DUBTES

En menys d’una setmana és la segona vegada que veig la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. Ha estat, amb la sèrie Skins, un bon descobriment. Són expressió dramatitzada de la vida humana. Dic dramatitzada en el sentit estricte del terme: posta en escena dels problemes per mostrar les tensions de la vida. La música d’Anthony hi encaixa perfectament: és melangia lírica. Hi encaixa perquè és expressió del silenci (pel seu to encaixa amb Coixet i per la seva estètica amb Skins). És a dir, perquè totes tres formes de parlar de la vida mostren que rere el que es diu hi batega alguna cosa més. No són autoreferents. El que expliquen no s’acaba amb el que diuen. Tot el contrari. Diuen poc i obliguen a  mirar enllà. Un enllà que és endins. És a dir, un conèixer que és reconèixer i conèixer-se i reconèixer-se. No soc un simple joc de paraules per distreure’s una estona. 

Sobta trobar aquestes tres obres d’art en un present com el nostre. Ancorat a la paraula morta, al so excessiu, al silenci buit. En la idolatria de la mort. (No és estrany que el 70% de els malalties laborals sigui o bé depressions o bé angoixes).

Ho va dir Plató en enfrontar-se als sofistes. No volem ídols ni idolatries i doctrines dogmàtiques. Volem icones: icones de la realitat que poblin la nostra memòria. Icones que ens facin ensumar que allò que mostren és una part petita de tot el que ens volen ensenyar i que ens envolta (si les contemplem amb atenció i si en gaudim). Si hi dediquem un temps en silenci. És a dir, que moguin el pensament i li donin flexibilitat.

Les paraules i l’art han de ser un pont cap a la realitat i cap a nosaltres. No són un mur, tot i que avui les usem així per lluitar i no dialogar, per protegir-nos del que no volem pensar, per fer veure que sabem moltes coses... Les paraules i l’art han de ser icones i no pas ídols perquè no cerquen la saviesa sinó el dubte. El dubte que ens humanitza perquè dóna un sentit i una dimensió humanes a la realitat sencera.

OLOR DE VI

Els humans som mamífers. L’olfacte és el nostre gran sentit, tot  i que pel fet d’ésser bípedes i bioculturals la vista és considerada el nostre sentit més important. Les olors i els colors són importantíssims en el tast del vi. Inciten a beure i donen informació de primera mà. Olors i colors que a través del vi ens porten a la ment un territori: En paraules de Mauricio Wiesenthal:

«Els vins s’assemblen sempre a les terres on es conreen. El Chabilis és esquerp i tancat com la vila on naix. El Xerès és sec, fi i aristocràtic com un andalús educat a Harrow. I el Penedès és un vi obert i comunicatiu, harmoniós i viu, ben estructurat i clàssic.»

Per gaudir bé d’aquests colors i d’aquestes olors cal fer-ho en les copes adequades. Cada vi té la seva copa i cada copa fa la seva funció a l’hora d’explotar les característiques de cada vi. Gaudir dels seus colors o flairar les olors és un exercici de silenciosa calma. Un exercici d’aprenentatge i de memòria. Gràcies als tastos de vins jo he après a recordar les antigues olors que de petit havia assumit inconscientment: la de la humitat d’un celler de pagès, la de l’estable del matxo i les olors humides del sotabosc. Totes elles les redescobreixo en alguns vins. I en conec de noves. I tot plegat em plau i m’obliga a esforçar-me en el record i en el coneixement.

De la meva infantesa recordo dues grans olors. La primera és la de xocolata de la fàbrica de bombons que hi havia a mig minut de casa. La segona és la de la verema i de la brisa que omplia els carrers de Vilafranca (i també la dels pobles dels meus avis) al setembre. Avui, ambdues han desaparegut de la nostra cuitat. En elles, però, hi ressonen les paraules que Pere Garses va escriure des del seu exili l’any 1987:

«la vida sedimenta i enriqueix els records de la infantesa i de l’adolescència, i els atorga un significat, potser inadvertit en els primeres edats, però que pren força i consciència quan ens fem grans. És magnífica i pren volada, la visió del paisatge, dels colors del camp, dels poblats i de les masies, de les pedres, de l’herba, dels conreus, dels arbres, i s’enyora la gent i els costums que han format el pòsit dels sentiments i les idees.»

            Els sentits són a la base del nostre viure i del nostre coneixement. I a través de la memòria recorren en diagonal tota l’amplitud vital que va des del cos fins a la consciència i la sobreconsciència.

En la nostra memòria hi ha unes olors (olorem les 24 hores del dia). Són aquelles que conformen el nostre entorn i allò que hi passa. Al seu torn, el 75% de les emocions estan influenciades per  determinades olors i, si ja els posem en relació al vi i al brandi, veurem que hi ha olors que estimulen i altres que relaxen. Pensin, també, que hi ha olors que inviten a beure.

Mirin si són importants, les olors, que en algunes empreses aromatitzen els oficines per fer augmentar la productivitat i que l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) va encarregar una olor corporativa per fer-la arribar als veïns (i l’equip de Sandra Iruela va apostar per l’olor de la fusta, el cep i les xemeneies enceses. Per un perfum amb caliu que recorda l’hivern).

A través del tast del vi, enfortim el lligam entre les olors i les imatges. Aprenem de la importància de la memòria i del record. Gaudim dels sentits. Restaurem la importància del sentit de l’olfacte, que és el sentit més potent que tenim els humans. El plaer dels sentits bressola el plaer del beure i, aquest, el de la sociabilitat. Ho diu ben clar Jesús Tusón:

«Ens permetem parlar de els qualitats humanes com si fossin sensacions de l’olfacte, de la vista, de l’oïda, de la pell i del gust. I és d’aquesta manera que els humans ens entenem pels sentits.»

            D’una persona en podem dir que és dolça o brillant (com un bon vi), el seu caràcter el podem caracteritzar com a suau, aspre o insípid... En parlem fent referència a colors  i a olors que no són simples constatacions objectives. Que són experiències amb càrrega emotiva i de valor.

            Com diu Rodolf Llornes, els catalans pensem amb els sentits. L’amor no mor de gana sinó d’empatx i hi ha abraçades ofeguen. «Als catalans, aferrats als cinc sentits i arrapats a les coses corporals, ens ve costa amunt pensar l’esperit sense cos, el perfil sense figura, i les formes sense matèria», escriu l’any 1968 a Com han estat i com som els catalans. Pensem amb els sentits i els nostres estats d’ànim els compartim en relació a sensacions. Per a nosaltres, «meditar» és «barrinar», «escollir» és «garbellar», de la decisió de fer alguna cosa en diem «fer un cop de cap» i convèncer a algú d’alguna cosa és «ficar-se’l a la butxaca». Som tastaolletes i l’agricultura és ben present en la forma de parlar: de fer bondat en diem «llaurar dret» i preparar-se el «lligar-se els espardenyes».  Com ens recorda Llorens: «Amb els sentits ben oberts mirem enfora i fugim d ela intimitat confusa. Les coses han de ser concretes i tenir substància  i colorit.»

El plaer és la clau de volta que incita als sentits a obrir-se al món. Després ve  la tasca de codificació. El món n’és ple de codis: un codi de barres, una partitura, una fórmula química o una fórmula matemàtica en són clars exemples. I la tasca de codificació implica l’atenció i l’aprenentatge. Copsar què ens diu un vi i com ens ho diu.

El vi parla a través dels sentits i ens parla amb un llenguatge particular. Un llenguatge que, certament, codifiquem amb metàfores i que compartim però, també, un llenguatge que és percepció: percepció de textures, de sabors... Passa el mateix quan estem amb una persona. Aquesta ens parla amb paraules però també amb el gest, amb la mirada, amb la tensió –o no – que hi ha a l’atmosfera... Des del primer so que produeix el tap quan obrim una ampolla de vi o de cava fins a les olors que ens transmet, el seu color, el seu pas per la boca, el reregust que ens deixa... Tot és un llenguatge que ens parla d’unes maneres de fer, d’un paisatge... Així mateix, si el maridem amb el menjar el vi descobreix nous gustos, nous contrastos i nous palers. En sobre al món i desperta la nostra voluntat de joc.

TEMPS DE CRISI / CRISI DE TEMPS

Per als clàssics, el Déu Cronos era la divinitat que es menjava les seves criatures. Es a dir, el temps acaba per destruir allò que ha creat. En  Shakespeare hi trobem la mateixa idea i les ciències actuals diuen (i ho venen com una gran novetat) que el coneixement ens ensenya que els humans no som res.

Tots sabem, encara que no ho vulguem reconèixer, que la veritable finalitat de la vida és la mort. La mort és la darrera i veritable conseqüència de la vida. La seva única conseqüència real i innegable. També la fi del nostre univers  i el de la vida mateixa. Fins  i tot sabent que l’univers s’expandeix, aquesta, és una conclusió que no ens amaga la realitat. La finalitat de la vida és la mort. No cal ser pessimistes, però tampoc no podem viure d’especulacions que inflen fins a rebentar tot el que toquen. Cal tocar de peus a terra per viure amb la màxima plenitud cada dia (i per deixar un món millor).

Quan no assumim aquesta realitat som vanitosos i som especuladors. Vivim angoixats i estressats perquè vivim abocats al demà (al nostre presumible i meravellós futur): a un demà que ni hem vist ni coneixem ni podem preveure (qui ens diu que no morirem en uns pocs segons?).

L’especulació porta a la crisi i la crisi porta a la pobresa i a la mort. I no només a la mort econòmica sinó, també, a la mort de les idees i del pensament, d’allò que ens fa humans (a  la convivència, a la sociabilitat i al benestar). Per tant, l’especulació és la vanitat que mata tot el que toca. Aquesta és la nostra crisi. I ningú no assumeix, ni l’obliguem a fer-ho,  responsabilitats. I aquesta seria la lluita dels autodenominats indignats (exigir responsabilitats i canvis de fons) si no volen acabar morint per inanició i per pura especulació sobre el seu valor i la seva importància.

Cal posar en valor la deflació, en el pensament, en l’acció i en l’economia. Deflació no vol dir feblesa. Ans el contrari, vol dir fermesa i concreció. Vol dir: no centrar-nos en el més gran i inabastable per influir, revolucionàriament, en el concret. Aquest és el repte. La resta són fogueres de pura vanitat (perdre el temps  i matar el temps).

ENOTURISME?

S’acaba de fer una jornada sobre l’enoturisme. Una altra! Amb aquest tema passa com amb la crisi: en parlem i en parlem però no fem el que diem que cal fer. No anem al fons de la qüestió. Fa anys que diem que per aturar la crisi cal formació, innovació i emprenoderia però no hi hem invertit. Fa anys que parlem d’enoturisme i diem que cal desenvolupar-lo generant destinacions turístiques però ens quedem en ben poca cosa. Ho hem tornat a dir. Tornem a posar el repte sobre la taula. N’hi ha prou? Com gastem els diners? Diem que ho podem aconseguir..., pe`ro no posem fil a l’agulla.

Avui, el món del vi és inseparable del concepte d’enoturisme, del paisatge vitivinícola i de la qualitat dels vins convertint-se aquests dos fets en ambaixadors del país i de les seves zones vitícoles (conjugant els plaers del vi i de la gastronomia amb les nocions de salut i de qualitat turística). Però estem cometent errors. No és bo que cada zona productora digui que ella és la «Toscana Catalana». La Toscana és la Toscana. Ras i curt! El Priorat és el Priorat, el Penedès és el Penedès i l’Empordà és l’Empordà. Ja n’hi ha prou de provincianisme de tercera regional i d’individualisme de rebotiga. Algú aniria a vendre un vi dient que és com el que fa el seu veí? Si a mi m’ho fan compraria l’original i no pas la còpia!

L’enoturisme avança, és cert, i ho ha de fer d’acord amb els productes, el paisatge, el patrimoni industrial i arquitectònic vinculat al món vitícola, el desplegament de serveis... I això passa en una societat en què l’enoturisme ja és una activitat destinada a vendre experiències. Ho deia ben clarament la propietària de l’antic Hostal Sport de la capital del Priorat en dir que si fa noranta anys l’establiment havia nascut per donar llit als traginers i als viatjants ara es dedicava a fer d’operador turístic i a vendre experiències. El canvi el tenim més o menys clar tots. Ara bé, em sembla que no acabem d’assumir el repte que tenim entre mans.

L’enoturisme apareix vinculat a la dualitat que sempre acompanya al vi: d’una banda hi ha l’aspecte biològic i de l’altre el cultural. Beure vi no és un mer acte nutricional. Comporta aspectes socials, rituals, criteris culturals...  I avui el vi, i sobretot el bon vi, es relaciona amb gent culte, amb la dieta mediterrània, amb l’enoturisme... Amb un cert prestigi social i cultural. Ho tenen ben clar els qui organitzen el Vijazz a Vilafranca del Penedès o las impulsors de la Festa del Vi i del Vi Novell a Mollerussa. El vi és símbol d’uns territoris. Adquireix centralitat en aspectes patrimonials (turisme, paisatges, alimentació...), educatius, culturals  i econòmics. I això no ve de fa poc temps. Ja era així  a Egipte, en la cultura greco-romana i en la cultura jueva. El vi gaudeix d’una aura de romanticisme, els famosos munten cellers, apareix un fort intel·lectualisme lligat al consum del vi (i ja hi ha qui ha dit que tanta poesia ha allunya al consumidor mitjà del món del vi). Als USA el vi només el consumeixen les elits, a Catalunya hem passat del consum diari de vi a granel al consum en moments molt concrets de vins de qualitat. De la taverna i del rebost de casa a l’experiència gairebé artística (bevem enmig de vinyes, escoltant música...).

L’enoturisme  es desplega en un context en què la dimensió social del vi mostra bé com el seu ús és un elements d’estratificació social (no tothom pot beure els àpats vins que costin 80 euros l’ampolla). Avui, ja no hi ha només estratificació en la producció sinó també en el consum. A més, en aquest nou aparador de sensacions, experiències i emocions que és l’enoturisme, el vi esdevé un reclam patrimonial: una eina per a dinamitzar territoris. L’enoturisme busca un plus al turisme de sol i platja, el qual es concreta en poder adquisitiu, nivell cultural, cerca de plaer i de tranquil·litat, relació amb el patrimoni. Trenca els estereotips habituals del turisme i cerca nous valors. (Pensin que no és fins a l’any 1992 que la UNESCO començà a parlar de «paisatges culturals»). Això implica, també, que el turista deixi de ser un mer espectador i passi a ser participatiu.

L’enoturisme no consisteix en visitar una bodega. No es redueix a què ens expliquin com es fan el vi o el cava. Ha d’aportar quelcom de singular i de qualitat. A més, s’ha de tenir en compte que també fa turisme del vi gent a qui no li agrada el vi però si el seu entorn. És a dir, que cerca allò que no és habitual. I aquests fenòmens són una transformació radical del turisme que es va imposar a les dècades del 1950 i del 1960 i avança des de la dècada del 1990. I també és ben diferent de les formes de viatjar tradicionals: dels grans viatges dels segles XVII i XVIII i del viatger romàntic del segle XIX. És una segona fornada del turisme que naix al segle XX amb l’aparició del temps de lleure que va nàixer a la Gran Bretanya amb la Revolució Industrial.

Era l’any 1997 quan el Penedès es va convertir en la primera zona vitícola de l’Estat Espanyol que va cera unes rutes del vi. Amb tot encara hi ha poques dades fiables del seu funcionament i aquesta és una mancança que s’hauria de resoldre amb rapidesa (sobretot si hom vol que una zona vitícola esdevingui una «destinació turística»). De la seva banda, el priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà han creat la marca «Paisatges del vi» per promoure l’enoturisme i com a compromís amb la conservació del medi ambient. Per a Oriol Mirabell (professor de turisme de la UOC) el turisme del vi s’ha d’entendre com un turisme de sensacions i de sentiments en un territori perquè és una forma de turisme que inclou la natura i la cultural.

Filosofia i filosofies

Tornant del II Congrés Català de Filosofia, celebrat a Sueca i organitzat per les societats de filosofia del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, llegeixo un article José Antonio Marina. No se per què, però sempre que torno d’algun viatge me’l trobo als diaris. I sempre em decep profundament i em mostra allò que no hem de fer.

El segon congrés ha estat un èxit de la cultura i de la filosofia que és fa a casa nostra. Un èxit de col·laboració dins els Països Catalans. Ho demostren les complicitats entre les tres associacions de filosofia que l’organitzaren i la presència dels rectors de quatre universitats diferents. També la bona organització, dirigida per Xavier Serra, la presència de 90 congressistes i la seriositat del que s'hi va fer.

S’han posat les cartes sobre la taula. I això és bo. En La filosofia catalana hi ha bones perspectives (la traducció al català dels filòsofs presocràtics o el Journal of Catalan Intellectual history en són dos bons exemples). També conserva, però, alguns tics  a corregir. Cal, per exemple, que els joves coneguin millor i amb rigor als filòsofs de catalans i cal adquirir major consciència del que vol dir fer filosofia.

En l’article de Marina hi emergeixen coses que també hem vist al congrés i que cal corregir. Primer, dedicar-se  a autoglorificar-se. Segon, fer veure que la seva filosofia és científica perquè rebateja conceptes filosòfics com a conceptes científics: tradueix el concepte de “voluntat” com a “sistemas ejecutivos del cerebro”. Certament, la filosofia i les ciències han de caminar plegades, però... No podem usar nous llenguatges científics com a simple maquillatge innocu (que molt perjudiquen a la filosofia). Marina fa aquest exercici de retòrica per dir que cal educar als joves perquè siguin capaços de superar la tirania de l’impuls mitjançant el control de la voluntat, el qual implica prendre decisions i deliberar sobre les accions. No en faré més comentaris. Cal dir que educar la voluntat és el gran objectiu del sistema educatiu? Si Marina vol parlar del “misterio de la voluntad perdida” (que és el gloriós títol del llibre que dedica al tema) em sembla que ha de ser més seriós. Que ja n’hi ha prou d’escampar idees psicoanalítiques que defensen la imposició de cotilles.

En fi, felicitem-nos per la filosofia que vol tenir un espai propi en aquesta cultura i que vol tenir una clara voluntat d’ésser.

Pensar

Tot el que podem fer els humans en aquesta vida és insignificant, però ho hem de fer. Només cal aixecar el ulls cap al cel a la nit o veure com ens tracta el capitalisme financer per veure que som ben poca cosa. El que fem, però, és el que perviu de  nosaltres, i el que som. La nostra petjada, encara que sigui petita i efímera. La nostra possibilitat de donar sentit a la vida i de compartir-la. Hem d'evitar el pessimisme i la megalomania. L'un i l'altre ens porten a l'autodestrucció. (Bons exemples d'aquesta afirmació els trobem en el comunisme i en el capitalisme financer). No podem obviar ni la nostra responsabilitat ni la nostra dignitat, individual i col·lectiva. La nostra vida ressona i es desplega en la paraula que ens fa més forts i que ens ha convertit en animals polítics. No ho podem oblidar.

Del vi i les arts

La multitud d'aspectes socials, econòmics, culturals, rituals... que es relacionen amb el món del vi tenen el seu reflex en el món de la creació artística. Si ens centrem en l’època de la Mancomunitat de Catalunya hem de parlar, en primer lloc, de dos artistes ben diferents. El pintor Antoni Nogués i el gravador Enric Cristòfor Ricart. L’un és l’artista de la taverna i de l’embriaguesa popular. L’altre és l’esteta noucentista i simbolista. Si l’un reflexa la dansa i el joc l’altre el conreu i els treballs al camp. L’un és el caos i l’altre l’ordre. L’un és el color i l’altre la mesura. I si això ho traslladem al terreny de la filosofa ens apareixen les figures de Francesc Pujols i Eugeni d’Ors, que són els representants de la rauxa i del seny, respectivament.

Sobre en Nogués són de destacar les paraules de Francesc Pujols, qui també va escriure el text que acompanya els dibuixos dels llibres La Catalunya pintoresca i Xavier Nogués pintor del vino:

«Fa servir les caricatures com un ganivet per obrir la carn de la concepció i fer-ne sortir l’ànima com una font que raja i en les pintures del celler de les Galeries Laietanes, fetes a tall de dibuix sobre la paret com si fos un paper, i fent córrer el pinzell com un llapis [...]. Hi ha tota la borratxera de la inspiració com si cada dibuix i cada figura fos una bóta plena del vi de l’emoció vital que tot ho anima.»

També en el terreny de la música tenim les obres d’Enric Morera i d’Apel·les Mestres. El primer parla de la vinya i del pagès i el segon de la taverna. Una altra vegada, les dues cares del món del vi. El primer va composar el Cant a la vinya amb lletra d’Àngel Guimerà i el segon la Cançó de taverna que avui és un de les peces imprescindibles de la cultura popular de Catalunya.

Una altra mostra de la importància del vi a Catalunya és la seva important i constant presència constant en la sàtira i en l’acudit. El trobem a les pàgines de publicacions com El Papitu, l’Esquetlla de la Torratxa i La Campana de Gràcia de la mà d’Opisso, Castanys, Juneda i Apa. I ja en els nostres dies també és protagonista en sèries televisives, per exemple Nissaga de Poder, i en best-sellers com El Celler (2007) de Noah Gordon.

Tampoc no podem oblidar-nos del món de la pintura: dels magnífics quadres de Joaquim Mir que van impressionar Josep Pla, de les obres de Martí i Alsina, els paisatges empordanesos de Lluís Roure i en les obres que Picasso pintà quan va estar a Gòsol. No podem deixar de pensar en l’obra de Joan Miró quan aquest va estar-se a Montroig ni en els quadres Natura Morta viva i  El carro de Bacus de Salvador Dalí. Joan Miró ho tenia molt clar: deia que treballava com un bon pagès i com un vinyater. Considerà que el seu taller era com un hort i que s’han de saber podar bé els plantes perquè aquestes siguin vigoroses. L’art, com les plantes, creix i madura en ell i per això treballava moltes obres al mateix temps. Els estius que va passar a Montroig van ser de vital importància per  ala seva pintura: per la seu desenvolupament com artista i, curiosament, Joan Miró arribà en aquest poble del Camp de Tarragona l’any 1911 (l’any que, com hem vist, morí Joan Maragall i Eugeni d’Ors va escriure La ben plantada i, també, del Primer Congrés d’Ateneus de Catalunya). Allà va començar a pintar La masia (1911-12) i Vinyes o oliveres de Montroig (1919). El setembre de l’any 1917 li escrivia a Josep Francesc Ràfols Casamada: «aquest paisatge que veig davant meu, on escric, olivers, garrofers i ceps, i molta llum, desperta una emoció totalment diferent d’un carrer de nova York.» A Montroig Miró sent l’emoció que posa en guàrdia a l’artista, mou la seva vocació i obre nous reptes a la seva tècnica.

Finalment, hi ha la literatura. Tampoc en aquest àmbit ens hem quedat curts els catalans. Al costat de Josep Pla, que converteix en art el tractadet La psicologia dels nostres pagesos de Josep Mª Rendé a El pagès i el seu món, i les Vinyes verdes vora el mar de Josep Mª de Sagarra, hi ha tota una munió d’obres i un eixam d’autors. Destaca per sobre d’altres àmbits literaris el de la poesia. Joan Maragall, Joan Margarit, Vicent Andrés-Estellés, Marià Manent, Gerard Horta i Joan Salvat-Papasseit són autors del segle XX que podríem esmentar. Mirin que escriu Salvat- Papasseit:

             «Plovia a la vinya

                                   I el raïm madur

            De l’aigua es polia i era negre i dur:

            Quan el sol sortia

            Dos gotims diria que eren els teus ulls.»

Entre els qui han poetitzar la vinya i el vi a la cultura catalana hi ha Ramon Llull,  Ibn Khafaja d’Alzira i Ibn Al-Yamani d’Eivissa, i entre els contemporanis també hi trobem Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli, Teresa Costra-Gramunt i Sebastià Alzamora.