Som al mes d’abril de l’any 2025 i el director de cinema Alexandros Avramas ha declarat que vivim sota el pes d’una burocràcia freda i deshumanitzadora. Fa uns mes que Ingrid Guardiola, en una entrevista a Núvol, deia que cal criticar la nova religió del procés burocràtic immaculat. Ho feia per posar damunt la taula les formes de control i el malestar que generen el munt de protocols tecnoburocràtics que ens travessen. Ho ha estudiat a La servitud dels protocols (Arcàdia, 2025) després de patir-ho en la pròpia carn.
Allò que va fer obrir els ulls al cineasta grec fou un article de l’any 2018 en què es parlava del síndrome de la resignació infantil, que és el que pateixen infants refugiats, habitualment entre els 7 i els 15 anys, que durant cinc o més anys entren en coma sense que la ciència pugui explicar-ho i per això va fer el film Vida en pausa.
On és el problema? La manca d’acolliment, la manca de comunicació, de mirar-nos als ulls.... En l’època en què més es parla d’emocions és en la que menys empatia tenim. Estem híperconnectats, no aixequem el cap de la pantalla, abusem de la IA com a remi màgic... Quan més parlem de felicitat i més llibres i professionals de la maleïda autoajuda existeixen, menys felicitat tenim, i més sols estem. Més burocràcia patim. Menys lluitem per tal que la nostra vida adquireixi sentit. Menys ens abracem.
En l’època de la caiguda de la Unió Soviètica allà es van inventar una paraula per parlar d’aquest estat de pèrdua, de resignació i d’imbecilitat: hipernormalitat. després, tot se’n va anar en orris en un tres i no res. El castell de cartes burocràtiques i de corrupció s’esvaïa. La hipernormalitat és una sensació col·lectiva de ficció en què tots sabem que els coses no funcionen però dissimulem, ens fems l’orni. No hi veiem alternatives. El creador del concepte fou Alexei Yurchak. Era l’evidència del col·lapse.
Com digué Joan Estelrich el 1948: la vida externa ens embolica com lluç i ens oprimeix com un jou. Ja no permet ni l’evasió ni la imaginació. La vida interior és somorta per l’envestida de la burocràcia i per la tirania de l’efímer. I l’angoixa existencial no para de créixer. I és que el que aleshores (quan es va publicar La falsa paz) era “la mobilització general cap a la mort” (segons diu Estelrich), i de la qual, avui, en són víctimes els infants de la resignació que només desperten quan a través dels pares senten certa seguretat (ja que han viscut situacions d’extrema violència), hi hem d’afegir la desmobilització de els pantalles i de les tecnologies que ens inunden d’idiotes i que ens ven un futur que ningú no es creu. Un futur massa car i massa bonic. Mentre que la realitat és una societat cada dia més medicalitzada i joves que cada dia tenen més tics, depressions i hiperactivitats. Una societat hipersensibilitzada i doctrinària que és un polvorí.
