción de la sagrada Escritura en la Yglesia Parroquial de la presente Villa el R. P. F. José Riera predicador conventual del convento de PP Franciscanos de esta Villa, manifiestará: que la sagrada Escritura es un verdadero criterio de verdad en materias de la Sta. fe. A cuyo fin el dia 23 del presente mes de octubre en dicha Parroquial pronunciará un breve discurso en idioma latino a las diez horas de la mañana del espresado día. / Para tan digno objeto espera de V. la asistencia.» I el segon és el decret per eliminar tot el que s'havia escrit i difós durant el Trienni liberal de 1820 a 1823: «Todos los libros que se hayan introducido de países estrangeros, o bien impreso en España desde 1º de enero de 1820, como también las láminas y pinturas obscenas y escandalosas, fruto de las más abominable prostitución, y que tanto han contribuido a la corrupción de las costumbres; con el objeto calificar aquellos, e inutilizar estos, he venido a dictaminar...» Tassca que es va fer des de l'estreta col·laboració entre l'Església i el Govern Central/ista.
Sense conèixer tots aquests atacs a la filosofia i a la llibertat no podem comprendre el rerefons de les mancances democràtiques i dels pensament intolerants i autoritaris d'avui.  

CULTURA I XAFOGOR (cinquena glosa d'estiu)

No fa pas massa dècades, els intel·lectuals estaven il·lusionats amb el segle XX. Pensaven que els avenços de les ciències i els progressos polítics podrien acabar amb els fanatismes i fer-nos individualment i col·lectivament més lliures i tolerants. Que amb les noves formes de comunicació i de transport podríem anar arreu i aprendre el bo i millor de totes les parts del món. Però... les coses no són fàcils! La Primera, i després la Segona (com la Guerra Civil Espanyola, els múltiples genocidis, les dictadures a l'Est i a l'Amèrica del sud, les falses primaveres àrabs..) ho han destarotat tot. L'entusiasme es va convertir en una llaga a l'estomac. Com el Maig del 68, tot s'ha esfumat en un obrir i tancar d'ulls.

Ara, els optimistes, ens diuen que estiguem tranquils, que després del segle més sanguinari de la història (perquè és el que ha desplegat més formes i més massives d'aniquilació de l'espècie i del nostre habitat) vindrà la calma. Que estem a les portes de la tercera gran revolció de la humanitat. La primera va ser al neolític (amb l'agricultura), l'altra al segle XVIII (amb la revolució industrial) i ara etsem al final del cicle de la revolució industrial. Que hem arribat fins aquí per una sèrie d'errors i per una selecció natural i cultural plena d'atzars i que del caos en surt nou ordre. Una nova consciència per redirigir el progrés històric. Mol bé. No ho discutirem. El cert és, però, que fem el turista ja no només uns quants dies a l'any en visitar platges paradisíaques (que tampoc ja no ens ho podem permetre) sinó en la vida quotidiana. El millor exemple del que volem dir el trobem en l'entrevista que li acaben de fer a l'anònima ciutadana Claire Tailhan, una turista francesa que aquest estiu (una vegada més) ha vingut a Lloret de Mar. En preguntar-li sobre Catalunya ha dit ben clar: “No conec res, sóc turista...” Aquesta turista ve a un país i no en coneix ni en vol conèixer i aprendre res i diu que vol ser ciutadana francesa i europea al mateix temps. Europea sense conèixer res de la pluralitat i complexitat d'Europa?

Potser si que l'homo sapiens (nosaltres d'una o altra manera) serem capaços de construir el futur a través del progrés conscient, però estem molt lluny d'arribar-hi.

Al llarg del segle XX més que humanitzar hem hominitzat i tret a ventilar tot el que tenim d'animals i de bèsties. Hem socialitzat una cultura de masses falsament democràtica i cosmopolita i hem matat l'art i la filosofia sota el relativisme i el funcionalisme. Hem evitat la llibertat de pensament i als EUA cada dia hi ha més gent que lluita contra el llegat de Darwin i a Alemanya i a Rússia més fanàtics de la raça (aquí els hem tingut sempre i ora pro nobis).

En tot cas, i per no allargar-nos, direm que no podem endinsar-nos en cap bona comprensió de la cultura del segle XX sense veure que el gran triomf del cinema (ara també en caiguda lliure i autoimitant-se) enfront d'altres formes de cultura fou la introducció de l'aire acondicionat en les sales de projecció. La gent hi anava en massa i amb entusiasme fugint de la xafogor dels carrers i buscant l'obscuritat per a les intimitats més inconfessables.

També fem el turista fugint de la xafogor que provoca una quotidianitat embrutida i corrupte. I ens fem el turista per dissimular la xafogor que ens provoca la pròpia indiferència davant de la vida. Ben torrats, després d'hores a la platja, evitem que se'ns notin els colors i les calors.

CRISI I CULTURA...

El gran problema que tenim no és la crisi. Són “retallades” o “polítiques d’austeritat”. La nostra actitud davant la crisi (des que la vèiem venir fins avui). No hem estat a l’alçada, i ho paguem car. Els uns a l’hora de renovar persones i maneres de fer i els altres (els qui més la patim) a l’hora d’exigir i de pressionar. S’ha fet una santa tisorada, sense solta ni volta. A l’engròs, com qui compta a pams. Tot s’hi val, com a l’època de les bombolles: de la immobiliària, la financera i la cultural.

En el cas de la cultura, de la sanitat i de l’educació les coses s’haurien d’haver fet diferent. Hem anat massa ràpid i no s’ha escoltat a qui vivia el dia a dia d’aquests àmbits. Si ho haguéssim fet, les retallades haurien estat veritables polítiques d’eficència i de reorganització. Per contra, en la persecució del frau, de la mala gestió, de les corrupteles de tota mena i de la reducció de la “despesa política” (alts càrrecs, càrrecs de confiança, partits, patronal, sindicats, duplicitats en l’administració....) tot va molt, molt i molt lent.

Si anem a l’àmbit de la cultura, que no és un florero sinó la base de la tolerància, la sociabilitat, el coneixement i la innovació, fins avui, s’han llençat molts calers a la brossa i hem perdut molts doblers amb “grans” professionals de la gestió i de la programació. Hem instaurat una “casta” de tècnics uniformats i corporatius però poc formats. (Herències de la Transició que també ha imposat una casta postfranquista a les elits econòmiques i de l’Administració).

El que s’hauria d’haver fet, era saber quins són els valors pels que ens volem regir i, després, aplicar-los a una reestructuració del que es faci. Saber que cada actuació local és una actuació global i un exemple. Que no es tracta de dilapidar, any rere any, pressupostos minsos sinó de “programar” (com a “preveure” i com a “construir”) a llarg termini per generar un teixit cultural, una indústria i uns espais de vida, de relació i de creació. (Preguntes: quina sortida té estudiar dansa?  I fer música? I el disseny?... que són àrees en què hi gastem uns quants diners públics...)

Hem obviat la política real, emprenedora, engrescadora i de cooperació (entre institucions i entre el públic i el privat) en pro de la construcció d’equipaments inútils, fantasmagòrics i sense contingut i per la repetició de programacions arreu del país. I això es paga car. I no fem marxa enrere. Seguim amagant el cap sota l’ala. Al meu poble, per exemple, com que no hi ha diners per a fer res, malgastarem uns anys fent un nou Pla d’Acció Cultural (en tenim un que ni s’ha estrenat i que va costar tota una legislatura, però això no compta. No compta que la majoria de gent que hi va participar s’ha allunyat per sempre de la cultura local...). Es tracta de seguir amb idees mortes per mantenir la consciència submisa i sotmesa. No hi ha risc. No hi ha moviment real. Es vol una cultura de subvenció retallada. No hi ha prioritats. Els tècnics volen que els diguem que pensem perquè no saben què fer... On han estudiat?

El món local hauria de donar exemple. És la política de proximitat, la del dia a dia. La que té mes responsabilitat. Per contra, segueix el model obsolet de les subvencions  i de les programacions a l’engròs, de la cultura com a lleure, oci i negociat polític. A Vilafranca també.

La cultura és una inversió en qualitat de vida i en benestar. En allò més important per  a la societat: el capital humà. La inversió en cultura retorna amb valor afegit i amb la possibilitat d’obrir noves portes a les gents: laborals, d’integració...., de tota mena. Cal girar full a les subvencions políticament correctes (per favors electorals) i a les ràtzies de programacions que, al final, només queden en fum de vanitats (de la vanitat dels tècnics que es resignen a ser mers gestors d’engrunes).

Cal fomentar les activitats arrelades, amb un projecte a l’horitzó, singulars i que funcionin. Cal treballar a partir d’un model de sociabilitat i de qualitat. Ja estic cansat de tanta barroeria, d’haver d’explicar el que no caldria, de perdre el temps. De què l’Administració no sàpiga veure quins projectes són integradors, singulars, amb valor afegit, amb projecció, amb foment del patrimoni... Quins aporten riquesa (no només material) i quins són mer localisme i consum. Prou de vendre fum.

Cal rigor en la gestió dels equipaments (que tampoc no s’ha fet) i, per sobre de tot, cal un model basat en l’excel·lència, la qualitat, el pensament crític, el llarg termini, la inversió en valors educatius... I això tampoc no es fa. Malgastem els pocs doblers que tenim en qualsevol iniciativa. I Hauríem de dir prou!  I hauríem de canviar les maneres de fer, les estructures, les persones a les Administracions i l’estratègia. El que calgui! 

Com que no es fa, als qui estem fora, ens resta seguir treballant des de la “societat civil”. I deixar de callar i de fer l’onso.

LLENGUA I DIGNITAT

Arrel del nou conflcite generat per algú que per algun obscur motiu fou nomenat ministre, hem vist com a les espanyes hi ha qui es torna a preguntar des de quin moment el català és una llengua. I que hi hagi algú que es pugui fer aquesta pregunta demostra que les coses s'han fet molt malament. Per a qui no ho sàpiga, li direm que el català és una llengua que sobrepassa els mil anys d'existència.

Una altra qüestió que ha tornat a sortir és la de l'ús del català. I ara si que hem copsat que les coses no es podien haver fet pitjor. Des del primer esborrany del "decretazo" d'espanyolització del Ministerio d'ideologies i altres pompes, es defineix la llengua catalana com una llengua vernacle, és a dir, dels esclaus, dels ciutadans de segona categoria. Això demostra que encara tenen una visió del món en què hi ha llengües de primera i llengües de segona, llengües importants i llengües d'estar per casa. Més ignorància, i menys democràcia, seria difícil de trobar en algun altre país. (És clar, que en el segon document ja van dir que era una llengua co-oficial, com si la importància d'una llengua vingués de les lleis espanyoles!)

Aquests dos fets em recorden que fa ben pocs anys, a Madrid (i en un dinar amb professors unviersitaris), van posar en dubte que a la universitat catalana les classes es poguéssin fer en català. Evidentment, no podien entendre que jo habitualment parli en català i, encara menys, que en l'àmbit de l'educació superior es pugui parlar en català. Per a ells, una vegada més, el català és una llengua de segona. Segurament, no sabien que és la primera llengua romànica en què es va fer ciència i filosofia (han oblidat Ramon Llull) i tampoc no sabien que des de fa molts anys els catalans reclamem la dignitat de la nostra llengua (i del nostre propi sistema educatiu). Era a l'any 1903 quan les associacions d'estudiants i de professors van demanar que el català fos la llengua oficial en l'àmbit universitari català (en un congrés que no es va poder celebrar a la Universitat per la prohibició del senyor Rector).

Evidentment, amb gent que té aquestes llacunes, volgudes o no, difícilment ens hi podrem entendre massa temps. El govern espanyol (que és més espanyol que no pas govern) sempre juga a la contra, divideix el català i el valencià, prohibeix els topònims de les ciutats i TV3.... I, tot i que diu que nosaltres gastem els doblers en qüestions identitàries, ell, subvenciona un projecte suposadament d'alta cultura, que es diu “filosofía en español”, un macroprojecte en què els filòsofs catalans no hi poden ser. A qui se li acut fer filosofia en català! A més, per què? Ho diuen ben clar: el seu és un projecte universal perquè l'espanyol és una llengua universal! I es queden tan amples! (Perquè ho fan amb els nostres impostos). Ens volen espanyols i estúpids, analfabets i adormits. I ja n'hi ha prou. Mare meua quanta incultura!

JOAN FUSTER

En llegir Joan Fuster de seguida ens adonem que en la seva manera d’escriure hi ha una peculiar forma d’adjectivació que reflecteix una ironia i un sarcasme molt personals. Però si només tenim en compte aquest fet ens quedem a mig camí. L’estil no és una impostura. És expressió d’un pensament viu. Fuster té coses a dir, és llegit i sap com dir-les. És fill d’una ment àgil i capaç de síntesis brillants que ens commouen perquè la transmissió que en fa és incisiva. Sap de què parla i de qui parla. I aquesta és la base del valor d’allò que diu.

No podem quedar-nos en el “com ho diu” i no cercar les arrels de la seva forma d’escriure. En ell, el fons  i la forma, el text i el context, són indestriables i s’enriqueixen mútuament.

En un article anterior vam veure la bona coneixença que Fuster tenia de Rodolf Llorens, però aquest no és l’únic penedesenc a qui llegir i interpretà. Coneix bé a Josep Torras i Bages, Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. (Plasma bé allò de “l’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana” de Rodolf Llorens).

Fuster ens incita a pensar i ens ensenya a pensar. Aquest és el seu valor i la seva màxima aportació. I això és així perquè sabia llegir i perquè sabia escriure: perquè en ell la vida i la paraula eren indestriables. (I perquè sabia a qui llegir).

La seva visió de Xènius és brillant: “don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. [...] El seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots lletraferits que al senyor Prat de la Riba somiava criar. [...] A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n’hi hagué mai.” (Mes discordances. Bromera, 2011). Un paràgraf com aquest ens faria escriure més d’una pàgina de reflexions interessants. I en aquest fet brosta la necessitat de llegir Fuster avui.

És interessant veure com Fuster ha assumit les teories de Pujols (sobretot les tesis de “El Concepte General de la Ciència”) i com parla de Torras i Bages en relació amb l’obra de Valentí Almirall i en la influència que tots dos exerciren en la base teòrica de l’obra de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya.

Joan Fuster, avui, demostra que l’estil punyent, combatiu i incisiu no és una impostura, com no ho és el virtuosisme en la música de Chopin. Té sentit i valor. No és foc d’encenalls, com la majoria de cultura que es produeix avui (i, amb ella, de la gestió cultural que l’acompanya, que és mera bombolla especulativa plena de paraules buides i retòriques: “sinergies”, “públic de futur”...).

Fuster dóna dues lliçons: 1/ que cal aprendre activament (relligar el coneixement i la vida) i 2/ que no podem menystenir els clàssics (entre els quals ja hi és ell). I això implica una revolució profunda en el sistema educatiu i en les polítiques culturals d’aquest país que, entre crisi i crisi, es dedica a fer la viu viu. Sense aquestes dues premisses no podem optar a la llibertat. Elles són la solidaritat amb el passat i amb el futur a través del compromís amb el present.

Joan Fuster i Rodolf Llorens

Enguany celebrem festes en honor de Joan Fuster, i se les mereix. Hem llegit Fuster però no en som pas especialistes. Hem estat a la seva casa i hem parlat amb gent que el conegué, el tractà i en va rebre el mestratge, però el més important, és que “Nosaltres els valencians” va ser un dels millors llibres que vam llegir durant l'adolescència (biològica i intel·lectual) i que amb els anys ens hem adonat que algunes de les coses que llegirem als seus llibres han passat a formar part de la nostra consciència i de la nostra sensibilitat. (Per exemple la constatació que els escèptics són persones raonables). Algunes de les seves idees han quedat dissoltes en mi: la necessitat de deixar enrere el model cultural amb museus plens “d’art mort” i la idea que cada època té una “voluntat d’art”. És a dir, una “voluntat de forma” i de “resistència ètica”. Una “voluntat d’art” parella de la “voluntat d’ésser” de Rodolf Llorens.

Avui, però, hi ha un fet que no voldríem deixar de banda: la visió que Fuster tenia de Rodolf Llorens, un altre dels homenots de la cultura catalana que, tot i que amb comptagotes, segueix apareixent i tenint influència en el dia a dia cultural català.

Fuster havia llegit “La ben nascuda” (en la seva versió del 1937) i “Com hem estat i com som els catalans” (1968). D'aquest darrer llibre (reeditat l'any 2009 per Pòrtic) en va fer la corresponent ressenya a “Destino”, la qual, malauradament, no se sol citar enlloc. És un article molt bo que Fuster acaba amb la següent valoració de l’obra de Llorens: “A nadie se les ocurrirá pedir a un libro como el de Llorens i Jordana unas fórmulas taxativas y formales. Lo que importa es la energía de su horizonte de sugerencias, el vigor de la problemática que airea. “Com han estat i com som els catalans” es un papel vibrante, turbador, cargado de alicientes para la meditación. Al terminar su lectura, ya no sabemos si estamos de acuerdo o no con el autor. Pero Llorens i Jordana nos ha obligado a replantearnos nuestra condición de “catalanes”, y esto es lo bueno. Nos obliga a ello con su pirotecnia de fechas, de nombres, de acontecimientos, siempre sorprendente; y con su brillante tejemaneje retórico. Llorens escribe con un deliberado gusto por el juego verbal de los refranes, de las frases hechas, del idiotismo gramatical. Su catalán –alquitarado por tantos años de destierro– es a la vez pintoresco y conceptuoso.”

Fuster ho tenia molt clar. Nosaltres, refermem la seva opinió (sobretot en el context actual de recentralització política i de deriva autoritària de la democràcia parlamentària). També la reblem una volta més perquè volem que la cultura catalana sigui una cultura que estigui a l’alçada que li cal per tenir veu i vot al món, com ho acaba de fer explícit Arnau Pons al magnífic llibre col·lectiu que ha coordinat, i que porta per títol “Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.” (Lleonard Muntaner, 2012). Un volum col·lectiu en què se cita en més d'una ocasió a Llorens com a personatge que ens empeny a la màxima llibertat amb el màxim rigor. A la màxima plenitud amb la màxima responsabilitat. A la paraula més poètica, més punyent i més ètica. Coses poc valorades en la cultureta que ens envolta (i a voltes ens ofega).

Finalment, Llorens i Fuster mostren amb contundència i mestratge la importància de l’estil, el qual no és una impostura sinó reflex d’un pensament viu que cerca la vida. Els recursos del sarcasme, de l’adjectivació i de la ironia. No ho podem perdre de vista.

DUBTES

En menys d’una setmana és la segona vegada que veig la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. Ha estat, amb la sèrie Skins, un bon descobriment. Són expressió dramatitzada de la vida humana. Dic dramatitzada en el sentit estricte del terme: posta en escena dels problemes per mostrar les tensions de la vida. La música d’Anthony hi encaixa perfectament: és melangia lírica. Hi encaixa perquè és expressió del silenci (pel seu to encaixa amb Coixet i per la seva estètica amb Skins). És a dir, perquè totes tres formes de parlar de la vida mostren que rere el que es diu hi batega alguna cosa més. No són autoreferents. El que expliquen no s’acaba amb el que diuen. Tot el contrari. Diuen poc i obliguen a  mirar enllà. Un enllà que és endins. És a dir, un conèixer que és reconèixer i conèixer-se i reconèixer-se. No soc un simple joc de paraules per distreure’s una estona. 

Sobta trobar aquestes tres obres d’art en un present com el nostre. Ancorat a la paraula morta, al so excessiu, al silenci buit. En la idolatria de la mort. (No és estrany que el 70% de els malalties laborals sigui o bé depressions o bé angoixes).

Ho va dir Plató en enfrontar-se als sofistes. No volem ídols ni idolatries i doctrines dogmàtiques. Volem icones: icones de la realitat que poblin la nostra memòria. Icones que ens facin ensumar que allò que mostren és una part petita de tot el que ens volen ensenyar i que ens envolta (si les contemplem amb atenció i si en gaudim). Si hi dediquem un temps en silenci. És a dir, que moguin el pensament i li donin flexibilitat.

Les paraules i l’art han de ser un pont cap a la realitat i cap a nosaltres. No són un mur, tot i que avui les usem així per lluitar i no dialogar, per protegir-nos del que no volem pensar, per fer veure que sabem moltes coses... Les paraules i l’art han de ser icones i no pas ídols perquè no cerquen la saviesa sinó el dubte. El dubte que ens humanitza perquè dóna un sentit i una dimensió humanes a la realitat sencera.

PAU MILÀ I FONTANALS: REIVINDICACIÓ DE L'ART

Unes cartes, uns apunts d’idees per a fer classe, uns llibres, uns dibuixos, un quadre…, tots aquests materials s’acumulen en un museu al llarg dels anys. Materials que, des del silenci, ens obren les portes a una vida passada que ens acompanya, que ens parla quan ens hi acostem per a fer-nos més hàbils i lúcids. A una persoantge i a una personalitat. En el cas que ens ocupa: a Pau Milà i Fontanals. Aquests fons documentals i materials ens fan conèixer l’esforç d’aquells que han viscut abans de nosaltres, les seves inquietuds, els seus projectes, els seus problemes… Com digué John  Dewey, ens redescobreixem l’espai on hem nascut i on vivim. Ens fan conscients de la responsabilitat que adquirirm com a ciutadans i ens permeten tenir uma personalitat més incisiva. I és així com el Museu esdevé lloc d’encontre i de diàleg, de treball en comú i d’aprenentatge. Espai per a la memòria i per a la formació i transformació de la ciutat. No hi ha present sense memòria ni sense la possibilitat d’aprendre activament a partir d’ella.

Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) és el pare de la pintura catalana romàntica i un dels pensadors destacats de l’estètica al nostre país, matèria de la qual en va ser catedràtic per uns pocs anys. Amb el seu germà Manuel i el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba van posar sobre la taula el nucli conceptual que a partir de la Renaixença es va desplegar en l’art, la literatura, la filosofia, el dret, l’antropologia, la política i l’arquitectura a Catalunya. El seu mestratge va ser socràtic (a través de classes particulars, de conferències i del suport econòmic a diferents artistes) i la seva vida va estar presidida per l’activisme cultural, el sosteniment de la finca familiar (al bell mig del Penedès) i la política. Inicià el treballs de millorament de la vinya i de les idees pictòriques i arquitectònqiues. En l’àmbit local fundà el Centre Agrícola del Penedès i el Museu de Vilafranca, va salvar la Capella de Sant Joan i va difondre el Patrimoni de la Festa Major (sobretot el Drac). En el terreny nacional, l’obra d’Antoni Gaudí, Marià Fortuny, Josep Mirabent..., no s’entnén sense la seva aportació. 

La seva actitud davant la vida va ser la d’una persona reflexiva però romàntica (independent i poc pràctica). Va renunciar a la seguretat de l’Acadèmia i de la Càtedra per defensar els seus ideals i mai no va perseguir –ni tenir del tot afermada– una estabilitat professional. Tot i que de jove conreà la pintura, en tornar de l’estada a Roma l’abandonà de sobte i es dedicà a temes de psicologia experimental sobre la conducta humana (terreny en què en els darrers anys de la seva vida fou atret per l’associacionisme psicològic de Herbert Spencer).. Va lluitar per la difusió de noves tecnologies vitivinícoles (no es debades que fou l’hereu de la finca familiar), va rebre la influència de Herder, va tenir un caràcter força impressionable i era més arrauxat que el seu germà Manuel.

Pau Milà, destaca: (1) pel que va fer i per la seva petjada en grans creadors del país; (2) per haver importat el romanticisme a l’Estat Espanyol i (3) perquè la seva reivindicació de la bellesa, de l’art com a consolació i de l’emoció com quelcom estretament vinculat  a la consciència i al cos avui han agafat noves possibilitats gràcies als avenços tecnològics que han permès la consolidació, per exemple, de la neuroestètica.

Cal aprendre’n la força ètica que expressen els rodolins de la seva Estètica Infantil, per exmeple aquell que diu: «Mai ningú s’ha penedit / d’haver fet vida d’esperit». Quan  diu que l’important és l’esperit i la llibertat d’acció: no estar constrenyit a l’efímer ni a les servituds de la quotidianitat. Tenir amplitud de mires. (Sobretot en temps de crisi).

Sense filosofia! Sense persones!...

Hawking acaba de posar el punt i final a la filosofia. No és la primera vegada que això passa. Ni serà la darrera.

Cal tornar a mirar aquest gest com un error em majúscules (o com una submissió a l’analfabetisme generalitzat i preestablert pel sistema capitalista, i abans pel comunista ja mort). Un error greu i estúpid que, malgrat tot, no invalida la important aportació de Hawking a la ciència humana (tot i el seus errors en parlar del temps...).

Aquesta actitud mostra i demostra el gran prejudici de Hawking: pensar que la ciència arriba al fonament de la realitat. És a  dir, que creu que la ciència ens ofereix la imatge de la realitat quan, de fet, el que fa la ciència és mostrar que rere la realitat aparent reapareix la incertesa! Només cal pensar en la física quàntica, la qual, al seu torn, era noacceptada en totes les seves conseqüències (per culpa d’uns prejudicis similars als de Hawking) per Einstein. Ningú no és perfecte. Ni tan sols, o menys que ningú, els filòsofs. Però s’ha de dir ben alt que la ciència arriba al mateix lloc on arriba la filosofia: a la incertesa. Ara bé, la ciència no aporta cap valor ni cap raó ni cap eina per  a viure millor (almenys sense l’acompanyament de la filosofia, i molt menys avui per l’alta especialització científica i tecnològica). L’objectiu últim de la ciència no és la vida, tot i que l’avenç del coneixement ha de servir per a viure amb mes plenitud.

Em sembla que no cal dedicar-li més temps. El temps ho posa tot al seu lloc (ni que hagin de passar cent anys). Als qui han matat, dia rere dia, la filosofia (o almenys ho han intentat i ho intenten amb planificacions i sistemes educatius menyspreables) volen una societat d’eunucs. La filosofia és una eina revolucionària. La paraula és revolucionària (una paraula por fer més mal que mil sagetes). La filosofia és “polis”, però la política, avui, fuig de la paraula (perquè ja no és política sinó gestió d’interessos creats i recreats). Només vol fets i no paraules. Imposicions sense justificacions (en diuen “objectives”). Fets consumats i sacralitzats. Santes i intocables paraules que viuen i es reprodueixen en eslògans insípids i repetitius. Velocitat i fugida. Engany i guany. Guany i engany. Prostitució i putrefacció. Aleshores, la filosofia ha mort.

SAPIENS, SAPIENS...

Ostres! Tot d’una descobrim una meravella! Som els primers! Ningú no ho havia vist! Som magnífics! Som intel·ligents! Únics! Irrepetibles! Collonuts!

Bé, no s’ho creguin pas! Som cagamandúrries, somiatruites i envejosos. I vivim acollonits, camuflats i amarrats.

Descobrim allò que tothom sap (però ni ho volem dir ni ho volem acceptar). Ara, ahir, el psicòleg Gardner (com el filòsof Marina, que n’és la fotocòpia espanyola) han descobert que la intel·ligència naix de l’acte de pensar i d’us actiu i flexible del coneixement i de la raó! Qui ho havia de dir! Ningú ho havia vist! I per això els donem premis fabulosos i la premsa els fa bombo i autobombo.

Allò que tothom amb un mínim de sentit vital sabia és una novetat (o això diuen). I ens expliquen que és una novetat revolucionària que girarà de dalt a baix el sistema educatiu. Jo, malpensat com soc, diria que tothom ho sabia però que hom es feia l’orni, precisament, per no fer cap revolució. El sistema és el sistema i la resta són carronyeries.

I el que més sobta és que els tres conceptes que es posen sobre la taula per argumentar aquest guany de la psicologia són, ai las!, la bellesa, la bondat i la virtut! Pobre Plató!

Potser soc un il·lús, però em penso que el que cal, dir, i que no és cap novetat, és que volen ases carregats de llibres (i d’hipoteques)! Cecs i muts! L’exaltació de l’estupidesa per crear cada dia més abstencionisme i escepticisme. Ja saben vostès que en aquesta vida es tracta de guanyar diners o, almenys,d e fer-ho veure als altres (encara que la nevera estigui ben buida i congelada).  L’engany i l’autoengany.

Contra tot això, i encara que sigui per renegar-ne, llegeixin el darrer assaig d’Onfray sobre la psicoanàlisi i Freud.

Bon cop de falç!

Ben arrant!!!

PARLAR DE LLIBRES

Em sembla que va ser ahir. Que faci quatre dies però fa deu anys que en aquest setmanari hi ha una secció dedicada als llibres. Qui ho havia de dir! Una secció plural (nascuda de l’activisme i entusiasme del Pere Martí i del Ricard Rafecas) que és capaç de mostrar els diversos gèneres que hom pot trobar a les llibreries (des de la literatura infantil a l’assaig). Penso que és un luxe. I que mostra una manera de fer i de concebre la premsa comarcal i el seu rol en la societat.

Arribar als deu anys era, almenys per mi, impensable. Com també sembla impossible que m’hagi passat més de mitja vida (21 anys!) col·laborant en aquest setmanari.

Fomentar el plaer per la lectura, transmetre als altres allò que has trobat que és interessant de llegir, transmetre autors i obres que poden acompanyar-nos en la vida, per a pensar millor, per a mirar les coses amb més perspectiva... És una aportació vital, sobretot en una societat com la nostra que tendeix al menjar ràpid, a les emocions de l’“ara mateix”, a les idees reescalfades, al pensament minimalista i a les accions banalitzades.

Llegir és una aposta per la qualitat de vida i una aposta pel benestar. Llegir ens fa més tolerants i solidaris, ens fa més reflexions i al mateix temps més incisius en l’acció. Ens obre la diàleg i a la reflexió. I això genera democràcia i llibertat.

Que el setmanari del Penedès aposti per tot això és d’agrair, sobretot quan aquesta aposta ja no és un bolet sinó una opció continuada i un valor assumit.  I això només passa quan hom creu en la premsa (en la seva qualitat i en la seva capacitat de formar i transformar el seu entorn més proper). Quan hom creu en els seus lectors. Quan el lector és molt més que un número estadístic per aconseguir més anunciants o per fer dentetes a la competència. I és que, parafrasejant el que Miquel Rayó digué en l’obertura de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Palma (2010), no tinc la dèria de col·leccionar llibres, ni d’ara ni d’antics, ni tinc la dèria de recomanar llibres, ni d’ara ni d’antics. Tinc la dèria de llegir-los i rellegir-los perquè entre el llibre i la lectura em decanto per la lectura que és el que dóna ànima als llibres. I és que, ara parafrasejant Bernat Nadal (2009), la lectura ens porta més enllà i ens permet albirar l’ànima de l’autor (i la nostra mateixa). Escriure és posar-se en camí, sabent que no tothom voldrà acompanyar-te i llegir és perdre una certa innocència i adquirir esperit crític. A través de l’escriure i del llegir l’autor i el lector comparteixen, a través del llibre i de la paraula, una responsabilitat: la del diàleg i la de fer-se humans.  Ajudar a aquest diàleg, a aquesta constitució i a aquest caminar en comú a través d’un columna com la que fem a El 3 de Vuit és un plaer (i una responsabilitat).

Que el temps que ha transcorregut (des que vam començar la secció de llibres fins avui) hagi passat volant vol dir que ha anat bé. Que hem fet alguna cosa de profit (i que ens agrada). I que hagi tingut continuïtat vol dir que al setmanari li interessa que es faci aquesta aportació. La tossuderia dels uns  i dels altres és ben evident. I ens n’hem de felicitar, i de felicitar a tots els que hi han participat.

Sembla que va ser ahir  i estem reflexionant sobre un esdeveniment que ja ha acomplert deu anys. Que vam iniciar gairebe adolescents. I és ara quan les paraules de Herman Hesse adquireixen més sentit: "Els llibres només tenen valor quan porten a la vida [...] La lectura sense amor, el saber sense resepcte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats de l'esperit".

EDUQEM?

Fa uns dies ens preguntàvem si ens interessa l’educació. La pregunta era retòrica si tenim en compte que tot indica que hi hem renunciat. Cada dia hi ha més gent que ho diu i cada dia hi ha més gent que té clar que l’estupidesa humana és infinita mentre que la intel•ligència humana és limitadeta; encara que la majoria de gent encara pensi el contrari (anem pel bon camí). El cert és que hem renunciat a educar. El sistema educatiu només té un valor funcional. I, de tant adaptar-lo a les necessitats humanes, l’hem deshumanitzat i l’hem convertit en un artefacte artificiós.

Hem renunciat a educar perquè hem renunciat a l’humanisme, si tenim clar que “humanisme” vol dir “amor a la condició humana”: considerar als altres com a germans i donar valor a les relacions humanes (perquè això és el que realment té valor per a l’ésser humà). La resta són falòrnies i cabòries.

Per què invertim diners en les investigacions científiques? Pe r a complir l’expedient? Penso que si. No pas en el cas de la investigació militar però si en el cas que ens ocupa.

Un exemple general: les neurociències ja estan del tot segures de què els únics capaços d’apreciar i gaudir de la bellesa i de generar i compartir art som els humans. No obstant això, en els nostres dies davant de al creació artística hem reculat fins a l’estat dels ximpanzès per a qui dibuixar i fer una creació només és un estímul momentani, un passatemps sense intencionalitat, sense consciència, sense contemplació, sense ganes de tornar-ho a mirar. Avancem o reculem com a humans?

Un exemple de salut: sabem que per a la bona recuperació d’un malalt l’entorn és molt important i també el tracte del metge. Que amb un entorn adequat l’estada als hospitals seria més breu (i això ja és economia i eficàcia). Per contra, fem hospitals que fan pudor, que són capses sense cap mena d’estètica i metges que no expliquen el que fan. Avancem o reculem?

En exemple de conducta: sabem que ingerir alcohol i drogues en un context de música màquina forta (maxacona) fa que aquesta música faci que les drogues danyin molt més el cervell i que el consum d’alcohol sigui més alt. Ho sap qui va a una rave o a una discoteca fins a quin punt l’afecta aquesta “música tòxica”. Avencem i ens fem lliures per escollir o actuem per instint destructiu?

Un exemple musical: sabem que l’educació musical dels infants és cabdal per a la plasticitat cerebral, per a millorar llur rendiment acadèmic, per a la seva formació com a persones (com la dansa, clar). Per contra, dins el sistema educatiu ni la música ni la dansa no hi tenen cap lloc? Avancem o volem recular?

Preguntes i més preguntes, i exemples, senyores i senyors. Que cadascú cerqui.

DEL SO A LA PARAULA

S’ha debatut molt sobre si primer va ser la música o si primer va ser el llenguatge. Se n’ha parlat i se’n parlarà (i en parlarem!) perquè aquestes dues activitats explícitament humanes (que, per massa quotidianes, fins i tot ens semblen poca cosa i gairebé no els donem valor), són d’una gran importància (almenys perquè cap altra espècie les ha desplegat com nosaltres).
En nàixer, per exemple, els nadons no reconeixen la veu del pare, però sí que són capaços de reconèixer els cançons que la mare els ha cantat durant l’embaràs. I això vol dir que són capaços de distingir diferents tipus de sons. La parla, la música i el soroll... Tenen una bona capacitat de discernir el sons i les síl•labes i la veu de la mare.
Les experiències de fer escoltar música clàssica als fetus abans de nàixer no són experiments concloents a l’hora de dir que els fa més intel•ligents, però els resultats obtinguts demostren que el fetus, just abans de nàixer es prepara per aprendre a enraonar. I als 3 o 4 dies de nàixer ja distingeix bé la llengua materna de una altra que no ho és i la veu de la mare de les altres. Moltes funcions cognitives superiors, com la lingüística, comencen en aquest moment.
En el darrer trimestre de l’embaràs el fetus comença a bussejar en el caos sònic en què viu (l’orella ja és ben formada i les vies nervioses fins als còrtex estan ben disposades). En aquest moment, enmig del munt de sorolls que sent, perquè el medi uterí no és un espai en silenci sinó un món molt ple de sons provocats pel flux arterial a la placenta, borborigmes intestinals i batecs cardíacs de la mare, les vibracions que ressonen als ossos i els teixits..., el fetus pot copsar, per exemple, la veu de la mare (però no pas la del pare, si no li parla enganxat a la panxa, li queda massa lluny).
És ben cert, doncs, que cada plançó humà agafa el relleu dels qui l’han precedit i reinventa el llenguatge i aquest procés és un renaixement esblaïdor i constant en el cervell humà i té un clar origen en el so i en la distinció del so organitzat i del soroll. I en relació a l’humà adult, podem dir que rebrosta en la complexitat de la música que és un llenguatge altament abstracte i complex de la consciència humana.
La música, el so que trenca el silenci de la realitat material per a donar-li un esperit o un procés de vida lingüístic i conceptual, és el fil conductor de tota la nostra existència. A través del so organitzat redescobrim el món i les persones amb qui convivim i amb qui, també a través de la música, creem complicitats i empatia. I a través del so i del moviment (primer del caminar i després de la dansa) redescobrim el cos i l’espai i relliguem espai i temps.
Com ho sabem això en els orígens de cada vida? Ho sabem perquè els bebès xerrotegen en la seva llengua materna! Perquè el xerroteig de els criatures segueix el mateix ritme, el mateix contorn d’entonació i la mateixa paleta de fonemes que la llengua materna. Ja ho veuen quin munt de conceptes musicals que ens porten cap a la parla! Però si no n’hi hagués prou, han de saber que assegut davant un televisor un bebè no aprendrà una llengua. Per a fer-hi hi ha d’entrar en contacte actiu a partir de la relació amb els altres. Això vol dir, que els nadons es fixen en les formes acústiques de les paraules molt abans de conèixer-ne el significat, i vol dir que primer reconeixen la forma d’una paraula i que més tard hi associen un concepte, que els pares no ensenyen a parlar una llengua al seus fills sinó que els donen models de llengua i de cultura i que en els 2-3 primers anys de viuda els infants sobregenaralitzen les regles de la gramàtica perquè el nostre cervell té una organització que li permet reconèixer els sons de la parla en l’entorn i les eines per extreure les estructures d’aquests elements sonors (per anar a buscar regles i fer-se-les seves).
El fraseig, l’entonació, el ritme, l’emoció... són en la base del llenguatge conceptual. I com bé diu la pediatra Gishele Dehaene el llenguatge és un sistema viu que caracteritza el nostre mode d’ésser biocultural: “el llenguatge és un sistema complex, i el cervell, un òrgan fràgil”. I és que com de la seva banda recorda el paleoantropòleg Pascal Picq: “la diferència entre la comunicació no verbal i el nostre llenguatge és la creativitat”. I per això, com diu el lingüista Laurent Sagart: “la desaparició d’una llengua sempre és un drama: és l’anorreament d’una arquitectura complexa, fruit d’una evolució molt llarga, la pèrdua definitiva d’una cultura”.
Direm, per acabar, que tant bon punt naix el nadó no distingeix les paraules de la parla sinó la seva música (la prosòdia). És a dir, les característiques melòdiques i rítmiques de la parla. I que entre l’any i l’any i mig de vida es produeix un salt qualitatiu en l’aprenentatge i el desenvolupament de la parla que també coincideix amb el fet de començar a tenir autonomia de moviment i això ens portaria lluny: a parlar, per exemple, de la música i de la dansa! Un altre dia.

PLA BOLONYA?

Parlem del “Pla Bolonya” i això ja és un error. No hi ha un “Pla Bolonya”. Per tant, no podem anar contra “l’aplicació” de cap “pla”: primer, perquè no hi ha un pla preestablert; segon, perquè Europa no té competències en educació (aquestes són dels governs espanyol i català).
Fa deu anys es va redactar un breu manifest amb sis punts que demanava: (1) un espai d’ensenyaments superiors homologable (amb tres cicles: grau, postgrau i doctorat) que afavorís la mobilitat i el reconeixements dels títols; (2) garanties de qualitat en tots els ensenyaments universitaris d’Europa i (3) que s’ensenyés la dimensió europea.
Això ens obligava a fer els deures. Cada país havia d’implementar aquests objectius generals i genèrics. I es podia fer amb models propis que acomplissin aquests objectius generals. Vam acceptar la responsabilitat d’implementar aquesta declaració de Bolonya i no ho hem fet! I això era compatible amb convergir amb Europa amb un model basat en al nostra mediterraneïtat (com ara reclamen els estudiants). I no hem fet els deures fins que no hem vist que s’esgoten els plaços establerts i, ara, Bolonya ens cau al damunt, i ho fa quan des d’Europa ja es planifica “postbolonya” (l’espai europeu d’investigació)! I a sobre els polítics diuen que no cal dialogar i que no cal parlar de res! I reprimeixen amb violència!
Ningú pot estar contra els sis punts que es van redactar a Bolonya. La declaració plantejava sis bons reptes. Però: què s’ha fet? Com s’ha fet? A casa nostra es va començar a treballar en aquests punts tot just l’any 2007! Primer error. I ja en un dels punts més senzills (en aquell que es diu que els ensenyaments superiors es segmentaran en tres nivells, un de tres anys que és el grau, un de dos anys que és el postgrau o màster i un d’un any que és el doctorat) no s’ha fet bé. Hem creat una divisió en un grau de quatre anys i un postgrau d’un any! A més, en un altre punt bàsic i senzill també s’ha improvisat: hem començat a la transformació del model pels postgraus i màsters i no pas pels graus! Hem començat al casa per la teulada! I es vol que hi estiguem d’acord? Realment els interessa l’educació? Fallem en el més bàsic i serem capaços d’aconseguir l’homologació en la qualitat?
Per què, si hem trigat tants anys a moure un dit no aprenem dels errors d’aquells països que ja han començat a avaluar els efectes nocius dels canvis que han fet (com el cas d’Alemanya on s’ha detectat que un 20% menys de la població té accés als estudis superiors i que el nivell qualitatiu ha baixat)?
Després de tot el que s’ha fet amb els lleis educatives d’aquest país, i d’aquests precedents, podem confiar en els polítics? No els hem d’exigir que expliquin com es finançarà la transformació del sistema? No cal que ens expliquin com s’assegura que els postgrau es facin sense haver de caure el la privatització per raons d’eficiència neoliberal?... No tenim dret a defensar l’Educació (en majúscules i com a base de democràcia i de cultura) enfront el menyspreu constant que li mostra l’Administració?
Amb quins diners es finançarà aquesta transformació (augment professorat, més beques estudiants, finançament postgraus amb pocs alumnes....)? Em sembla que encara hi ha massa preguntes i que, una vegada més, fem tard i fem les coses malament. Com és que després de 20 anys de què es parli d’aquesta transformació i de 10 anys de la declaració de Bolonya la informació que se’n té encara es esviaixada i parcial? Com es que encara estem amb el pixats al ventre?