PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (I)

El bipedisme va fer que els humans miréssim a l’horitzó de fit a fit (encara que avui caminem capcots i a batzegades). Va donar la llibertat a les nostres mans i la possibilitat de la dansa al nostre cos. Va trastocar la nostra vivència de l’espai i del temps. Va ser tota una revolució.

Aquest fet va desvetllar molt la nostra curiositat (curiositat que també és inherent a moltes aus i mamífers) i, sobretot, va potenciar la nostra capacitat d’anticipació. Ahir i avui el gran repte dels humans és el de mantenir viva la flama de la curiositat.
La curiositat és el motor de l’aprenentatge. La lluita contra l’apatia i el desinterès (llàstima que hem convertit l’educació en un sistema i que ja no la concebem com un procés viu i de vida).
El tacte, la mirada i l’oïda són els primers que s’enfronten amb la curiositat humana. A través dels sentits els humans, des d’infants, aprenem a copsar què val la pena de captar la nostra curiositat. Descobrim i redescobrim l’espai i el temps, a nosaltres i als altres, la natura i la cultura. I aquest procés seria impossible sense la participació de la intel•ligència, del pensament que permet la reflexió (el moviment interior que rebrosta en el moviment i en l’art). El pensament que permet el diàleg; la independència individual i la intersubjectivitat.

La novetat ens excita i ens dóna plaer. Ens mou a l’exploració. A través de la curiositat cerquem, primer, l’objecte digne d’interès i, després ens convertim en objecte d’exploració. I cal no perdre mai l’interès ni oblidar que sempre hem de sentir la novetat de l’exploració del món i de l’autoexploració. Si no, com bé sabem, caiem en estereotips, tòpics i pensaments morts.
Per constitució, estem abocats a aquesta exploració i a aquest gust per la novetat (abocats a l’abisme cognitiu). A fer mapes i a cartografiar-ho tot per aconseguir més plenitud de vida. Però en aquets procés l’impuls biològic no es pot dissociar de l’impuls cultural.
En el nostre cervell hi ha els mecanismes per orientar La conducta cap a la cerca de coses noves (cap al paler de la descoberta, que excita i que ens mou a la creativitat). Es produeix una excitació satisfactòria que decau si no la dotem, des del context, d’una sensibilitat i d’un humanisme culturals. L’excitació és la cerca (com bé diuen els neuròlegs) però la cerca necessitat d’un context apte per a incitar-la, dirigir-la i fer-la fructífera). Els sistema (l’hipotalem i el sistema límbic) és el suport estructural (intern) de la curiositat, però no n’hi ha prou. Com diria Ramon Turró, no n’hi ha prou amb tenir fam: cal aprendre a alimentar-se i gaudir de l’alimentació.
El batec de la curiositat i el batec cardiovascular són les condicions “fisològiques” de la humanitat (les del cos i les de la ment). Amb l’aprenentatge i l’experimentació arribem al moviment coordinat i compartir i a l’anticipació racional. A la música i a la dansa, al diàleg i a la filosofia. I tot això seria impossible sense la força de la seducció que ens excita, dóna plaer i genera interès. En el cas dels humans, doncs, no hi ha individu sense col•lectiu ni biologia sense cultura (i viceversa).

D'ENERGIES I D'AMORS

La vida de les persones és plena d’atzucacs i paradoxes. D’elles n’aprenem coses (o n’hauríem d’aprendre coses). És bo referir-se als altres per observar-nos a nosaltres mateixos. Per a conèixer-nos després d’educar la nostra mirada. És bo conèixer-los per conèixer les febleses humanes que tots compartim.
Com escriu Montaigne: “El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem sinó aquell mateix. [...] Si ens ocupàrem d’observar-nos i si esmerçàrem el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer els coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes”.
Tot plegat ens porta a memòria dues vides prou importants com per a tenir-les en consideració per llurs aportacions, i prou torturades per llurs febleses i per llur lucidesa, de les quals en podem aprendre molt.
El pintor Francis Bacon pensava que la vida humana és un aconteixement absurd entre dos buits (l’abans i el després). Va viure ofegant llurs angoixes en alcohol i morí just quan estava bojament enamorat d’un jove madrileny i en un hospital de monges. Morí quan estava exultant d’amor!
Per a Einstein l’energia sense amor és un dispendi banal. I és gràcies a ell que sabem que la matèria és buida i, per tant, que mai no arribem a tocar el cos de l’altre. Entre el nostre cos i el de la persona acaronada sempre queda un petitíssim espai que només omple l’energia. Mai no ens toquem; però alguna cosa hi ha que uneix una matèria amb altra matèria (un cos amb un altre): l’amor?
Llegint Levi Strauss se’m va ocórrer el següent aforisme: la Humanitat la construeix la vanitat dels homes / l’humanisme és allò que hi creix als marges”. La idea em va venir al cap perquè un dels costums de l’Església a l’època medieval era la de fer visites per veure com estaven les seves esglésies i com es comportaven els creients i, sobretot, els clergues. De les visites d’aquests segles se’n desprèn una valuosa informació sobre la vida quotidiana, les seves conductes i temors i els seus conflictes i vicis. Si en fem una ullada una mica exhaustiva, una de les dades que se’n desprèn és que la majoria dels clergues tenien relacions carnals amb dones i d’aquestes relacions sovint n’hi havia fills que després actuaven d’escolanets. Quan el bisbe feia la seva visita constatava aquests concubinatges i imposava una multa que serviria per construir la catedral de Barcelona. És l’amor qui construí l’Església? Quina és l’Església real?
.../...