Joan Fuster rebutjà
aquella filosofia que cerca l'essència. I, amb ella, aquell model
cultural essencialista que tant de mal ha fet a Europa. Ho deia amb
paraules vives: “no hi ha ontologia que no siga feixista. L'Ésser
i la Porra -o la foguera– són inseparables”. Hi estem d'acord, i
aquest encara és ben viu a Europa. Amb tot, pensem que hi ha altres
maneres de fer ontologia, i que cal fer-les. Hi ha d'haver una
ontologia (un saber sobre l'ésser humà) que no ens porti a l'enfrontament i al feixisme. Que cerqui
la plenitud del nostre mode d'ésser. En tot cas, per arribar-hi, cal
no obviar les paraules de Fuster. El problema no és l'ontologia en
ella mateixa ni com a ciència.
Aquesta és una lliçó
individual i col·lectiva. I l'hem de tenir ben present ara que
l'autodeterminació i la independència de Catalunya són damunt la
taula i en un primer pla del debat polític. Els espanyols no ho han
entès, per això ens diuen de tot sense solta ni volta, però amb
mala bava. Nosaltres cerquem un projecte de futur i d'afirmació,
social i nacional, polític i cultural. Ells viuen en el passat, en una sensibilitat decadent.
Una lliçó que hem de
relligar amb una altra de les seves bones peticions (que comparteix
amb Rodolf Llorens): tenir ben clar que sense llibertat no hi ha
responsabilitat. És a dir, que no podem parlar ni de les persones ni
de les nacions en abstracte. Que cal un esforç de realitat i de
realisme. No hem d'anar a la recerca de l'essència sinó de la
realitat. Ho va dir Pujols.
Cal rellegir “Nosaltres
els valencians” i “Les originalitats”. Dos textos de Fuster ben
interessants. I cal rellegir Rodofl Llorens i cal qaue hi hagi un
diàleg obert entre tots els qui vivim en aquest país i que
coparticipem d'aquesta cultura. Cal que la premsa sigui seriosa, que
ensenyi, que posi sobre la taula, que fomenti el debat. Cal que els
partits reformulin els seus projectes i les seves propostes i que
s'allunyin, ja, i de totes totes, dels falsos partidismes que només
els serveixen per justificar els càrrecs i els sous.
Cal encaminar
aquest entusiasme col·lectiu i aquest crit de llibertat. És
fonamental fer aquest exercici de realitat, sobretot veient que des
d'Espanya només vénen el rebuig, la ignorància, la tergiversació,
l'insult, l'ocultació i la manipulació.
Nosaltres hem de lluitar
per la fermesa i per la comprensió. Per abocar-nos a una construcció
nacional compartida. També Fuster llegí Rodolf Llorens i rellegí
Eugeni d'Ors, Torras i Bages i Valentí Almirall. No hi ha tradició
sense memòria viva. Sense l'esforç constant per rellgiar, en el
present, el passat i el futur, l'avanç i la continuïtat. El vell i
el nou, que diria Foix. Sense llibertat per a construir i sense la
solidaritat envers els qui comparteixen, els qui han compartit i els
qui compartiran aquest espai del món en què ens ha tocat viure.
