Anem tancant l'estiu i
comencen les darreres grans festes majors de la Catalunya Nova. Amb
la de Vilafranca tanquem l'agost i amb la de Torredembarara comencen les del mes de setembre (que arriben al moment àlgid amb
Misericòrdia, de Reus, i Santa Tecla, de Tarragona i de Sitges).
Aquells qui hem viscut moltes d'aquestes festes al llarg dels
darreres trenta anys hem estat uns privilegiats perquè hem viscut
una època intens ai plena de canvis. Només cal fer una ullada al
quer ha passat a Vilanova i la Geltrú, Reus, Tarragona i
Torredembarra. I exemple d'aquest procés ple de voluntats i de
complicitats és el darrer quadern presentat a Torredembarra en motiu
de la Festa Major de Santa Rosalia. El de les músiques de la festa.
El seu contingut plasma bé aquests canvis. Recordem quan hi anàvem
amb el Ball de Bastons de Llorenç del Penedès i els carrers estaven
pràcticament buit de gent, mentre avui els trobem ben atapeïts,
l'estrena de l'àliga i de la seva música davant l'Ajuntament
Vell... I veiem la cocció lenta que requereixen la festa i la
tradició per a ser fructíferes i per a tenir sabor propi, com és
el cas.
Recordo, també, que entre els primers llibres sobre folklore
que vaig tenir i llegir hi ha el de Josep Bargalló i Rosalia Gras
sobre la festa major de Torredembarra del segle XIX (de l'any 1988) i
el del ball de Santa Rosalia de l'any 1983. I que a La Torre no han
parat d'escriure i d'investigar. Tenien molta feina a fer, i l'han
feta.
Era una festa que l'any
1900 ja durava tres dies, que és el cicle habitual de els festes de
la zona. Vigília i dos dies. El nucli fort de les actuals festes
(malgrat que han crescut, pel davant i per darrere). El dia 3 es feien
repics de campanes, el quatre matinades amb la banda i cercavila
d'anada ofici amb gegants, ball de Bastons, Nans i Castellers. La
música a l'església havia de ser bona i es feia actuar a la Capella
de Música de Tarragona que dirigia el compositor Josep Gols Veciana.
Balls de festa a les dues Societats (Els Tranquils i la Juventud
Torredembarrense, els dos dies) i coets, música, focs japonesos i
concurs d'aviació completaven el programa.
En un lapse de trenta
anys, que és el que ara també recordem (perquè fa trenta anys que
toquem a les festes), les coses havien canviat. El dia 3 de l'any 1933, conjuntament amb el repic de campanes i els coets ja sortien els
Nans, i a la tarda es feien les Completes amb música del compositor Carles Ferrari (que és l'autor dels goigs que encara es
canten). Després, els imprescindibles “Xiquets de Valls” (del
Vendrell) i també dos balls. Un, amb una orquestra del país (Els Nois
d'Olesa). L'altre, com no podia ser d'altra manera, amb una
orquestra de negres americans. És a dir, de jazz. I revistes i
“Cock-tail”. Modernitat i tradició juntes en la festa. L'endemà
matinades amb els grallers i cercavila amb dues colles castelleres (la
de l'Escolà, de Valls; i els Mirons, del Vendrell), Ofici... El
mateix esquema que se seguí l'any 1935; tot i que el dia 5 es va
organitzar una cursa ciclista.
Heus ací l'esquema d'una
festa viva i popular. Que canvia per seguir viva. En cicles vitals de
generacions senceres, que són els cicles de trenta anys (i que són,
també, els cicles de l'economia europea des del segle XVII).
Cicles
i cercles que no són lineals; però que generen el moviment que cal per a la vida de la festa (que sempre és complexe). L'any 1933, per exemple, encara hi actuava la Capella de Música de la
Catedral de Tarragona (com l'any 1900), però les societats culturals
de La Torre havien canviat profundament, com havia canviat la manera
de divertir-se i de viure la festa. El protagonisme el trobem, per exemple, en
entitats com La Veu del Poble (ben documentada en el darrere llibre
de David Morlà i Jordi Sunyé).
