JOSEP SOLER I L'ÒPERA

Acaba de sortir publicat a la revista digital B!Ritmos el meu darrer article sobre l'edició de l'òpera Edip i Jocasta (1972) de Josep Soler Sardà (Vilafranca del Penedès, 1935).

En un mes en tindrem la versió en català al setmanari El 3 de vuit de Vilafranca.

L'edició en un doble CD d'aquesta important obra, que l'any 1986 es va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ha anat a cura de Columna Música i l'enregistrament el va fer l'OBC al Palau de la Música Catalana amb la direcció d'Antoni Ros Marbà.

 

B!Ritmos (27 de novembre de 2013)

EUGENI D'ORS RELLEGIT

Aquí teniu l'enllaç al meu darrer estudi/article sobre l'obra filosòfica d'Eugeni d'Ors publicada al Journal of Catalan Intellectual History (IEC, 2013): Eugeni d'Ors

SOCIALISME CATALÀ...

La pregunta que qualsevol ciutadà amb dos dits de front s’ha de fer és: què li passa al PSC? Per què en un moment cabdal i irrepetible de la política catalana s’autoexclou de la centralitat política? Quin projecte vol? Per què vagareja entre núvols de fals i absurd federalisme?

Per entendre el que li passa al  que podríem anomenar “socialisme català” cal remuntar-nos a diferents fets importants del segle XX. Vegem-los.

En primer lloc, cal anar a l’any 1925. L’any en què Gaziel es va fer aquestes mateixes preguntes recordant la mort de Pablo Iglesias (el fundador i mite fundacional del PSOE). El periodista català es preguntava com era que aquest personatge tan popular i influent a Madrid no tenia cap tipus de presència i de predicament a Barcelona i a Catalunya. Aquella Barcelona cosmopolita capaç de rebre i d’adoptar qualsevol cosa nova era impermeable al socialisme espanyol. Per què? La reposta fou: “El proletariado de Cataluña es profundamente catalán, pero no puede decirse que sea catalanista. Y el catalanismo es profundamente social, pero no socialista”.  Magnífica la dissecció social que fa de Madrid, de Barcelona i de Catalunya. No val per entendre la constant i imparable pèrdua de vots i de suports de l’actual PSC (sobretot ara que el PSC ha avantposat al PSOE per sobre del país)?

Dos altres fets són del moment de la malanomenada Transició del feixisme a la Monarquia Parlamentària (construïda, aleshores si, saltant-se totes els legalitats vigents i el mateix jurament del rei Juan Carlos com a successor de Franco).  El primer, és la mort prematura de Josep Pallach, el veritable pal de paller i ideòleg del socialisme català i màxim defensor de l’autodeterminació de Catalunya i de la independència del socialisme català enfront de l’espanyol. El segon, com bé ha estudiat Josep Fontana, l’incansable feina de Felipe González i d’Alfonso Guerra (dos grans nacionalistes espanyols que no se’n diuen perquè tenen un Estat propi que els representa) per aconseguir que als Països Catalans no hi hagués un socialisme autòcton i autònom. Tot i que formalment el PSC-PSOE i el PSPV-PSOE no són el mateix (en relació al PSOE), a la pràctica tots dos han acabant essent una sucursal provinciana del PSOE (i cada dia més minoritaris al seu país).

El tercer, és el problema de la llibertat a l’Estat Espanyol. La Transició no va ser un camí cap a la llibertat. La Monarquia Parlamentària es va construir des de la por a la llibertat. Per això els alts funcionaris de Madrid van seguir manant en l’estructura de l’estat i actuant amb el mateix amiguisme i amb les corrupteles del franquisme (amb la complicitat de la nova classe política i fins avui).

M’ho deia un bon amic (avui treballant a Alemanya, com la majoria de gent vàlida del país que n’ha de fugir per a viure amb dignitat i de la seva vocació) a qui van proposar ser l’alcaldable pel PSC a Castelldefels. Ho va rebutjar després de llegir els Estatuts del partit que aquest cap de setmana ha brandat amb ímpetu Navarro. Uns estatuts que, segon va constatar, són la cosa menys democràtica que hom pugui escriure i defensar. I és que els partits de la Transició són màquines de poder i no pas eines per a la llibertat. Els PSC no viu amarant del poble sinó del poder i de l’amiguisme. Avantposa al PSOE per sobre del socialisme i el poder per sobre de la llibertat.

Penso que tot plegat ho va reflexionar bé Michel Foucoult, però també valen les paraules de Michel Onfray: “El libre uso de nuestro tiempo, de nuestro cuerpo, de nuestra vida, engendra una angustia mayor que si nos limitamos a obedecer a las instancias generadoras de docilidad, esto es, la família, el colegio, el trabajo y otras excusas para acabar con la libertad en provecho de la seguridad que la sociedad ofrece: una profesión, un estatus, una visibilidad social, un reconocimiento en función del dinero, etc. De ahí que los hombres, con el fin de evitar la angustia de una libertad sin objeto, prefieren tan a menudo arrojarse en los brazos de máquinas sociales que terminan por engullirlos, triturarlos y, después, digerirlos.” Esperem que els catalanistes que quedin al PSC s’atreveixin a cridar en pro de la llibertat.

El socialisme català té, doncs, un problema de no haver entès que estem en un procés constituent i que aquest requereix saltar-se certes normes per a canviar-les i no ha entès que el federalisme també seria un procés constituent. A més, té un problema de llibertat interna i un problema de relació amb la ciutadania. I cal afegir-hi un problema d’ocultació de la pròpia història del socialisme català al llarg del segle XX (del qual n’és hereu), potser perquè a alguns els fa por veure el servilisme en el que han quedat atrapats (i als altres els va bé amagar les vergonyes sobre les quals han gestionat el poder). Són provincians i miren a la menuda (típics menestralets o patufets).

VI I CULTURA

A diferència de la majoria de begudes que consumim, el vi ve acompanyat d’un context i d’una cultura que el fan singular. Tanmateix, no hem après la lliçó. A la majoria de menús que se serveixen a casa nostra el vi és infame (o forani i de poca qualitat). No hi ha dret! I és que és un dels elements fonamentals de la nostra cultura i de la nostra manera de seduir al visitant. Ho deia Giacomo Casanova en visitar els Països Catalans fa dos cents anys i continua essent veritat avui per a qui visiti la capital de la Catalunya preindependent (o  la Capital del vi on nasquérem).

En l’època de Casanova els francesos ja ho tenien ben clar i per això mentre en visitar la capital del País Valencià l’any 1768 escriu: “L’única cosa que s’hi podia fer era entrar en una taverna i demanar vi, però és repugnant. El lloc és indecent, la companyia dolenta i insociable, i el vi fastigós, un veritable verí no solament per als forasters sinó també per als espanyols, que a casa seua poden tenir-ne d’excel·lent, però als hostals tenen motius per beure només aigua. Tot això semblava inconcebible. A Espanya, on els vins són excel·lents, principalment a la costa on em trobava propera a Màlaga i a Alacant, un foraster no pot procurar-se un got de vi passable sinó amb grans dificultats. I per què? Per la ignorància dels comerciants de vi, que són bergants a tot arreu, però assassins sense pietat a Espanya, i al mateix temps estúpids, perquè les seves maniobres fan el vi imbevible.” Quan arriba als entorns de Montpeller pot escriure que: “Els vins són exquisits i els maleïts comerciants no els han adulterat.” Hi ha coses que costen molt de canviar, oi? 

Ara bé, avui sabem moltes més coses sobre el consum del vi. Les neurociències ens han dotat de tot un cúmul de dades molt interessant. 

En un supermercat anglès hi havia vins francesos i alemanys (en una mateixa prestatgeria i de qualitat i preus molt similars). En dies alternats, allà on eren, hi sonava o bé música francesa o bé música alemanya i el que es va trobar és que els dies que sonava música francesa el 77% del vi que es va vendre era francès i que el dia que sonava música alemanya es va vendre un 73% de vi alemany. Curiós, oi? És molt fascinant com funciona l’inconscient humà. La música va ser un factor clau per a la venda de vi.

No obstant això, les coses no canvien malgrat els avenços científics. També s’han fet estudis sobre el preu i el consum del vi. 

Rangel ha fet estudis en què es copsa que quan hom sap el preu d’un vi fan que el valori molt més que quan en fa un tast a cegues. En beure un vi estem consumint el vi i el seu preu al mateix temps! Quan en sabem el preu la zona del cervell que excita el nostre plaer (l’escorça orbitofrontal) és molt més intensa que quan no el sabem!

Val la pena tenir-ho ben en compte! 

El nostre cervell no només capta sinó que crea la nostra percepció del món! No es limita a fer de registrador. Relliga els aspectes directes i els indirectes, els conscients i els inconscients. Val la pena saber-ho, i actuar en conseqüència.

PER LA INDEPENDÈNCIA!

Acabo de llegir un dels breviaris editats per la Universitat de València en què s’hi recullen els viatges de Giacomo Casanova (1725 – 1798) pels Països Catalans l’any 1768. El llibret, editat l’any 2005, és un magnífic retrat de l’època i atrau per la ironia, el sarcasme i la inspiració de l’autor. Tots els historiadors, sobretot els de l’època moderna, l’haurien de llegir per l’estil i pel contingut. A mi me n’han interessat diversos aspectes, d’entre els quals en destacaré dos (per les dates en què ens trobem).

En primer lloc, una breu nota sobre la consciència nacional dels catalans que ell no acaba d’entendre. Casanova considera que es troba de viatge per Espanya, però s’adona que quan els catalans parlen del Capità General del Principat de Catalunya (nomenat pel rei) l’anomenen “virrei”: “la gent l’anomenava així, ja que deien que Catalunya era un regne i no un Principat.” Aquesta anotació, conjuntament amb les que fa sobre les diferències entre les lleis catalanes i les castellanes, i les anotacions que trobem en els dietaris d’altres viatgers estrangers per terres de parla catalana en aquella època (sobre la llengua i les gents del país), no són anecdòtiques. Mostren la pervivença del sentiment nacional (de regne diferenciat), malgrat la derrota del 1714.

En el cas que ara ens ocupa, i en relació al dret a decidir i a la necessitat de fugir d’Espanya, però, hi ha dues reflexions que són més interessants. I fan referència al tarannà dels espanyols. La primera diu: “Pobres espanyols. La bellesa del seu país, la fertilitat i la riquesa són la causa de la seua mandra, com les mines de Perú i Potosí són les de la seua pobresa, del seu orgull i de tots els seus prejudicis.” I en la segona rebla el clau sobre l’orgull i les ànsies d’ostentació (que avui, per exemple, ens han portat a fer aeroports, autopistes, ciutats de les arts i tota mena d’infraestructures sense cap tipus de sentit ni de planificació): “L’espanyol és ambiciós per caràcter, i no fa res si no és amb la finalitat de ser admirat i jutjat superior als seus semblants.”

Contra la primera i contra la segona hem de construir l’Estat català. Prou orgull espanyol! Ja ens ha contaminat en excés a través de la corrupció que ha convertit en una putrefacte pantomima la democràcia espanyola i en inoperant la indústria catalana. I, sobretot, prou ambició desmesurada. Avui tenim un Estat arruïnat que no sap mantenir-se si no és escanyant i deprimint als Països Catalans. Un Estat sobredimensionat, sobresubvencionat i egocèntric. Una ampul·lositat nefasta plena de trens d’alta velocitat que no es poden pagar i de bancs que han quedat arruïnats. Un Estat que, com els vells reis espanyols, fa pagar els seus deutes i les seves ambicions desproporcionades als ciutadans del carrer. Un Estat retrògrad i pervers que té el seu màxim exponent al capdamunt de les seves santes i sagrades institucions, com ja sabem ben bé (i per no perdre els vells costums majestàtics).

Avui, com  al segle XIX, i com ja ha fet evident el BCE, l’Estat Espanyol s’ha tornat a arruïnar per la seva ambició que l’ha portar a fer més Alta Velocitat que ningú (i més insostenible que enlloc ja que un de cada quatre trajectes només té un passatger al dia) i a fer caure tot els seu sistema financer. Va passar el 1864! I va passar el 2008!

Al segle XIX, mentre la reina es dedicava a copular sense aturador, el 40% de les entitats financers de l’Estat van haver de ser liquidades. Anem de boom en boom (el turístic, el de la construcció, el dels trens....) i quan esclaten sempre paguem els plats trencats els mateixos. Avantposen la seva idea de nació a la llibertat i al progrés. I ja en tenim prou d’aquest color! L’Estat Espanyol és autodestructiu i cal sortir-ne ràpidament.
Ho va dir ben clar Mircea Eliade: l'Espanya eterna mai no podrà fugir de la seva follia.

FESTA I TRADICIÓ (sisena i útlima glosa d'estiu)

A Les formes de la vida catalana. (1944), Josep Ferrater Mora diu: “El català se sent segur de si mateix quan té consciència del que està fent [...]. Catalunya és substancialment tradicionalista, si per tradicionalista entenem, no una doctrina, sinó una forma de vida, això és, una manera de respectar el passat [...]. Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit [...] Continuïtat dins la vida individual i continuïtat dins la vida col·lectiva s'impliquen.”[1] Per a ell, la vida és moviment i complexitat. I la continuïtat de què ens parla no és una evolució lineal sinó, moltes vegades, desconcertant; molt propera al que avui coneixem dels sistemes vius d'alta complexitat. És una construcció sense treva en què el passat i el futur es coimpliquen i es transformen. “Passa amb els actes que tenen tradició, que prolonguen i alhora absorbeixen el passat, el mateix que amb una frase truncada a la qual s'incorporen successivament nous elements. Aquests elements no poden juxtapsoar-se a l'atzar; es troben, en certa manera, condicionats pels anteriors. [...] En lloc de limitar-se a ampliar la frase l'omple de noves significacions abans totalment insospitades. [...] Una vida humana així edificada canvia sense treva. [...] La vida no serà ja aleshores una sèrie de fugisseres i ràpides espurnes, sinó un foc molt semblant al foc de què ens parlava Heràclit: un foc eternament vivent, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura.”[2] Una mesura que oscil·la entre el romanticisme i l'utilitarisme, que és una manera de gestionar l'herència transformant-la (mantenint-la viva) i que justifica el que és justificable.

De seguida veiem que aquestes quatre ratlles de Ferrater servirien per fer una tesi doctoral sencera, ben gruixuda i ben sucosa (pantagruèlica que en dirien els antics). No ho farem. Tranquils. Acotarem les paraules per tractar de la importància de la tradició-com-a-continuïtat-de-la-creativitat (que és la definició que manta vegades hem repetit) i de la importància de la sociabilitat lligada a la festa. Abans de començar, però, deixem ben clares les imatges plàstiques que ens acompanyen. Si Ferrater i Mora posà com a símbol de la cultura i de la tradició la sardana (pel mestratge rebut de d'Ors però amb calçador), per a nosaltres cal canviar-la. Si del que es tracta és del “foc d'Heràclit” hem de posar com a imatge als Castellers (com ben encertadament van veure Pujols, Ynglada, Dalí...). Per això i perquè són la màxima expressió del model festiu del Penedès i Camp de Tarragona, que és el que s'ha implantat amb èxit  arreu de la cultura catalana (amb la singularitat de les muixerangues al País Valencià).

En el transcurs de les darreres dècades hem dedicat molt de temps i d'esforç a buscar dates i més dates sobre tot el que envolta la festa. Cada poble volia ser el primer i el més antic en tot i cada investigador donar la notícia més sonada. Certament, cal saber-ne el màxim perquè per cada mínima intervenció cal tenir tot el que puguem a l'abast, i més. Però ho hem fet amb afany erudit i garrepa, egoista i amb poca traça.

Això ens ha portat a una de les frases de Ferrater que pot semblar més incomprensible, aquella segons la qual el futur i el passat es transformen. I és ben bé així. Hem reinventat un munt de coses fent veure que eren “autèntiques” i hem “tergiversat” i canviat el passat a gust i a cor què vols a partir de falses veritats, de paraules infames i de veritats a mitges (a vegades amb bona fe i altres amb molta mala llet). El Ball de Cercolets de Vilafranca, per exemple, avui, és un “ball de parelles” i l'entenem com un “ball vuitcentista” quan mai no havia estat ni una cosa ni l'altra. Les paraules del present han canviat el seu passat i, també, el seu futur.

Una altra frase interessant és la de la “continuïtat dins la vida individual i col·lectiva”. La festa és un trencament de la vida quotidiana (dels seus horaris, de les formes de relació, dels carrers....) i és aquest trencament el que permet la continuïtat de la comunitat, el rebrostar de la consciència individual i col·lectiva. És a dir, la possibilitat de donar sentit a la nostra forma de viure i d'ésser. Un exemple nítid el trobem en la comunitat catalana del Quebec. Al Casal Català s'hi va crear una colla castellera després que un quebequès fes una estada a Barcelona i participés de la colla dels Castellers de Gràcia. En crear una colla allà, a l'altre costat de l'Atlàntic, va fer, potser sense voler-ho, que es produís una reactivació de la comunitat catalana i catalanòfila del Quebec”, com conta Èric Viladrich, responsable del programa d'estudis catalans de la Universitat de Mont-real (ARA, 19/08/2013).

Viure la tradició i actuar-hi  i estudiar-la ha de ser per comprendre millor la nostra manera de viure. Per fer que el passat no sigui alguna cosa llunyana i morta sinó una possibilitat real. El folklore és un nus on s'hi relliguen molts passats. El folklore són aquelles expressions que permeten obrir-nos a la festa i a la comunitat, sortir de la individualitat per ser-membres. Si el treball diari separa i disgrega la festa fa tot el contrari. Ho deien els bons amics de la recent creada Muixeranga de Vinaròs en una entrevista: “formar part d'una muixeranga dóna la sensació que formes part d'un ens on tots i totes tenim una funció important, des de la persona més xicoteta fins a la més gran. Tots units amb l'objectiu comú d'alçar una estructura humana [...]. Les muixerangues [...] tenen una funcionalitat festiva [...] i aquesta visió festiva és per  a nosaltres un tant revolucionària en el sentit que no discrimina per raons de sexe, d'edat, de cultura, religió ni fins i tot polítiques.” (Lacalamanda.com; 16/07/2013).

Saber fer festa és un art, els antics ho sabien bé. I la solemnitat de la festa és, d'una banda, el silenci i, de l'altra l'espetec potent del tro, de les campanes i de les gralles. Vegeu als castells a plaça. La solemnitat és el silenci quan la construcció puja, inseparable de l'espinguet de la gralla que l'acompassa.

La festa és, també, una activitat i un retorn. La intensitat i la continuïtat d'allò que fuig. Per això ens uneix i per això, en paraules de Gadamer (que bé subscriu Ferrater): “tradició no vol dir mera conservació, sinó transmissió. I la transmissió no implica deixar intacte el vell, limitar-se a conservar l'antic, sinó aprendre a cencebre-ho i a dir-ho en cada present.”[3] És una doble activitat. Molt difícil. Transmetre també és traduir d'una generació a una altra.

La transmissió és la clau de volta i aquesta ha de ser molt exigent, sigui oral o escrita, com la trobem en els cants polifònics renaixentistes ben vius en terres d'Itàlia. Però no només hi ha transmissió en el retorn. El retorn també és sociabilitat (de la família, dels amics...). Retorn a la vila, a la infància, als vells amics... Un retorn que es produeix en nivells fins i tot insospitats: sopars d'exballadors de les comparses, de les parelles dels organitzadors, tertúlies i debats, assaigs als carrers, “concerts” i rutes pels bars... L'expressió ho diu ben clar i català: tota cuca viu! Hi ha una sociabilitat multitransversal i hom fa mocadors, samarretes i tot tipus d'elements identificatius. Esmorzars, dinars, sopars i moltes hores a peu dret (abans i durant la festa).

La festa és una manera de viure i mostra formes de viure (no se celebra de la mateixa manera a Sitges que a Vilafranca o a Vilanova i la Geltrú). Hi ha coses que, tot i la proximitat i la pertinença  a un mateix model, no es poden trasplantar d'una poble a un altre. Són la idiosincràsia de cada festa. Cal viure-les des de dins.

A més, en els mesos de juliol, agost i setembre a Catalunya es produeix una fenomen curiós. És l'esclat de les festes majors, que podríem dir que comencen amb la Patum per Corpus i acaben per la Mercè a Barcelona, o per Sant Jordi i fins a Santa Tecla, com ho prefereixi el lector, que pel cas és el mateix. Aquest és un fet que no passa en altres països. Ho copsà bé l'Eugeni Xammar en anar a l'exili l'any 1939. És allò d'anar de vacances després de la festa major del poble o d'anar de festa en festa intentat ser-ne molt més que un simple espectador-turista. I que així sigui.

---

[1]     Josep FERRATER (2012); Les formes de la vida catalana. Barcelona: Edicions 62, pp. 48-49.

[2]     Ibídem, pp.43-44.

[3]     Hans-Georg GADAMER (2010); La actualidad de lo bello. Barcelona, Paidós / ICE / UAB, p. 116

CULTURA I XAFOGOR (cinquena glosa d'estiu)

No fa pas massa dècades, els intel·lectuals estaven il·lusionats amb el segle XX. Pensaven que els avenços de les ciències i els progressos polítics podrien acabar amb els fanatismes i fer-nos individualment i col·lectivament més lliures i tolerants. Que amb les noves formes de comunicació i de transport podríem anar arreu i aprendre el bo i millor de totes les parts del món. Però... les coses no són fàcils! La Primera, i després la Segona (com la Guerra Civil Espanyola, els múltiples genocidis, les dictadures a l'Est i a l'Amèrica del sud, les falses primaveres àrabs..) ho han destarotat tot. L'entusiasme es va convertir en una llaga a l'estomac. Com el Maig del 68, tot s'ha esfumat en un obrir i tancar d'ulls.

Ara, els optimistes, ens diuen que estiguem tranquils, que després del segle més sanguinari de la història (perquè és el que ha desplegat més formes i més massives d'aniquilació de l'espècie i del nostre habitat) vindrà la calma. Que estem a les portes de la tercera gran revolció de la humanitat. La primera va ser al neolític (amb l'agricultura), l'altra al segle XVIII (amb la revolució industrial) i ara etsem al final del cicle de la revolució industrial. Que hem arribat fins aquí per una sèrie d'errors i per una selecció natural i cultural plena d'atzars i que del caos en surt nou ordre. Una nova consciència per redirigir el progrés històric. Mol bé. No ho discutirem. El cert és, però, que fem el turista ja no només uns quants dies a l'any en visitar platges paradisíaques (que tampoc ja no ens ho podem permetre) sinó en la vida quotidiana. El millor exemple del que volem dir el trobem en l'entrevista que li acaben de fer a l'anònima ciutadana Claire Tailhan, una turista francesa que aquest estiu (una vegada més) ha vingut a Lloret de Mar. En preguntar-li sobre Catalunya ha dit ben clar: “No conec res, sóc turista...” Aquesta turista ve a un país i no en coneix ni en vol conèixer i aprendre res i diu que vol ser ciutadana francesa i europea al mateix temps. Europea sense conèixer res de la pluralitat i complexitat d'Europa?

Potser si que l'homo sapiens (nosaltres d'una o altra manera) serem capaços de construir el futur a través del progrés conscient, però estem molt lluny d'arribar-hi.

Al llarg del segle XX més que humanitzar hem hominitzat i tret a ventilar tot el que tenim d'animals i de bèsties. Hem socialitzat una cultura de masses falsament democràtica i cosmopolita i hem matat l'art i la filosofia sota el relativisme i el funcionalisme. Hem evitat la llibertat de pensament i als EUA cada dia hi ha més gent que lluita contra el llegat de Darwin i a Alemanya i a Rússia més fanàtics de la raça (aquí els hem tingut sempre i ora pro nobis).

En tot cas, i per no allargar-nos, direm que no podem endinsar-nos en cap bona comprensió de la cultura del segle XX sense veure que el gran triomf del cinema (ara també en caiguda lliure i autoimitant-se) enfront d'altres formes de cultura fou la introducció de l'aire acondicionat en les sales de projecció. La gent hi anava en massa i amb entusiasme fugint de la xafogor dels carrers i buscant l'obscuritat per a les intimitats més inconfessables.

També fem el turista fugint de la xafogor que provoca una quotidianitat embrutida i corrupte. I ens fem el turista per dissimular la xafogor que ens provoca la pròpia indiferència davant de la vida. Ben torrats, després d'hores a la platja, evitem que se'ns notin els colors i les calors.