FILOSOFIA I VI (Segona glosa d'estiu)

Somiar i racionalitzar són dos exercicis vinculats a la parla i a l’art, fer volar la imaginació i constrenyir-la al mateix temps. De fet, hi ha tres elements que trobaran ben presents en tots els textos que inclou aquest treball: la paraula, la música i el vi. I és que tots tres formen part de la nostra tradició mediterrània.   
Per a qui pensi que l’apel·lació al vi és retòrica, li direm que els avenços del coneixement del cervell ens han permès veure que la saviesa del sentit comú acumulat en dites com: només els nins  i els borratxos diuen la veritat és ben clara. De fet, ja sabem (experimentalment) que la ingesta d’alcohol afecta el funcionament dels lòbuls prefrontals, els quals són els encarregats de l’activitat executiva. És a dir, del control de l’activitat subjectiva. En la regulació i control de les emocions, de la impulsivitat i del comportament humà en general. D’un comportament que fins a l’adolescència (i quan hem begut dosis d’alcohol) és més regit pels impulsos i les emocions que no pas per les raons. Més inconscient o desacomplexat, per dir-ho de maneres més planeres. Cada embrió de dubtes (com diu el poeta Arnau Pons) és un  raïmet de paraules i de cèl·lules irades.

L’ésser humà és lloc d’aparició i d’encontre dels discursos lingüístic i musical i el vi és un clar vehicle de les idees, de les emocions i de la civilització. No hi ha tertúlia ni banquet sense vi. I no hi ha consciència sense estats alterats de la consciència. Si la paraula burxa i udola, la música dramatitza la temporalitat de l’ésser i el vi és símbol de civilització (des de la Pèrsia clàssica). Aquests, són tres elements fonamentals per a entrar en la nostra tradició cultural i per endinsar-nos en les maneres de mirar, de comprendre i d’estudiar i de relacionar-se dels nostres avantpassats. És a dir, per aprendre de la memòria que ens acompanya, conscientment i inconscient.

Les paraules i les músiques donen geometria al temps i uneixen el temps i l’espai. La ingesta alcohòlica mira aquestes geometries amb un calidoscopi (contraposa diferents geometries a la recerca d’alguna cosa amb plaer).

Si bé és cert en la base de la memòria hi trobem els gens, no ho és menys que també hi ha els sons i les paraules. Aquestes són les unitats bàsiques de la memòria; de les característiques bioculturals del nostre mode d’ésser. Les paraules i els gens formen llargues corrues de cadenes que es pleguen i repleguen per a generar moviment i vida. Així doncs, si és cert que les característiques biològiques vénen determinades per la concurrència i la interacció de diversos gens, no podem deixar de dir que l’ambient modula la manifestació de les característiques biològiques, per exemple de la intel·ligència (sense estímuls educatius) o del creixement (si hi ha una alimentació deficient). Cal ben alimentar al cervell i al cos. I l’assaig, que és el que avui em proposo i us proposo, és un dels aliments del cervell.

El vi, la paraula i la música són tres elements que han acompanyat el procés de l’hominització a la humanització (i la deshumanització). Així, mentre la paraula i la música són dues formes d’expressió i de saviesa, el vi és el vehicle de la socialització d’aquesta saviesa a través de l’esforç, el plaer i les emocions.

La música i les paraules (com les matemàtiques i la pintura) il·luminen la realitat i el vi fa que aquesta llum sigui més o menys potent. Ho narra bé Antonin Artaud en la seva aproximació a Van Gogh: Digne acompanyament a la mort d’aquell que, durant la seva vida, va fer girar tants de sols borratxos sobre tantes moles en rebel·lia i que, desesperat, amb un tret d’escopeta al ventre, no va saber no inundar de sang i de vi un paisatge, xopar la terra amb una última emulsió, alegre alhora i tenebrosa, amb un gust de vi agre  i de vinagre tarat. (Van Gogh, suïcidat per la societat. Barcelona: Angle, pp. 38-39).

         Si les paraules (les lletres), la matemàtica (els números) i la música (els sons) constrenyen i eixamplen la imaginació per a donar-li nou impuls, el vi ajuda a dissoldre i a mesclar aquests elements per a fer-los més dialogats, sinuosos i insinuadors. Hi ha el moviment eròtic del vi que ens fa alçar de la cadira i la «philia» de les arts que permet materialitzar el moviment cognoscitiu. Per això, com diria d’Ors, sempre cal estar enamorat (per aprendre constantment).

Si volem un bon vi l’envellirem a la bóta perquè agafi nous aromes i gustos. És a dir, el domarem per donar més volada a la seva força atàvica. L'obligarem a fer l'esforç de desplegar totes les seves potencialitats tancat dins la bóta (que és dins el celler). Farem que s replegui per a desplegar noves potencialitats. I si volem fer-ne un producte molt més fort i destil·lat anirem als aiguardents.

També les paraules necessiten d’aquests processos de fermentació i de destil·lació. Ho fan xocant amb altres paraules i maridant-se amb vins. Dos elements imprescindibles de qualsevol diàleg que vulgui ser fructífer i no mera xerrameca. La mescla i la descoberta, el treball pacient i el gust per la innovació.

            Fet i fet, el llenguatge humà es fonamenta en els processos de: reiteració (atès que la frase que comencem a pensar o a pronunciar és constantment examinada i reelaborada per aconseguir el significat més precís que li volem donar d'acord amb l'entorn i va modificant-se a mesura que la verbalitzem) i recursió (que és l'establiment de cicles consecutius en què la sortida mental d'un pensament o output és agafada com a  entrada o input del següent cicle de pensament). I ambdós processos són a la base de la creativitat humana. I el bo i millor és que aquestes dues capacitats les trobem relacionades amb  les capacitats motores fines.

FILOSOFIA I VI (primera glosa d'estiu)

Sens cap mena de dubte Catalunya és un país de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant (tothom sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments), de la filosofia, també ho ha estat en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull; qui recull la tradició simbòlica de la vinya com element de civilització en el cristianisme.

En diversos dels seus diàlegs Plató fa evidents aquests postulats que més endavant recollirà un Llull que no s’allunya d’una visió platònica del món), qui també recull la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització.

Aquesta doble vessant del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. ÉS a dir: el “Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. Un llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: “Entre la vinya i el fenollar” quan “Amor me pres”. És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: “la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra” i perquè: “Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.”

Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. Per això, com escriu Azélina Jaboulet-Vercherre (Florilège de Discours savants sur le Vin, 2012): “Conscients de la place du vin à la croisée et des états, nos ancêtres savaient décrire sa dégustation, non seulement comme un phénomène ordinaire de consommation, mais aussi comme une pratique sociale se transformant en acte culturel touchant parfois au sublime, parfois à la déliquescence.”

Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per a simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985) qui, a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra.

QUARKS, ÀTOMS I PERSONES

Al llibre El quark y el jaguar, Murray Gell-Mann, deia que calia conèixer els vincles entre les lleis fonamentals de la física  i el món de l’ésser humà. Així mateix, a banda de parlar de la física quàntica i de les partícules elementals, que és el tros que ell conrea amb deler, diu que en la realitat hi ha sistemes complexes adaptatius (com l’evolució biològica i el procés humà d’aprenentatge) i que hi ha sistemes complexes no adaptatius (com les galàxies).

En relació amb la física quàntica, la de les partícules elementals que ha revolucionat el segle XX, digué que aquesta tracta amb ens com els fotons i els neutrons, que es comporten igual estiguin on estiguin, perquè les partícules elementals no tenen individualitat. Per tant, la mecànica quàntica no és una terra sinó un marc on encaixar qualsevol teoria física moderna. El quarks són les partícules elementals que constitueixen el nucli dels àtoms i estudiar-los vol dir deixar de costat el determinisme de la física clàssica ja que quan els volem estudiar només podem calcular probabilitats.

Conèixer la realitat, com va dir Francesc Pujols, és un repte. Un repte que avui molts han oblidat (sobretot després de plans educatius nefastos i ideològics com que el que acaba de preparar l’imbècil de Wert). Hi havia un moment en què els humans teníem ganes de saber com va començar el món, quins elements el conformen, quin seria el seu final... Avui no ens preocupem d’aquests temes. No coneixem la realitat i, en conseqüència, tampoc no coneixem qui som ni tenim una idea clara del nostre mode d’ésser. Això ens converteix en éssers adotzenats i abocats a la manipulació. No tenim curiositat per mirar més enllà del nas. Per aquell saber ociós que permet viure amb un marc vital que és gran i que permet més llibertat.

Conèixer, com sabien els clàssic, els medievals i els romàntics, és "il·luminar". Il·luminar és fer que els coses brillin (també la vida) i que les coses es vegin amb més nitidesa. Per això "fer lluminàries" és fer festes i tenir alegria. Alegria per veure i viure el món amb més claror i amb més plenitud. Heus ací el que guià la construcció dels grans vitralls gòtics i de la Sagrada Família de Gaudí. La visió de l’arquitectura com a plasmació de la llibertat de l’artista per crear espais grans i capaços de crear il·luminacions ben diverses i riques. Il·luminar per a saber més i per a ser més alegres (plens de llum, d'emocions i de plaers), per a viure millor. I els dies que s’il·luminen, dins el calendari litúrgic, són els dies de fastos (els altres, els que imposen les polítiques actuals, són els nefastos).

Al costat de casa, però, les ciències treballen. Hi ha un món que es mou. Al sincrotró Alba (a Cerdanyola del Vallès) han corroborat una de les previsions d’Einsten sobre el món subatòmic: quan accelerem un electró a velocitats properes a la de la llum aquest deixa d’envellir, el temps es detura. Ja no decau. La ciència desafia el sentit comú i fem experiments que permeten, per exemple, millorar molècules farmacològiques. També al CERN, fa ben poc, van poder, finalment (després de 40 anys!), trobar el bosó de Higgs, la darrera partícula que quedava per a conèixer totes les que havíem previst que havien d’existir. És la partícula que genera matèria del no-res. Amb aquesta descoberta (trobada a la manera com treballen els arqueòlegs, és a dir, reconstruint a partir dels rastres que genera) queda complet l’edifici del món subatòmic, iniciat en el moment en què Marie Curie va descobrir la radioactivitat, amb la qual es demostrava que en el món subatòmic hi havia una activitat que encara desconeixíem. 

Demòcrit estaria content. Després de mils d’anys l’atomisme clàssic ha vist la magnitud de l’edifici que somnià (encara que no sigui tal i com el va imaginar).

FRANCESC PUJOLS I L'ESCALA DE LA VIDA

Durant molts anys els catalans hem mirat Francesc Pujols de reüll, sobretot des del món acadèmic. No obstant això, a mesura que l’hem conegut millor les coses han canviat. Hom s’adona que el pensament de Pujols és capaç de donar-nos una bona comprensió de la realitat  i que allò que ell defensa és ben vigent quan afirma que: per a pensar rigorosament cal tenir present el coneixement científic, que els humans hem de fugir dels dogmes i dels discursos de la por, que hem d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos, que cal una comprensió global de la vida humana, que hem d’abandonar les supersticions i les pors... És a dir, també, perquè ens incita a repensar les coses i a formar-nos una opinió pròpia  a través del diàleg per la seva lucidesa.

L’eix central del pensament de Pujols és la coneguda Escala de la vida que té cinc graons: (1) el vegetal, (2) el protozoic, (3) l’animal, (4) l’humà i (5) l’angèlic. Essent el número cinc, en la nostra tradició cultural, un nombre ple de simbologia (com també ho és la seva representació geomètrica: el pentàgon). Simbolisme que trobem en la visió de l’ordre còsmic de Pitàgores (dels cinc planetes coneguts, dels cinc estats sòlids coneguts, del pentagrama místic...), a la càbala (per a qui el número cinc representava la quintaessència de la vida intel·lectual i de les coses) i a la bíblia (en què expressa la gràcia de Déu), per posar alguns exemples ben diversos.

El número cinc és a la base de l’obra de Pujols. En el “sistema” de Pujols hi ha un total de cinc escales de cinc graons cadascuna, les quals li permeten explicar tots els àmbits de la realitat.

Certament, l’Escala de la vida es pot reinterpretar de moltes maneres i, com va fer ell en relació a les escales de Ramon Llull i de Ramon Sibiuda, reestructurar-la. A més, com a símbol de la nostra comprensió racional de la realitat, té un alt valor pedagògic.

El primer valor pedagògic el trobem en la idea de la vida humana com una escala que ens permet anar del concret al general, per tornar després al concret i reiniciar el procés cíclic de tota educació. És a dir, d’ascens i de descens de l’enteniment, que diria Llull. Com a símbol de la necessitat del coneixement i de la cultura humana per anar del concret al general i per desenganxar-se del més concret i limitat per a tenir una visió global d’allò que és objecte d’estudi, i de la vida mateixa. I aquest és el paper de la reflexió filosòfica. El segon, és el del símbol del coneixement i de la vida ètica com un esforç en què podem tirar amunt i retrocedir, i això vol dir que en cap moment es pot baixar la guàrdia, que el coneixement i la ètica són dos processos vitals constantment oberts.

Finalment, podem ben dir que l’Escala de la vida és una primera manera per a explicar què és la vida. No hi res de més difícil que donar una definició tancada de la vida. De tota manera, sí que podem dir que a la vida s’hi vinculen tres processos claus que Pujols entén bé: la reproducció, la variació i la selecció natural (i cultural). Per això l’escala mostra un altre fet determinant de la vida: el sorgiment de propietats emergents (cada graó en seria una) a partir de nivells d’organització cada vegada més complexos que ens porten des de la matèria inert fins a la matèria viva i, finalment, la matèria cultural.

Així, seguint el que avui sabem a través de les ciències biològiques, direm que a l’inici de l’escala hi podem posar: (1) els àtoms (ja que tota la matèria de l’univers és formada per uns noranta àtoms, entre els quals destaquen els de carboni i els de l’aigua), (2) els protozous (que, com bé sabia Pujols, és un organisme unicel·lular i les cèl·lules són els primers éssers vius que coneixem), (3) els vegetals i (4) les plantes són els dos següents (com bé va dir Pujols, que són éssers vius formats per una munió de cèl·lules cohesionades, organitzades i  coordinades) i, al darrer graó hi posem (5) als humans (que estem formats per 100 bilions de cèl·lules, els qual tenen com a propietat emergent la consciència i, amb ella la cultura, és a dir allò que Pujols anomenà “àngel” ja que són propietats que van més enllà de l’estrictament material i inclou l’espiritualitat).

Pensem-hi. La tradició és aquesta possibilitat de diàleg i de construcció en comú, de debat i de comprensió en comú d’acord amb els avenços del coneixement humà de la realitat sencera.

AIGUA, MÚSICA I FILOSOFIA

El pensador Francesc Pujols va començar la seva col·laboració a L’Esquella amb un article que portava per títol: “L’aigua”. Ho feia amb la seva tenaç ironia dient que l’aigua és un element sobre el qual en parlava ell, que és un altre element (jugant amb el doble sentit de l’expressió catalana: “ser un bon element” o ser “una bona peça”).

Jocs de paraules  a banda, ja saben que des de Tales de Milet (als inicis del pensament filosòfic occidental) fins a Debussy (el músic que més seriosament podem lligar a la mar) l’aigua ha estat present en les elucubracions humanes. No és estrany. L’aigua, en els seus tres estats (líquid, sòlid i gasós) embolcalla la vida. És imprescindible per a la vida i per això la busquem a Mart amb les tecnologies més avançades. Però: no només embolcalla la vida. No és un simple medi. Certament, si un llac es congela a sota hi queda aigua líquida on es pot mantenir la vida (i el gel actua com a aïllant tèrmic o crosta protectora d’ella), però cal tenir ben clar que l’aigua és: primer, el component químic més abundant a la interfase entre la terra sòlida i l’atmosfera. Segon, el principal component de la matèria viva (el 60% del pes corporal dels humans és aigua i en altres animals, com les meduses, aquest percentatge arriba al 99%). L’aigua té, entre les seves particularitats, que per passar d’un estat físic a un altre requereix de molta energia i això fa que contribueixi a assegurar la continuïtat de la vida.

Pujols ho explica amb la seva particular desimboltura: “De totes les armes que ha trobat la higiene en la naturalesa no n’hi ha cap de més poderosa que l’aigua. Aquest element, que puja al cel, per tornar més pur a la terra,  i que com el foc pot ésser més manso que un anyell, deixant-se fer tot el que se’n vol a la llar, com l’aigua al raig de la font, i pot ésser ferotge com un lleó.” L’aigua, doncs, s’erigeix en el símbol de la vida i, també, de l’Escala de la Vida sobre la que se sustenta la filosofia pujolsiana, la qual concep la vida humana com un procés de separació de l’energia de la matèria per aconseguir el màxim grau de llibertat de la matèria viva en “l’àngel” que, com l’aigua, puja al cel per netejar-se i tornar a la terra per a revifar la vida (en el mateix sentit que el Mite de la caverna de Plató). I és que Pujols passa pel sedàs científic del mite platònic per dir-nos que la vida és una mar de molècules en acció i que, com dirà en els nostres dies Jean-Marie Lehn, no hi ha una clara frontera entre la matèria inert i la matèria viva. Els territoris de la realitat s’encavalquen. Els virus són inerts i estan sempre entre la vida i la no vida, per exemple. És allò mateix que diu Ervin László en estudiar el procés de l’evolució i constatar que del món físic en va sortir el biològic i més tard el social, psicològic, polític... I, per tant, que la realitat sencera és un continu. I el mateix que porta a argumentar les seves hipòtesis sobre la llibertat humana al biòleg David Bueno en el recent treball: “L’enigma de la llibertat.” (València, 2011).

Per tant, sense les molècules de l’aigua els humans no hi seríem. La matèria viva seria impensable. Tampoc no hi seríem sense alguns elements químics imprescindibles per a les biomolècules, com el carboni, el qual és bàsic en l’estructura de: (1) els sucres (dits glúcids o hidrats de carboni que amb les seves funcions energètiques donen forma als cossos); (2) els greixos (dits lípids i que fan possible la reserva d’energia); (3) les proteïnes (que afavoreixen les reaccions químiques i fomenten la creació d’estructures); (4) els àcids nucleics que com el DNA són els magatzems de la informació genètica (del material hereditari).

La vida és allò que naix de la pols de les estrelles. És formada per noranta tipus d’àtoms (que quan xoquen i interaccionen entre ells generen un núvol ple d’energia que els modifiquen i naixen els àtoms complexes). I quan es combinen poden formar les molècules, sense els quals, com ja hem dit, la vida seria impossible. Diríem que la vida naix d’un Brain storming, com l’art i l’autoconsciència. Per això és tant ric el concepte grec de “psikhé”. Perquè és una referència a la consciència activa i a la vida i, sobretot, a allò que és la font del moviment on la vida i la consciència es generen. Heus ací una molt bona intuïció dels anomenats presocràtics, com la de Tales (que ell va agafar en préstec dels egipcis), segons la qual és al fons del mar on cal cercar el principi de la vida. La massa líquida primordial on s’agiten i xoquen els gèrmens de la vida. Per això, després de fer la seva indagació racional de la realitat, digué que l’aigua és l’origen de la vida.

Moviment i xoc dins un medi altament estable com el de l’aigua. Fa 4000 milions d’anys l’ambient dantesc de la terra va fer possible el naixement de les biomolècules que de seguida van poder interactuar entre elles. Així naixia la vida. En el caos, les turbulències i la mescla.

Qui millor ha donat expressió a aquest fet és: Debussy. Qui es va fer lligar al pal d’un vaixell perquè volia viure una tempesta a alta mar des de dins d’ella. No defugia el xoc sinó que s’hi va submergir. A “Le mer” (1905) Debussy ens conta aquesta història. Al primer moviment (de l’alba al migdia), a partir de petits moviments mostra un canvi de la llum i també de les idees a partir d’un motiu cíclic que ho uneix tot. Al segon moviment, tot en un, llança la mirada cap a al tempesta. I al tercer moviment hi ha un diàleg entre el vent i el mar. I tota aquesta música que sembla caòtica o improvisada naix d’un estricte ordre matemàtic que delimita la textura musical de la peça. La tercera part, per exemple, és, tota ella, estructurada a partir de l’aplicació de la proporció àurea. No hi ha atzar sinó estricte ordre matemàtic que, malgrat tot, mostra una plena llibertat de la música. La música (i la llibertat que transmet) és una propietat emergent de l’aplicació d’una matemàtica estricte en la construcció musical. De la combinació d’uns pocs elements en sorgeix la creació magnífica. Debussy aplica rigorosament els números però no podem reduir la seva música a aquests números, tot i que sense ells ni existiria ni seria plenament comprensible. La música, però, en ella mateix, viu emancipada dels números i tothom hi pot reconèixer la tempesta i la força de l’aigua. A través de l’aplicació de la proporció àurea o de les sèries de Fibonacci, Debussy destrueix les clàssiques frases de quatre compassos, desconcerta l’oient i genera unes textures que semblen nascudes de l’espontaneïtat i de la confusió.

No és el mateix que passa en al vida humana, nascuda d’uns pocs elements que a base d’evolució que camina plena de punts d’inflexió arriba a l’autoconsciència i a l’art?

També Fauré i Ravel van utilitzar aquestes fórmules matemàtiques i, després, les van abandonar per seguir avançant en el procés creatiu, el qual mostra la insignificança i la grandesa humana en el cosmos al mateix temps. Com diria Rodolf Llorens, la seva servitud i la seva grandesa.

“Le mer” és, com l’Escala d ela vida de Pujols, una estructura orgànica i, com diria, Rodolf Llorens, la música planta imatges i formes en la nostra consciència, ni que sigui inconscientment, i això permet il·luminar la vida. Desperta i fa quallar sentiments i emocions, canvia la nostra manera de mirar i de comprendre. Per això Debussy digué que la música és l’aritmètica dels sons.

Aquest és l’enigma de la llibertat. I un bon símbol el trobem en el vell gravat sobre la música que acompanya el text, el qual simbolitza com a partir del limitat (d’unes poques escales de poques notes) podem generar un ordre il·limitat i complexe. Ja diuen que el cervell humà és com una orquestra simfònica, però sense director.

CRISI I CULTURA...

El gran problema que tenim no és la crisi. Són “retallades” o “polítiques d’austeritat”. La nostra actitud davant la crisi (des que la vèiem venir fins avui). No hem estat a l’alçada, i ho paguem car. Els uns a l’hora de renovar persones i maneres de fer i els altres (els qui més la patim) a l’hora d’exigir i de pressionar. S’ha fet una santa tisorada, sense solta ni volta. A l’engròs, com qui compta a pams. Tot s’hi val, com a l’època de les bombolles: de la immobiliària, la financera i la cultural.

En el cas de la cultura, de la sanitat i de l’educació les coses s’haurien d’haver fet diferent. Hem anat massa ràpid i no s’ha escoltat a qui vivia el dia a dia d’aquests àmbits. Si ho haguéssim fet, les retallades haurien estat veritables polítiques d’eficència i de reorganització. Per contra, en la persecució del frau, de la mala gestió, de les corrupteles de tota mena i de la reducció de la “despesa política” (alts càrrecs, càrrecs de confiança, partits, patronal, sindicats, duplicitats en l’administració....) tot va molt, molt i molt lent.

Si anem a l’àmbit de la cultura, que no és un florero sinó la base de la tolerància, la sociabilitat, el coneixement i la innovació, fins avui, s’han llençat molts calers a la brossa i hem perdut molts doblers amb “grans” professionals de la gestió i de la programació. Hem instaurat una “casta” de tècnics uniformats i corporatius però poc formats. (Herències de la Transició que també ha imposat una casta postfranquista a les elits econòmiques i de l’Administració).

El que s’hauria d’haver fet, era saber quins són els valors pels que ens volem regir i, després, aplicar-los a una reestructuració del que es faci. Saber que cada actuació local és una actuació global i un exemple. Que no es tracta de dilapidar, any rere any, pressupostos minsos sinó de “programar” (com a “preveure” i com a “construir”) a llarg termini per generar un teixit cultural, una indústria i uns espais de vida, de relació i de creació. (Preguntes: quina sortida té estudiar dansa?  I fer música? I el disseny?... que són àrees en què hi gastem uns quants diners públics...)

Hem obviat la política real, emprenedora, engrescadora i de cooperació (entre institucions i entre el públic i el privat) en pro de la construcció d’equipaments inútils, fantasmagòrics i sense contingut i per la repetició de programacions arreu del país. I això es paga car. I no fem marxa enrere. Seguim amagant el cap sota l’ala. Al meu poble, per exemple, com que no hi ha diners per a fer res, malgastarem uns anys fent un nou Pla d’Acció Cultural (en tenim un que ni s’ha estrenat i que va costar tota una legislatura, però això no compta. No compta que la majoria de gent que hi va participar s’ha allunyat per sempre de la cultura local...). Es tracta de seguir amb idees mortes per mantenir la consciència submisa i sotmesa. No hi ha risc. No hi ha moviment real. Es vol una cultura de subvenció retallada. No hi ha prioritats. Els tècnics volen que els diguem que pensem perquè no saben què fer... On han estudiat?

El món local hauria de donar exemple. És la política de proximitat, la del dia a dia. La que té mes responsabilitat. Per contra, segueix el model obsolet de les subvencions  i de les programacions a l’engròs, de la cultura com a lleure, oci i negociat polític. A Vilafranca també.

La cultura és una inversió en qualitat de vida i en benestar. En allò més important per  a la societat: el capital humà. La inversió en cultura retorna amb valor afegit i amb la possibilitat d’obrir noves portes a les gents: laborals, d’integració...., de tota mena. Cal girar full a les subvencions políticament correctes (per favors electorals) i a les ràtzies de programacions que, al final, només queden en fum de vanitats (de la vanitat dels tècnics que es resignen a ser mers gestors d’engrunes).

Cal fomentar les activitats arrelades, amb un projecte a l’horitzó, singulars i que funcionin. Cal treballar a partir d’un model de sociabilitat i de qualitat. Ja estic cansat de tanta barroeria, d’haver d’explicar el que no caldria, de perdre el temps. De què l’Administració no sàpiga veure quins projectes són integradors, singulars, amb valor afegit, amb projecció, amb foment del patrimoni... Quins aporten riquesa (no només material) i quins són mer localisme i consum. Prou de vendre fum.

Cal rigor en la gestió dels equipaments (que tampoc no s’ha fet) i, per sobre de tot, cal un model basat en l’excel·lència, la qualitat, el pensament crític, el llarg termini, la inversió en valors educatius... I això tampoc no es fa. Malgastem els pocs doblers que tenim en qualsevol iniciativa. I Hauríem de dir prou!  I hauríem de canviar les maneres de fer, les estructures, les persones a les Administracions i l’estratègia. El que calgui! 

Com que no es fa, als qui estem fora, ens resta seguir treballant des de la “societat civil”. I deixar de callar i de fer l’onso.

VI, CULTURA, CIVILITZACIÓ

El millor poema sobre el vi que he llegit mai (i ja en porto uns quants) és el que va publicar Paul Celan l'any 1955. Tot ell, mostra la importància vital del vi com a model de civlització nascut a la mediterrània; dels cicles de la vinya com a  model educatiu en el camí cap a la saviesa i la responsabilitat. Del símbol del vi com a  sang i dolor en la vida... L'oferim en la traducció del poeta Arnau Pons, acabada de sortir del forn (De llindar en llindar., Labreu edicions, 2012):

"Veremen el vi dels seus ulls,
trepitgen tot el que han plorat, també això:
així ho vol la nit,
la nit contra la qual es recolzen, el mur,
així ho exigeix la pedra,
la pedra per damunt de la qual la seva crossa va parlant
cap al silenci de la resposta -
la seva crossa que, un cop,
un cop a la tardor,
quan s'infla l'any cap a la mort, com a raïm,
un cop, parla travessant el mutisme, cap avall,
pel pou de l'imaginat.

Veremen, trepitgen el vi,
premsen el temps com el seu ull,
estotgen tot el que han traspuat i plorat
dins la tomba solar que preparen
amb mà forta com la nit:
perquè una boca n'estigui assedegada, més tard -
una boca tardana, semblant a la seva:
corbada cap al que és cec, i tolida -
una boca cap a la qual pugi escumant, de les profunditats, el glop de vi.
mentre el cel davalla cap a un mar de cera.

"Els veremadors"; Paul Celan (1955)