DELS PROGRAMES DE FESTA MAJOR

Des de l’any 1900 hi ha un gir copernicà en la imatge i la promoció de la Festa Major. Els cartells-programa vuitcentistes són substituïts pels programes de mà i pels cartells modernistes. La publicitat, lligada a la creació artística de qualitat (com també va passar en el món del cava) és protagonista d’un canvi de mentalitat i d’orientació que arriba fins als nostres dies.

Des de l’any 1880 la Festa Major vivia un període de crisi aguda per diversos factors econòmics i ideològics. No es trobaven administradors i la manca de recursos repercutia directament en el progressiu empobriment del folklore. Aquesta situació és comença a remuntar amb l’arribada del segle XX però d’una manera molt lenta. No és fins a l’any 1926 que la Festa Major recupera, amb pas ferm, la seva vitalitat (tot i que posteriorment patirà problemes importants en el traspàs de les dècades de 1950 a 1960 i de 1970 a 1980). 

Amb l’arribada de l’any 1900 i amb el pòsit generat per iniciatives i idees nascudes al darrer terç del segle XIX (com la de crear una associació que aportés diners privats a la festa), brosten un seguit d’orientacions en què es revaloritza el patrimoni de la festa. Es comencen a fer cartells impactants, s’editen les col·leccions de postals amb els balls de la Festa Major i els carrers de la vila (comercialitzades en 1909 per A.B. i Josep Esteva), al programa de mà s’hi incorpora la propaganda a partir de l’any 1908.

Això implicà una campanya de màrqueting de la festa per assegurar-ne la continuïtat i nous ingressos. L’any 1906 ja se la qualificà com “la més típica de Catalunya” i entre els anunciants que aporten diners des del primer moment hi destaquen les empreses del vi (“Champanys Codorniu”, Llautoneria Jaume Guitart”, “fàbrica d’aiguardents y licors de Anton Vinyals” i “Anís Vinyals”) i les principals botigues de la vila (la farinera “La esperansa”, les botigues de música de Francesc de P. Bové i de Joan Badia,  la confiteria de Joan Frexas, els mobles Mercader la botiga de roba de Joan Llopart...).

Són uns anys, també, en què els programes de la festa expliquen els canvis en el lleure (amb la incorporació dels esdeveniments esportius i de les projeccions cinematogràfiques) i com la festa va ocupant els nous espais de la vila (com la Rambla de Sant Francesc).

Al programa cada vegada hi ha més anuncis i reflecteix l’entramat comercial de la vila fil per randa. Un cas ben clar el trobem en el de l’any 1912. No hi manca cap botiga ni botigueta i, a banda del sector vitivinícola, hi trobem ben representat el sector terciari i molts establiments que han arribat fins avui (la tocineria Vives, la ferreteria Casas, l’armeria Monsarro, la Casa Vicentó, la fusteria Feliu, la farmàcia Mitjans, la drogueria Hill, els vins Jaume Serra, la botiga de Els Quatre Cantons, la sastreria Terrades, Cal Coral, la confiteria Trens... Una radiografia de la Vilafranca del segle XX acompanya les poques pàgines que ocupa el programa estricte dels actes de la Festa Major.

Aquest 1912 és un any excepcional per la inauguració del monument a Manuel Milà (que és la imatge de la portada del programa) i hi consta un “match de foot-ball” pel dia 31 a la tarda entre un “fort team del Universitari S.C. de Barcelona y el primer team de la Secció Sportiva de l’Associació Mutual de D. de E. d’aquesta vila”.

Al costat d’aquests canvis, en els programes de la festa, també hi comença a palpitar el nacionalisme que ens portà a la Mancomunitat de Catalunya. No és debades, que en el polit programa de l’any 1914 s’especifiqui que després de l’Ofici del dia 30 la “comissió de vehins” farà solemne entrega a l’Ajuntament de la “Bandera catalana”.

La reivindicació romàntica del folklore que culmina l’any 1906 amb la qualificació de “la més típica de Catalunya”, adquireix un caràcter marcadament polític en el moment més important de la vida social de Vilafranca. L’any 1915, al programa ja s’hi inclouen notes d’història de Vilafranca (sobre la carta de població, l’Ajuntament i altres edificis  i monuments). La festa ja és vista com una peça clau de la consciència col·lectiva.

DINERS I FESTA MAJOR

El finançament de la Festa Major era i és una qüestió cabdal. Va patir un daltabaix amb el canvi de l'agricultura penedesenca (es finanaçava amb les collites de cereals) però va poder recuperar-se gràcies a l'empenta econòmica del món del vi i del comerç de la vila (en el tombant del sesgles XIX a XX). Ttot seguit, tractarem alguns d'aquests aspectes per anar fent boca.

Les finances de la Festa Major, per la seva envergadura  i repercussió, han estat un tema recurrent al llarg de la història. Només cal veure la recent creació de la Fundació de la Festa Major, les propostes de la dècada del 1970 encaminades a aturar el que aleshores es va anomenar “inflació pressupostària” i per promoure que: “cada vegada més la participació  a la  festa fos espontània, despresa  i no lucrativa”.  Per tant, a la segona meitat de la dècada del 1970, avui i a finals del segle XIX les despeses que ocasiona l’estructura ritual i folklòrica de la festa (que és la que li dóna sentit i valor) és un tema que preocupa. Un tema, també, que pateixen les grans festes del país (i que en el cas de la Patum s’ha resolt a través de la seva proclamació com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i la corresponent aportació de diners per la Generalitat de Catalunya). I cada època ha optat per solucions diverses.

El que avui els presentem són dues mostres de formes de solucionar aquest problemes econòmics. Documents de la microhistòria de la festa que ens expliquen els seus moviments de fons. El cas concret del 1895 és un tiquet que servia per a participar en el sorteig d’una imatge de Sant Fèlix. El pamflet de l’any 1888 és una crida feta pel bo i millor de la intel·lectualitat burgesa del moment per a crear una Associació capaç de sufragar les despeses de la Festa Major. Era un moment de canvi. L’antiga estructura gremial i de confraries estava en plena crisi, de canvi de mentalitat en relació a la religió i les ideologies polítiques i l’economia de la festa passava per un dels seus pitjors moments (amb al fil·loxera que assecava les vinyes i la profitosa indústria del vi).

El pamflet que reproduïm, defensa la creació d’una associació capaç de sufragar, sobretot, les despeses que ocasionen les processons i els actes al carrer (el folklore). De fet, des de feia uns anys, l’Església havia promogut de celebrar només els oficis religiosos. En l’informe dels Administradors de l’any 1880 se’ns diu: “La Ilustre Obra de esta Parroquia tomó la iniciativa de celebrar la Fiesta religiosa, prescindiendo de la cívica por ser esta de otro carácter, y en cierta manera por ser algo contraria al espíritu del todo católico”. Per als intel·lectuals del moment, però (amarats pel romanticisme i per la força del folklore de la vila), la festa era un tot. No podien prescindir del que els capellans denominen “festa cívica”. És en aquest sentit que cal entendre el pamflet del 1880. Per a ells la devoció al sant i l’estima del patrimoni de la vila eren inseparables.

El document és ben clar. Cal crear una associació per evitar que, com havia passat aquell any de 1888, algun dia els actes “cívics” es deixessin de fer i quedessin oblidats per sempre. A més, era una època en què no es trobava ningú disposat a fer d’Administrador i aquesta tasca acabava recaient (com havia passat aquell any) en mans de l’Obra de la Parròquia, la qual es despreocupava absolutament d’allò que passava fora del temple. Era el mateix any en què a les pàgines de El Labriego hi llegim: “Sea que las actuales costumbres tiendan á una manera de ser muy distinta de las antíguas, sea por la causa que fuere, la verdad es que de algunos años á esta parte, la antes renombrada fiesta mayor de Vilafranca ha venido paulatinamente perdiendo su caràcter [...]”. Pèrdua de força i de vigor que s’atribueix a la pèrdua del sentiment religiós i, diu, des de la lògica de màxima confrontació ideològica del moment. Que si les coses segueixen així i un dia el Municipi és governat per les esquerres la festa pot desaparèixer del tot. I aquesta idea encaixa amb al voluntat de crear una associació privada capaç de mantenir la fermesa de la festa cívica, ja que de la religiosa, en el pitjor dels casos, sempre se n’ocupa la mateixa Església. Una associació que havia d’aglutinar entre 300 i 400 vilafranquins que paguessin una quota mensual. I és en aquets mateix sentit que Gaietà Vidal i Valenciano, recolzant la idea, escriu un dels seus millors (i més desconeguts ) textos: “¿S’es mort la festa major?”. En ell hi ha una defensa aferrissada del valor del sentiment de pertinença a una comunitat a través de la vivència intensa de la festa. 

Per saber-ne alguna cosa més...

RECORDAT JOAN FUSTER

Després de la Segona Guerra Mundial hem creat un model de civilització de cartró-pedra. Basada en l'engany, l'opulència desaforada i el pensament desmenjat. L'ONU i la Unió Europea en són dos exemples ben clars (només cal mirar la situació econòmica i política en què ens trobem, en la qual mana la socialització del deute).

Un cas proper va ser el de la denominada “Transició espanyola”. I no cal entrar molt a fons en el tema. Només que es rellegeixin documents de l'època veiem el poc que s'ha fet i com els ideals es van arraconar de seguida. Un cas el trobem al document “Cultura i socialisme a Catalunya” (elaborat a les Jornades Socialistes de Catalunya celebrades a Saifores el desembre de l'any 1978 pel PSC-PSOE), en relació a la música: “la música ha d'entrar a totes les escoles i ha de ser considerada no com una assignatura especial, sinó com una matèria bàsica” [...] “Considerem als professionals de la música com a autèntics treballadors de la cultura i, per tant, ens fem ressò i donem suport a les reivindicacions laborals assumides pel Sindicat Musical de Catalunya”. (I això em recorda la defensa de Fuster la cultura com alguna cosa preceptiva).

Se'n recorden d'alguns dels eslògans del període esmentat? Hi havia aquell del PSC-PSOE que deia: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”! I aquella propaganda pro constitució del 1978, del mateix partit, en què es remarcava: “Aquesta cosntitució del 1978 per primera vegada en la història, reconeix la personalitat nacional de Catalunya”! I aquells altres que inculcaven que havíem de lluitar per tenir una vellesa digna o que advocaven per la transformació del sistema educatiu com a eina per a transformar el país... Ho diu ben clar Rodolf Llorens, els catalans en sabem poc d'història. Tenim memòria de peix.

Val la pena pensar els problemes actuals i les renúncies (que venem com a pactes) que ens hi han abocat. Fer-ho, recordant l'aportació de Joan Fuster, autor imprescindible que trobem ben present en publicacions efímeres catalanes com la revista “El Llamp”. Què en queda d'aquell “Avantprojecte d'Estatut del País Valencià” (1975-1976), que proclama la unitat nacional dels Països Catalans, defensa que el poder emana del poble i que el País Valencià “assumirà l'autogovern el dia mateix del trencament democràtic”? Idees que eren el crit de guerra que trobem en la revista “Lluita” del PSAN l'any 1975 (rematat l'any 1992 per Garzón...), en la qual ja hi apareix l'eternitzat problema del poble saharaui! Què en va sortir de bo d'aquella Federació de Partits Socialistes que a Catalunya capitanejava Convergència Socialista de Catalunya (1976)? ...

Penso que seria bo saber quins han estat els plats trencats els darrers quaranta anys de vida d'aquest país per a refer-nos. Com s'ha pogut arribar a un punt en què el Govern d'Aragó s'atreveixi a crear un fals dialecte de l'aragonès a partir d'un territori? Fins on arriba la ignorància, la intolerància i la imbecilitat? Com és que desprès de tants anys el nacionalsime català encara té seriosos problemes per entendre al País Valencià?

Fuster posà la bomba de rellotgeria per evitar aquesta desfeta, com és que no l'hem escoltat? On ha quedat la sobirania popular?

BEGUINS I HERETGIES

Bones una altra volta!
Posats a fer propaganda, també us recomane un enllaç sobre els heretges medievals. Un treball fet als USA en què citen el meu llibret sobre els beguins dels Països Catalans.
Aupa, a practicar l'anglès que a tots mos fa bona falta.
 Les beguines heretges

EUGENI D'ORS I LA FILOSOFIA

En aquest país cadascú tira pel dret. I el que fan a Ses Illes no arriba al Principat i els del Principat no llegeixen el que fan al País Valencià...
És per això que us poso l'enllaç de l'article que em publicaren a València sobre filosofia i música.
Esper que sigui del vostre grat.Eugeni d'Ors Filosofia i música

JOAN FUSTER

En llegir Joan Fuster de seguida ens adonem que en la seva manera d’escriure hi ha una peculiar forma d’adjectivació que reflecteix una ironia i un sarcasme molt personals. Però si només tenim en compte aquest fet ens quedem a mig camí. L’estil no és una impostura. És expressió d’un pensament viu. Fuster té coses a dir, és llegit i sap com dir-les. És fill d’una ment àgil i capaç de síntesis brillants que ens commouen perquè la transmissió que en fa és incisiva. Sap de què parla i de qui parla. I aquesta és la base del valor d’allò que diu.

No podem quedar-nos en el “com ho diu” i no cercar les arrels de la seva forma d’escriure. En ell, el fons  i la forma, el text i el context, són indestriables i s’enriqueixen mútuament.

En un article anterior vam veure la bona coneixença que Fuster tenia de Rodolf Llorens, però aquest no és l’únic penedesenc a qui llegir i interpretà. Coneix bé a Josep Torras i Bages, Francesc Pujols i Eugeni d’Ors. (Plasma bé allò de “l’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana” de Rodolf Llorens).

Fuster ens incita a pensar i ens ensenya a pensar. Aquest és el seu valor i la seva màxima aportació. I això és així perquè sabia llegir i perquè sabia escriure: perquè en ell la vida i la paraula eren indestriables. (I perquè sabia a qui llegir).

La seva visió de Xènius és brillant: “don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. [...] El seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots lletraferits que al senyor Prat de la Riba somiava criar. [...] A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n’hi hagué mai.” (Mes discordances. Bromera, 2011). Un paràgraf com aquest ens faria escriure més d’una pàgina de reflexions interessants. I en aquest fet brosta la necessitat de llegir Fuster avui.

És interessant veure com Fuster ha assumit les teories de Pujols (sobretot les tesis de “El Concepte General de la Ciència”) i com parla de Torras i Bages en relació amb l’obra de Valentí Almirall i en la influència que tots dos exerciren en la base teòrica de l’obra de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya.

Joan Fuster, avui, demostra que l’estil punyent, combatiu i incisiu no és una impostura, com no ho és el virtuosisme en la música de Chopin. Té sentit i valor. No és foc d’encenalls, com la majoria de cultura que es produeix avui (i, amb ella, de la gestió cultural que l’acompanya, que és mera bombolla especulativa plena de paraules buides i retòriques: “sinergies”, “públic de futur”...).

Fuster dóna dues lliçons: 1/ que cal aprendre activament (relligar el coneixement i la vida) i 2/ que no podem menystenir els clàssics (entre els quals ja hi és ell). I això implica una revolució profunda en el sistema educatiu i en les polítiques culturals d’aquest país que, entre crisi i crisi, es dedica a fer la viu viu. Sense aquestes dues premisses no podem optar a la llibertat. Elles són la solidaritat amb el passat i amb el futur a través del compromís amb el present.

Joan Fuster i Rodolf Llorens

Enguany celebrem festes en honor de Joan Fuster, i se les mereix. Hem llegit Fuster però no en som pas especialistes. Hem estat a la seva casa i hem parlat amb gent que el conegué, el tractà i en va rebre el mestratge, però el més important, és que “Nosaltres els valencians” va ser un dels millors llibres que vam llegir durant l'adolescència (biològica i intel·lectual) i que amb els anys ens hem adonat que algunes de les coses que llegirem als seus llibres han passat a formar part de la nostra consciència i de la nostra sensibilitat. (Per exemple la constatació que els escèptics són persones raonables). Algunes de les seves idees han quedat dissoltes en mi: la necessitat de deixar enrere el model cultural amb museus plens “d’art mort” i la idea que cada època té una “voluntat d’art”. És a dir, una “voluntat de forma” i de “resistència ètica”. Una “voluntat d’art” parella de la “voluntat d’ésser” de Rodolf Llorens.

Avui, però, hi ha un fet que no voldríem deixar de banda: la visió que Fuster tenia de Rodolf Llorens, un altre dels homenots de la cultura catalana que, tot i que amb comptagotes, segueix apareixent i tenint influència en el dia a dia cultural català.

Fuster havia llegit “La ben nascuda” (en la seva versió del 1937) i “Com hem estat i com som els catalans” (1968). D'aquest darrer llibre (reeditat l'any 2009 per Pòrtic) en va fer la corresponent ressenya a “Destino”, la qual, malauradament, no se sol citar enlloc. És un article molt bo que Fuster acaba amb la següent valoració de l’obra de Llorens: “A nadie se les ocurrirá pedir a un libro como el de Llorens i Jordana unas fórmulas taxativas y formales. Lo que importa es la energía de su horizonte de sugerencias, el vigor de la problemática que airea. “Com han estat i com som els catalans” es un papel vibrante, turbador, cargado de alicientes para la meditación. Al terminar su lectura, ya no sabemos si estamos de acuerdo o no con el autor. Pero Llorens i Jordana nos ha obligado a replantearnos nuestra condición de “catalanes”, y esto es lo bueno. Nos obliga a ello con su pirotecnia de fechas, de nombres, de acontecimientos, siempre sorprendente; y con su brillante tejemaneje retórico. Llorens escribe con un deliberado gusto por el juego verbal de los refranes, de las frases hechas, del idiotismo gramatical. Su catalán –alquitarado por tantos años de destierro– es a la vez pintoresco y conceptuoso.”

Fuster ho tenia molt clar. Nosaltres, refermem la seva opinió (sobretot en el context actual de recentralització política i de deriva autoritària de la democràcia parlamentària). També la reblem una volta més perquè volem que la cultura catalana sigui una cultura que estigui a l’alçada que li cal per tenir veu i vot al món, com ho acaba de fer explícit Arnau Pons al magnífic llibre col·lectiu que ha coordinat, i que porta per títol “Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.” (Lleonard Muntaner, 2012). Un volum col·lectiu en què se cita en més d'una ocasió a Llorens com a personatge que ens empeny a la màxima llibertat amb el màxim rigor. A la màxima plenitud amb la màxima responsabilitat. A la paraula més poètica, més punyent i més ètica. Coses poc valorades en la cultureta que ens envolta (i a voltes ens ofega).

Finalment, Llorens i Fuster mostren amb contundència i mestratge la importància de l’estil, el qual no és una impostura sinó reflex d’un pensament viu que cerca la vida. Els recursos del sarcasme, de l’adjectivació i de la ironia. No ho podem perdre de vista.