LLENGUA I DIGNITAT

Arrel del nou conflcite generat per algú que per algun obscur motiu fou nomenat ministre, hem vist com a les espanyes hi ha qui es torna a preguntar des de quin moment el català és una llengua. I que hi hagi algú que es pugui fer aquesta pregunta demostra que les coses s'han fet molt malament. Per a qui no ho sàpiga, li direm que el català és una llengua que sobrepassa els mil anys d'existència.

Una altra qüestió que ha tornat a sortir és la de l'ús del català. I ara si que hem copsat que les coses no es podien haver fet pitjor. Des del primer esborrany del "decretazo" d'espanyolització del Ministerio d'ideologies i altres pompes, es defineix la llengua catalana com una llengua vernacle, és a dir, dels esclaus, dels ciutadans de segona categoria. Això demostra que encara tenen una visió del món en què hi ha llengües de primera i llengües de segona, llengües importants i llengües d'estar per casa. Més ignorància, i menys democràcia, seria difícil de trobar en algun altre país. (És clar, que en el segon document ja van dir que era una llengua co-oficial, com si la importància d'una llengua vingués de les lleis espanyoles!)

Aquests dos fets em recorden que fa ben pocs anys, a Madrid (i en un dinar amb professors unviersitaris), van posar en dubte que a la universitat catalana les classes es poguéssin fer en català. Evidentment, no podien entendre que jo habitualment parli en català i, encara menys, que en l'àmbit de l'educació superior es pugui parlar en català. Per a ells, una vegada més, el català és una llengua de segona. Segurament, no sabien que és la primera llengua romànica en què es va fer ciència i filosofia (han oblidat Ramon Llull) i tampoc no sabien que des de fa molts anys els catalans reclamem la dignitat de la nostra llengua (i del nostre propi sistema educatiu). Era a l'any 1903 quan les associacions d'estudiants i de professors van demanar que el català fos la llengua oficial en l'àmbit universitari català (en un congrés que no es va poder celebrar a la Universitat per la prohibició del senyor Rector).

Evidentment, amb gent que té aquestes llacunes, volgudes o no, difícilment ens hi podrem entendre massa temps. El govern espanyol (que és més espanyol que no pas govern) sempre juga a la contra, divideix el català i el valencià, prohibeix els topònims de les ciutats i TV3.... I, tot i que diu que nosaltres gastem els doblers en qüestions identitàries, ell, subvenciona un projecte suposadament d'alta cultura, que es diu “filosofía en español”, un macroprojecte en què els filòsofs catalans no hi poden ser. A qui se li acut fer filosofia en català! A més, per què? Ho diuen ben clar: el seu és un projecte universal perquè l'espanyol és una llengua universal! I es queden tan amples! (Perquè ho fan amb els nostres impostos). Ens volen espanyols i estúpids, analfabets i adormits. I ja n'hi ha prou. Mare meua quanta incultura!

MÉS NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA

Per a sentir-nos membres d’una comunitat cal conèixer a aquells que hi han participat abans. Per a treballar bé en el present cal conèixer bé el passat. Per sentir-nos satisfets del lloc on hem nascut cal conèixer-lo bé. Cal saber d’on venim i quins són els valors positius dels que som hereus.

La societat corre molt, tot passa ràpid i tot semblen focs d’encenalls, però, sobretot en una situació com l’actual (per la crisi, d’una banda, i pel projecte d’independència, de l’altra) no podem fer el badoc. Cal situar-nos bé per agafar empenta. Cal tenir raons i arguments per a l’acció. I cal una acció ferma i decidida.

L’altre dia en vam parlar citant alguns bons arguments de Ferrater Mora (com abans ho hem fet a partir de Fuster i de Rodolf Llorens). Avui, penso que és bo donar un espai a les paraules del filòsof Joan Crexells, sobretot per destacar el que diu de la democràcia (de la qual l'Estat Espanyol en fuig com gat de l'aigua). 

En llegir allò que Crexells va escriure al primer terç del segle XX sembla mentida que estiguem a l’any 2012! Segur que tenen raó alguns pensadors actuals com  Alain Bidou (molt de moda a l’Amèrica del sud i sobretot a Mèxic) quan diu que la filosofia equival a  despertar-se a la vida. A obrir els ulls. No és simple reflexió sobre algun tipus d’assumpte més o menys important. Llança propostes que han de tenir una validesa universal perquè tots som humans. Llàstima que els arraconem o els petrifiquem amb lletres d'or.

Pensem que les propostes de Crexells sobre la democràcia són vàlides. I esperem que el seu entusiasme (ell era molt jove quan les va escriure) corri per les nostres venes i fins al cervell. Per a ell, la democràcia és un bé que cal defensar i els seus principis: “mai estan definitivament establerts” (com tampoc no ho està la vida humana, sempre en moviment). Això vol dir, que no hem de voler salvar el món ni ser portadors de cap “missió històrica”. Simplement, hem de tenir una actitud democràtica: “els estats no sols han de tenir una constitució democràtica, sinó observar una renovada disposició democràtica vers llurs afers.” La democràtica, que és la llibertat, es construeix cada dia (per exmeple que els polìtics han d'oblidar-se del pragmatisme embrutidor i que les relacions econòmiques han de canviar).

Això es fa sense oblidar que la nació és un subjecte polític que ha de voler i ha d’aconseguir “la màxima universalitat de ço que és ideològicament substantiu amb la màxima individualitat de ço que és adjectiu.” Un subjecte polític col·lectiu que vol la màxima plenitud individual i col·lectiva i la màxima pluralitat en la vida humana, perquè no hi ha drets individuals sense drets col·lectius i viceversa, sense soldiaritat i sense fraternitat que és tracte entre iguals. La màxima democràcia. No pas formal. Real i en actitud. Dia a dia. Per a la màxima llibertat.

Per això constata que l’ideari espanyolista i l’ésser català són profundament incompatibles. Critica als regionalistes catalans que no van saber aconseguir la independència en el moment de la Primera Guerra Mundial. Demostra que Catalunya pot ser independent i més pròspera si ho aconsegueix. Per això: “cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por.” I d’economia, en Crexells, en sabia un niu. 

També és un dels primers autors que utilitza el concepte: “Països Catalans”.

Esperem que açò escrit a la dècada del 1920 avui pugui tenir camins de sortida. És a dir, fer-se pràctic. La nostra història no naix del no-res ni és fruit de l’atzar, de la improvisació o del pur tactisme com es pensen les elits de Madrid.

No cal trencar-se les banyes en impossibles. Espanya és morta. Cal mirar avant i portar el sarró ben ple d’entusiasme, de raons i de projectes.

PARLANT AMB FUSTER...

Joan Fuster rebutjà aquella filosofia que cerca l'essència. I, amb ella, aquell model cultural essencialista que tant de mal ha fet a Europa. Ho deia amb paraules vives: “no hi ha ontologia que no siga feixista. L'Ésser i la Porra -o la foguera– són inseparables”. Hi estem d'acord, i aquest encara és ben viu a Europa. Amb tot, pensem que hi ha altres maneres de fer ontologia, i que cal fer-les. Hi ha d'haver una ontologia (un saber sobre l'ésser humà) que no ens porti a l'enfrontament i al feixisme. Que cerqui la plenitud del nostre mode d'ésser. En tot cas, per arribar-hi, cal no obviar les paraules de Fuster. El problema no és l'ontologia en ella mateixa ni com a ciència.

Aquesta és una lliçó individual i col·lectiva. I l'hem de tenir ben present ara que l'autodeterminació i la independència de Catalunya són damunt la taula i en un primer pla del debat polític. Els espanyols no ho han entès, per això ens diuen de tot sense solta ni volta, però amb mala bava. Nosaltres cerquem un projecte de futur i d'afirmació, social i nacional, polític i cultural. Ells viuen en el passat, en una sensibilitat decadent.

Una lliçó que hem de relligar amb una altra de les seves bones peticions (que comparteix amb Rodolf Llorens): tenir ben clar que sense llibertat no hi ha responsabilitat. És a dir, que no podem parlar ni de les persones ni de les nacions en abstracte. Que cal un esforç de realitat i de realisme. No hem d'anar a la recerca de l'essència sinó de la realitat. Ho va dir Pujols.

Cal rellegir “Nosaltres els valencians” i “Les originalitats”. Dos textos de Fuster ben interessants. I cal rellegir Rodofl Llorens i cal qaue hi hagi un diàleg obert entre tots els qui vivim en aquest país i que coparticipem d'aquesta cultura. Cal que la premsa sigui seriosa, que ensenyi, que posi sobre la taula, que fomenti el debat. Cal que els partits reformulin els seus projectes i les seves propostes i que s'allunyin, ja, i de totes totes, dels falsos partidismes que només els serveixen per justificar els càrrecs i els sous. 

Cal encaminar aquest entusiasme col·lectiu i aquest crit de llibertat. És fonamental fer aquest exercici de realitat, sobretot veient que des d'Espanya només vénen el rebuig, la ignorància, la tergiversació, l'insult, l'ocultació i la manipulació.

Nosaltres hem de lluitar per la fermesa i per la comprensió. Per abocar-nos a una construcció nacional compartida. També Fuster llegí Rodolf Llorens i rellegí Eugeni d'Ors, Torras i Bages i Valentí Almirall. No hi ha tradició sense memòria viva. Sense l'esforç constant per rellgiar, en el present, el passat i el futur, l'avanç i la continuïtat. El vell i el nou, que diria Foix. Sense llibertat per a construir i sense la solidaritat envers els qui comparteixen, els qui han compartit i els qui compartiran aquest espai del món en què ens ha tocat viure.

SOBRE ELS CATALANS I CATALUNYA

Enguany s’acompleixen els cent anys del naixement d’un dels filòsofs més importants i universals: Josep Ferrater Mora. Per aquest motiu s’ha reeditat un dels seus llibres més interessants: Les formes de la Vida catalana (que en la seva primera edició es publicà, des de l’exili, a Xile l’any 1944). Era el moment en què Xavier Benguerel, Pere Quart i altres el van empènyer a publicar en català.

És un llibre que, com La ben Plantada. de l’Ors, cau en una anàlisi massa pura del nostre mode d’ésser, fet que li va criticar amb un llibre rotund i magnífic Rodolf Llorens i Jordana (l’any 1968 des de l’exili a Caracas amb: Com som i com hem estat els catalans.). El mateix Rodolf Llorens que, l’any 1936, havia capgirat de dalt a baix l’obra escrita per Eugeni d’Ors l’any 1911 amb el llibre: La Ben nascuda (el qual fou meditat a la presó Model de Barcelona després dels Fets del 4 d’octubre del 1934 i en adonar-se que la filosofia de l’Ors no servia per a comprendre la realitat política  i social de la Catalunya del moment).

En ser preguntat sobre les objeccions que li havia fet Rodolf Llorens, Ferrater diu que és cert, de la mateixa manera que és cert que el seu llibre, gràcies a aquesta "mancança", ha obert un diàleg fructífer i, com bé saben vostès, el diàleg és el pensament en moviment i això sempre és bo. Del diàleg en surt el "seny". Aquella justa mesura que brolla del xoc de contraris (com bé li agradava de defensar a Ferrater Mora): “Si un justo medio consiste en quedarse a mitad de camino entre extremos, que, además se combinan más o menos mecánicamente, merece el poco credito que tiene. Pero si un justo medio es el resulatdo de atenerse lo más fielmente posible a una realidad, o a una situación, tras haberse explorado a fondo extremos que las han falseado, entonces cambian las perspectivas”, diu Ferrater. Ho explica ben clar, oi? És allò de no assimilar el “sentit comú” al “seny” (com bé sabia el mestre de Ferrater: Eugeni d‘Ors).

Però, tornant al llibre que ens ocupa i al diàleg entre Ferrater i Llornes, cal reproduir les paraules de Ferrater: “Los colegas que me hayan reprochado una excessiva idealización tienen razón sobrada. [...] ¿ Quiere esto decir que el método “idealtípico” usado en aquellas calendas fuera absolutamente infecundo? No lo creo así: ha tenido su función como punto de partida de un debate”. A més, el pensament de Ferrater va evolucionar al llarg dels anys, a mesura que anava depurant, també, el seu estil (essent aquesta, la del fort lligam entre al forma  i el contingut, una preocupació de primer ordre en Ferrater). I és en laguns dels textos posteriors al de l’any 1944, els quals els inclou aquesta nova edició, quan diu coses ben interessants per al moment actual sobre la diferència de ritmes entre Catalunya i Espanya. Vegem-ne tres idees: “la història no és simplement la realització d’una possibilitat, sinó que és la realitat mateixa” i “un poble no pot passar la seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva vitalitat, revela també alguna cosa d’essencialment incomplet i mancat”. I rebla clau amb la següent conclusió: “que el català sigui aquell per a qui Catalunya és com un ferro roent, però com un ferro del qual haurà de forjar una bella arquimesa, en lloc de deixar que miserablement es refredi o en lloc d’extreure’n follament, frenèticament, algunes fugisseres espurnes”. Una volta més: el seny català! És ben clar!

JOAN CUSCÓ PUBLICA UN NOU LLIBRE SOBRE FRANCESC PUJOLS

Enguany fa cinquanta anys de la mort del pensador Francesc Pujols i Moragdes, i acaba de sortir el llibre: Francesc Pujols i la Filosofia de Joan Cuscó i Clarasó. Ha estat publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i s’hi fa un estudi del pensament filosòfic de Pujols i s’hi recullen els principals articles i textos que Pujols va escriure i pronunciar sobre la seva manera de comprendre  i de desplegar el pensament filosòfic.

Si en el llibre que Cuscó va publicar l’any 2008 sobre Pujols (també a Publicacions de l’Abadia de Montserrat) hi trobem un recorregut que dóna una visió global del personatge i de la seva obra, en aquesta ocasió, el volum se centra en la filosofia i, a banda de l’anàlisi  fet per Cuscó, s’hi apleguen els textos originals de Pujols per posar-los a l’abast de tothom, Uns articles que foren escrits i publicats entre els anys 1922 i 1938 i que no fins ara no eren fàcils de localitzar.

Els textos aplegats, es presenten ordenats cronològicament  i temàticament. I els aspectes que s’hi despleguen seran tractats amb més cura en el proper simposi que la Càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona organitza aquest mes de desembre (sota la direcció de Josep Mª Terricabras) sobre l’obra de Pujols (en col·laboració amb la Fundació Francesc Pujols), en el qual, entre altres ponents, hi seran: Joan Cuscó (que analitzarà la filosofia de Pujols  en relació als filòsofs de la seva època i dels filòsofs a qui va llegir i reivindicar) i Xavier Serra que explicarà la ironia i l’humor com a forma discursiva de Pujols.

            El llibre ja es pot trobar a totes les llibreries i és el primer intent seriós d’exposar i d’estudiar la reflexió filosòfica de Pujols. A qui van reivindicar Salvador Dalí, Josep Pla, Josep Mª de Sagarra, Joan Crexells i Artur Bladé entre altres. De fet, Pujols és imprescindible per a comprendre la Catalunya contemporània, però la dispersió de la seva obra, el seu caràcter i tarannà i el franquisme l’han relegat a un injust segon terme.

NOTES PER LA INDEPENDÈNCIA (II)

Hi ha qui no entén perquè l’independentisme ha guanyat tant de terreny. Evidentment, l’independentisme no surt del no-res. Surt d’una voluntat d’ésser que mai no ha mort,  i que ara agafa el vol. Per què? Fàcil. L’Estat Espanyol maltracta Catalunya i, amb ella, als catalans. Exemples? Molts. La recent llei de [re]educació que acaba d’envair les competències de la Generalitat (per no xerrar dels constants atacs a la normalització lingüística). Que el Museo del Prado rebi molts més milions de diners de l’Estat que tots els museus de Barcelona junts (però els catalans paguem com els demés). Que avui (27 de setembre de 2012) al port de Barcelona s’inauguri la que ha de ser la terminal més gran de mercaderies de l’Europa mediterrània i, després de 20 anys de promeses, l’Estat encara no hagi fet les inversions en infraestructures que han de permetre que aquesta terminal sigui viable (i doni més feina i moviment econòmic). Que l’Estat incompleixi el que estableix l’Estatut (retallat) del 2006 sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya (l’Estat té impagaments pendents amb Catalunya des del 2008 per milions de milions i nosaltres no podem tenir una bona societat del benestar. I a sobre els hem de demanar diners a crèdit!). Que les inversions en infraestructures que s’aproven als pressupostos de l’Estat només s’executin, a la pràctica, en un tant per cent molt minso (Rodalies….). Que l’Estat no executi el corredor mediterrani i es [mal]gasti 5000 milions (ara que ja estem en crisi) en l’AVE a Galícia, només per aplicar el seu pla ideològic d’infraestructures (que és el que tenia Felip V al cap i que va reimpulsar Franco).... Penso que no cal seguir. Pertànyer a Espanya ens ofega com a  país i com a ciutadans. No ens permet treballar pel bé de la nostra economia ni pel bé de la nostra cultura. I ja n’estem farts i refarts.

Per tant, hi ha algú que encara es pugui dir federalista? Això és un quimera. Per què? Perquè en ella no tots els ciutadans som tractats de la mateixa forma. Ans el contrari, n’hi ha que, com diuen ara, som súbdits i de segona categoria. I volem la llibertat!

No podrem construir una societat més justa si no sortim d’Espanya. Per això som independentistes. I que consti que aquesta voluntat de relligar els drets individuals i col·lectius (perquè els uns són impossibles sense els altres) és una constant del nacionalisme català (Companys....), i no pas del nacionalisme espanyol. I en aquí hi ha un altre punt d’incomprensió amb els governants espanyols. Ho tenia ben clar Pujols al primer terç del segle XX. “El nacionalisme català és diferent dels nacionalismes que són purament separatistes. El nacionalisme català és separatista i hegemònic alhora.” Per això, com els portuguesos, va ser iberista i regenaracionista. Per això d’Ors va dir que el nacionalisme és solidaritat entre els pobles i afirmació individual al mateix temps.

Recordin, com també deia Pujols, només hi ha una possibilitat de construir un Estat Federal: La independència. D’ella en pot sortir el pacte lliure: “Fer com ell vol fer amb Catalunya i Espanya, primer separar-les i després unir-les.” Però, com bé saben, Macià no se’n va sortir. 

Certament, els catalans, des del segle XIX, hem cregut en el federalisme, però la història no enganya.

Cal, doncs, treballar en positiu, sense estridències i argumentant i estudiant bé les coses. Cal mirar el demà per a guanyar-lo. Cas omís a les amenaces i les baixeses de Madrid. De moment hem internacionalitzat el problema català al món, i això és cabdal perquè ja no som invisibles i aquest era el primer pas per aconseguir la plena sobirania. I, com diuen els analistes internacionals (els bons que han estat a Irlanda, Québec, Estònia....) ara Europa ja no podrà fer l’orni (i Espanya tampoc). Visca la democràcia i la voluntat d’ésser. Tenim deu anys (segons diuen els experts). Pas a pas. I el referèndum dins els propers quatre anys. Aquest és el camí.

ADÉU ESPANYA!

A principis del segle XX, quan a Catalunya bullia el moviment catalanista amb la il·lusió de la Solidaritat Catalana que culminà l’any 1913 amb la creació de la Mancomunitat per Prat de la Riba, Francesc Pujols va fer una estada a Madrid. Aquest, podria ser un fet anecdòtic, però no ho és gens.

D’aquesta estada en conservem una part de la correspondència que va mantenir amb Joan Maragall i allò que ara interessa, i molt, és el que escriu sobre les relacions entre Espanya i Catalunya. Talment sembla que ho hagi escrit fa uns pocs dies.

Després de més de cent anys, la situació no s’ha mogut pas gaire, i aquest és el problema que ni el PSOE (PSC i PSPV) ni el PP (per no parlar dels partits més populistes i extrems) no volen veure. I aquí rau la força de l’independentisme avui. La renovada crida de la nostra voluntat d’ésser (que estava adormida però no pas morta).

L'any 1906, Pujols diu que a Madrid es coneix molt poc la literatura catalana, que en tot moment s’entossudeixen a parlar de “nuestras guerras y nuestros grandes capitanes” i que els intel·lectuals en lloc de dialogar discuteixen i s’insulten perquè tenen “la sabiduria com un pugilato”. En conseqüència, considera que a Madrid els hi falta “maragellajarse” i que “viatjar no serveix pera cambiarnos ni pera trovar arguments ab que defensar la nostra manera de ser”.

En una carta posterior (del juny de 1907) tracta amb més deteniment aquesta qüestió política. Diu que allà es molt difícil que es pugui arribar a generar un estat d’opinió favorable a Catalunya i que la “cuestión catalana” sol ser ignorada perquè defugen els mals de cap i són molt patriòtics i defensors de  la unió d’Espanya. Que són molt unitaris i que parlen de la Castilla “Grande y fuerte”. Que si no tenim autors castellans que escriguin a  favor dels catalans no ens escoltaran.

Rebla el clau dient que als estrangers també els agrada aquest exotisme espanyol i castís que agafa com a referents de la jota i el torero i escriu: “A Catalunya, entre nosaltres, hi ha moltíssims cervells a la castellana, però a Castilla no hi ha cap cervell a la catalana”.

Penso que els textos parlen per si sols. Són d’una nitidesa absoluta. Per acabar, doncs, només cal recordar que aquell Joan Maragall que primer digué (com molt després ha fet el seu descendent Pasqual Maragall amb l’Estatut del 2006), “escolta Espanya”, va acabar, ben cansat de perdre el temps, dient: “adéu Espanya”. De la voluntat d’entesa va passar a la voluntat de llibertat. Avui, Rajoy calla, altres insulten i altres avantposen la unitat indiscutible a la possibilitat de l’exercici democràtic de l’autodeterminació. I fins  i tot hi ha catedràtics d’economia que inventen dades per fer por als catalans! I mentre això passa, aquest Estat arruïnat que és Espanya, es malgasta els diners en línies de l’AVE que no serveixen per a res!