PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (I)

El bipedisme va fer que els humans miréssim a l’horitzó de fit a fit (encara que avui caminem capcots i a batzegades). Va donar la llibertat a les nostres mans i la possibilitat de la dansa al nostre cos. Va trastocar la nostra vivència de l’espai i del temps. Va ser tota una revolució.

Aquest fet va desvetllar molt la nostra curiositat (curiositat que també és inherent a moltes aus i mamífers) i, sobretot, va potenciar la nostra capacitat d’anticipació. Ahir i avui el gran repte dels humans és el de mantenir viva la flama de la curiositat.
La curiositat és el motor de l’aprenentatge. La lluita contra l’apatia i el desinterès (llàstima que hem convertit l’educació en un sistema i que ja no la concebem com un procés viu i de vida).
El tacte, la mirada i l’oïda són els primers que s’enfronten amb la curiositat humana. A través dels sentits els humans, des d’infants, aprenem a copsar què val la pena de captar la nostra curiositat. Descobrim i redescobrim l’espai i el temps, a nosaltres i als altres, la natura i la cultura. I aquest procés seria impossible sense la participació de la intel•ligència, del pensament que permet la reflexió (el moviment interior que rebrosta en el moviment i en l’art). El pensament que permet el diàleg; la independència individual i la intersubjectivitat.

La novetat ens excita i ens dóna plaer. Ens mou a l’exploració. A través de la curiositat cerquem, primer, l’objecte digne d’interès i, després ens convertim en objecte d’exploració. I cal no perdre mai l’interès ni oblidar que sempre hem de sentir la novetat de l’exploració del món i de l’autoexploració. Si no, com bé sabem, caiem en estereotips, tòpics i pensaments morts.
Per constitució, estem abocats a aquesta exploració i a aquest gust per la novetat (abocats a l’abisme cognitiu). A fer mapes i a cartografiar-ho tot per aconseguir més plenitud de vida. Però en aquets procés l’impuls biològic no es pot dissociar de l’impuls cultural.
En el nostre cervell hi ha els mecanismes per orientar La conducta cap a la cerca de coses noves (cap al paler de la descoberta, que excita i que ens mou a la creativitat). Es produeix una excitació satisfactòria que decau si no la dotem, des del context, d’una sensibilitat i d’un humanisme culturals. L’excitació és la cerca (com bé diuen els neuròlegs) però la cerca necessitat d’un context apte per a incitar-la, dirigir-la i fer-la fructífera). Els sistema (l’hipotalem i el sistema límbic) és el suport estructural (intern) de la curiositat, però no n’hi ha prou. Com diria Ramon Turró, no n’hi ha prou amb tenir fam: cal aprendre a alimentar-se i gaudir de l’alimentació.
El batec de la curiositat i el batec cardiovascular són les condicions “fisològiques” de la humanitat (les del cos i les de la ment). Amb l’aprenentatge i l’experimentació arribem al moviment coordinat i compartir i a l’anticipació racional. A la música i a la dansa, al diàleg i a la filosofia. I tot això seria impossible sense la força de la seducció que ens excita, dóna plaer i genera interès. En el cas dels humans, doncs, no hi ha individu sense col•lectiu ni biologia sense cultura (i viceversa).