AUTODETERMINACIÓ I FOLLIA

Som folls els catalans. Segurament més que no pas assenyats. Les mostres d’arrauxament i d’ingenuïtat pauten més del que possiblement voldríem reconèixer la nostra acció col•lectiva, per bé i per mal. Avui ne volem parlar per bé. Els nostres pentagrames estan plens de bemols. I això no és pas sempre negatiu, o que els ho preguntin a Pujols, a Dalí, a Gaudí, a Llull o a Deulofeu. Però si que és un repte difícil d’assumir (per a nosaltres i pels nostres veïns).

Com a nació al llarg del segle XX (segurament el segle més ple de dolor, de sang i de fetge i menyspreu per la humanitat) les hem passat maldades. I ara, quan entrem en un segle XXI que ja diversos autors i pensador diuen que va nàixer a Vukobar, Sarajevo o Srebrenica i que per aquest mateix motiu (i per com es van desgranant els fets) serà el segle de la indiferència, ens encarem amb tot un seguit de consultes per proclamar el Dret a Decidir. Si això no és de folls, que baixi Sant Pere (si pot i vol) i que m’ho expliqui. És de folls i ho fem amb una rauxa moltes vegades excessiva. Malgrat tot, aquesta rauxa posa sobre la taula, una vegada més, la nostra voluntat d’ésser. I això és el que compta. Posar-nos en moviment. Moure’ns per no defallir en la indiferència, la bulímia i la inoperància política.

Tinguem clares, però, deus reflexions de Hermann Heese que poden permetre que aquesta follia atàvica i impulsiva sigui més punyent:

1 – Una pregunta que ens pot orientar millor: “per què s’està a favor de l’autodeterminació de les nacions allà on s’espera treure’n profit?”

2 – Un consell per a navegants: “Les utopies no hi són per realitzar-les servilment, sinó per posar sobre la taula la viabilitat d’un seguit de coses difícils pe`ro anhelades i per reforçar la fe en aquesta viabilitat.

Apa doncs, fins a la propera.

PARLAR DE LLIBRES

Em sembla que va ser ahir. Que faci quatre dies però fa deu anys que en aquest setmanari hi ha una secció dedicada als llibres. Qui ho havia de dir! Una secció plural (nascuda de l’activisme i entusiasme del Pere Martí i del Ricard Rafecas) que és capaç de mostrar els diversos gèneres que hom pot trobar a les llibreries (des de la literatura infantil a l’assaig). Penso que és un luxe. I que mostra una manera de fer i de concebre la premsa comarcal i el seu rol en la societat.

Arribar als deu anys era, almenys per mi, impensable. Com també sembla impossible que m’hagi passat més de mitja vida (21 anys!) col·laborant en aquest setmanari.

Fomentar el plaer per la lectura, transmetre als altres allò que has trobat que és interessant de llegir, transmetre autors i obres que poden acompanyar-nos en la vida, per a pensar millor, per a mirar les coses amb més perspectiva... És una aportació vital, sobretot en una societat com la nostra que tendeix al menjar ràpid, a les emocions de l’“ara mateix”, a les idees reescalfades, al pensament minimalista i a les accions banalitzades.

Llegir és una aposta per la qualitat de vida i una aposta pel benestar. Llegir ens fa més tolerants i solidaris, ens fa més reflexions i al mateix temps més incisius en l’acció. Ens obre la diàleg i a la reflexió. I això genera democràcia i llibertat.

Que el setmanari del Penedès aposti per tot això és d’agrair, sobretot quan aquesta aposta ja no és un bolet sinó una opció continuada i un valor assumit.  I això només passa quan hom creu en la premsa (en la seva qualitat i en la seva capacitat de formar i transformar el seu entorn més proper). Quan hom creu en els seus lectors. Quan el lector és molt més que un número estadístic per aconseguir més anunciants o per fer dentetes a la competència. I és que, parafrasejant el que Miquel Rayó digué en l’obertura de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Palma (2010), no tinc la dèria de col·leccionar llibres, ni d’ara ni d’antics, ni tinc la dèria de recomanar llibres, ni d’ara ni d’antics. Tinc la dèria de llegir-los i rellegir-los perquè entre el llibre i la lectura em decanto per la lectura que és el que dóna ànima als llibres. I és que, ara parafrasejant Bernat Nadal (2009), la lectura ens porta més enllà i ens permet albirar l’ànima de l’autor (i la nostra mateixa). Escriure és posar-se en camí, sabent que no tothom voldrà acompanyar-te i llegir és perdre una certa innocència i adquirir esperit crític. A través de l’escriure i del llegir l’autor i el lector comparteixen, a través del llibre i de la paraula, una responsabilitat: la del diàleg i la de fer-se humans.  Ajudar a aquest diàleg, a aquesta constitució i a aquest caminar en comú a través d’un columna com la que fem a El 3 de Vuit és un plaer (i una responsabilitat).

Que el temps que ha transcorregut (des que vam començar la secció de llibres fins avui) hagi passat volant vol dir que ha anat bé. Que hem fet alguna cosa de profit (i que ens agrada). I que hagi tingut continuïtat vol dir que al setmanari li interessa que es faci aquesta aportació. La tossuderia dels uns  i dels altres és ben evident. I ens n’hem de felicitar, i de felicitar a tots els que hi han participat.

Sembla que va ser ahir  i estem reflexionant sobre un esdeveniment que ja ha acomplert deu anys. Que vam iniciar gairebe adolescents. I és ara quan les paraules de Herman Hesse adquireixen més sentit: "Els llibres només tenen valor quan porten a la vida [...] La lectura sense amor, el saber sense resepcte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats de l'esperit".