Ja fa molts segles el poeta Jordi de Sant Jordi escrivia: “e vau cercan ço que no.s pot trobar”. UF! Si en diu de coses un vers tant breu! La poesia com a cerca en procés d’hom mateix i dels altres. Del coneixement i de la realitat. La poesia, com diu Celan, és posar en camí, posar-nos en camí i compartir la responsabilitat de fer camí: d’humanitzar-nos. AquesT és el repte de Jordi de Sant Jordi. Gairebé un impossible, si llegim bé la història o mirem críticament el present. Un impossible com l’amor que, malgrat tot, ens mou. Que no ens deixa desistir quan fer-ho seria el més fàcil. Que ens manté joves quan ja hauríem d‘ésser adults. Que ens provoca dolor i ens fa ésser temeraris.

Cerquem allò que mai podrem aconseguir. Ens cerquem. I aquesta és una empresa hostil i inhòspita. Una empresa que requereix de l'entusiasme i de l’embriaguesa  del vi de la vida i del vi que fa sang. De l’amor que és filia i de l’amor que és eros. De la passió i del dolor.

Si en podríem dir de coses! Però el vers es basta per si sol.

Sàvies paraules les del poeta. Poesia "eterna" que ens qüestiona i ens fa perdre la innocència.

I com que el vers l’hem redescobert llegint el darrer llibre de Sebastià Perelló (a la magnífica plaça de la Llotja de Mallorca en una hora baixa de sol suau), no voldríem acabar sense donar-vos uns dels seus versos: “El rigor sever d’allò que no torna / t’ha fet idolatrar l’exactitud / extrema de la paraula que et manca”.