El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.
Les finances de la Festa Major , per la
seva envergadura i repercussió, han
estat un tema recurrent al llarg de la història. Només
cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major , les
propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va
anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la
participació a la festa fos espontània, despresa i no lucrativa”. Per tant, a la segona meitat de la dècada del
1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura
ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un
tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i
que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a
Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per
la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.
El que avui els presentem són
dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de
la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El
cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig
d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i
millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació
capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era
un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena
crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies
polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments
(amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).
El pamflet que reproduïm, defensa
la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que
ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de
feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis
religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta
Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de
la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo
contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment,
però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la
festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa
cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells
la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.
El document és ben clar. Cal
crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun
dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A
més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i
aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra
de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora
del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á
una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la
verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de
Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de
força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des
de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses
segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot
desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una
associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de
la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una
associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin
una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano,
recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos:
“¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor
del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de
la festa.
