Sense filosofia! Sense persones!... (3)

De Plató, la gent en sol conèixer el Mite de la Caverna, el qual és l’explicació de la seva Teoria del Coneixement. Menys conegut, per la públic no especialitzat, és el Mite de Theuth i Thamis, el mite de la paraula. I és el segon el que més interès té avui: el mite sobre el valor de la paraula, que és allò al que estem renunciant en els nostres dies (per obligació, per desídia...). Aquest és el mite que el nostre Sistema Educatiu, que ha banalitzat el primer fins a convertir-lo en alguna cosa insulsa per als batxillers, no ha entès ni posat a la pràctica. Ha obviat que les idees i les paraules no són coses. Que no són mercaderies. Ha oblidat que cal aprendre que l’escriptura només és un instrument per a la transmissió de les paraules però que aquestes són mortes si hom és incapaç d’interpretar-les i d’assumir-les: de donar-los vida i de fer que siguin possibilitat de vida per a qui les assumeix. Han oblidat que la filosofia no és transmissió erudita. Matèria d’examen. Han decidit que la filosofia és una història inert que no aboca l’alumne al pensament crític (només cal veure quins textos es donen per als comentaris de text als exàmens, quins autors s’ensenyen i quines preguntes es plantegen als IES, per no parlar del sistema universitari que ja són figues d’un altre paner). Han decidit que el pensament no té valor perquè han transformat la filosofia, com tota l’educació, en un simple saber pragmàtic (de selecció social i de submissió als interessos del poder). Han oblidat el valor i la força de la paraula perquè l’han convertit en arqueologia.

Han de tenir clar, però, que, aleshores, no és només la filosofia la qui mor. És tot un model de civilització. El “nostre” model de civilització. Per tant, si com diuen alguna des de la gairebé cent anys, la filosofia mor o viu en crisi, és perquè la “nostra” societat mor i viu en crisi (avui ben aguditzada, ben patent i ben patètica).

Han oblidat que educar és formar i transformar. Donar vida a les paraules. Han caigut en la trampa que Plató copsa i explica al segon mite esmentat: la de pensar que la paraula escrita és fixa i dogmàtica. Han dividit el coneixement en sabers especialitzats. Cadascú té la seva parcel·la de saber dogmàtic, incomprensible per als demés. Una especialització que fa que abandonem (perquè som incapaços de comprendre-la) aquella visió dels antics de la filosofia com a saber inútil o contemplatiu. És a dir, de la filosofia com a possibilitat de valor afegit (que diríem avui). De fet, el pensament reflexiu pertany al terreny de les I+D. La filosofia és inútil en el concret perquè aporta valor afegit (a la política, a l’empresa, a l’educació, al benestar...).

Com diu la saviesa popular, l’escriure ens ha fet perdre el llegir. Hem pensat que les paraules escrites són els coneixements (la filosofia) a transmetre!  Ho hem capgirat tot. Ens hem convertit en allò que volia evitar Plató: en presoners de les estructures i dels sistemes. De les imatges, dels missatges, del soroll!

Llegeixin els clàssics per a interpretar-los. Per aprendre activament. Per lluitar per la llibertat (si és que encara hi som a temps). Com Sòcrates i Plató, vulguin ser “filòsofs”: amants de la saviesa. Reconeguin que no posseïm al saviesa, que cada dia hi ha una cosa per aprendre i un problema per resoldre (i que aquesta tasca és individual i col·lectiva al mateix temps).

La filosofia no és un saber pràctic però no és un saber allunyat de la realitat. És intrínsec a la vida i a la cerca de la màxima plenitud de vida.

VIURE...

Gairebé sense saber-ho, els humans, constantment, generem continuïtats: seguir una sèrie televisiva, anar a sopar a uns restaurants (i amb uns amics), casar-nos i fer una família, vincular-nos emocionalment a un calendari festiu, col·leccionar coses... Cadascú de nosaltres en trobaria, per poc que repassi la seva vida, uns quants milers d’aquestes continuïtats (una ideologia o una antiideologia, una manera de vestir, uns amics i uns enemics...). Creem continuïtats per afirmar-nos i, al mateix temps, per oblidar-nos. Viure és un exercici constant – i esforçat– de –i per– voler-ser i, alhora i simultàniament, de fugir d’aquesta responsabilitat. Recordem i oblidem, oblidem per recordar  i recordem per oblidar.  (Un acord musical és consistent perquè ens encamina cap a un altre i és ric quan ens obre cap a molts, per exemple. Això és l’harmonia en el seu sentit més profund o pitagòric). Així, al Renaixement (moment de màxima afirmació de l’humà) ens trobem que en lloc de fugir de les creences i de la religió hi ha una sublimació del sentiment religiós.

La contingència i la discontinuïtat són el nostre caràcter. Com ho és de la realitat tota. Com més la coneixem més incertesa descobrim i redescobrim. La creença en la continuïtat és un eix vertebrador de la vida humana, encara que en el fons només hi hagi incertesa, balbuceigs i dubtes. (Triomf de la psicologia!).

Diuen que viure és aprendre a viure i que aprendre a viure és aprendre a aprendre. Certament, aquest és el joc. Viure és aprendre a fugir de nosaltres mateixos. Nomes fugint de nosaltres podem ser nosaltres. Només a través de la metàfora i de la matemàtica podem penetrar la realitat i la vida.

Viure és un gest. Un moviment pensat i organitzat. Un so organitzat. Dansa endansa. Un transportar-se per afirmar el buit que ens envolta i que ens fonamenta. Buit, atzar i incertesa. (Encara que pensem el contrari)

DE MÚSICA: ANTONY

Amb el pitagòrics la reflexió estètica d’Occident fa un salt irreversible. La nostra comprensió de la realitat i de l’art és modificada substancialment i això repercuteix enormement en Plató i en tota la cultura cristiana a través de Plotí i de Sant Agustí. I fins avui.

Tot plegat, ve a memòria aquests dies que estic escoltant diversos enregistraments de música (de tipologies ben diverses: el valencians Obrint Pas, Antony, Fauré, l’obra pianística de Falla i d’Albéniz i els concerts per a oboè d’Albinoni).

Sobretot, escoltant amb atenció el quart CD d’Antony: “Swanlights”. Un CD impressionant! El quart en quatre anys que fa que el conec! I no deixa de sorprendre’m.

És, com em diu un bon amic valencià: “música melancuniosa”. És a dir, música per escoltar en silenci i en calma. Música per a la reflexió. De fet, molts dels temes acaben deixant la pregunta a l’aire. Deixant-nos amb al mel als llavis. I ens obliguen a cercar-les.

No hi ha cançons. Hi ha conceptes expressats amb frases breus que generen textures musicals. Textures on cada detall és imprescindible. No hi ha fulleraca. Cada timbre, cada instrument, cada acord, cada element és al lloc just.

Ho repeteixo: Antony és surrealista però refinat. Hàbil i dolç. Un poc avorrit però interessant. Instrumentalment delicat, amb una veu irrepetible..., Res no hi és de més...  ni de menys. Se li noten les influències de la música del cinema nordamericà, coneix els recursos del llenguatge clàssic, s’acosta al new age amb un minimalisme astut...,

Açò trobareu en un CD que comença i acaba just al mateix lloc i amb la mateixa pregunta. “everithing is new....”

Per acabar, tornem als pitagòrics. Per què? Perquè van ser els primers en posar sobre la taula que l’experiència estètica (auditiva i visual) és harmonia. És a dir, textura. Perquè van dir i assumir que la bellesa (amb valor universal) és un moviment harmònica (una dansa que engloba tos els gests i tots els silencis): implica una estructura. Dit en altres paraules: una unitat en la pluralitat. I això és la música d’Antony. Una estructura que brolla del silenci per retornar-hi després de passar com una volada olorosa (i de dissoldre’s en la nostra sensibilitat). I per això mateix, Plató i d’Ors van copsar el món i la personalitat com a obres d’art. I sant Agustí va ser capaç de dir que la transversalitat d’aquesta “harmonia estructural” dels pitagòrics és el temps: la memòria (el temps viscut i recordat). La veu efímera entre el silenci que trenca el plor del nàixer i el silenci que retorna amb el plor de la mort.

ELOGI DE LA PARAULA

Per bé (i per mal) la cosa més humana és la paraula. La paraula que no és mer so organitzat ni mera transmissió. La paraula que és a la base de la nostra individualitat i, al mateix temps, de la nostra intersubjectivitat (de la intimitat més profunda i fosca i del crit més extern i descarnat). La paraula que naix per afermar-se i, al mateix temps, per ser compartida. Individual i col·lectiva. Incisiva i efímera. Contundent i flexible. Sòlida i soluble. Nítida i acolorida.

Aquesta és la nostra herència i memòria. El “jo”, el “nosaltres” i el “vosaltres”. Aquest és l’equipatge al que dia rere dia renunciem, abocats a la vivència opulenta i miserable. Carcamal, corcada i corrupte.

-          gestió, gestió, gestió ! (criden els progressistes)

-          guany, guany, guany! ( clamen els conservadors)

Uns i altres s’equivoquen. Els uns ho paguen car i els altres vénen la pell cara.

Paraula, pacte, ciutat. Ciutadania, drets, solidaritat. Paraula, silenci, orella. Paraula, llengua, mà. Aprendre a parlar / aprendre a escoltar. Memòria i oblit inseparables.

Sense filosofia! Sense persones!... (2)

La gran aportació de Nietzsche al pensament occidental és fer-nos adonar de la seriositat de la lluita de l’ésser humà per fer-se nàixer a si mateix. Convertir la vida en una lluita a vida o mort. Això vol dir que posa sobre la taula la incapacitat de la societat moderna per educar als seus individus, per a fer-los més lliures i per alliberar-los de les bajanades i de la imbecilitat. (Això ho haurien d’explicar bé als batxillerats!).

Nietzsche proclama la necessitat d’instaurar un programa d’autoconeixement i d’autorealització dels ciutadans, la qual cosa la societat no l’acomplia ni aleshores ni avui (només cal veure la viles en què cau el nostre sistema educatiu). I aquesta és al tasca més difícil i més perillosa de la filosofia (per al poder establert i per als privilegis d’uns pocs ineptes corruptes que ens manen coma  titelles): la lluita per la llibertat  a través de la paraula i del pensament-com-a-creació. (Ja ho digueren Hegel i Hölderling).

És curiós que d’ençà d’aleshores (de la proclamació de la mort de Déu per posar de manifest que hem d’aprendre a viure sense crosses i sense tuteles), la societat democràtica ha propugnat una vegada i una altra la mort d ela filosofia. La filosofia es vol servil i erudita. El pensament somort i arqueològic. Aquesta ha estat la història del segle XX, com bé ha dit  i estudiat Eduard Nicol. I per això vivim en una democràcia virtual i no pas en una democràcia real (perquè Nietzsche només feia que aprofundir en el model de civilització ciutadà i democràtic nascut a la Grècia Clàssica, que és –en teoria i sobre el paper– el nostre).

Avui vivim en una burda paròdia de tot plegat! Hem transformat aquest ideal filosòfic, humà i de solidaritat en l’anomenada “formació continuada” al llarg de tota la vida (de tota una vida dedicada a pagar una casa), el qual no ha de servir –ni serveix– per alliberar-nos sinó per a seguir sotmesos (lligats de peus, de mans i de consciència) a un sistema econòmic que ens vol pluriformats per canviar-nos de lloc quan li convingui (pagant el mínim i tenint-nos prou ocupats com per evitar que pensem gaire en revoltes o en ideals utòpics).

Quan, avui, Hawking, torna  dir que la filosofia és mort en mans de la ciència  i de la tecnologia, torna a lluitar contra aquest ideal perillós: contra la possibilitat de la llibertat. Hawking s’equivoca (com s’equivoca quan parla de la noció de temps i com se li qüestiona, des de molts àmbits científics, que el Big Bang hagi deixat de ser un enigma científic). Hawking vol un pensament servil. No vol el pensament creatiu. Oblida que en les lleis fonamentals de la física hi redescobrim la incertesa i que de la Segona Llei da la Termodinàmica en amunt l’important és la no-linealitat. Obvia que el científic, com l’artista i el filòsof sempre ha de plantejar-se i replantejar-se les coses. Que no hi ha un saber absolut i unívoc. Que no podem deixar de costat la reflexió sobre el sentit i el valor de la vida, que és la única cosa que realment tenim i podem tenir com a pròpia els humans.

Volen la filosofia morta perquè no volen la llibertat. Perquè no els fa por el diàleg i la discussió. Perquè volen manipular oi corrompre. Nietzsche va aixecar la llibertat i en van prendre bona nota. No és debades que: eduquem sotmesos al que diu el mercat laboral, pensant en el consum, en l’apatia i en l’enveja.

Això és el que realment volem?

Sense filosofia! Sense persones!...

Hawking acaba de posar el punt i final a la filosofia. No és la primera vegada que això passa. Ni serà la darrera.

Cal tornar a mirar aquest gest com un error em majúscules (o com una submissió a l’analfabetisme generalitzat i preestablert pel sistema capitalista, i abans pel comunista ja mort). Un error greu i estúpid que, malgrat tot, no invalida la important aportació de Hawking a la ciència humana (tot i el seus errors en parlar del temps...).

Aquesta actitud mostra i demostra el gran prejudici de Hawking: pensar que la ciència arriba al fonament de la realitat. És a  dir, que creu que la ciència ens ofereix la imatge de la realitat quan, de fet, el que fa la ciència és mostrar que rere la realitat aparent reapareix la incertesa! Només cal pensar en la física quàntica, la qual, al seu torn, era noacceptada en totes les seves conseqüències (per culpa d’uns prejudicis similars als de Hawking) per Einstein. Ningú no és perfecte. Ni tan sols, o menys que ningú, els filòsofs. Però s’ha de dir ben alt que la ciència arriba al mateix lloc on arriba la filosofia: a la incertesa. Ara bé, la ciència no aporta cap valor ni cap raó ni cap eina per  a viure millor (almenys sense l’acompanyament de la filosofia, i molt menys avui per l’alta especialització científica i tecnològica). L’objectiu últim de la ciència no és la vida, tot i que l’avenç del coneixement ha de servir per a viure amb mes plenitud.

Em sembla que no cal dedicar-li més temps. El temps ho posa tot al seu lloc (ni que hagin de passar cent anys). Als qui han matat, dia rere dia, la filosofia (o almenys ho han intentat i ho intenten amb planificacions i sistemes educatius menyspreables) volen una societat d’eunucs. La filosofia és una eina revolucionària. La paraula és revolucionària (una paraula por fer més mal que mil sagetes). La filosofia és “polis”, però la política, avui, fuig de la paraula (perquè ja no és política sinó gestió d’interessos creats i recreats). Només vol fets i no paraules. Imposicions sense justificacions (en diuen “objectives”). Fets consumats i sacralitzats. Santes i intocables paraules que viuen i es reprodueixen en eslògans insípids i repetitius. Velocitat i fugida. Engany i guany. Guany i engany. Prostitució i putrefacció. Aleshores, la filosofia ha mort.

SAPIENS, SAPIENS...

Ostres! Tot d’una descobrim una meravella! Som els primers! Ningú no ho havia vist! Som magnífics! Som intel·ligents! Únics! Irrepetibles! Collonuts!

Bé, no s’ho creguin pas! Som cagamandúrries, somiatruites i envejosos. I vivim acollonits, camuflats i amarrats.

Descobrim allò que tothom sap (però ni ho volem dir ni ho volem acceptar). Ara, ahir, el psicòleg Gardner (com el filòsof Marina, que n’és la fotocòpia espanyola) han descobert que la intel·ligència naix de l’acte de pensar i d’us actiu i flexible del coneixement i de la raó! Qui ho havia de dir! Ningú ho havia vist! I per això els donem premis fabulosos i la premsa els fa bombo i autobombo.

Allò que tothom amb un mínim de sentit vital sabia és una novetat (o això diuen). I ens expliquen que és una novetat revolucionària que girarà de dalt a baix el sistema educatiu. Jo, malpensat com soc, diria que tothom ho sabia però que hom es feia l’orni, precisament, per no fer cap revolució. El sistema és el sistema i la resta són carronyeries.

I el que més sobta és que els tres conceptes que es posen sobre la taula per argumentar aquest guany de la psicologia són, ai las!, la bellesa, la bondat i la virtut! Pobre Plató!

Potser soc un il·lús, però em penso que el que cal, dir, i que no és cap novetat, és que volen ases carregats de llibres (i d’hipoteques)! Cecs i muts! L’exaltació de l’estupidesa per crear cada dia més abstencionisme i escepticisme. Ja saben vostès que en aquesta vida es tracta de guanyar diners o, almenys,d e fer-ho veure als altres (encara que la nevera estigui ben buida i congelada).  L’engany i l’autoengany.

Contra tot això, i encara que sigui per renegar-ne, llegeixin el darrer assaig d’Onfray sobre la psicoanàlisi i Freud.

Bon cop de falç!

Ben arrant!!!