FESTA I TRADICIÓ (sisena i útlima glosa d'estiu)

A Les formes de la vida catalana. (1944), Josep Ferrater Mora diu: “El català se sent segur de si mateix quan té consciència del que està fent [...]. Catalunya és substancialment tradicionalista, si per tradicionalista entenem, no una doctrina, sinó una forma de vida, això és, una manera de respectar el passat [...]. Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit [...] Continuïtat dins la vida individual i continuïtat dins la vida col·lectiva s'impliquen.”[1] Per a ell, la vida és moviment i complexitat. I la continuïtat de què ens parla no és una evolució lineal sinó, moltes vegades, desconcertant; molt propera al que avui coneixem dels sistemes vius d'alta complexitat. És una construcció sense treva en què el passat i el futur es coimpliquen i es transformen. “Passa amb els actes que tenen tradició, que prolonguen i alhora absorbeixen el passat, el mateix que amb una frase truncada a la qual s'incorporen successivament nous elements. Aquests elements no poden juxtapsoar-se a l'atzar; es troben, en certa manera, condicionats pels anteriors. [...] En lloc de limitar-se a ampliar la frase l'omple de noves significacions abans totalment insospitades. [...] Una vida humana així edificada canvia sense treva. [...] La vida no serà ja aleshores una sèrie de fugisseres i ràpides espurnes, sinó un foc molt semblant al foc de què ens parlava Heràclit: un foc eternament vivent, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura.”[2] Una mesura que oscil·la entre el romanticisme i l'utilitarisme, que és una manera de gestionar l'herència transformant-la (mantenint-la viva) i que justifica el que és justificable.

De seguida veiem que aquestes quatre ratlles de Ferrater servirien per fer una tesi doctoral sencera, ben gruixuda i ben sucosa (pantagruèlica que en dirien els antics). No ho farem. Tranquils. Acotarem les paraules per tractar de la importància de la tradició-com-a-continuïtat-de-la-creativitat (que és la definició que manta vegades hem repetit) i de la importància de la sociabilitat lligada a la festa. Abans de començar, però, deixem ben clares les imatges plàstiques que ens acompanyen. Si Ferrater i Mora posà com a símbol de la cultura i de la tradició la sardana (pel mestratge rebut de d'Ors però amb calçador), per a nosaltres cal canviar-la. Si del que es tracta és del “foc d'Heràclit” hem de posar com a imatge als Castellers (com ben encertadament van veure Pujols, Ynglada, Dalí...). Per això i perquè són la màxima expressió del model festiu del Penedès i Camp de Tarragona, que és el que s'ha implantat amb èxit  arreu de la cultura catalana (amb la singularitat de les muixerangues al País Valencià).

En el transcurs de les darreres dècades hem dedicat molt de temps i d'esforç a buscar dates i més dates sobre tot el que envolta la festa. Cada poble volia ser el primer i el més antic en tot i cada investigador donar la notícia més sonada. Certament, cal saber-ne el màxim perquè per cada mínima intervenció cal tenir tot el que puguem a l'abast, i més. Però ho hem fet amb afany erudit i garrepa, egoista i amb poca traça.

Això ens ha portat a una de les frases de Ferrater que pot semblar més incomprensible, aquella segons la qual el futur i el passat es transformen. I és ben bé així. Hem reinventat un munt de coses fent veure que eren “autèntiques” i hem “tergiversat” i canviat el passat a gust i a cor què vols a partir de falses veritats, de paraules infames i de veritats a mitges (a vegades amb bona fe i altres amb molta mala llet). El Ball de Cercolets de Vilafranca, per exemple, avui, és un “ball de parelles” i l'entenem com un “ball vuitcentista” quan mai no havia estat ni una cosa ni l'altra. Les paraules del present han canviat el seu passat i, també, el seu futur.

Una altra frase interessant és la de la “continuïtat dins la vida individual i col·lectiva”. La festa és un trencament de la vida quotidiana (dels seus horaris, de les formes de relació, dels carrers....) i és aquest trencament el que permet la continuïtat de la comunitat, el rebrostar de la consciència individual i col·lectiva. És a dir, la possibilitat de donar sentit a la nostra forma de viure i d'ésser. Un exemple nítid el trobem en la comunitat catalana del Quebec. Al Casal Català s'hi va crear una colla castellera després que un quebequès fes una estada a Barcelona i participés de la colla dels Castellers de Gràcia. En crear una colla allà, a l'altre costat de l'Atlàntic, va fer, potser sense voler-ho, que es produís una reactivació de la comunitat catalana i catalanòfila del Quebec”, com conta Èric Viladrich, responsable del programa d'estudis catalans de la Universitat de Mont-real (ARA, 19/08/2013).

Viure la tradició i actuar-hi  i estudiar-la ha de ser per comprendre millor la nostra manera de viure. Per fer que el passat no sigui alguna cosa llunyana i morta sinó una possibilitat real. El folklore és un nus on s'hi relliguen molts passats. El folklore són aquelles expressions que permeten obrir-nos a la festa i a la comunitat, sortir de la individualitat per ser-membres. Si el treball diari separa i disgrega la festa fa tot el contrari. Ho deien els bons amics de la recent creada Muixeranga de Vinaròs en una entrevista: “formar part d'una muixeranga dóna la sensació que formes part d'un ens on tots i totes tenim una funció important, des de la persona més xicoteta fins a la més gran. Tots units amb l'objectiu comú d'alçar una estructura humana [...]. Les muixerangues [...] tenen una funcionalitat festiva [...] i aquesta visió festiva és per  a nosaltres un tant revolucionària en el sentit que no discrimina per raons de sexe, d'edat, de cultura, religió ni fins i tot polítiques.” (Lacalamanda.com; 16/07/2013).

Saber fer festa és un art, els antics ho sabien bé. I la solemnitat de la festa és, d'una banda, el silenci i, de l'altra l'espetec potent del tro, de les campanes i de les gralles. Vegeu als castells a plaça. La solemnitat és el silenci quan la construcció puja, inseparable de l'espinguet de la gralla que l'acompassa.

La festa és, també, una activitat i un retorn. La intensitat i la continuïtat d'allò que fuig. Per això ens uneix i per això, en paraules de Gadamer (que bé subscriu Ferrater): “tradició no vol dir mera conservació, sinó transmissió. I la transmissió no implica deixar intacte el vell, limitar-se a conservar l'antic, sinó aprendre a cencebre-ho i a dir-ho en cada present.”[3] És una doble activitat. Molt difícil. Transmetre també és traduir d'una generació a una altra.

La transmissió és la clau de volta i aquesta ha de ser molt exigent, sigui oral o escrita, com la trobem en els cants polifònics renaixentistes ben vius en terres d'Itàlia. Però no només hi ha transmissió en el retorn. El retorn també és sociabilitat (de la família, dels amics...). Retorn a la vila, a la infància, als vells amics... Un retorn que es produeix en nivells fins i tot insospitats: sopars d'exballadors de les comparses, de les parelles dels organitzadors, tertúlies i debats, assaigs als carrers, “concerts” i rutes pels bars... L'expressió ho diu ben clar i català: tota cuca viu! Hi ha una sociabilitat multitransversal i hom fa mocadors, samarretes i tot tipus d'elements identificatius. Esmorzars, dinars, sopars i moltes hores a peu dret (abans i durant la festa).

La festa és una manera de viure i mostra formes de viure (no se celebra de la mateixa manera a Sitges que a Vilafranca o a Vilanova i la Geltrú). Hi ha coses que, tot i la proximitat i la pertinença  a un mateix model, no es poden trasplantar d'una poble a un altre. Són la idiosincràsia de cada festa. Cal viure-les des de dins.

A més, en els mesos de juliol, agost i setembre a Catalunya es produeix una fenomen curiós. És l'esclat de les festes majors, que podríem dir que comencen amb la Patum per Corpus i acaben per la Mercè a Barcelona, o per Sant Jordi i fins a Santa Tecla, com ho prefereixi el lector, que pel cas és el mateix. Aquest és un fet que no passa en altres països. Ho copsà bé l'Eugeni Xammar en anar a l'exili l'any 1939. És allò d'anar de vacances després de la festa major del poble o d'anar de festa en festa intentat ser-ne molt més que un simple espectador-turista. I que així sigui.

---

[1]     Josep FERRATER (2012); Les formes de la vida catalana. Barcelona: Edicions 62, pp. 48-49.

[2]     Ibídem, pp.43-44.

[3]     Hans-Georg GADAMER (2010); La actualidad de lo bello. Barcelona, Paidós / ICE / UAB, p. 116

SOBRE ELS CATALANS I CATALUNYA

Enguany s’acompleixen els cent anys del naixement d’un dels filòsofs més importants i universals: Josep Ferrater Mora. Per aquest motiu s’ha reeditat un dels seus llibres més interessants: Les formes de la Vida catalana (que en la seva primera edició es publicà, des de l’exili, a Xile l’any 1944). Era el moment en què Xavier Benguerel, Pere Quart i altres el van empènyer a publicar en català.

És un llibre que, com La ben Plantada. de l’Ors, cau en una anàlisi massa pura del nostre mode d’ésser, fet que li va criticar amb un llibre rotund i magnífic Rodolf Llorens i Jordana (l’any 1968 des de l’exili a Caracas amb: Com som i com hem estat els catalans.). El mateix Rodolf Llorens que, l’any 1936, havia capgirat de dalt a baix l’obra escrita per Eugeni d’Ors l’any 1911 amb el llibre: La Ben nascuda (el qual fou meditat a la presó Model de Barcelona després dels Fets del 4 d’octubre del 1934 i en adonar-se que la filosofia de l’Ors no servia per a comprendre la realitat política  i social de la Catalunya del moment).

En ser preguntat sobre les objeccions que li havia fet Rodolf Llorens, Ferrater diu que és cert, de la mateixa manera que és cert que el seu llibre, gràcies a aquesta "mancança", ha obert un diàleg fructífer i, com bé saben vostès, el diàleg és el pensament en moviment i això sempre és bo. Del diàleg en surt el "seny". Aquella justa mesura que brolla del xoc de contraris (com bé li agradava de defensar a Ferrater Mora): “Si un justo medio consiste en quedarse a mitad de camino entre extremos, que, además se combinan más o menos mecánicamente, merece el poco credito que tiene. Pero si un justo medio es el resulatdo de atenerse lo más fielmente posible a una realidad, o a una situación, tras haberse explorado a fondo extremos que las han falseado, entonces cambian las perspectivas”, diu Ferrater. Ho explica ben clar, oi? És allò de no assimilar el “sentit comú” al “seny” (com bé sabia el mestre de Ferrater: Eugeni d‘Ors).

Però, tornant al llibre que ens ocupa i al diàleg entre Ferrater i Llornes, cal reproduir les paraules de Ferrater: “Los colegas que me hayan reprochado una excessiva idealización tienen razón sobrada. [...] ¿ Quiere esto decir que el método “idealtípico” usado en aquellas calendas fuera absolutamente infecundo? No lo creo así: ha tenido su función como punto de partida de un debate”. A més, el pensament de Ferrater va evolucionar al llarg dels anys, a mesura que anava depurant, també, el seu estil (essent aquesta, la del fort lligam entre al forma  i el contingut, una preocupació de primer ordre en Ferrater). I és en laguns dels textos posteriors al de l’any 1944, els quals els inclou aquesta nova edició, quan diu coses ben interessants per al moment actual sobre la diferència de ritmes entre Catalunya i Espanya. Vegem-ne tres idees: “la història no és simplement la realització d’una possibilitat, sinó que és la realitat mateixa” i “un poble no pot passar la seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva vitalitat, revela també alguna cosa d’essencialment incomplet i mancat”. I rebla clau amb la següent conclusió: “que el català sigui aquell per a qui Catalunya és com un ferro roent, però com un ferro del qual haurà de forjar una bella arquimesa, en lloc de deixar que miserablement es refredi o en lloc d’extreure’n follament, frenèticament, algunes fugisseres espurnes”. Una volta més: el seny català! És ben clar!