DE FILOSOFIA I EDUCACIÓ

Certament, la LOMCE és una nova llei amb un esperit ben revellit. Plasma de nou la moral d'un modernitat blasfema que converteix l'Estat en la màxima eina de control i de repressió de la llibertat. Mentrestant, la majoria dels filòsofs adopten actituds inversemblants. Primer hi ha aquells per a qui la filosofia és una mera eina metodològica i acadèmica i després n'hi ha d'altres que sobreviuen aferrats fins a la més alta absurditat al postmodernisme deconstructiu del Maig del 68. Simplifiquem, però ja ens entenem, oi?

A l'Estat Espanyol el control sobre el sistema educatiu ha estat brutal. La llibertat de pensament perseguida. Les prevendes en les càtedres, el centralisme, la imposició de la ideologia, el mercadeig amb l'educació, la prevalença de la creença i del dogma religiós per sobre del saber fonamentat... Fins avui.

La filosofia, encara que qualsevol que hagi passat pel sistema educatiu tingui aquesta percepció, no és ni un garbuix de discursos més o menys ben travats ni un comentari reflexiu sobre la realitat, ni una metodologia per a escriure i pensar correctament. És molt més i molt més revolucionari. La filosofia és un saber fonamentat i pràctic: la recerca constant de la millor manera de viure. Implica estimar la vida i el món per a transformar-los. Reconciliar la vida i la realitat pensant en el màxim grau de llibertat. No és un mer anàlisis discursiu dels grans temes (l'ésser, la veritat, la justícia, la bellesa...) com se'ns ha volgut fer creure en les darreres centúries per a tenir-la ben apamada i silenciada dins el Leviatan en què hem convertit el sistema educatiu europeu. El sistema educatiu mercadeja amb la història de la filosofia fent-ne trossets ben menudets i digeribles. La converteix en un saber ociós i en una assignatura prescindible. Ho tenien clar els francesos l'any 1809 quan en crear la «classe de filosofia», segons conta el corresponent decret, volien fer que els alumnes coneguessin les «principals opinions dels filòsofs».

A l'Estat Espanyol, les coses anaven pitjor. Vegin dos fragments del primer terç del segle XIX sobre la filosofia, el primer, i sobre la llibertat de pensament, el segon. El primer versa de la supeditació de la filosofia a la religió: «Varias han sido en todos tiempos las disputas entre los filosofos sobre el criterio de la verdad en las materias filosóficas. Mas como en materias de fe no se puede admitir duda alguna: ¿cual será el verdadero criterio? Tres son las reglas infalibres: la sagrada Escritura, las tradiciones de los Santos Padres y la Yglesia. / Debiendo pues dar principio á la predicción de la sagrada Escritura en la Yglesia Parroquial de la presente Villa el R. P. F. José Riera predicador conventual del convento de PP Franciscanos de esta Villa, manifiestará: que la sagrada Escritura es un verdadero criterio de verdad en materias de la Sta. fe. A cuyo fin el dia 23 del presente mes de octubre en dicha Parroquial pronunciará un breve discurso en idioma latino a las diez horas de la mañana del espresado día. / Para tan digno objeto espera de V. la asistencia.» I el segon és el decret per eliminar tot el que s'havia escrit i difós durant el Trienni liberal de 1820 a 1823: «Todos los libros que se hayan introducido de países estrangeros, o bien impreso en España desde 1º de enero de 1820, como también las láminas y pinturas obscenas y escandalosas, fruto de las más abominable prostitución, y que tanto han contribuido a la corrupción de las costumbres; con el objeto calificar aquellos, e inutilizar estos, he venido a dictaminar...» Tassca que es va fer des de l'estreta col·laboració entre l'Església i el Govern Central/ista.
Sense conèixer tots aquests atacs a la filosofia i a la llibertat no podem comprendre el rerefons de les mancances democràtiques i dels pensament intolerants i autoritaris d'avui.  

ESPRIU, EL VI I LA VINYA

Aquí teniu el darrer exemplar de la revista "L'Agrícol, Lletres al Passatge" (que va sortir el dia 28 de desembre amb el setmanari El 3 de vuit) que fem des del Centre Artístic del Penedès, l'Agrícol.

En ella hi trobareu reflectida l'activitat cultural més recent i bons articles sobre la normalització lingüística, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés. Poc a poc, aquell Passatge Alcover, ben fosc a la dècada dels anys 50 del segle XX, es va omplint de paraules cada cop més fermes, més acolorides i compromeses.

Esperem que us agradi.

Entre altres, també hi ha el meu text sobre la vinya i el vi en l'obra d'Espriu.

L'Agrícol

JOSEP SOLER I L'ÒPERA

Acaba de sortir publicat a la revista digital B!Ritmos el meu darrer article sobre l'edició de l'òpera Edip i Jocasta (1972) de Josep Soler Sardà (Vilafranca del Penedès, 1935).

En un mes en tindrem la versió en català al setmanari El 3 de vuit de Vilafranca.

L'edició en un doble CD d'aquesta important obra, que l'any 1986 es va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ha anat a cura de Columna Música i l'enregistrament el va fer l'OBC al Palau de la Música Catalana amb la direcció d'Antoni Ros Marbà.

 

B!Ritmos (27 de novembre de 2013)

EUGENI D'ORS RELLEGIT

Aquí teniu l'enllaç al meu darrer estudi/article sobre l'obra filosòfica d'Eugeni d'Ors publicada al Journal of Catalan Intellectual History (IEC, 2013): Eugeni d'Ors

SOCIALISME CATALÀ...

La pregunta que qualsevol ciutadà amb dos dits de front s’ha de fer és: què li passa al PSC? Per què en un moment cabdal i irrepetible de la política catalana s’autoexclou de la centralitat política? Quin projecte vol? Per què vagareja entre núvols de fals i absurd federalisme?

Per entendre el que li passa al  que podríem anomenar “socialisme català” cal remuntar-nos a diferents fets importants del segle XX. Vegem-los.

En primer lloc, cal anar a l’any 1925. L’any en què Gaziel es va fer aquestes mateixes preguntes recordant la mort de Pablo Iglesias (el fundador i mite fundacional del PSOE). El periodista català es preguntava com era que aquest personatge tan popular i influent a Madrid no tenia cap tipus de presència i de predicament a Barcelona i a Catalunya. Aquella Barcelona cosmopolita capaç de rebre i d’adoptar qualsevol cosa nova era impermeable al socialisme espanyol. Per què? La reposta fou: “El proletariado de Cataluña es profundamente catalán, pero no puede decirse que sea catalanista. Y el catalanismo es profundamente social, pero no socialista”.  Magnífica la dissecció social que fa de Madrid, de Barcelona i de Catalunya. No val per entendre la constant i imparable pèrdua de vots i de suports de l’actual PSC (sobretot ara que el PSC ha avantposat al PSOE per sobre del país)?

Dos altres fets són del moment de la malanomenada Transició del feixisme a la Monarquia Parlamentària (construïda, aleshores si, saltant-se totes els legalitats vigents i el mateix jurament del rei Juan Carlos com a successor de Franco).  El primer, és la mort prematura de Josep Pallach, el veritable pal de paller i ideòleg del socialisme català i màxim defensor de l’autodeterminació de Catalunya i de la independència del socialisme català enfront de l’espanyol. El segon, com bé ha estudiat Josep Fontana, l’incansable feina de Felipe González i d’Alfonso Guerra (dos grans nacionalistes espanyols que no se’n diuen perquè tenen un Estat propi que els representa) per aconseguir que als Països Catalans no hi hagués un socialisme autòcton i autònom. Tot i que formalment el PSC-PSOE i el PSPV-PSOE no són el mateix (en relació al PSOE), a la pràctica tots dos han acabant essent una sucursal provinciana del PSOE (i cada dia més minoritaris al seu país).

El tercer, és el problema de la llibertat a l’Estat Espanyol. La Transició no va ser un camí cap a la llibertat. La Monarquia Parlamentària es va construir des de la por a la llibertat. Per això els alts funcionaris de Madrid van seguir manant en l’estructura de l’estat i actuant amb el mateix amiguisme i amb les corrupteles del franquisme (amb la complicitat de la nova classe política i fins avui).

M’ho deia un bon amic (avui treballant a Alemanya, com la majoria de gent vàlida del país que n’ha de fugir per a viure amb dignitat i de la seva vocació) a qui van proposar ser l’alcaldable pel PSC a Castelldefels. Ho va rebutjar després de llegir els Estatuts del partit que aquest cap de setmana ha brandat amb ímpetu Navarro. Uns estatuts que, segon va constatar, són la cosa menys democràtica que hom pugui escriure i defensar. I és que els partits de la Transició són màquines de poder i no pas eines per a la llibertat. Els PSC no viu amarant del poble sinó del poder i de l’amiguisme. Avantposa al PSOE per sobre del socialisme i el poder per sobre de la llibertat.

Penso que tot plegat ho va reflexionar bé Michel Foucoult, però també valen les paraules de Michel Onfray: “El libre uso de nuestro tiempo, de nuestro cuerpo, de nuestra vida, engendra una angustia mayor que si nos limitamos a obedecer a las instancias generadoras de docilidad, esto es, la família, el colegio, el trabajo y otras excusas para acabar con la libertad en provecho de la seguridad que la sociedad ofrece: una profesión, un estatus, una visibilidad social, un reconocimiento en función del dinero, etc. De ahí que los hombres, con el fin de evitar la angustia de una libertad sin objeto, prefieren tan a menudo arrojarse en los brazos de máquinas sociales que terminan por engullirlos, triturarlos y, después, digerirlos.” Esperem que els catalanistes que quedin al PSC s’atreveixin a cridar en pro de la llibertat.

El socialisme català té, doncs, un problema de no haver entès que estem en un procés constituent i que aquest requereix saltar-se certes normes per a canviar-les i no ha entès que el federalisme també seria un procés constituent. A més, té un problema de llibertat interna i un problema de relació amb la ciutadania. I cal afegir-hi un problema d’ocultació de la pròpia història del socialisme català al llarg del segle XX (del qual n’és hereu), potser perquè a alguns els fa por veure el servilisme en el que han quedat atrapats (i als altres els va bé amagar les vergonyes sobre les quals han gestionat el poder). Són provincians i miren a la menuda (típics menestralets o patufets).

VI I CULTURA

A diferència de la majoria de begudes que consumim, el vi ve acompanyat d’un context i d’una cultura que el fan singular. Tanmateix, no hem après la lliçó. A la majoria de menús que se serveixen a casa nostra el vi és infame (o forani i de poca qualitat). No hi ha dret! I és que és un dels elements fonamentals de la nostra cultura i de la nostra manera de seduir al visitant. Ho deia Giacomo Casanova en visitar els Països Catalans fa dos cents anys i continua essent veritat avui per a qui visiti la capital de la Catalunya preindependent (o  la Capital del vi on nasquérem).

En l’època de Casanova els francesos ja ho tenien ben clar i per això mentre en visitar la capital del País Valencià l’any 1768 escriu: “L’única cosa que s’hi podia fer era entrar en una taverna i demanar vi, però és repugnant. El lloc és indecent, la companyia dolenta i insociable, i el vi fastigós, un veritable verí no solament per als forasters sinó també per als espanyols, que a casa seua poden tenir-ne d’excel·lent, però als hostals tenen motius per beure només aigua. Tot això semblava inconcebible. A Espanya, on els vins són excel·lents, principalment a la costa on em trobava propera a Màlaga i a Alacant, un foraster no pot procurar-se un got de vi passable sinó amb grans dificultats. I per què? Per la ignorància dels comerciants de vi, que són bergants a tot arreu, però assassins sense pietat a Espanya, i al mateix temps estúpids, perquè les seves maniobres fan el vi imbevible.” Quan arriba als entorns de Montpeller pot escriure que: “Els vins són exquisits i els maleïts comerciants no els han adulterat.” Hi ha coses que costen molt de canviar, oi? 

Ara bé, avui sabem moltes més coses sobre el consum del vi. Les neurociències ens han dotat de tot un cúmul de dades molt interessant. 

En un supermercat anglès hi havia vins francesos i alemanys (en una mateixa prestatgeria i de qualitat i preus molt similars). En dies alternats, allà on eren, hi sonava o bé música francesa o bé música alemanya i el que es va trobar és que els dies que sonava música francesa el 77% del vi que es va vendre era francès i que el dia que sonava música alemanya es va vendre un 73% de vi alemany. Curiós, oi? És molt fascinant com funciona l’inconscient humà. La música va ser un factor clau per a la venda de vi.

No obstant això, les coses no canvien malgrat els avenços científics. També s’han fet estudis sobre el preu i el consum del vi. 

Rangel ha fet estudis en què es copsa que quan hom sap el preu d’un vi fan que el valori molt més que quan en fa un tast a cegues. En beure un vi estem consumint el vi i el seu preu al mateix temps! Quan en sabem el preu la zona del cervell que excita el nostre plaer (l’escorça orbitofrontal) és molt més intensa que quan no el sabem!

Val la pena tenir-ho ben en compte! 

El nostre cervell no només capta sinó que crea la nostra percepció del món! No es limita a fer de registrador. Relliga els aspectes directes i els indirectes, els conscients i els inconscients. Val la pena saber-ho, i actuar en conseqüència.

PER LA INDEPENDÈNCIA!

Acabo de llegir un dels breviaris editats per la Universitat de València en què s’hi recullen els viatges de Giacomo Casanova (1725 – 1798) pels Països Catalans l’any 1768. El llibret, editat l’any 2005, és un magnífic retrat de l’època i atrau per la ironia, el sarcasme i la inspiració de l’autor. Tots els historiadors, sobretot els de l’època moderna, l’haurien de llegir per l’estil i pel contingut. A mi me n’han interessat diversos aspectes, d’entre els quals en destacaré dos (per les dates en què ens trobem).

En primer lloc, una breu nota sobre la consciència nacional dels catalans que ell no acaba d’entendre. Casanova considera que es troba de viatge per Espanya, però s’adona que quan els catalans parlen del Capità General del Principat de Catalunya (nomenat pel rei) l’anomenen “virrei”: “la gent l’anomenava així, ja que deien que Catalunya era un regne i no un Principat.” Aquesta anotació, conjuntament amb les que fa sobre les diferències entre les lleis catalanes i les castellanes, i les anotacions que trobem en els dietaris d’altres viatgers estrangers per terres de parla catalana en aquella època (sobre la llengua i les gents del país), no són anecdòtiques. Mostren la pervivença del sentiment nacional (de regne diferenciat), malgrat la derrota del 1714.

En el cas que ara ens ocupa, i en relació al dret a decidir i a la necessitat de fugir d’Espanya, però, hi ha dues reflexions que són més interessants. I fan referència al tarannà dels espanyols. La primera diu: “Pobres espanyols. La bellesa del seu país, la fertilitat i la riquesa són la causa de la seua mandra, com les mines de Perú i Potosí són les de la seua pobresa, del seu orgull i de tots els seus prejudicis.” I en la segona rebla el clau sobre l’orgull i les ànsies d’ostentació (que avui, per exemple, ens han portat a fer aeroports, autopistes, ciutats de les arts i tota mena d’infraestructures sense cap tipus de sentit ni de planificació): “L’espanyol és ambiciós per caràcter, i no fa res si no és amb la finalitat de ser admirat i jutjat superior als seus semblants.”

Contra la primera i contra la segona hem de construir l’Estat català. Prou orgull espanyol! Ja ens ha contaminat en excés a través de la corrupció que ha convertit en una putrefacte pantomima la democràcia espanyola i en inoperant la indústria catalana. I, sobretot, prou ambició desmesurada. Avui tenim un Estat arruïnat que no sap mantenir-se si no és escanyant i deprimint als Països Catalans. Un Estat sobredimensionat, sobresubvencionat i egocèntric. Una ampul·lositat nefasta plena de trens d’alta velocitat que no es poden pagar i de bancs que han quedat arruïnats. Un Estat que, com els vells reis espanyols, fa pagar els seus deutes i les seves ambicions desproporcionades als ciutadans del carrer. Un Estat retrògrad i pervers que té el seu màxim exponent al capdamunt de les seves santes i sagrades institucions, com ja sabem ben bé (i per no perdre els vells costums majestàtics).

Avui, com  al segle XIX, i com ja ha fet evident el BCE, l’Estat Espanyol s’ha tornat a arruïnar per la seva ambició que l’ha portar a fer més Alta Velocitat que ningú (i més insostenible que enlloc ja que un de cada quatre trajectes només té un passatger al dia) i a fer caure tot els seu sistema financer. Va passar el 1864! I va passar el 2008!

Al segle XIX, mentre la reina es dedicava a copular sense aturador, el 40% de les entitats financers de l’Estat van haver de ser liquidades. Anem de boom en boom (el turístic, el de la construcció, el dels trens....) i quan esclaten sempre paguem els plats trencats els mateixos. Avantposen la seva idea de nació a la llibertat i al progrés. I ja en tenim prou d’aquest color! L’Estat Espanyol és autodestructiu i cal sortir-ne ràpidament.
Ho va dir ben clar Mircea Eliade: l'Espanya eterna mai no podrà fugir de la seva follia.