CINEMA I CULTURA …

Els darrers triomfs del cinema català (fet, pensat i parlat en català) és una bona mostra de tres coses que obliden tots els polítics. Una cultura i un país forts, que volen dir una mirada forta i una consciència del món (local i universal), només són possibles si hom hi creu. Si hi ha una escola on formar-se amb bons professionals i mitjans, si hi ha una aposta del govern i un suport valent i si hi ha un acadèmia que el recolzi i el fomenti.

Tota la creació cultural es recolza en una cultura forta i en una política amb mires altes (i fornida de paciència).

Sense bona literatura no hi ha bones històries ni mirades interessants. Sense formació no hi ha creació de volada i sense recursos no hi ha productes ben fets.

Aquests són els reptes de tota la cultura catalana. Una acadèmia, unes escoles i una possibilitat de produir adequadament. Que ha de generar, d’entrada, una crítica forta i una ambició compartida

Ho deia fa unes setmanes Valentí Puig en una entrevista en què constatava que el gran problema de la literatura catalana ha estat la discontinuïtat (en tots els àmbits abans esmentats). I això val tant per la literatura com per la filosofia o les ciències.

La creació artística, encerta a dir Puig (com a bon membre de la cultura catalana), ens ajuda a conèixer la realitat. I això requereix d’un esforç continuat que a casa nostra no ha estat possible. En l’àmbit de la cultura es viu massa de la indigència i del voluntarisme, els quals permeten fer coses però no permet estar a l’alçada de les circumstàncies.

Cal desacomplexar-se i crear institucions culturals que siguin espais de treball i de creació, eixos transversals de cultura. I cal creure en la cultura que és a la base de la bona convivència i d’una millor qualitat de vida.

HIPARXIOLOGIA MUSICAL!

La filosofia de Francesc Pujols (la Ciència de l'existència o Hiparxiologia), filla de Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Francesc Xavier Llorens i Barba, Manuel Milà  i Fontanals i el mateix Pujols (amb les degudes aportacions de Plató, Vives, Kant, Descartes, Balmes i Comte), ja és música. Pujols estaria molt content ja que va dir ben clar, com recollim en un darrer llibre gairebé finit, que els músics realitzen els ideals dels filòsofs. Aupa, aquí n'hi ha un tast. Gràcies per deixar-m'hi particpar.Pujols i l'hiparxiologia musical

LLIBERTAT NEGRE

Als expedients de les persones assassinades pel franquisme hi constaven dues lletres: la “l” i la “n”. Dues lletres plenes d’eufemisme. Les sigles de: “llibertat negre”. La llibertat negre és la mort. I ja ho veuen, amb aquesta gran aportació completem la triologia clàssica formada pel sexe negre, el diner negre i l’humor negre. Conceptes que permeten mantenir l’ordre establert, la normalitat, perquè hi obren vies de fuga. 

Sense voler-ho, els franquistes van crear una metàfora potent de la societat occidental moderna. Van mostrar, uns vegada més, com la modernitat occidental s’ha construït sobre la capacitat d’ocultació del dolor i sobre la violència. El sexe negre ha salvat infinitat de matrimonis (i és el negoci més potent d’internet), el diner negre és la única explicació que permet entendre perquè en el context de l’actual crisi, i els milions d’aturats que hi ha, a l’Estat Espanyol no hi ha una revolta. La llibertat negre explica el  dolor i la violència sobre els que s’han edificat els estats-nació d’avui (del capitalisme  i del comunisme) i les democràcies actuals. No se si, per tot plegat, algun dia haurem de passar comptes. És molt possible.

La llibertat negre és la contracara de la llibertat dels ideals de l’humanisme i del progrés, els quals van quedar definitivament tocats amb els dues guerres mundials, la guerra civil espanyola i tot el que ha vingut al darrere.

Encara es diu que la cultura  i l’educació ens faran més lliures. Encara ens diu que la política és lluita per la llibertat. Encara vivim del passat. D’un passat en blanc i negre, com la llibertat. La política d’avui també s’encara, com la d’ahir, cap a la utopia, però la utopia és ella mateixa.

L’escissió entre les ciències i les arts i la societat quotidiana cada dia és més abismal. La persona cada dia resta més sola i més abandonada. És més lliure en negatiu. Ha triomfat la llibertat negre, la blanca ens ha portat de revolució en revolució i de dictadura en dictadura (del proletariat o del capitalisme financer). El respecte a la persona, individual i col·lectiva, cada dia recula més. I, aleshores, redescobrim coses ben simples: per exemple que saber llegir és bàsic per a desplegar al resta de capacitats cognoscitives (i ara hi ha algunes escoles que ho practiquen i els hi va bé; poquetes). Quan hem destruït qualsevol rastre de la costa descobrim que ens agrada el mar. La metàfora del segle XX és la del Titànic. El vaixell més luxós, més ràpid i més gran va sucumbir per un cúmul d’atzars i de capricis de la natura. La cobdícia i l’autocomplaença va enfonsar-se en dues hores. Quan aguantarem nosaltres, si encara hi ha un “nosaltres” ( i algun “algu”)?

HI SOM?

Moltes vegades ens preguntem qui som, almenys els qui d’alguna manera ens vinculem a aquesta reflexió maníaca que anomenem filosofia. I tots plegats quan apareix algun problema, un repte o algú que ens posa contra les cordes. Ara bé, en aquesta societat de la xarxa, de la interconnectivitat omnipresent i de la pantalla multifuncional (déu ni dó amb les paraulotes que anem posant sobre la taula!) és més lícit preguntar-se si hi som. Hi som en o rere el bloc, en o rere el facebook, en o rere el mòbil... Hi ha qui diu que la Web 2.0 és l’anonimat en primera persona. Arreu hi ha espais fets per a tothom i per a ningú, espais saturats d’identitats digitals que en teoria es corresponen a identitats materials. En realitat, si és que la realitat existeix perquè, com diu Baudrillard (autor de qui no en podria fer una definició gaire clara perquè de ben jove el porto incrustat en “mi mateix”): “la definició del món o de l’univers és que no hi ha ningú que el pugui expressar sencer. No hi ha cap mirall on es pugui atrapar el reflex del món. És el mateix que passa per a l’individu: no hi ha cap mirall on mirar la seva ànima, llevat del buit del no-res”. Potser per això ens agrada tant el món d’internet, aquesta esfera hiperreal que hom ha anomenat “sobrecultura” (una altra paraulota de l’“era digital” que els nostres avis no haurien imaginat ni farts de vi) i que és una mena d’alteritat de nosaltres mateixos i una sobresaturació de nosaltres mateixos. El buit on desmaterialitzem la nostra vida o materialitat corporal. Una sobrerealitat o sobreconsciència que, si no vigilem, ens absorbeix i ens aïlla, que ens xucla (i les hores passen volant mentre el món se’ns esmuny rere la pantalla). Un buit virtual.

És aleshores (en aquest estat d’èxtasi) quan Baudrillard apareix de nou a la nostra ment, sobretot per a comprendre millor la lectura de la conversa que va mantenir l’any 1996 amb Sylvère Lotringer (acabada d’editar en català per Tangram), per dir-nos que la llibertat és una quimera. Com podem esdevenir lliures? Ser lliure és fer-se esclau d’un mateix. Fer-se responsables de la vida és una utopia. Una lluita constant i imparable. Un esforç titànic. Sempre irresolut. I la llibertat en depèn de la responsabilitat. Mai l’aconseguim atrapar, de la mateixa manera que mai atraparem la vida (ni la mort, ni l’autoconsciència). 

Això sí, plantejar-se aquestes coses ens permet veure-hi més clar. Copsar que el llenguatge, encara que a la pràctica virtual sigui així (perquè és una pràctica fora de nosaltres i alineadora), no és ni comunicació ni transmissió. El llenguatge és expressió i és creació: “la funció del llenguatge i dels signes no és comunicar o informar, o bé transmetre –tot això és secundari–, és captivar. [...] L’intercanvi simbòlic és la seducció mateixa [...]. Com el desafiament”.

La música i la dansa són llenguatge: transformació a través de la vivència intensa. Són a l’arrel i a la consciència de l’existència humana. Són els límits de la filosofia i del pensar. Són els límits de la vida i del somni.

El llenguatge no és la materialitat de les idees ni la transmissió d’idees sinó l’espai d’aparició de les idees i de la seva formació i transformació constants. L’espai on les idees brollen per fondre’s en la sensibilitat i en la cultura.

No sé si m’explico, oi? En tot cas, llegeixin “Oblidar Artaud. Sobre Utopia” (El Tangram. Barcelona, 2010) i a veure què en treuen. Mai un llibre tan petit (6o pàgines) m’havia portat tants problemes i tantes preguntes. Caldrà rellegir-lo.

ELECCIONS I POLÍTICA

Ja vénen les eleccions! Enguany hi ha més partits que mai. No sabem què passarà però és cert que la polarització entre l’independentisme i l’espanyolisme serà la clau de volta del futur parlament. La divisió no ens afavoreix i espero que també ensorri als Ciutadanos (això sí que és catanyol i bilingüisme, home!) i la Díez en pro d’un PP que aglutini tot l’espanyolisme (també el del PSOE-PSC), partit que creixerà em vots i en diputats (i mentre no passin la barrera que han mantingut des de la transició arrai!).

La veritat és que per enfrontar-nos amb el futur amb garanties anem bastant arregladets. Manca molt de camí i molt de bagatge democràtic i polític. Manca algú amb ambició i amb visió etsratègica. Manquen polítics que palpin el dia a dia i que visquin el dia a dia (lluny de la burrocràcia i de la corbata emmidonada). Manca que tanquem la crisi de creixement de l’independentisme i que Reagrupament deixi d’atacar Solidaritat i Esquerra a CIU. Cal visió de país.

Almenys hi ha qui reclama que el votant sigui més conscient del que fa (us recomanem seguir els informes del CCN, tot i que també són envejosos i es barallen entre ells,  perquè són catalans de soca-rel). Encara que les eleccions no serveixin de molt aquestes aportacions faran que s’escampi una major consciència de país i que hom pensi amb més independència i rigor (i amb accent català).

POESIA, POLÍTICA I FOLLIA DELS CATALANS

Acaba de sortir un petit llibre amb textos breus del poeta Joan Maragall, de qui enguany s’escau el centenari de la mort. El llibre ens acosta a al realitat del país en un moment cabdal de la seva història contemporània i porta per títol: La independència de Catalunya, contra el qual els crítics literaris més conspicus ja han alçat totes les veus.

Certament, el títol que han posat a aquest recull de textos de Joan Maragall és un ham comercial (i fins i tot oportunista). No obstant això, tampoc no traeix l’autor ni el contingut que hom hi trobarà. El llibre, ràpid de llegir i d’un interès més que notable, ens permet llegir seguit un seguit de textos en què Maragall reflexiona sobre la seva societat, sobre el catalanisme i sobre Catalunya i sobre l’acte poètic. És la mirada atenta d’un poeta sobre la seva realitat més propera. Una mirada crítica i lúcida. Una mirada interessant, aleshores i avui.

El llibre traça un recorregut cronològic que va des de l’any 1895 i fins a l’any 1909. Des dels seus inicis com a poeta i coma intel•lectual fins als seus darrers passos. I això és molt interessant per al lector d’avui i per a qui després vulgui endinsar-se en la poesia de Maragall.

En aquest llibre hom hi trobarà les arrels ideològiques de Francesc Pujols i d’Eugeni d’Ors, una visió crítica del catalanisme dels primers anys del segle XX i idees del tot vigents sobre aquets tema. Primer, sobre les bases ideològiques de Xènius i de Pujols, podem dir que les resumeix bé la següent frase (a partir de la qual, evidentment, cadascú d’ells traçà un horitzó vital ben particular): “el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta [...] Catalunya formarà part d’Europa”. Segon, sobre les idees que ens poden aportar llum a l’actual crisi de creixement del catalanisme i de l’independentisme (amb lluites fratricides i absurdes a Solidaritat, Reagrupament, el Cercle Català de Negocis, ERC,...) podem citar la següent reflexió: “Jo crec que això és degut a la nostra poca educació política, i fins potser, i ademés a una mala intel•ligència respecte els sentiments polítics generals del catalanisme”.

Maragall aporta, a més, idees sobre què vol dir fer poesia i té ben clar que una nació és possible si hi ha “voluntat d’ésser”. És a dir, si aconseguim unitat de projecte i entusiasme compartit (com passà l’any 1907 amb Solidaritat) perquè els espanyols saben molt bé quines són les seves cartes i quins els nostres punts febles (només cal veure com s’aprofiten ara de la sentència de l’Estatut fent veure que no passa res i quedant coma demòcrates de primera). Així mateix, Maragall té molt clar que en política, com digué Rodolf Llorens molt després, no ens empeny el seny sinó la follia i que la follia (penseu en Llull, Gaudí, Dalí, Pujols....) ens ha fet caminar endavant com a país.

Llegiu i mireu si en trobareu de coincidències amb la nostra època: “ara no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques”. Pensem-hi.

FILOSOFIA AVUI?

Sembla ser que ja existeix el dia internacional de la filosofia. I això vol dir que les coses van maldades, que ja som una relíquia (o alguna cosa a protegir perquè ja és en perill d’extinció). Que la filosofia és arqueologia, i , de fet,  ho és dins el nostre sistema educatiu (i “nostre” és un eufemisme).

De tota manera, hi ha quelcom que encara que li escau, i que encara la fa necessària, almenys per aquells qui sentim que hi ha un impuls que ens porta de l’obligació de viure  a la llibertat del viure.        

La filosofia, a més, és ciència que requereix paciència, esforç o observació. Tres qualitats que la societat d’avui relega a un segon terme. Un bon científic i un bon artista també han de ser bons filòsofs (i també n’hi ha ben pocs, i se’ls estima ben poc). 

Paciència i tenacitat per generar el mapa on despleguem la nostra vida. On cerquem la qualitat de la vida i on trobem l’espai de la vida. Un mapa que aplega el passat, el present i el futur. Que és un nus d’alta complexitat. No tenim solucions ni donem dreceres o receptes màgiques. Ans el contrari, la filosofia obliga a la disciplina i a la responsabilitat. Acompanya, però no dirigeix. És decisiva però no pas determinista. Si tenim un mapa adequat tenim llibertat de moviment, podem viure amb més plenitud. És per aquest motiu que en els darrers Col·loquis de Vic es plantejà el tema d’Europa. Què és Europa? Una utopia? Una falòrnia? Una entelèquia? Un model? Una federació?...

La filosofia és veu obligada a pensar quin mapa cal usar. Quina és la millor topologia per a ser més plenament humans. I això ens obliga a pensar  i repensar el passat. A conèixer el substrat del nostre mode de civilització, dels nostres valors, dels nostres sentiments, de la nostra arquitectura, de les nostres maneres de mirar, dels nostres prejudicis, dels conflictes actuals,...

En el context d’aquesta trobada de filòsofs es va dir que la nostra herència és triple: de Grècia en prové la moral, del món judaico-cristià l’esperança i de la civilització romana la tècnica. No és pas erroni, però si un xic incert. Cal ser més conscients de la lluita vital de i en la realitat i, per tant, dir que: de la Grècia Clàssica (hereva d’Egipte, de Mesopotàmia...) en tenim el fons estètico-ètic de la nostra civilització, que de l’època romana n’hem heretat la tècnica i el dret  i, en tercer lloc, que del substrat judaico-cristià n’hem rebut l’esperança i, també, el dolor. Aquesta axiologia  és més complexa però també més adequada, almenys per a nosaltres. Pensem-hi. Molts problemes actuals en depenen i molts dels nostres dubtes hi poden trobar un fons comú.