12 de SETEMBRE DE 2012

Després de l’èxit dels actes de l’11 de setembre cal mirar endavant. Ara, l’Estat Espanyol i Europa comencen a sentir-se atrapats i això és dolent. Ens comencen a tenir en consideració però, d’entrada, el primer que provoquem és por. Una contrareacció. Per això hem de ser positius i tolerants, i comptar sempre fins a deu. I és que tant l’Estat Espanyol com la Unió Europea s’han edificat sobre vells conceptes.

Què diuen els francesos? Que no entenen la plurinacionalitat perquè el seu Estat es va construir sobre l’esquema de l’Estat-nació (i per a ells l’Estat i la Nació són el mateix). Què li passa a Europa? Que l’ha fet els Estats-nació sense ganes de perdre sobirania, i així estem (Alemanya tira l’aigua cap al seu molí, la Gran Bretanya no vol més Europa...). No hi ha una Europa federal ni una unió fiscal o bancària.

El nostre clam és un crit d’atenció sobre Catalunya i, al mateix temps, un clam pel futur d’Europa. Cal reedificar Europa per donar cabuda a tothom i per tenir una veritable unitat fiscal i econòmica i política, que ara no té i l’afebleix i l’omple de prejudicis i de discursos xenòfobs (com és que enguany els alemanys no han volgut anar a Grècia de vacances¿ com és que les retallades només impulsen els discursos populistes i feixistes, com passa a Grècia?...) On són les alternatives? Qui aporta saba nova? Penso que a Catalunya estem en disposició de fer-ho. Però la feina no és fàcil.

El problema és que ni l’Estat Espanyol ni Europa (ni cap dels seus Estats membres) no s’han construït sobre el diàleg i el pacte sinó a partir de la imposició i, en el millor dels casos, de la prepotència. Són, com els mercats financers i els especuladors, molt conservadors  i egoistes, més que els catalans (que ja és dir). Catalunya pot fer una aportació importantíssima en la possibilitat de ruptura entre l’Europa calvinista i l’Europa catòlica, és a dir, entre el nord i el sud.

  Necessitem, molt bons polítics (encara que siguin pocs) i necessitem figures  que, com Pau Casals, siguin internacionalment reconeguts i expliquin qui som i la nostra història. Espanya no ens vols però durant anys, per interès, i com digué Ortega i Gasset, ha aplicat (però amb molt poc tacte i amb incredulitat) el principi de la “conllevancia”, ara, però aquest joc no val.

La crisi econòmica ha estat la gota que ho ha desequilibrat (i accelerat) tot. Els anys de monarquia parlamentària han fet més forta l’escissió entre Catalunya i Espanya. No hi ha hagut cap voluntat de reconeixement ni de treball en comú. No hem anorreat el franquisme sinó que l’hem maquillat i desplegat subtilment.

Entre la tradició nacional catalana i l’espanyola hi ha una arrel ben diferent, la qual ens ha de permetre adquirir veu pròpia a Europa. Fernando Pessoa ho tenia ben clar: “el conflicte entre Catalunya i Espanya és el conflicte entre el concepte nacional de país i el concepte civilitzacional de país. [...] Des del punt de vista nacional, i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb una manera de ser, amb tendències especials, amb un idioma a part que les defineix i amb una aspiració que els desitja”.

Barcelona col·lapsada! Aquesta és la imatge de l’11 de setembre del 2012. S’ha acabat el bròquil. Tots els polítics a classe, i ràpid. I els empresaris que facin números. I als espanyols no els dic res perquè  és sord qui no vol escoltar. Perquè no hi ha diàleg amb qui no vol comprendre.

Aquesta emoció i voluntat de sortida col·lectiva de la crisi i cap a la dignitat. És un honor! És bo que entenguem que hem d’anar tots junts, que sense solidaritat no hi ha dignitat. Si algú, fa ben poc, encara es preguntava “què és” i “on és” la societat civil catalana, ara l’ha retrobat. Que els europeus siguin més receptius i intel·ligents que els espanyols. Hem donat una lliçó de democràcia! A treballar!

CRIDA A LA INDEPENDÈNCIA

Després de 300 anys de pèrdua de la sobirania, els catalans mantenim ben viva la voluntat d’ésser. I això és impagable. Mantenim la il·lusió, aspirem a un futur millor, ens emocionem junts i pensem en la llibertat. Només per això (que no és poca cosa!)  la celebració d’avui, en el deprimit context socioeconòmic i polític que tenim, és motiu de celebració.

 Saber mirar endavant és vital. I lluitar per allò que és just i pel bé comú ens honora.

Els reptes que tenim són molts i n’hem de ser conscients. No podem fer el ridícul. Com als setges de Cardona i de Barcelona (1711 i 1714), una volta més, ens veiem abocats a una lluita per la justícia i per la llibertat (individuals i col·lectives), la qual ha de venir acompanyada pels valors de la veracitat i de l’honestedat. Hem de refer-nos. I, una vegada més, la força que ve des de baix (com en la Guerra de Successió, en la Renaixença del vuitcents i en la Solidaritat Catalana del segle XX) és fonamental. I és bo que així sigui, malgrat les dificultats que comporta.

            Després de molt de temps, tornem a tenir la possibilitat de guanyar la dignitat. És un moment en què l’Estat Espanyol ha fracassat rotundament i els vells discursos han perdut el seu valor. Estem obligats, a repensar-nos trencant tòpics i visions anacròniques. Cercant el consens i acotant bé allò que és a llarg plaç i el que tenim a tocar.

Després de la pèrdua de la nostra sobirania ara fa tres cents anys, Catalunya es va aixecar econòmicament i va arribar a l'any 1800 amb una llengua i una cultura ben vives, malgrat les prohibicions. Al segle XIX, quan l’Estat Espanyol perdé el poc que li quedava de dignitat (1898), Catalunya tornà a aixecar el cap econòmicament, culturalment i políticament (i, l'any 1913, sobreposant-nos a la divisió provincial que ens imposaren, i perdura, férem la Mancomunitat de Catalunya). Avui, tenim un nou context. Després d’un segle XIX que va tenir més anys de guerra que de pau i d’un segle XX en què hi va haver més anys de dictadura que de llibertat l’Estat Espanyol, desemmascarat l’“Estat autonòmic” i havent arribat a la seva data de caducitat l’anomenada “Transició” (ben plena de covardia política, d'interessos intocables i de vilesa política), Catalunya torna  aixecar la veu. Una veu que es va manipular en la transició de la Dictadura a la Monarquia parlamentària creant una falsa autonomia (ara retallada) que durant anys va semblar un oasi (fruit dels bons sous i de les quotes de poder que es repartiren).

Ho va dir Josep Batista i Roca l’any 1968: “Catalunya s’ha de desempellegar dels morts per poder viure”. I cal recordar bé aquest any perquè va ser un moment d’inflexió del pensament polític català. A banda del llibre La desintegració d’Espanya de Batista i Roca, a les llibreries hom hi trobà: Com han estat i com som els catalans (de Rodolf Llorens i Jordana), Dues Catalunyes (d’Àngel Carmona) i Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Poques cultures poden presumir d’un pòquer de llibres com aquest. Els recomano.

            Penso que estem molt a prop de la sisena república la catalana. La primera fou la de Pau Claris (1641), la segona la de Napoleó (1810), la tercera la de Baldomer Lostau (1873), la quarta la de Francesc Macià (1931) i la cinquena la de Lluís Companys (1934). Ho farem en pau i amb tenacitat, sense perdre més enllaços i sense fer la puta i la ramoneta. Els catalans, per la pròpia història, som molt individualistes i àcrates. A més, tenim poc sentit del poder, perquè aquest, des de ja fa massa temps, sempre l’ha exercit Madrid. Cal superar-ho.

            Ara, doncs, cal cercar la unitat d'acció i eixamplar bé els horitzons. Tots hem de ser més generosos i menys egoistes i gasius, que els catalans ho som molt. Cal fer números i cercar complicitats internacionals (polítiques i econòmiques). Els nostres polítics han de viatjar i han de treballar bé. L'economia catalana ja és ben viva i molt exportadora (poc depenent de l'Estat Espanyol) però cal teixir un lligam ferm amb la resta de territoris dels Països Catalans, amb els quals també hem de fer més forts els vincles culturals i les relacions socials. Necessitem més coherència nacional i més projecció internacional. Que les institucions europees, com ha fet Durao Barroso, diguin que faran de mitjancers donen, a la independència, un caràcter nítidament polític i democràtic. I que els països que tenen les seves multinacionals a Catalunya obrin embaixades a Barcelona, començant pels alemanys i japonesos, seria un pas de gegant.

Cal tenir clars els tres àmbits fonamentals: economia, cultura i política. Són els  àmbits de treball en comú i d’encontre de complicitats. Els polítics s'han de mullar, els economistes han de fer números i els ciutadans els hem d'empènyer. Com diuen: vèncer  i convèncer. Catalunya és una nació fonamental per a una Unió Europea forta (i no pot prescindir del pes que li donen el gruix dels Països Catalans). No obstamnt això, Europa, com  a tal (i pel poc que és com a federació) és conservadora. Ho haurem de treballar molt.

            Arrel d'això voldria apuntar, breument, algunes coses.

1/ - Hora de recordar. Joan Fuster i la valuosa formulació dels Països Catalans. [El pes social, econòmic i cultural dels Països Catalans és d'una força i d'una    vigència aclaparadora. Però ho hem de saber manejar amb el màxim respecte per a tothom i des d'una visió confederal i de treball en xarxa. D'entrada cal afirmar la unitat lingüística i la unitat de mercat i reforçar els llaços culturals       i científics i el terreny de la comunicació].

2/ - Hora de repensar-nos i de trencar tòpics. [Cal refer tots els discursos (de la dreta i de l'esquerra en tota la seva amplitud), cercar la transversalitat, fer un mapa  a llarg plaç i deixar els protagonismes i els  partidismes a casa. Penso que la tempesta ha començat dins els partits polítics i que els treballs per a la hisenda pròpia, des de la col·laboració de les Diputacions i la Generalitat, i la xarxa d'Ajuntaments per la independència permeten albirar el nou marc institucional del país].

3/ - Hora de crear lligams internacionals i locals. [Cal estrènyer els llaços socials, econòmics i culturals a l'interior i internacionalitzar les complicitats polítiques  i econòmiques. El sentit de país ha de ser transversal, m'alegro d'escoltar als bars gent que no parla català però que està per la feina].

4/ - Hora de sentir-nos ferms i de ser l’avantguarda de l’Europa xerruca que tenim. [Hem de tenir una voluntat de ferro. El que volem no és fàcil, però ho tenim més a prop que mai].

 Finalment, espero que ens acompanyin, entre altres, les paraules de Pau Casals. La independència de Catalunya necessita seny i rauxa, ha de ser encomanadissa i ha d’estar ben preparada i, ja aconseguida, no podem perdre ni l’entusiasme ni la responsabilitat. No és un afer dels polítics. És de tots.

        Enric Prat de la Riba va aplaudir la independència del poble grec, Rodolf Llorens s'emmirallava amb els suïssos (ens ho acaba de dir el seu fill Juan per mail: “recuerdo que papá admiraba a los suizos, por su capacidad de convivencia de diversas lenguas  y religiones. En España, decía, “si no parles espanyol i ets catòlic, ets un fill de puta”) i avui hem de veure el tarannà democràtic del Regne Unit, d'aprendre dels errors del Quebec i de la UE i d'aprofitar tot el nostre potencial per ser nosaltres mateixos el model a tenir en compte (i sembla que els darrers estudis fets als EUA així ens comencen a valorar). La convivència, la llibertat, el rigor i la fermesa i l'honestedat les hem de fer prevaldre. Ens han de donar forces per tirar endavant i per refermar la voluntat d'ésser.

            L’any 1973 Pau Casals escrigué: “Cada dia, cada minut, cada nova albada, cada flor, cada gota de mar –d'aquest mar que s'enllaça amb el meu, lluny però present–, em fan sentir més identificat amb la idea de que viure és un miracle, i que tots i cadascú de nosaltres som una meravella que mai acabarem de pagar amb el nostre esforç, amb la nostre fe, amb el nostre amor”. No ho perdem de vista.

CONSTITUCIONALISMES...

A l’Estat Espanyol, el segle XIX va ser un període convuls. Hi va haver més anys de guerra que de Pau. Tot anava a cop de fusell, de sectarismes i de discursos autoritaris i dogmàtics.

Seguim força igual: en un Estat sense cultura política i sense interès per la cultura, l’educació i la història. Per què? entre altres motius perquè al segle XX les coses no han anat pas millor. 40 anys de dictadura franquista, la dicatura de Primo de Rivera abans d'ella...

Com bé ha dit l’intel·lectual valencià Josep Antoni Comas: “aquest país ha tendit a deformar la història fins extrems ominosos [...]. La desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible.”     L’exemple el tenim proper: a Zapatero l’ha substituït Rajoy i la confusió, la malversació i la imbecilitat segueixen essent la regla de govern.

En el terreny de la consciència històrica també és ben clara l’empremta franquista que mostren les celebracions que els governs de Madrid (autonòmic i estatal) i la Monarquia constitucional han fet de la Constitució de Cadis del 1812. 

En la Constitució del 1812 (dita “la Pepa” perquè es promulgà per Sant Josep) hi participà un vilafranquí: el jurista Josep Anton Almirall. I de com se celebrà la seva instauració a la capital penedesenca en tenim la interessant descripció de Josep Bonet: “Dia 8 d’agost de 1812, â dos quarts de las nou horas del dematí, se ha fet la publicació de las nobas costitucions de España, és dir, la publicació de las nobas lleys, en esta present Vila de Vilafranca, habent assistit lo Mgnífich Aguntament, y abans de anar â la Plasa haont se feu la pupblicació, boltaren tots los carrers de haont pasan las professons, de esta Vila o Parroquia. Anaren al deban dos coraceros, després los músichs de la Capella de esta Vila, després dos quen diuenlos huirs, després los macers y lo Ajuntament, com se acostuma, detras lo Ajuntament una compañia de granaders de la guardia del general, y detras, uns 25 o 30 coraceros, y totas las tropas anaban â punt de Guerra, la Ynfanteria, ab la bioneta calada, la Caballeria, ab als espasas nuas.”

La descripció fa una bona radiografia de l’època i ressalta el to de les celebracions en un any que a Vilafranca fou conegut, pels estralls de la guerra, com: “l’any de la fam”.

Aquesta constitució fou abolida per l’absolutisme fins que Riego (el de l’himne) va imposar el Trienni Liberal, el qual fou abatut per la dècada ominosa implantada per la santa Aliança i els Cent mil fills de sant Lluís.

La descripció de la celebració de la Constitució de l’any 1820 que dóna Bonet és més desmenjada: “Dia 11 de Mars de 1820, sea tornat a fer altra noba pupbliata de noba llei”, la qual implicà, també un canvi en l’Ajuntament: “Dia 19 de Mars de 1820 Sean allagit  lo nou Ajuntament”. Amb la constitució del 1820 s’inicià el Trienni Liberal (al segle XIX, en política, res no durava més de tres anys), l’adveniment del qual se celebrà amb tota solemnitat per sant Jordi, els dies 22 i 23 d’abril, moment en què la Plaça Major va adquirir l’actual nom de Plaça de la Constitució. D’aquesta segona constitució liberal també en tenim un protagonista: el metge-filòsof Fèlix Janer. El catedràtic de la Universitat d’Alcalà de Henares que va ser el primer diputat constitucional vilafranquí a les corts espanyoles.

Constitucions i llibertats precàries però pomposament vestides i reivindicades. Política fraticida, lluites caïnites i corrupció i malversació generalitzades. L’Estat Espanyol és un nyap. Ha fracassat. Ha perdut el tren de la modernitat i el futur. I per això els catalans hem de seguir lluitant per la llibertat i la dignitat. Tenim bon camí per endavant. Ho hem de fer, primer, perquè, com mostren les descripcions reproduïdes, les il·lusions dels ciutadans sempre han acabat frustrades, i ells menystinguts. Perquè ja n’hi ha prou de voler-los solucionar la vida als altres. De ser cornuts i pagar el beure!

DELS PROGRAMES DE FESTA MAJOR

Des de l’any 1900 hi ha un gir copernicà en la imatge i la promoció de la Festa Major. Els cartells-programa vuitcentistes són substituïts pels programes de mà i pels cartells modernistes. La publicitat, lligada a la creació artística de qualitat (com també va passar en el món del cava) és protagonista d’un canvi de mentalitat i d’orientació que arriba fins als nostres dies.

Des de l’any 1880 la Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore. Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera, amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980). 

Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es revaloritza el patrimoni de la festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.

Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,  la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de Joan Llopart...).

Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la vila (com la Rambla de Sant Francesc).

Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives, la ferreteria Casas, l’armeria Monsarro, la Casa Vicentó, la fusteria Feliu, la farmàcia Mitjans, la drogueria Hill, els vins Jaume Serra, la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades, Cal Coral, la confiteria Trens... Una radiografia de la Vilafranca del segle XX acompanya les poques pàgines que ocupa el programa estricte dels actes de la Festa Major.

Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de foot-ball” pel dia 31 a la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer team de la Secció Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.

Al costat d’aquests canvis, en els programes de la festa, també hi comença a palpitar el nacionalisme que ens portà a la Mancomunitat de Catalunya. No és debades, que en el polit programa de l’any 1914 s’especifiqui que després de l’Ofici del dia 30 la “comissió de vehins” farà solemne entrega a l’Ajuntament de la “Bandera catalana”.

La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915, al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de població, l’Ajuntament i altres edificis  i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència col·lectiva.

DINERS I FESTA MAJOR

El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.

Les finances de la Festa Major, per la seva envergadura  i repercussió, han estat un tema recurrent al llarg de la història. Només cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major, les propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la participació  a la  festa fos espontània, despresa  i no lucrativa”.  Per tant, a la segona meitat de la dècada del 1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.

El que avui els presentem són dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments (amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).

El pamflet que reproduïm, defensa la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment, però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.

El document és ben clar. Cal crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano, recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos: “¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de la festa. 

Per saber-ne alguna cosa més...

RECORDAT JOAN FUSTER

Després de la Segona Guerra Mundial hem creat un model de civilització de cartró-pedra. Basada en l'engany, l'opulència desaforada i el pensament desmenjat. L'ONU i la Unió Europea en són dos exemples ben clars (només cal mirar la situació econòmica i política en què ens trobem, en la qual mana la socialització del deute).

Un cas proper va ser el de la denominada “Transició espanyola”. I no cal entrar molt a fons en el tema. Només que es rellegeixin documents de l'època veiem el poc que s'ha fet i com els ideals es van arraconar de seguida. Un cas el trobem al document “Cultura i socialisme a Catalunya” (elaborat a les Jornades Socialistes de Catalunya celebrades a Saifores el desembre de l'any 1978 pel PSC-PSOE), en relació a la música: “la música ha d'entrar a totes les escoles i ha de ser considerada no com una assignatura especial, sinó com una matèria bàsica” [...] “Considerem als professionals de la música com a autèntics treballadors de la cultura i, per tant, ens fem ressò i donem suport a les reivindicacions laborals assumides pel Sindicat Musical de Catalunya”. (I això em recorda la defensa de Fuster la cultura com alguna cosa preceptiva).

Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.

Val la pena pensar els problemes actuals i les renúncies (que venem com a pactes) que ens hi han abocat. Fer-ho, recordant l'aportació de Joan Fuster, autor imprescindible que trobem ben present en publicacions efímeres catalanes com la revista “El Llamp”. Què en queda d'aquell “Avantprojecte d'Estatut del País Valencià” (1975-1976), que proclama la unitat nacional dels Països Catalans, defensa que el poder emana del poble i que el País Valencià “assumirà l'autogovern el dia mateix del trencament democràtic”? Idees que eren el crit de guerra que trobem en la revista “Lluita” del PSAN l'any 1975 (rematat l'any 1992 per Garzón...), en la qual ja hi apareix l'eternitzat problema del poble saharaui! Què en va sortir de bo d'aquella Federació de Partits Socialistes que a Catalunya capitanejava Convergència Socialista de Catalunya (1976)? ...

Penso que seria bo saber quins han estat els plats trencats els darrers quaranta anys de vida d'aquest país per a refer-nos. Com s'ha pogut arribar a un punt en què el Govern d'Aragó s'atreveixi a crear un fals dialecte de l'aragonès a partir d'un territori? Fins on arriba la ignorància, la intolerància i la imbecilitat? Com és que desprès de tants anys el nacionalsime català encara té seriosos problemes per entendre al País Valencià?

Fuster posà la bomba de rellotgeria per evitar aquesta desfeta, com és que no l'hem escoltat? On ha quedat la sobirania popular?

BEGUINS I HERETGIES

Bones una altra volta!
Posats a fer propaganda, també us recomane un enllaç sobre els heretges medievals. Un treball fet als USA en què citen el meu llibret sobre els beguins dels Països Catalans.
Aupa, a practicar l'anglès que a tots mos fa bona falta.
 Les beguines heretges