GAUDÍ I MOMPOU

El so de la llum / la llum del silenci / el temps de l'art

Si establim un diàleg entre el compositor Frederic Mompou (1893-1987) i l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) tenim, primer, que en ambdós es desplega una forma d'Art creat a partir de les experiències més bàsiques dels oficis de la família. Dels oficis de la vida quotidana. De la creació d'objectes per a la vida. De la descoberta, pels Mompou i Gaudí infants, del món màgic de l'artesania del metall. És a dir, de la transformació de la matèria per a la vida. De la construcció de la forma a partir de la matèria.

En segon lloc, tenim que la naturalesa es fa present tant en els edificis de Gaudí com en les reflexions profundes del món estètic de Mompou. No pas a través de la «mímesi» o imitació dels aspectes externs o ufanosos de la natura, sinó a través de les seves regles de producció (en gaudí) i de la seva contemplació (en Mompou). Amb la qual cosa l'artista s'allibera dels lligams de la tècnica i fa volar la imaginació i el desig.

Els espais màgics de l’arquitectura gaudiniana de gran potència formal –lligats a l'ofici de calderer (de l'avi de Gaudí)– s’uneixen amb el també màgic acord metàl·lic –l’acord lligat a la foneria de campanes (l’ofici del seu avi)– que Mompou repetia obstinadament quan es produïa un fet transcendent per recrear una atmosfera on hi regna la connexió de la realitat i la irrealitat. De la realitat amb l'artesania a través de les lleis de la creació i de la creació d'espais de llum, de so i de silenci (a través de l'artesania i de la imaginació).

L'altre element important en ambdós és el temps. El temps que dóna sentit al que en el Tristrany i Isolda és la melodia infinita (i de l'acord, anomenat «del Tristany», que ara adquireix una aura d'eternitat i de temps obert, tot i que autors anteriors ja l'havien usat). És a dir, el temps que com en Hölderling, permet la instauració d'un ordre orgànic. d'una harmonia en tensió constant: viva. En Mompou, que era un compositor per a piano, quan escriu per a veu i piano, com és d'esperar, la música del piano no és un acompanyament a la veu, ans el contrari la música és, tota ella, una textura. Un cos harmònic o sònic. També en Gaudí les artesanies no són ornaments superflus a l'arquitectura. Tot el contrari són elements, sovint simbòlics (però també pràctics), que tenen un alt valor i que s'inscriuen i adquireixen més sentit en el tot de l'arquitectura.

En ambdós autors s'esdevé allò que reclamà Hölderling als «Principis per a la consecució poètica» (en una prosa poètica que reverberà en l'estil de Pujols) i que: l'expressió a través de la dramatització del temps lineal i del temps circular. No debades, l'arquitectura de Gaudí incorpora aquelles artesanies que remeten al temps històric i lineal i l'obra de Mompou inclou com a punt de partida el temps efímer dol so (de les campanes o de les notes que cal aprendre a escoltar en tots els seus matisos (com bé diu ell mateix) i dels sons dels carrers o de la infantesa. Però ambdues són obres que albiren l'eternitat o la mística del cercle: del temps circular.