PARAULES I VIDA

L’editor Josep Mª Castellet, sempre lúcid, parla d’alguns dels creadors catalans amb qui ha mantingut una bona amistat. Del poeta Gabriel Ferrater en diu que: “la seva personalitat va destacar sempre enmig d’aquell gruix cosmopolita de lletraferits d’elit”, “però les seves pors agudes i l’alcohol mai el van deixar gaudir dels seus èxits”. Del també editor i poeta Carlos Barral en diu: “la seva imatge frívola i simpàtica era per superar les pròpies febleses, perquè ell era tot al contrari: tendre, poruc. Necessitava tenir una certa notorietat pública per compensar una personalitat intel·lectual ferma però emocionalment trencadissa”.

Aquestes afirmacions requereixen el nostre interès i una reflexió, la qual es fa més evident si, com és el cas, les llegim paral·lelament a les que va dir Heidegger en el seminari que l’any 1925 dedicà al concepte de temps (amb qui coincidim plenament; i a qui continuem, amb més o menys encert, en els nostres treballs). És a dir, si tenim presents unes tesis de Heidegger que foren magníficament assumides i desplegades per Eduard Nicol.

Segons les disquisicions de Heidegger en el desplegament de la consciència humana la intencionalitat i la capacitat d’aprehensió no són mers instruments afegits sinó processos intrínsecs per a la seva constitució i desplegament. No són meres eines per a entendre-la sinó processos constitutius de la subjectivitat humana. Per això mateix, avui, Roger Penrose (com John Searle i altres investigadors) situa aquests processos en el centre de llurs investigacions.

L’ésser humà no és un ésser dual sinó “integrat” (en un procés constant d’integració) i complex. La consciència i el cos resten íntimament units entre ells i amb l’entorn (la natura i la resta d’éssers humans) i és a través de la intencionalitat que hom adquireix la possibilitat d’adquirir independència, veu pròpia i personalitat “en” i “des de” la realitat. I a major grau d’independència major grau de relació amb l’entorn i d’integració: major plenitud de vida (perquè la vida és un procés)

És per això mateix que Joan Miró i Rodolf Llorens reneguen d’aquells autors en què l’art i la vida són processos escindits (de Goethe, d’Ortega y Gaset...). En què la personalitat de l’artista no es correspon amb el seu art. No debades, Martí i Pol dirà que “en la mort aprenem a viure” o Montaigne (refermant, com Mozart, que per a viure més plenament cal ser conscients de la nostra contingència), dirà que la “utilitat” de la vida no rau en la durada sinó en l’ús (hom pot durar molt i viure molt poc).

Aquesta interrelació entre la vida i l’art és el que remarca Castellet en les seves reflexions. Una relació dialèctica de construcció, formació i transformació que és temporal (històrica), de la qual també en parla Heidegger amb encert. Un procés de vida històric que no és ni lineal ni unívoc, com bé mostren els autors de qui parla Castellet. Un procés de vida, com dirà Nicol, efímer i fràgil abocat a l’expressió. Entre la vida i l’art hi ha, doncs, un lligam estret i vital. Només l’humà es veu abocat a la metàfora i a través d’ella es troba i retroba. Només l’humà necessita de les paraules i d ela música per la seva mateixa constitució biocultural.

(sense títol)

Un piano tancat. Una música oblidada. Un so callat. Un silenci llarg.
Algun dia, algú va gosar trencar el silenci amb uns sons organitzats que mostraven la ferida d’una vida humana abocada a l’expressió en una realitat en silenci. L’abisme de l’ésser.
Algun dia algú va voler compartir la seva necessitat de dir coses i de construir-se. Aquest va ser el seu gest vital. Un gest i un esforç que naix del silenci per a retornar-hi.
Un gest que ens interroga. Que cerca la nostra complicitat.
La veritat és una invitació que cerca complicitats en la recerca de la vida que pas a pas anem perdent. La vida mateixa, i la seva veritat és un gest. Un gest efímer però contundent. Un traç que crida.
Un traç que commou i mena al moviment, però un gest i no pas altra cosa. Un gest que vol tenir veu pròpia per a ser una veu compartida. Que cerca la seva veritat per trobar-la i retrobar-la entre tots. Per trobar-se i retrobar-se en el món i en els altres.
Cada gest humanitza un xic el realitat, construeix un món en què la memòria, el record, l’oblit, la creació i la destrucció generen impulsos de vida: intensitat i intimitat. Individualitat i col•lectivitat.
Ho escrivia Josep Albertí en parlar de la poesia de Miquel Bauçà:
- “més enllà del real, una poesia tan fràgil com la cendra, i tan dura com la resistència”
- “Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta de la realitat”.

D’AMORS I D’ENAMORATS

Dèiem que Miró cridà amb força que calia rebutjar l’“Amor” perquè és una noció abstracte i allunyada de la vida (del nostre mode d’ésser, amb totes les seves possibilitats i limitacions) i, com sostingué Wittgenstein, en relació al concepte abstracte d’“Amor” hem de tenir ben present, com a humans que al cap i a la fi som, que d’allò del que no se'n pot dir res amb propietat millor no dir-ne res.

Per aquest mateix motiu Miró diu que hem de parlar de “l’enamorat” i “d’enamorar-se”. I és que aquest no és un concepte abstracte sinó un estat que mena a l’acció, a la passió, a l’entusiasme i a la vida.

Recordem – i retornem a- aquestes coses perquè l’altre dia vam anar a veure l’òpera bufa “L’arbore di Diana” del compositor valencià Vicent Martin i Soler i el tema és el mateix.

Aquesta òpera té un llibret de Da Ponte, el qual mentre l’escrivia també estava treballant en l’òpera “Don Giovanni” de Mozart i “Axur, re d’Ormus” de Salieri. Era un any, aquell 1787, en què al matí Da Ponte escrivia per a Mozart pensant en l’infern de Dante i a la nit treballava en el llibret de Martin i Soler pensant en Petrarca i en el paradís terrenal. De fet, aquestes dues obres, temàticament, representen el final del classicisme.

“L’arbore di Diana” només la podia escriure la picardia d’un valencià. I és que en el seu rerefons hi ha una crítica, amb tota la delicadesa aristocràtica pròpia del classicisme vienès, a la castedat i, sobretot, a les monges de clausura.

L’obra de Vicent Martin i Soler (amb uns pocs moments brillants) és un crit a l’amor terrenal i a la passió. Al plaer perquè, segons el mateix Da Ponte, “aquest drama, segons la meva opinió, és el millor de tots els que he compost, tant per la invenció com per la poesia: és voluptuós sense ser lasciu”. Ara bé, certament, representar-lo avui en dia és un xic carrincló.

No obstant tot, val la pena destacar que recull la tradició del goig per la vida viscuda amb intensitat i amb passió, la qual adquireix un notable valor i vigor de crítica social i de crit a la llibertat en Sade.

A l’òpera la deessa Amor apareix capciosa i transvestida jugant a tothora amb els transvestisme i les fronteres entre els sexes. No és l’amor místic sinó l’amor concret i sensual. I és que com escriu Pietro Aretino l’any 1527 als “Sonets luxuriosos”: “Estimem-nos sense fre ni aturador, puix que per amar hem nascut; adora el meu pardal com jo el teu niu, perquè sense ells, valdria res la vida?”. I com escriu Jean-Baptiste de Boyer (Marquès d’Argens) a “Thérèse philosophie”: “Voluptuositat i filosofia fan feliç l’home seriós. Abraça la voluptuositat per gust ,estima la filosofia per raó”.

DE L’AMOR I L’ENAMORAT

Ja em permetran que després de dies de treballar en investigacions més serioses em permeti aquesta digressió.
Deia Joan Miró: “els enamorats són formes que lluiten, que es devoren entre si”.
Amb aquesta afirmació dota de vida les paraules que anteriorment havia dit l’Ors: humanitza el formalisme del Noucentisme oficial i oficiós del sagrat seny català. I és que l’Ors ja va dir que s'havia de contraposar la figura de "l’home enamorat" a la de "l'home que fuma." Mentre l’un s’entusiasma i albira l’acció l’altre és passiu i espera la mort. Ara bé, contra el que passa en l’aportació de l’Ors, en els enamorats de Miró hi ha alegria i entusiasme: sang, desig i passió. Lluita i esforç.
En certa mesura, Miró s’aferra als teoremes físics de Konrad Lorenz, per a qui en els processos de vida “a major impuls intern hi ha menor estímul extern” i “a menor impuls intern hi ha més estímul extern”. I si el que predomina és l’estímul extern i no pas l’impuls intern els éssers vius tendim a la passivitat i a ésser un abocador d’imatges, de sentiments, de frases fetes, de tòpics i de refregits (que ens empassem pel broc gros de la televisió o d’internet) i que malmeten la nostra sensibilitat. La passivitat ens aboca a la mort en vida i la lluita ens mou a l’acció.
Miró, de fet, rehabilita al vell Plotí, per a qui l’amor és el desig de la bellesa que hom no té. I és a partir de Plotí (i per la tendència humana a la llei del mínim esforç) que hom ha dit que això vol dir que tots hem de cercar la nostra mitja taronja (la bellesa que ens manca). I això s’ha dit malgrat que ja en Plotí s’havia dit que en lloc de cercar la mitja taronja cal cercar la macedònia sencera perquè qualsevol bellesa que desitgem (qualsevol mitja taronja) participa d’una mateixa bellesa (perquè la bellesa és una i d’ella en participen totes les belleses particulars i parcials de què ens enamorem). I això cal tenir-ho en compte, a més, perquè l’amor humà és fràgil i provoca dolor.
Possiblement és això el mateix que trobem al “Banquet” de Plató quan se’n diu que una vida viscuda sense passió no val la pena d’ésser viscuda.
I és que la reflexió filosòfica ha de menar a la vida i ajudar-nos a viure millor i no pas a la inversa.

MANIFESTAR-SE PER L'ESTATUT?

Ara fa 75 anys Catalunya encara debatia sobre el seu nou Estatut d’Autonomia (també retallat pels quatre costats a Madrid). Avui hi tornem com si no n’haguéssim après res. Avui, com ahir, l’Estatut és una norma de mínims i els diners se segueixen distribuint des de Madrid. Però avui, a diferència d’ahir, no estem a l’inici d’un marc constituent sinó a les acaballes del marc constituent hereu de la instauració de la Monarquia Parlamentària (hereva del franquisme); el qual comença a ser més estatalista i centralista (en un context políticament regressiu).

Entrevistat arrel de l’Estatut català del 1932, Francesc Pujols diu que ell no l’hauria portat a terme. Ell pensava que per a transformar l’Estat Espanyol en un Estat federal calia que els catalans manéssim a Madrid (i que manéssim de debò dins el govern espanyol). Pujols diu que el del 1932 és un Estatut esquifit i de mínims (“amb comptagotes”) que ha estat aprovat i portat a fi pels partidaris d’un Estatut de màxims (per ERC): “el programa de mínims del Tívoli ha triomfat en mans dels partidaris del programa de màxim de l’Havana […] l’Estatut extremat d’en Macià, ha fet triomfar l’estatut moderat d’en Prat de la Riba”.

En aquest punt també hi ha coincidència entre els dos moments històrics. Però entre ells hi tornem a trobar una diferència substancial: avui l’Estat Espanyol ja s’han modernitzat. Bàsicament, la democràcia ha servit per això. Els catalans ja no hem d’anar a Madrid a transformar les espanyes. Per tant, les estratègies han de ser totes unes altres.

No copsar aquesta diferència ha estat el gran error de Maragall en voler un Estatut capaç de fer avançar (com quimèricament encara sosté Montilla!) l’Estat Espanyol cap al federalisme! Aquest és l’error. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni vol reformar la Constitució. I l’Estatut de Catalunya no pot ser una llei sotmesa a les lleis estatals i a la Constitució (digueu-ne, millor, voluntat dels partits espanyols). L’Estatut ha de ser l’expressió, encara que sigui de mínims, de la voluntat del poble català per decidir per ell mateix. I aquesta ha de ser la nostra lluita. I l’error de Maragall i Montilla el manté ERC quan diu que anem fent passos cap a la independència quan l’únic que fem és el “peix el cove” (i a la menuda!).

Cal manifestar-se, però no pas per defensar la constitucionalitat de l’Estatut (com diuen des d’IC amb un llenguatge tant políticament correcte que fa nyonya de la grossa), sinó per defensar la nostra voluntat d’ésser! Per anar contra al tendència a abolir la plurinacionalitat de l’Estat amb lleis invasives, etc. etc. etc.

A Madrid, algú hi creu (i, sobretot, hi treballa) en el federalsime (simètric, asimètric o polièdric)? El PSOE de Zapatero? L’Estat Espanyol ha tingut mai la voluntat de construir-se afirmant la llibertat de les seves nacions?

Fins i tot algú tan poc amic de Catalunya com Unamuno ho diu ben clar en motiu del desastre colonial del 1898 (quan des de les espanyes es cridà a favor de regenerar l’Estat): “És inútil callar la veritat. Tots estem mentint en parlar de regeneració, ja que ningú no pensa en regenerar-se. No passa d’ésser un tòpic de retòrica, que no ens surt del cor, sinó del cap. Regenerar-nos! I de què, si encara en ens hem penedit de res?”.

Per què costa tant aprendre els lliçons? Per què tenim una memòria històrica tan reprimida, fugissera i imbecilitzada? L’anomenada, coneguda i lloada “transició” va ser una regeneració? Cal manifestar-se per l’Estatut, o per dignitat nacional?

FINANÇAMENT?

Cada dia és més clar que a l’Estat Espanyol els catalans no som ciutadans sinó súbdits. D’ençà de la “modèlica” Constitució del 1978 (feta i ordida des d’un règim dictatorial per a una societat mancada de cultura democràtica), passant pels governs del PP d’Aznar (que van suposar l’afiançament definitiu de Madrid com a capital econòmica de l’Estat) i arribant als darrers governs socialistes (que cada dia s’esmercen més en convertir les lleis i les competències autonòmiques en paper mullat), els catalans hem fet la de riure.
Els catalans som ciutadans de segona, la nostra nació és sotmesa i espoliada i les lleis que més l’afecten (com l’Estatut) s´incompleixen i es buiden de contingut des del govern espanyol; i patim un dèficit que cap país ni economia podria aguantar. I, per si no fos poc, hem d’aguantar la catalanofòbia que els polítics espanyols atien, tot i que saben que ho tenen tot ben lligat i al sac.
Amb la instauració de la monarquia parlamentària els espanyols han a aconseguit allò que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir: l’Estat-nació (sobretot ara que al País Basc hi governa el bipartit); i, a sobre, som els dolents de la pel•lícula.
Després de tot el que hem vist, sobretot d’ençà de la redacció i “aprovació” del nou Estatut de Catalunya i amb el viàtic reconsagrat del finançament (i dels suposats traspasos de rodalies, dels aeroports, de les beques universitàries, de l’Agència tributària...), queda clar que qui té la caixa del diners és Madrid: l’Estat. Els catalans paguem però només tenim dret a pidolar perquè som una “autonomia” més. Una simple comunitat que només els interessa per guanyar eleccions i moure les aritmètiques parlamentàries a Madrid. Els diners i el poder són a Madrid (no hi ha ni federalisme, ni autonomisme ni bilateralitat que hi valguin).
Ja em perdonaran que no els parli de números, eh! Fa un any que sento arguments, contraarguments, opinions, bestieses, xifres i més xifres. I n’estic ben fart! Però ningú no em garanteix que les previsions que ara es venen amb bombo i platerets (ni tan sols les més esquifides) s’acomplexin, el finançament del país segueix depenent de la “bona voluntat” del Govern Central/ista (i dels seus interessos polítics i econòmics i de les estratègies més o menys cafres dels dos partits “nacionals”), i del dèficit fiscal ningú no m’ha aclarit en quin percentatge s’ha reduït amb el darrer i fantàstic “acord” de finançament. I aquestes són les qüestions importants!
Penso que per anar tirant i aplicant l’estratègia del “peix al cove” (aquella tàctica que els empresaris catalans ara defensen per “pragmatisme intel•ligent”) ja teníem el pujolisme. El paper de Montilla i de Carod és trist (i el del Saura tristíssim). Maragall, almenys, segur de les seves idees federalistes i amb el seu quixotisme arrauxat (i ho dic amb to positiu perquè el projecte del nou Estatut i de reforma de l’Estat era un ideal desacomplexat, tot i que altament inviable en un Estat que ni és federalista, ni plurinacional, ni res que suposi aplicar la democràcia a fons) tenia “ganxo”. Mentre que ara, el govern tripartit (bé, d’entesa) és d’un seny acomplexat i d’una estretor de mires que... D’un seny banyat amb idees socialdemòcrates anodines, com si no sabessin que en els nostres dies la socialdemocràcia és una visió com la de la dreta però amb una mica de mala consciència perquè recorda als avis republicans i als avis que van creure en l’Estat del Benestar (i aquest és el drama de les esquerres avui, encara que ens vulguin vendre gat per llebre).
I per acabar-ho d’arrodonir en Montilla ens diu que estem un construint un estat federal “imperfecte” o que negar els bondats del “nou model” de finançament és caure en el pessimisme endèmic del catalans! Per llogar-hi cadires!

DE FELICITAT

En els dos darrers textos d’aquest bloc hem posat al bell mig de la nostra reflexió uns versos d’Espriu, segons els quals: “en la sequedat arrela el verb”. I és que el verb, com bé ha fet notar el cristianisme, és l’origen de la vida humana, de l’establiment d’un ordre i d’una visió de la realitat per a desplegar la nostra existència. Una manera d’acotar la immensitat de l’espai i del temps per a fer possible el rebrostar del nostre mode d’ésser, que és l’humà (o almenys se suposa que ho és).

El verb és so organitzat i paraula que naix de la imitació dels sons de la natura per a controlar-los a través de l’experimentació i la vivència per crear ordre i bellesa, comunicació i expressió. Per a construir l’espai que volem habitar. De crear ordre i moviment organitzat (lingüístic, social, cultural....) i processos de vida que ens permeten adquirir independència individual i col·lectiva en relació a l’entorn i, al mateix temps, mirar-lo (i mirar-nos) amb altres ulls.

I ara, quan ja pensàvem que ho sabíem gairebé tot, que redescobrim que Vinyoli, un altre gran poeta català, aporta el complement indispensable a la visió d’Espriu. Vinyoli diu: “sóc l’arbre eixorc d’una tardor que vetlla”. Quina genialitat!

Això ve a tomb perquè, una vegada més dins la repetitiva història de la “civilització” humana, la psiquiatria ens diu que un dels grans problemes de la societat en què vivim són els que va assenyalar Montesquieu: la manca de perspectiva i l’egoisme (voler ser allò que ni som ni podrem ésser). I això només té com a cura assumir el vers de Vinyoli.

Montesquieu digué, amb molt d’encert (i no caldria afegir-hi res més) que: “Volem ser més feliços que els altres, i això és dificilíssim perquè sempre els imaginem molt més feliços del que són en realitat”; i avui els psiquiatres diuen que la felicitat consisteix en tenir salut i mala memòria.

Assumir la sequedat de l’espai i del temps, individual i col·lectiva i de la natura i de la cultura, és indispensable per a mirar el present amb força. Per a ésser més plenament humans. Per a desplegar la paraula que guareix i que fereix, tot al mateix temps, per a fer possible la vitalitat de la vida.

Montesquieu, Espriu, Vinyoli..., tots ells són bones lectures, si som capaços de llegir-los amb atenció. Tots ells coincideixen amb els psiquiatres actuals, per a qui (amb massa pragmatisme) diuen que la felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria. És a dir, en la sequedat! En la sequedat que, com digué Sèneca, ens obliga a aprendre a viure constantment i, al mateix, temps aprendre a morir. I és que la vida mai no es deixa atrapar. Per això per a d’Ors sempre cal sentir l’entusiasme de l’enamorat i de l’aprenent.