EDUCACIÓ I FILOSOFIA

Una vegada més la filosofia recula en el sistema educatiu. Una vegada més l’Estat demostra que no li interessa l’educació. Sotmet l’educació a un simple procés de selecció social, la converteix en un aprenentatge o ensinistrament tècnic. La política sotmet l’educació a l’economia. Sotmet el ciutadà al treballador. Sotmet la llibertat a la necessitat. Sotmet la solidaritat al votant. Sotmet la paraula a l’estupidesa, la idiotització i la infantilització.

Volem ciutadans crítics? Volem democràcia? Volem persones amb capacitat de formar-se una idea del lloc on viuen? Volem gents amb capacitat de crear, discutir i dialogar? ... Què volem? Em pro de què (o de qui) treballem? Volem gent amb ganes de viure, tolerant i honesta? Em sembla que les paraules sobren. Els fets parlen per si mateixos.

L’aposta és ben clara. Anteposem l’oci a la cultura, l’espectacle a la sensibilitat, la sobreexpressió a la humilitat. L’elector al ciutadà. Ens pensem immortals i superiors i apostem pel poder.

Hem perdut el nord de vista. No sabem ni què vol dir nàixer ni què vol dir morir. Som incapaços de valorar la nostra existència efímera i estúpida dins un cosmos immens. Ens avergonyim de les pròpies misèries però en lloc de voler-les solventar les amaguem rere artificis de coloraines, imatges i serpentines. Ens pensem eterns i superiors, però som insignificants, i massa vegades mesquins.

Volem solucionar tots els problemes amb lleis i més lleis que en lloc de cercar més llibertat, tolerància i solidaritat promouen més restriccions, més fanatisme i més menyspreu (pugen l’extremadreta, el populisme i la xenofòbia, la violència de gènere i entre els adolescents...). Parlem de grans tecnologies però cada dia vivim més aïllats i tancats.

Aquesta és la societat que volem? Què ha de promoure l’educació? Eliminem-la. Eliminem el sistema educatiu! Creem escoles lliures!

Valdria la pena aturar-se cinc minuts a pensar-hi un poc. Valdria la pena que, ni que només fos per un instant, no ens creguéssim els centre de l’univers. Valdria la pena que fóssim capaços de veure on rauen els problemes de veritat i en el futur que estem construint per als qui vénen al nostre darrere.

Cal aprendre a distingir allò que és important d’allò que no ho és. Cal aprendre que la vida són uns pocs dies. Cal aprendre a conviure. Cal aprendre a respectar. Cal aprendre a conèixer i a estimular el dubte. Cal anar contra el dogmatisme i l’eslògan imbècil. Cal aprendre a ensenyar i cal ensenyar a aprendre.

CATALANS AL MÓN!

Com bé diu Rodolf Llorens i Jordana al llibre Servidumbre y grandeza de la filosofía que ben aviat trobareu a les llibreries gràcies a la reedició que n’ha preparat Lleonard Muntaner de Palma de Mallorca, la filosofia (com l’art i la ciència) sorgeix del treball  i de l’esforç constant. De la lluita per la vida que és una lluita per fer-se responsables de l’existència. No naix ni de la queixa existencialista ni de la supèrbia postmoderna o de les ànsies de triomfar. La saviesa, que és font de vida, emergeix en silenci i a voltes com aquell qui no vol.

Aquest llibre, l’únic que va escriure en castellà i a l’exili quan encara pensava que es podria dedicar a la seva vocació filosòfica (acabat d’escriure a Caracas l’any 1948 i editat l’any 1949 a Buenos Aires i fins avui desaparegut de les prestatgeries de llibreries i biblioteques del país), és imprescindible per qui vulgui saber què vol dir fer filosofia i pensar amb rigor.

Repassant-ne les darreres galerades ve a memòria una altra de les tesis de Rodolf Llorens (manllevada de Pujols): la de l’hegemonia vilafranquina en la cultura catalana. No es preocupin, però, no farem demagògica de vilafranquinisme ranci i de rebotiga. Es tracta de posar sobre la taula tres fets curiosos pel que fa al tema de la filosofia i de l’humanisme europeus i de la servitut amb què els catalans hi hem aportat peces prou valuosos. No parlarem de l’obra magna de Ramon Llull o d’Eduard Nicol, si no de tres autors prou desconeguts del públic general.

En primer lloc, tenim Ramon Martí de Subirats (un altre penedesenc!), sense el qual els “Pensaments” de Pascal mai no haurien existit. En segon lloc, tenim Ramon Sibiuda, el filòsof que va influir decisivament en els “Assaigs” de Montaigne. I en tercer lloc tenim al bisbe Joan Margarit Pau, sense el qual no podríem llegir “El Princep” de Maquiavel, ja que l’obra de l’italià es va escriure sota la influència de “Corona regum” del català (un lllibre dedicat a Ferran el catòlic).

Bons exemples de la servitut de la filosofia. De l’esforç callat però tenaç i constant en pro d’una societat més humana.  L’esforç callat de tres catalans rebrosta en tres obres imprescindibles de la cultura occidental. Potser Pujols tenia raó quan deia que els catalans quan anem pel món ho hauríem de tenir tot pagat! Qui lo sap?

EN EL CENTENARI DE RODOLF LLORENS I JORDANA

La Catalunya contemporània ha deixat de costat als protagonistes de la Catalunya desacomplexada i arrauxada: Ramon Turró, Francesc Pujols... i Rodolf Llorens, de qui avui volem parlar (i qui s’oposà amb virulència a d’Ors i la Noucentisme). Personatges singulars, forts, valents i necessaris per a un país que es vol construir fort i obert.
Cedeixo la paraula, doncs, a Rodolf Llorens i Jordana (Vilafranca del Penedès, 1910 – Caracas, 1985), de qui s’acompleixen 100 cent anys del naixement i 25 de l’òbit. És un dels Vilafranquins més notables del segle XX i hem d’estar agraïts que aquests aniversaris serviran perquè tres obres d’ell siguin reeditades i tornin a remoure les consciències dels lectors. Aquets és el millor homenatge a una obra i a una feina ben fetes, plenes de lucidesa i de combat. Coses molt necessàries per fer possible que la vida quotidiana d’aquest país sigui: “rica i plena; rica de misèria individual i plena de grandesa col•lectiva”.
Els fragments que podran llegir pertanyen a la proclama “Servir Catalunya” i mostren bé el rerefons del llibre Com han estat i com som els catalans (1968).
“Tots ens devem a la terra pairal, però als qui com els catalans pertanyem a una nacionalitat oprimida ens pertoca, més que als altres [...]. convé que, en aquest món en crisi i en aquest temps de confusió, els catalans posem en net el nostre principal objectiu polític i en ordre la nostra intermitent actuació cívica, que no poden ésser altres que: l’objectiu, servir Catalunya; el mitjà, cercar la unió que fa al força. [...] Els catalans hem de procurar no deixar-nos arrossegar per la mistificació de paraules, la confusió de sentiments, l’ofuscació d’idees i la inversió de valors que es viu i que es pateix arreu del món: governants que diuen servir al poble, quan el que fan és aprofitar-se’n; polítics que volen salvar el país i el que persegueixen és que el país els salvi a ells; buròcrates als quals es paga perquè atenguin al públic i passen a creure que són els ciutadans els qui han d’estar a les seves ordres [...]; en lloc dels fills i deixebles estar atents als pares i mestres, són aquests els subjectes a aquells; i els articles de consum consumeixen els compradors. I no sols en l’ordre pràctic, sinó també en la teoria i en l’art; en comptes de l’espai i el temps com a formes de l’existència de la matèria, aquesta és considerada com a derivada de l’espai i del temps; en comptes de considerar el ser social com a determinant de la consciència, es considera com a primigènia la consciència individual; l’art, que hauria d’estar al servei de la vida, el veiem al servei del que és més contrari a la vida: el no res. [...]. En aquest món al revés, va poder adoctrinar el feixisme [...]. Temps de caos ideològic; de violència i coacció, no sols en les accions, sinó en els conceptes que es conculquen, en les idees que s’estrafan [...] la doctrina de donar gat per llebre, el sistema d’amagar l’ou, la tàctica de l’embolica que fa fort [...], ens porta al més gran desgavell i al més monstruós galimaties. [...] En aquest batibull idiomàtic i aquest poti-poti ideològic, és fàcil, fins natural, pensar amb els peus. I no té res d’estrany que hom acabi per enganyar-se a si mateix. [...] Els catalans hem d’estar ben segurs que servim Catalunya i que no passi al revés, que ens en servim”.

BIBLIOTEQUES I LLIBRES

Una biblioteca és un nus temporal. Un paisatge ric i complex. Ple de possibilitats i amarat d’esperances. Ple de coneixements que cal desvetllar. Ple de lluites i de cims.

Una biblioteca és un tot orgànic. Desmembrar-la (com se sol fer a casa nostra sense cap mena de mirament) és un ultratge. Sobretot si, com és habitual, es fa per ignorància, per menyspreu o per utilitarisme a la menuda.

Una biblioteca és un àngel/missatger adormit a la terra (matèria cultural en repòs). Alhora, és part indispensable de qui l’ha creat i de la seva personalitat, de qui l’ha ordenat amb paciència i esforç. Filla d’unes inquietuds, d’una època i d’uns problemes. Part indissociable del seu autor.

Mort llur autor, és memòria humil que espera nou alè vital per reviure en vides múltiples (que són vides compartides en i a través d’ella), i per mostrar-se generosa.

Una biblioteca, els seus continguts i el seu ordre (sempre inseparables), són part de la personalitat de qui l’ha creat i dels seus treballs. Al mateix temps, parla amb veu pròpia.

Penso això a Madrid, després de comprar tres llibres de vell. Quan repasso els motius que m’han portat a escollir-los entre els centenars que m’han cridat l’atenció (que no són estrictament econòmics, que també). Quan penso els motius per escollir-los i el prestatge on els posaré després de llegir-los. De qui seran companys de viatge (allí) i perquè seran companys de viatge (en mi).

He comprat un llibre del filòsof Ganivet i el posaré al costat dels llibres de Rodolf Llorens (ell me’l va donar a conèixer mentre preparava el llibre on recollim els articles que va publicar a la dècada del 1930). He comprat Menéndez y Pelayo per influència dels covilatans Milà i Fontanals i, sobretot, perquè parla d’estètica musical. Anirà al prestatge de la teoria musical. I he comprat el llibre d’Eco i altres autors italians perquè hi ha coses que m’han semblat bones de reflexionar d’acord amb el que ara estic escrivint i amb els meus darrers treballs s sobre els beguins. I després de llegir-ne bona part, he decidit guardar-lo amb els llibres sobre els beguins i les heretgies medievals.

En llegir el llibre de Ganivet em recordo del que jo he fet sobre Pujols i el que en diu Llorens i... Vénen tota una rècula de sensacions, d’inquietuds..., que es remouen i que van agafant cos i formant-se i transformant-se en mi. Que, després del merescut repòs digestiu, quedarà integrat en mi i dins l’ordre en què seran dipositats a les prestatgeries de casa.

EUGENI D'ORS I FRANCESC PUJOLS

Lévi-Strauss deixà clar que per a comprendre qualsevol cultura humana cal entendre-la com a possibilitat de transitar entre les dues grans veritats de l’ésser humà: la vida i la mort. L’ésser humà és el que es mou entre aquests dos pols. Allò que brolla de la dialèctica entre l’amor i la mort.
Aquesta lluita és una constant en la civilització humana. Descobrir la mort és el que impulsa l’ésser humà a fer-se tot el seguit de preguntes sobre la vida i sobre la realitat. L’amor és allò que l’impulsa a actuar i que el posa enfront de la realitat, dels altres i de si mateix. Ambdós l’impel•leixen a conèixer a prendre decisions i a fer-se responsable.
La mort i l’amor ens impulsen a viure la vida amb la màxima plenitud possible.
Aquests dos pols també són ben presents en les reflexions d’Eugeni d’Ors i de Francesc Pujols, les dues cares de la filosofia no acadèmica de la Catalunya del segle XX. En les dues ànimes bessones de la cultura catalana.
D’Ors i Pujols són la cara i la creu d’una manera de comprendre el món en què la reconciliació de la mort i de l’amor són crucials. Pujols ho diu ben clar quan exposa: “El naixement, l’amor i la mort ens posen en contacte directe amb tot el que ens envolta […]. La vida és una tragèdia en tres actes. [Per això cal] mantenir fresca i sempre renovada la idea i la imatge de les seves relacions. Bon punt hom neix, comença de morir [...]. La Hiparxiologia, estudiant el desenvolupament orgànic dels éssers, cada vegada més elevats en els graons de l’escala [de la vida], i estudiant les relacions mútues dels organismes d’un graó amb els dels altres, en relació amb la funció activa i reactiva de la llei biològica, estudia, igualment, la manera com un esperit pot passar d’un graó a l’altre; començant pel vegetal i acabant essent àngel”. D’Ors ho deixa ben clar en l’acte simbòlic final de la seva vida: en al voluntat arbitrària d’ésser enterrat a la tomba “A Matilde” del cementiri de Vilafranca per aconseguir redimir-se i reconciliar l’amor i la mort.
Ambdós pensadors porten a la pràctica allò que magníficament es dramatitza a l’òpera Tristan und Isolde de Wagner: en la qual el concepte del “Liebestod” (o de la fusió romàntica entre l’amor i la mort) adquireix un grau de màxima expressió, sobretot si tenim en compte que just al final de l’òpera (quan els dos enamorats moren) per, com d’Ors, reconciliar l’angoixa vital, Isolda canta una de les àries més importants de la música occidental en què diu: “En el cabal ondulant, / en l’eco sonor, / en el Tot que s’agita / en l’hàlit del món / ofegar-se / submergir-se / sense consciència... / delit suprem”.
Va ser Nietzsche qui va defensar que les arrels dionisíaques de la música alemanya comencen en Bach i culminen en Wagner. I aquesta arrel dionisíaca es caracteritza per una triple dissolució dels límits del jo. Primer, en l’èxtasi estètic de la música; segon, en el trencament dels límits del jo accedint al seu subconscient i, tercer, en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura a través del retorn del jo a la natura/matèria. Amb aquesta triple dissolució del jo (la persona) supera la seva individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. Tristan und Isolda respon a la perfecció i a aquest esquema. En el Liebestod final de l’òpera, just abans que els dos amants morin. D’aquesta manera es resol el dilema entre l’amor i la mort: els oposats es retroben. I és aquest mateix acte de retrobament i de reconciliació, o si ho prefereixen de redempció, el que va guiar la voluntat de d’Ors quan aquest decideix ésser enterrat a Vilafranca. Tot l’esforç apol•lini d’arbitrarietat i el dolor de l’existència (l’àngel i l’angoixa, en paraules de d’Ors) es resol en un acte dionisíac d’amor. La llum d’Apol•ló es resol en la foscor de la nit de Dionís. I és que com escriu Salvador Espriu a La pell de Brau: “Pels esglaons / dels nostres mots / el cel es torna / a poc a poc / presó baixada, / closa foscor, / i som de sobte / basarda de por. / Per l’alta escala / de les paraules, / la llum pujàvem, / alliberada: / entén el dia / la nit de l’aigua”.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (II)

El que dèiem l'altre dia ho podem aprendre de l’exemple que ens han donat aquells que ens han precedit. Diuen que el viatge més llarg i més fascinant és el que fem amb la ment, i no s’equivoquen de gaire.

La major part de les exploracions de Darwin no es van fer més enllà del seu escriptori. Bach escrivia la música sobre una taula. Newton, segons diu la llegenda, tenia grans dificultats per orientar-se dins la seva facultat de Cambridge. Kant no va trepitjar gaire més enllà de Königsberg. Einstein va construir la seva teoria tridimensionalment a la seva ment. Els grans savis clàssics eren gairebé ineptes (com Miró i tants altres) per a les qüestions més roents de la vida quotidiana...

Què és, doncs, allò que ens mou a la història, a les ciències i a l’art? Quina necessitat en tenim?

L’ésser humà contingent i efímer necessitat compartir la seva vida i per això necessita de la narrativitat i de la dramatització de la vida. Es troba abocat a l’expressió per a conèixer i per a viure. Per a compartir, crear complicitats i seduir. Per a construir el seu estil de vida. A l’art i a la ciència.

Els grecs ho sabien bé. L’historiador, doncs, era (i ha de ser) pròpiament dit l’“histor” i això vol dir un “testimoni ocular” que genera la “historie”: el coneixement de primera mà (o almenys fidedigne i contrastat) I aquets coneixement és la narrativitat compartida: la intersubjectvitat. Des de la Grècia Clàssica l’historiador s’enfronta a l’aplicació d’un criteri de cientificisme sense perdre de vista que la seva ciència és l’encarregada d’explicar i transmetre la història, la de comprendre i compartir. És la de redescobrir la vida que s’amaga (reposa) en la memòria (escrita i oral), en els papers i en els arxius.

La filosofia, les ciències i l’art parlen de l’ésser humà. Són actes de creació poiètica del nostre mode d’ésser que viu en la dialèctica entre l’individu i el col·lectiu, i entre la natura i la cultura.

El parlar de les ciències però, no és un simple comunicar o explicar. Parlar vol dir construir el sentit i el valor: el logos. Humanitzar la vida. Parlar vol dir organitzar, comprendre i actuar.

Quan Heidegger va parlar de l’art i de l’espai en la conferència que l’any 1969 dedicà a l’escultor Eduardo Chillida, un dels conceptes que usà és “raümen” (crear espai). El filòsof no parla de l’“espai físic” sinó de l’“espai vital” (pragmàtic, significatiu i públic). De l’espai que a Ésser i temps és la condició de possibilitat del “Dasein”. L’important és que en Heidegger l’espai es produeix. “Espaciar” és preparar l’aparició de l’espai vital de l’ésser humà: de l’existència. Crear les possibilitats de la vida humana. És donar-se a l’abisme cognitiu per habitar la realitat: “l’acte d’espaciar aporta la llibertat, l’obertura necessària per a l’assentament i l’habitar de l’ésser humà” (Das Raümen erbringt das Freie, das Offene für ein Siedeln und Wohnen des Menschen”). Espaciar es descobrir, redescobrir i redescobrir-se. Obrir-se i independitzar-se al mateix temps. Espaciar és obrir les portes a la lluita per la llibertat. Davant això, però, avui, l’espai que habitem és, cada vegada més, una faixa vella i imposada que ens constreny la sensibilitat: que ens eixorda i que ens bombardeja indiscriminadament amb dades, imatges i tot el que li ve a la mà. Que ens vol estúpids.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (I)

El bipedisme va fer que els humans miréssim a l’horitzó de fit a fit (encara que avui caminem capcots i a batzegades). Va donar la llibertat a les nostres mans i la possibilitat de la dansa al nostre cos. Va trastocar la nostra vivència de l’espai i del temps. Va ser tota una revolució.

Aquest fet va desvetllar molt la nostra curiositat (curiositat que també és inherent a moltes aus i mamífers) i, sobretot, va potenciar la nostra capacitat d’anticipació. Ahir i avui el gran repte dels humans és el de mantenir viva la flama de la curiositat.
La curiositat és el motor de l’aprenentatge. La lluita contra l’apatia i el desinterès (llàstima que hem convertit l’educació en un sistema i que ja no la concebem com un procés viu i de vida).
El tacte, la mirada i l’oïda són els primers que s’enfronten amb la curiositat humana. A través dels sentits els humans, des d’infants, aprenem a copsar què val la pena de captar la nostra curiositat. Descobrim i redescobrim l’espai i el temps, a nosaltres i als altres, la natura i la cultura. I aquest procés seria impossible sense la participació de la intel•ligència, del pensament que permet la reflexió (el moviment interior que rebrosta en el moviment i en l’art). El pensament que permet el diàleg; la independència individual i la intersubjectivitat.

La novetat ens excita i ens dóna plaer. Ens mou a l’exploració. A través de la curiositat cerquem, primer, l’objecte digne d’interès i, després ens convertim en objecte d’exploració. I cal no perdre mai l’interès ni oblidar que sempre hem de sentir la novetat de l’exploració del món i de l’autoexploració. Si no, com bé sabem, caiem en estereotips, tòpics i pensaments morts.
Per constitució, estem abocats a aquesta exploració i a aquest gust per la novetat (abocats a l’abisme cognitiu). A fer mapes i a cartografiar-ho tot per aconseguir més plenitud de vida. Però en aquets procés l’impuls biològic no es pot dissociar de l’impuls cultural.
En el nostre cervell hi ha els mecanismes per orientar La conducta cap a la cerca de coses noves (cap al paler de la descoberta, que excita i que ens mou a la creativitat). Es produeix una excitació satisfactòria que decau si no la dotem, des del context, d’una sensibilitat i d’un humanisme culturals. L’excitació és la cerca (com bé diuen els neuròlegs) però la cerca necessitat d’un context apte per a incitar-la, dirigir-la i fer-la fructífera). Els sistema (l’hipotalem i el sistema límbic) és el suport estructural (intern) de la curiositat, però no n’hi ha prou. Com diria Ramon Turró, no n’hi ha prou amb tenir fam: cal aprendre a alimentar-se i gaudir de l’alimentació.
El batec de la curiositat i el batec cardiovascular són les condicions “fisològiques” de la humanitat (les del cos i les de la ment). Amb l’aprenentatge i l’experimentació arribem al moviment coordinat i compartir i a l’anticipació racional. A la música i a la dansa, al diàleg i a la filosofia. I tot això seria impossible sense la força de la seducció que ens excita, dóna plaer i genera interès. En el cas dels humans, doncs, no hi ha individu sense col•lectiu ni biologia sense cultura (i viceversa).