PARAULES I VIDA

L’editor Josep Mª Castellet, sempre lúcid, parla d’alguns dels creadors catalans amb qui ha mantingut una bona amistat. Del poeta Gabriel Ferrater en diu que: “la seva personalitat va destacar sempre enmig d’aquell gruix cosmopolita de lletraferits d’elit”, “però les seves pors agudes i l’alcohol mai el van deixar gaudir dels seus èxits”. Del també editor i poeta Carlos Barral en diu: “la seva imatge frívola i simpàtica era per superar les pròpies febleses, perquè ell era tot al contrari: tendre, poruc. Necessitava tenir una certa notorietat pública per compensar una personalitat intel·lectual ferma però emocionalment trencadissa”.

Aquestes afirmacions requereixen el nostre interès i una reflexió, la qual es fa més evident si, com és el cas, les llegim paral·lelament a les que va dir Heidegger en el seminari que l’any 1925 dedicà al concepte de temps (amb qui coincidim plenament; i a qui continuem, amb més o menys encert, en els nostres treballs). És a dir, si tenim presents unes tesis de Heidegger que foren magníficament assumides i desplegades per Eduard Nicol.

Segons les disquisicions de Heidegger en el desplegament de la consciència humana la intencionalitat i la capacitat d’aprehensió no són mers instruments afegits sinó processos intrínsecs per a la seva constitució i desplegament. No són meres eines per a entendre-la sinó processos constitutius de la subjectivitat humana. Per això mateix, avui, Roger Penrose (com John Searle i altres investigadors) situa aquests processos en el centre de llurs investigacions.

L’ésser humà no és un ésser dual sinó “integrat” (en un procés constant d’integració) i complex. La consciència i el cos resten íntimament units entre ells i amb l’entorn (la natura i la resta d’éssers humans) i és a través de la intencionalitat que hom adquireix la possibilitat d’adquirir independència, veu pròpia i personalitat “en” i “des de” la realitat. I a major grau d’independència major grau de relació amb l’entorn i d’integració: major plenitud de vida (perquè la vida és un procés)

És per això mateix que Joan Miró i Rodolf Llorens reneguen d’aquells autors en què l’art i la vida són processos escindits (de Goethe, d’Ortega y Gaset...). En què la personalitat de l’artista no es correspon amb el seu art. No debades, Martí i Pol dirà que “en la mort aprenem a viure” o Montaigne (refermant, com Mozart, que per a viure més plenament cal ser conscients de la nostra contingència), dirà que la “utilitat” de la vida no rau en la durada sinó en l’ús (hom pot durar molt i viure molt poc).

Aquesta interrelació entre la vida i l’art és el que remarca Castellet en les seves reflexions. Una relació dialèctica de construcció, formació i transformació que és temporal (històrica), de la qual també en parla Heidegger amb encert. Un procés de vida històric que no és ni lineal ni unívoc, com bé mostren els autors de qui parla Castellet. Un procés de vida, com dirà Nicol, efímer i fràgil abocat a l’expressió. Entre la vida i l’art hi ha, doncs, un lligam estret i vital. Només l’humà es veu abocat a la metàfora i a través d’ella es troba i retroba. Només l’humà necessita de les paraules i d ela música per la seva mateixa constitució biocultural.