Avui més que ahir la nostra societat necessita posar sobre la taula una filosofia de la vida. La crisi econòmica ha posat sobre la taula la crisi d’un model de civilització. La crisi d’allò que considerem important. La crisis econòmica és la punta l’iceberg d’un problema de cansament de la societat occidental. De cansament, d’abús, d’egoisme i de prepotència.

Ens passem la vida parlant de la “nostra vida”, convivint amb la “nostra identitat”... Vivim al “nostre poble”, tenim “casa nostra”... En realitat ens passem la “nostra vida” perseguint la “nostra vida”, cercant la “nostra identitat”. La vida ens sobrepassa i ens travessa i, com a molt, podem intentar participar de la vida. La vida, la terra, l’univers, els ciutats, les cases, la identitat..., res no ens pertany.

Viure és perseguir i perseguir-nos. Cercar la manera de participar de la vida, de la col•lectivitat, de prendre la paraula, de fer-nos responsables..., la vida és un procés cap a al vida i cap a la saviesa. Un camí per a ésser algú, però aquest procés mai no s’acaba. La vida mai no ens pot pertànyer. La identitat sempre serà fragmentària. La paraula sempre serà insuficient. Només queda la perseverança, l’entusiasme i la responsabilitat. La voluntat de viure i la voluntat de saber per a viure.

Viure és resoldre la contradicció de voler viure la “nostra vida” quan aquesta és impossible. El sentit de la vida és resoldre una contradicció vital per a participar de la vida, la qual sempre ens sobrepassa i ens sobreviu. Ni la terra,. Ni l’univers, ni la identitat ni la vida no ens pertanyen. Cal participar-hi per gaudir de la màxima plenitud vital possible (que ja és molt).

Nosaltres no som ni la mesura de la vida ni la mesura de la realitat. Nosaltres som la mesura d’una vida possible (si som capaços de desplegar-la). Som la possibilitat d’una consciència de la vida. Tampoc no som la mesura de la nostra identitat ni de la nostra consciència. L’actuar i el crear permeten treure fora i fer explícita part de tot plegat per a dialogar-hi i per a compartir-ho, per a formar-nos i transformar-nos. Per a ser copartíceps del viure.

Viure és posar ordre i cercar l’ordre de la realitat. Viure és construir i compartir. Inseguretat i passió. Humilitat i lluita. És aprendre a viure sobre l’abisme. I aquest abisme és un abisme cognitiu (cap a l’interior i cap a l’exterior). Una ferida o singularitat que l’ésser humà obre sobre la realitat i sobre la vida.

Això implica un canvi d’actitud. Viure no és adaptar-se sinó revoltar-se per a fer-nos copartíceps de tots els processos de vida amb qui convivim. Viure no és posseir ni dominar res (ni el coneixement, ni nosaltres mateixos, ni la casa, ni la feina, ni els diners ni la nostra família, ni...). Viure és obrir-se.

Quan considerem que la vida ens pertany, que la identitat és “nostra” que el coneixement el posseïm, que la feina som nosaltres.... hem petrificat la vida. Hem eliminat qualsevol possibilitat de viure amb intensitat i d’evolucionar. Quan som “nosaltres” hem perdut la possibilitat d’ésser “nosaltres”. Som morts en vida.

Quan no és el coneixement qui ens posseeix a nosaltres perdem la capacitat d’emmirallar-nos, de preguntar i d’observar. Quan no és la vida la qui ens sustenta perdem les ganes de viure. Quan no és la identitat la qui ens obre el món perdem la possibilitat de viure noves vides.

Quan petrifiquem la vida i la consciència pensem a la menuda. Reduïm la vida a un tràmit. Som sotmesos a necessitats banals i pervertim les idees i els valors. Som part de la massa imbècil que camina sense rumb amb una voracitat immensa. Tot és sotmès al mercadeig inútil que ens fa sentir que som algú quan, en realitat, no som res.

Un valor, una idea, un càrrec, una casa, una parella, un compte corrent..., no serveixen de res. No són res. Els valors, els idees, els diners, les cases, les ciutats..., són “eines” i són “crosses” per a la vida. Però són instruments orgànics, com els òrgans biològics i culturals en què es constitueix la nostra forma d’ésser. Només “serveixen” si formen part d’una xarxa que permet el rebrostar de la vida i del nostre mode d’ésser. Són les portes i les finestres que ens permeten viure amb més plenitud i donar vitalitat a la vida i fer-la, d’aquesta manera, més singular i intensa.

Ens sentim –i ens volem– amos de la vida. En realitat, podem fer-nos responsables de la vida i de la paraula, i prou. No posseïm res! Quan ens sentim propietaris – del que sigui– esdevenim serfs. Perdem l’esperança de ser alguna cosa més, d’anar més enllà, de viure més, de ser nosaltres mateixos... Perdem l’ideal i la utopia que ens mou a mirar més enllà i a ésser més responsables i més solidaris. I és que, com qualsevol sistema viu, tendim a la llei del mínim esforç, tot i que, a diferència d’altres modes d’ésser nosaltres podem escapar-nos d’aquesta fatalitat.

S'HA ACABAT EL BRÒQUIL!

L’Estatut d’Autonomia ara  enfonsat en la misèria per l’autoritarisme i els mecanismes centralistes  i de control espanyols, marcava uns mínims per  a l’autogovern de Catalunya. Uns mínims per a estar més còmodes a Espanya. Era un nou pacte a la menuda. Ara ha fracassat!. Els espanyols no hi entenen de raons. Després van venir les consultes populars pel Dret a Decidir (que segueixen). Era un primer pas. Ara, les coses han canviat radicalment. Ja no s’hi val a badar! No hi ha discursos a mitges tintes. Ara ja és clar que la transició espanyola s’ha acabat i que els espanyols, finalment, han dit ben clar el que no es van atrevir a dir l’any 1978. Volen una Espanya Única i Castellana! (posar a la pràctica però en democràcia els ideals ideològics del franquisme!). Una Espanya Indivisible i centralista. Una nació única, unívoca i sagrada. Ho han dit clar. I amb contundència. No hi ha ni autonomisme ni federalisme possibles. Només hi pot haver descentralització i a gust de qui mani a Madrid. Ara no només han culminat un procés sinó que hem tornar on érem fa trenta anys. Per tant ja tothom ha de prendre partit. No s’hi val a fer interpretacions. El text del Tribunal és ben clar i concís. Ni federalisme, ni plurinacionalitat ni res de res. Només volen els nostres Diners. Ja n’hi ha prou. Ara boicot al Parlament de Madrid. Unitat d’acció en els mínims. Camí cap a la separació. No ens volen, ni nosaltres a ells. Ja ho podem dir alt i clar. Com deia Pujols, que se’n vagin o que ens expulsin!

AUTODETERMINACIÓ I FOLLIA

Som folls els catalans. Segurament més que no pas assenyats. Les mostres d’arrauxament i d’ingenuïtat pauten més del que possiblement voldríem reconèixer la nostra acció col•lectiva, per bé i per mal. Avui ne volem parlar per bé. Els nostres pentagrames estan plens de bemols. I això no és pas sempre negatiu, o que els ho preguntin a Pujols, a Dalí, a Gaudí, a Llull o a Deulofeu. Però si que és un repte difícil d’assumir (per a nosaltres i pels nostres veïns).

Com a nació al llarg del segle XX (segurament el segle més ple de dolor, de sang i de fetge i menyspreu per la humanitat) les hem passat maldades. I ara, quan entrem en un segle XXI que ja diversos autors i pensador diuen que va nàixer a Vukobar, Sarajevo o Srebrenica i que per aquest mateix motiu (i per com es van desgranant els fets) serà el segle de la indiferència, ens encarem amb tot un seguit de consultes per proclamar el Dret a Decidir. Si això no és de folls, que baixi Sant Pere (si pot i vol) i que m’ho expliqui. És de folls i ho fem amb una rauxa moltes vegades excessiva. Malgrat tot, aquesta rauxa posa sobre la taula, una vegada més, la nostra voluntat d’ésser. I això és el que compta. Posar-nos en moviment. Moure’ns per no defallir en la indiferència, la bulímia i la inoperància política.

Tinguem clares, però, deus reflexions de Hermann Heese que poden permetre que aquesta follia atàvica i impulsiva sigui més punyent:

1 – Una pregunta que ens pot orientar millor: “per què s’està a favor de l’autodeterminació de les nacions allà on s’espera treure’n profit?”

2 – Un consell per a navegants: “Les utopies no hi són per realitzar-les servilment, sinó per posar sobre la taula la viabilitat d’un seguit de coses difícils pe`ro anhelades i per reforçar la fe en aquesta viabilitat.

Apa doncs, fins a la propera.

PARLAR DE LLIBRES

Em sembla que va ser ahir. Que faci quatre dies però fa deu anys que en aquest setmanari hi ha una secció dedicada als llibres. Qui ho havia de dir! Una secció plural (nascuda de l’activisme i entusiasme del Pere Martí i del Ricard Rafecas) que és capaç de mostrar els diversos gèneres que hom pot trobar a les llibreries (des de la literatura infantil a l’assaig). Penso que és un luxe. I que mostra una manera de fer i de concebre la premsa comarcal i el seu rol en la societat.

Arribar als deu anys era, almenys per mi, impensable. Com també sembla impossible que m’hagi passat més de mitja vida (21 anys!) col·laborant en aquest setmanari.

Fomentar el plaer per la lectura, transmetre als altres allò que has trobat que és interessant de llegir, transmetre autors i obres que poden acompanyar-nos en la vida, per a pensar millor, per a mirar les coses amb més perspectiva... És una aportació vital, sobretot en una societat com la nostra que tendeix al menjar ràpid, a les emocions de l’“ara mateix”, a les idees reescalfades, al pensament minimalista i a les accions banalitzades.

Llegir és una aposta per la qualitat de vida i una aposta pel benestar. Llegir ens fa més tolerants i solidaris, ens fa més reflexions i al mateix temps més incisius en l’acció. Ens obre la diàleg i a la reflexió. I això genera democràcia i llibertat.

Que el setmanari del Penedès aposti per tot això és d’agrair, sobretot quan aquesta aposta ja no és un bolet sinó una opció continuada i un valor assumit.  I això només passa quan hom creu en la premsa (en la seva qualitat i en la seva capacitat de formar i transformar el seu entorn més proper). Quan hom creu en els seus lectors. Quan el lector és molt més que un número estadístic per aconseguir més anunciants o per fer dentetes a la competència. I és que, parafrasejant el que Miquel Rayó digué en l’obertura de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Palma (2010), no tinc la dèria de col·leccionar llibres, ni d’ara ni d’antics, ni tinc la dèria de recomanar llibres, ni d’ara ni d’antics. Tinc la dèria de llegir-los i rellegir-los perquè entre el llibre i la lectura em decanto per la lectura que és el que dóna ànima als llibres. I és que, ara parafrasejant Bernat Nadal (2009), la lectura ens porta més enllà i ens permet albirar l’ànima de l’autor (i la nostra mateixa). Escriure és posar-se en camí, sabent que no tothom voldrà acompanyar-te i llegir és perdre una certa innocència i adquirir esperit crític. A través de l’escriure i del llegir l’autor i el lector comparteixen, a través del llibre i de la paraula, una responsabilitat: la del diàleg i la de fer-se humans.  Ajudar a aquest diàleg, a aquesta constitució i a aquest caminar en comú a través d’un columna com la que fem a El 3 de Vuit és un plaer (i una responsabilitat).

Que el temps que ha transcorregut (des que vam començar la secció de llibres fins avui) hagi passat volant vol dir que ha anat bé. Que hem fet alguna cosa de profit (i que ens agrada). I que hagi tingut continuïtat vol dir que al setmanari li interessa que es faci aquesta aportació. La tossuderia dels uns  i dels altres és ben evident. I ens n’hem de felicitar, i de felicitar a tots els que hi han participat.

Sembla que va ser ahir  i estem reflexionant sobre un esdeveniment que ja ha acomplert deu anys. Que vam iniciar gairebe adolescents. I és ara quan les paraules de Herman Hesse adquireixen més sentit: "Els llibres només tenen valor quan porten a la vida [...] La lectura sense amor, el saber sense resepcte, la formació sense cor, és un dels pitjors pecats de l'esperit".

POESIA 2

Ahir, us vaig escriure a propòsit d'un vers de Jordi de Sant Jordi redescobert en el llibre "Percaceries" de Sebastià Perelló a la plaça de la Llotja de Palma de Mallorca. Avui, a la mateixa plaça (i hora) , he llegit unes frases sobre poesia de l'amic Arnau Pons que us vull transmetre. Penseu-hi:

1 - "La llàgrima endurida pel silenci del callar sempre és més forta [...]. Són els poemes"

2 -"La poesia te el poder de saber treballar amb la violència"

Una abraçada a tothom!

Ja fa molts segles el poeta Jordi de Sant Jordi escrivia: “e vau cercan ço que no.s pot trobar”. UF! Si en diu de coses un vers tant breu! La poesia com a cerca en procés d’hom mateix i dels altres. Del coneixement i de la realitat. La poesia, com diu Celan, és posar en camí, posar-nos en camí i compartir la responsabilitat de fer camí: d’humanitzar-nos. AquesT és el repte de Jordi de Sant Jordi. Gairebé un impossible, si llegim bé la història o mirem críticament el present. Un impossible com l’amor que, malgrat tot, ens mou. Que no ens deixa desistir quan fer-ho seria el més fàcil. Que ens manté joves quan ja hauríem d‘ésser adults. Que ens provoca dolor i ens fa ésser temeraris.

Cerquem allò que mai podrem aconseguir. Ens cerquem. I aquesta és una empresa hostil i inhòspita. Una empresa que requereix de l'entusiasme i de l’embriaguesa  del vi de la vida i del vi que fa sang. De l’amor que és filia i de l’amor que és eros. De la passió i del dolor.

Si en podríem dir de coses! Però el vers es basta per si sol.

Sàvies paraules les del poeta. Poesia "eterna" que ens qüestiona i ens fa perdre la innocència.

I com que el vers l’hem redescobert llegint el darrer llibre de Sebastià Perelló (a la magnífica plaça de la Llotja de Mallorca en una hora baixa de sol suau), no voldríem acabar sense donar-vos uns dels seus versos: “El rigor sever d’allò que no torna / t’ha fet idolatrar l’exactitud / extrema de la paraula que et manca”.

EDUQEM?

Fa uns dies ens preguntàvem si ens interessa l’educació. La pregunta era retòrica si tenim en compte que tot indica que hi hem renunciat. Cada dia hi ha més gent que ho diu i cada dia hi ha més gent que té clar que l’estupidesa humana és infinita mentre que la intel•ligència humana és limitadeta; encara que la majoria de gent encara pensi el contrari (anem pel bon camí). El cert és que hem renunciat a educar. El sistema educatiu només té un valor funcional. I, de tant adaptar-lo a les necessitats humanes, l’hem deshumanitzat i l’hem convertit en un artefacte artificiós.

Hem renunciat a educar perquè hem renunciat a l’humanisme, si tenim clar que “humanisme” vol dir “amor a la condició humana”: considerar als altres com a germans i donar valor a les relacions humanes (perquè això és el que realment té valor per a l’ésser humà). La resta són falòrnies i cabòries.

Per què invertim diners en les investigacions científiques? Pe r a complir l’expedient? Penso que si. No pas en el cas de la investigació militar però si en el cas que ens ocupa.

Un exemple general: les neurociències ja estan del tot segures de què els únics capaços d’apreciar i gaudir de la bellesa i de generar i compartir art som els humans. No obstant això, en els nostres dies davant de al creació artística hem reculat fins a l’estat dels ximpanzès per a qui dibuixar i fer una creació només és un estímul momentani, un passatemps sense intencionalitat, sense consciència, sense contemplació, sense ganes de tornar-ho a mirar. Avancem o reculem com a humans?

Un exemple de salut: sabem que per a la bona recuperació d’un malalt l’entorn és molt important i també el tracte del metge. Que amb un entorn adequat l’estada als hospitals seria més breu (i això ja és economia i eficàcia). Per contra, fem hospitals que fan pudor, que són capses sense cap mena d’estètica i metges que no expliquen el que fan. Avancem o reculem?

En exemple de conducta: sabem que ingerir alcohol i drogues en un context de música màquina forta (maxacona) fa que aquesta música faci que les drogues danyin molt més el cervell i que el consum d’alcohol sigui més alt. Ho sap qui va a una rave o a una discoteca fins a quin punt l’afecta aquesta “música tòxica”. Avencem i ens fem lliures per escollir o actuem per instint destructiu?

Un exemple musical: sabem que l’educació musical dels infants és cabdal per a la plasticitat cerebral, per a millorar llur rendiment acadèmic, per a la seva formació com a persones (com la dansa, clar). Per contra, dins el sistema educatiu ni la música ni la dansa no hi tenen cap lloc? Avancem o volem recular?

Preguntes i més preguntes, i exemples, senyores i senyors. Que cadascú cerqui.