EL CAFÈ, SADE I...

Ja em perdonaran, eh!, però quan una societat és morta, feble i estupiditzada només sap (pot) prohibir. Per tant, caldria prohibir el cafè i, sobretot el cafè amb sucre. I hauríem de fuetejar públicament als qui veuen més de sis cafès al dia (entre els quals m’han de comptar) per pervertits, perillosos i “maleantes”. I no es pensin que ho dic en va!. Ho dic perquè la neurociència ha redescobert que el cafè amb sucre estimula el pensament i la memòria! I ha redescobert que és bo prendre fins a sis cafès al dia!

Ara que ja havíem aconseguit destruir qualsevol rastre de les tertúlies subversives dels cafès vuitcentistes, vénen els científics i diuen que el cafè reforça la memòria i que no passa res per prendre’n fins a sis o set al dia! Jo els cremaria a tots per heretges (i d’aquí a cinc cents anys els podem reconèixer el mèrit de llurs investigacions fastuosament; com hem fet amb Gal·lileu, a qui enguany homenatgem amb tots els honors per haver-nos tret la vena dels ulls).

I no es preocupin per l’excusa, també ens la donen els científics: el cafè crea addicció i qui pateixi del cor no en pot prendre!

De retruc, hauríem de prohibir, també, tots aquells pensadors que, com el cafè, es dediquen a estimular el pensament (encara que després els manqui la capacitat i l’ofici per elaborar llurs reflexions): Pujols, Sade, Montaigne, Zweig... Tots els pensadors del ram del cafè a la picota! Ells i els seus llibres cal abocar-los a l’oblit passant per la foguera perquè, com el cafè, poden estimular el pensament i fer que hom es cregui que un altre model de societat és possible. Però que s’han pensat! I és que com escrivia Montaigne: cal llegir gran diversitat de llibres perquè: s’“aguditza sobretot la meva facultat de pensar, incita el meu enteniment a treballar amb la memòria”.

Què s’han pensat aquests autors! Qui gosa escriure aquestes coses? Només s’ha de llegir per assumir consignes! Només s’ha de llegir per aprovar exàmens! Només s’ha de llegir per signar una hipoteca o per aprendre les instruccions d’una rentadora!

No cal aprendre a viure la pròpia vida. El que cal és saber a qui hem de votar a les properes eleccions europees per engreixar-lo com un porc (perquè en Europa no hi creu ni Déu, que ja és dir). I és que com va escriure poc abans de suïcidar-se, Stefan Zweig: “l’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el “furor theologicus”; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància”. Què anem a fer! Som humans, oi!

I ara que ja acabo, es preguntaran: què hi pinta Sade? Doncs, Sade hi pinta que és qui em descobrí l’estímul que avivà el meu interès per la filosofia (molt més que les classes a la Universitat). La seva “filosofia al tocador” (escrita el 1795 però d’una gran actualitat) és una obra que guardo plena d’anotacions. Sade mostra al cara oculta de la revolució francesa i de la Il·lustració castradora. Sade mostra l’estímul pel pensament.

Estic plenament d’acord amb Bataille quan diu que l’obra de Sade (si som capaços d’anar més enllà de la pàtina pornogràfica i eròtica) no “és solament recomanable sinó necessària per a tots aquells que vulguin anar a fons en el que significa l’home”.

I si volen un darrer consell, com Sade, guardin la filosofia (i les tasses del cafè) al tocador, però no les perdin de vista. Ser prudent no vol dir ser imbècil. I no renunciïn a la vida (a la seva vida) perquè els ho diguin a cada moment i de totes les maneres i amb tota la tecnologia possibles.