POESIA, POLÍTICA I FOLLIA DELS CATALANS

Acaba de sortir un petit llibre amb textos breus del poeta Joan Maragall, de qui enguany s’escau el centenari de la mort. El llibre ens acosta a al realitat del país en un moment cabdal de la seva història contemporània i porta per títol: La independència de Catalunya, contra el qual els crítics literaris més conspicus ja han alçat totes les veus.

Certament, el títol que han posat a aquest recull de textos de Joan Maragall és un ham comercial (i fins i tot oportunista). No obstant això, tampoc no traeix l’autor ni el contingut que hom hi trobarà. El llibre, ràpid de llegir i d’un interès més que notable, ens permet llegir seguit un seguit de textos en què Maragall reflexiona sobre la seva societat, sobre el catalanisme i sobre Catalunya i sobre l’acte poètic. És la mirada atenta d’un poeta sobre la seva realitat més propera. Una mirada crítica i lúcida. Una mirada interessant, aleshores i avui.

El llibre traça un recorregut cronològic que va des de l’any 1895 i fins a l’any 1909. Des dels seus inicis com a poeta i coma intel•lectual fins als seus darrers passos. I això és molt interessant per al lector d’avui i per a qui després vulgui endinsar-se en la poesia de Maragall.

En aquest llibre hom hi trobarà les arrels ideològiques de Francesc Pujols i d’Eugeni d’Ors, una visió crítica del catalanisme dels primers anys del segle XX i idees del tot vigents sobre aquets tema. Primer, sobre les bases ideològiques de Xènius i de Pujols, podem dir que les resumeix bé la següent frase (a partir de la qual, evidentment, cadascú d’ells traçà un horitzó vital ben particular): “el dia que la nostra independència intel•lectual siga complerta [...] Catalunya formarà part d’Europa”. Segon, sobre les idees que ens poden aportar llum a l’actual crisi de creixement del catalanisme i de l’independentisme (amb lluites fratricides i absurdes a Solidaritat, Reagrupament, el Cercle Català de Negocis, ERC,...) podem citar la següent reflexió: “Jo crec que això és degut a la nostra poca educació política, i fins potser, i ademés a una mala intel•ligència respecte els sentiments polítics generals del catalanisme”.

Maragall aporta, a més, idees sobre què vol dir fer poesia i té ben clar que una nació és possible si hi ha “voluntat d’ésser”. És a dir, si aconseguim unitat de projecte i entusiasme compartit (com passà l’any 1907 amb Solidaritat) perquè els espanyols saben molt bé quines són les seves cartes i quins els nostres punts febles (només cal veure com s’aprofiten ara de la sentència de l’Estatut fent veure que no passa res i quedant coma demòcrates de primera). Així mateix, Maragall té molt clar que en política, com digué Rodolf Llorens molt després, no ens empeny el seny sinó la follia i que la follia (penseu en Llull, Gaudí, Dalí, Pujols....) ens ha fet caminar endavant com a país.

Llegiu i mireu si en trobareu de coincidències amb la nostra època: “ara no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d’idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques”. Pensem-hi.

FILOSOFIA AVUI?

Sembla ser que ja existeix el dia internacional de la filosofia. I això vol dir que les coses van maldades, que ja som una relíquia (o alguna cosa a protegir perquè ja és en perill d’extinció). Que la filosofia és arqueologia, i , de fet,  ho és dins el nostre sistema educatiu (i “nostre” és un eufemisme).

De tota manera, hi ha quelcom que encara que li escau, i que encara la fa necessària, almenys per aquells qui sentim que hi ha un impuls que ens porta de l’obligació de viure  a la llibertat del viure.        

La filosofia, a més, és ciència que requereix paciència, esforç o observació. Tres qualitats que la societat d’avui relega a un segon terme. Un bon científic i un bon artista també han de ser bons filòsofs (i també n’hi ha ben pocs, i se’ls estima ben poc). 

Paciència i tenacitat per generar el mapa on despleguem la nostra vida. On cerquem la qualitat de la vida i on trobem l’espai de la vida. Un mapa que aplega el passat, el present i el futur. Que és un nus d’alta complexitat. No tenim solucions ni donem dreceres o receptes màgiques. Ans el contrari, la filosofia obliga a la disciplina i a la responsabilitat. Acompanya, però no dirigeix. És decisiva però no pas determinista. Si tenim un mapa adequat tenim llibertat de moviment, podem viure amb més plenitud. És per aquest motiu que en els darrers Col·loquis de Vic es plantejà el tema d’Europa. Què és Europa? Una utopia? Una falòrnia? Una entelèquia? Un model? Una federació?...

La filosofia és veu obligada a pensar quin mapa cal usar. Quina és la millor topologia per a ser més plenament humans. I això ens obliga a pensar  i repensar el passat. A conèixer el substrat del nostre mode de civilització, dels nostres valors, dels nostres sentiments, de la nostra arquitectura, de les nostres maneres de mirar, dels nostres prejudicis, dels conflictes actuals,...

En el context d’aquesta trobada de filòsofs es va dir que la nostra herència és triple: de Grècia en prové la moral, del món judaico-cristià l’esperança i de la civilització romana la tècnica. No és pas erroni, però si un xic incert. Cal ser més conscients de la lluita vital de i en la realitat i, per tant, dir que: de la Grècia Clàssica (hereva d’Egipte, de Mesopotàmia...) en tenim el fons estètico-ètic de la nostra civilització, que de l’època romana n’hem heretat la tècnica i el dret  i, en tercer lloc, que del substrat judaico-cristià n’hem rebut l’esperança i, també, el dolor. Aquesta axiologia  és més complexa però també més adequada, almenys per a nosaltres. Pensem-hi. Molts problemes actuals en depenen i molts dels nostres dubtes hi poden trobar un fons comú.    

VAGA GENERAL?

Certament la política de Zapatero és una política erràtica i la reforma laboral un nyap. De fet, es pot ben dir que l’actual govern estatal no té cap mena d’idea política de vàlua ni cap mena d’autoritat moral. Ara bé, els sindicats, aquells qui han estat muts i a la gàbia al llarg de tota la crisi, tampoc no tenen cap autoritat moral, ni per convocar vaga ni per dir res. El que estem vivint en aquests darrers anys és un episodi grotesc i a l’espanyola (del quixotisme foll de la “España eterna” d’Unamuno) de la crisi dels partits d’esquerres que, contràriament al que han fet els dretes, arreu d’Europa, es veuen arraconats perquè no han sabut tenir bones idees ni afrontar els nous problemes amb fórmules noves i que han ancorat els seus discursos en tòpics del segle XIX.

L’Estat del Benestar té problemes i les esquerres (la socialdemocràcia) te problemes perquè el populisme de la dreta els ha guanyat la partida. Han quedat difuminats, fumats i esfumats de la política en majúscules i s’han dedicat a fer obres de caritat (ells en diuen “política social”) i a assumir certs postulats naïfs d’ecologisme de rebotiga. De la seva banda, els sindicats, com bé va predir Marx, han quedat sotmesos a la dinàmica del mercat capitalista.

En les darreres dècades, de creixement econòmic, ni els governs d’esquerres ni els sindicats s’han dedicat a fomentar una economia dinàmica, plural, diversificada i d’excel•lència, i capaç de deixar enrere el seu gran problema estructural: el 20% d’aturats. S’han dedicat a viure de la bombolla immobiliària i, com els seus veïns del PP, a deixar-se corrompre per ella. I ara fan una reforma laboral (feta de retalls de les que han fet altres països. És a dir, copiant i fent trampa descaradament i sense tenir en compte les singularitats de l’economia de l’Estat Espanyol), la qual ni generarà llocs de treball ni promourà la transformació dels seus problemes estructurals. No han fomentat una educació d’excel•lència ni han promogut la veritable flexibilitat laboral a l’interior de les empreses ni la conciliació laboral de les famílies. Només saben fer polítiques de repartiment de xecs, la qual genera despesa i no és cap aposta de futur sinó un pedaç. La crisi és una oportunitat per canviar dinàmiques, però l’estem desaprofitant (per no perdre els bons costums). I també és una oportunitat per fer entrar en crisi als actuals polítics i les seves polítiques, però no crec que aquesta vaga vagi en aquesta direcció. Una vaga general ara? No. Els sindicats només la volen per rentar-se la cara.

RAIMON PANIKKAR, FILÒSOF

Acaba de morir el filòsof i teòleg Raimon Panikkar. Bona part de la seva obra (llegida i rellegida) ha estat una guia imprescindible per a comprendre molt del substrat religiós de la nostra societat, de la  realitat, del nostre caràcter o de les nostres festes.

Certament, la seva és una obra monumental (hi ha qui el compara amb Llull). No obstant això, i relligant amb algunes de els coses que hem escrit en els darrers dies aquí mateix. Hi ha dues frases de maduresa que són prou aclaridores i profundes. Dues aportacions sobre el sentit i el valor de la filosofia, encara que això avui no estigui de moda (tot i que és molt probable que als instituts Als estudiants se’ls haguessin de plantejar aquest tipus de frases per a fer-los reflexionar i no pas transmetre’ls la història de la filosofia com una rècula majestuosa de fets, d’idees petrificades i d’autors morts). Cal incitar  a la saviesa i cal incitar a l’educació. Malauradament, però, els dissenys curriculars i els expedients acadèmics (el funcionalisme bord i absurd) sempre s’anteposen a allò mateix que, almenys en teoria, han de servir.

La primera frase l’ha inclòs  ala darrera pàgina del llibre The Rythm of being fa ben poc quan, després d’unes quantes dècades al calaix, es va decidir a publicar les lliçons que havia donat a Edimburg en dir que l’arbre del coneixement mai no podrà arribar més amunt que l’arbre de la vida. És a dir, que cal primar la vida en ella mateixa per participar-hi i perquè és l’únic que realment tenim, i que desaprofitem amb una supèrbia humanament putrefacte. La segona és aquella segons la qual: “la filosofia no és amor a la saviesa, sinó també saviesa de l’amor”. En certa manera el mateix que acabem de dir. La filosofia és cerca constant i no funcional però té una repercussió decisiva en la vida pública, individual i col·lectiva, en la llibertat, en la solidaritat, en.... tot el que ens afecta més directament i en el que, com l’altre dia ens deia Moisès Broggi, al final obtenim d’una vida cada dia més llarga (ell ha nascut l’any 1908): en les satisfaccions que vénen de les relacions humanes.

A les meves prestratgeries, costat per costat, hi trobareu el llibre Benaurada senzillesa (Panikkar), Blanquerna (Llull), Diàleg contra els lul·listes (Eimeric), El seny (Ferrater Mora), Sobre la felicitat (Epicur) i De la corrupció (Montesquieu). L’ordre de les coses mai no és casual i ,com diu Panikkar, el silenci mai no és l’acte de reprimir la paraula sinó expressió del pluralisme, de la tolerància i de la felicitat (i avui vivim enfangats en una massa de massa soroll barroer). Sense silenci no podem ni escoltar a l’altre ni escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Avui més que ahir la nostra societat necessita posar sobre la taula una filosofia de la vida. La crisi econòmica ha posat sobre la taula la crisi d’un model de civilització. La crisi d’allò que considerem important. La crisis econòmica és la punta l’iceberg d’un problema de cansament de la societat occidental. De cansament, d’abús, d’egoisme i de prepotència.

Ens passem la vida parlant de la “nostra vida”, convivint amb la “nostra identitat”... Vivim al “nostre poble”, tenim “casa nostra”... En realitat ens passem la “nostra vida” perseguint la “nostra vida”, cercant la “nostra identitat”. La vida ens sobrepassa i ens travessa i, com a molt, podem intentar participar de la vida. La vida, la terra, l’univers, els ciutats, les cases, la identitat..., res no ens pertany.

Viure és perseguir i perseguir-nos. Cercar la manera de participar de la vida, de la col•lectivitat, de prendre la paraula, de fer-nos responsables..., la vida és un procés cap a al vida i cap a la saviesa. Un camí per a ésser algú, però aquest procés mai no s’acaba. La vida mai no ens pot pertànyer. La identitat sempre serà fragmentària. La paraula sempre serà insuficient. Només queda la perseverança, l’entusiasme i la responsabilitat. La voluntat de viure i la voluntat de saber per a viure.

Viure és resoldre la contradicció de voler viure la “nostra vida” quan aquesta és impossible. El sentit de la vida és resoldre una contradicció vital per a participar de la vida, la qual sempre ens sobrepassa i ens sobreviu. Ni la terra,. Ni l’univers, ni la identitat ni la vida no ens pertanyen. Cal participar-hi per gaudir de la màxima plenitud vital possible (que ja és molt).

Nosaltres no som ni la mesura de la vida ni la mesura de la realitat. Nosaltres som la mesura d’una vida possible (si som capaços de desplegar-la). Som la possibilitat d’una consciència de la vida. Tampoc no som la mesura de la nostra identitat ni de la nostra consciència. L’actuar i el crear permeten treure fora i fer explícita part de tot plegat per a dialogar-hi i per a compartir-ho, per a formar-nos i transformar-nos. Per a ser copartíceps del viure.

Viure és posar ordre i cercar l’ordre de la realitat. Viure és construir i compartir. Inseguretat i passió. Humilitat i lluita. És aprendre a viure sobre l’abisme. I aquest abisme és un abisme cognitiu (cap a l’interior i cap a l’exterior). Una ferida o singularitat que l’ésser humà obre sobre la realitat i sobre la vida.

Això implica un canvi d’actitud. Viure no és adaptar-se sinó revoltar-se per a fer-nos copartíceps de tots els processos de vida amb qui convivim. Viure no és posseir ni dominar res (ni el coneixement, ni nosaltres mateixos, ni la casa, ni la feina, ni els diners ni la nostra família, ni...). Viure és obrir-se.

Quan considerem que la vida ens pertany, que la identitat és “nostra” que el coneixement el posseïm, que la feina som nosaltres.... hem petrificat la vida. Hem eliminat qualsevol possibilitat de viure amb intensitat i d’evolucionar. Quan som “nosaltres” hem perdut la possibilitat d’ésser “nosaltres”. Som morts en vida.

Quan no és el coneixement qui ens posseeix a nosaltres perdem la capacitat d’emmirallar-nos, de preguntar i d’observar. Quan no és la vida la qui ens sustenta perdem les ganes de viure. Quan no és la identitat la qui ens obre el món perdem la possibilitat de viure noves vides.

Quan petrifiquem la vida i la consciència pensem a la menuda. Reduïm la vida a un tràmit. Som sotmesos a necessitats banals i pervertim les idees i els valors. Som part de la massa imbècil que camina sense rumb amb una voracitat immensa. Tot és sotmès al mercadeig inútil que ens fa sentir que som algú quan, en realitat, no som res.

Un valor, una idea, un càrrec, una casa, una parella, un compte corrent..., no serveixen de res. No són res. Els valors, els idees, els diners, les cases, les ciutats..., són “eines” i són “crosses” per a la vida. Però són instruments orgànics, com els òrgans biològics i culturals en què es constitueix la nostra forma d’ésser. Només “serveixen” si formen part d’una xarxa que permet el rebrostar de la vida i del nostre mode d’ésser. Són les portes i les finestres que ens permeten viure amb més plenitud i donar vitalitat a la vida i fer-la, d’aquesta manera, més singular i intensa.

Ens sentim –i ens volem– amos de la vida. En realitat, podem fer-nos responsables de la vida i de la paraula, i prou. No posseïm res! Quan ens sentim propietaris – del que sigui– esdevenim serfs. Perdem l’esperança de ser alguna cosa més, d’anar més enllà, de viure més, de ser nosaltres mateixos... Perdem l’ideal i la utopia que ens mou a mirar més enllà i a ésser més responsables i més solidaris. I és que, com qualsevol sistema viu, tendim a la llei del mínim esforç, tot i que, a diferència d’altres modes d’ésser nosaltres podem escapar-nos d’aquesta fatalitat.

S'HA ACABAT EL BRÒQUIL!

L’Estatut d’Autonomia ara  enfonsat en la misèria per l’autoritarisme i els mecanismes centralistes  i de control espanyols, marcava uns mínims per  a l’autogovern de Catalunya. Uns mínims per a estar més còmodes a Espanya. Era un nou pacte a la menuda. Ara ha fracassat!. Els espanyols no hi entenen de raons. Després van venir les consultes populars pel Dret a Decidir (que segueixen). Era un primer pas. Ara, les coses han canviat radicalment. Ja no s’hi val a badar! No hi ha discursos a mitges tintes. Ara ja és clar que la transició espanyola s’ha acabat i que els espanyols, finalment, han dit ben clar el que no es van atrevir a dir l’any 1978. Volen una Espanya Única i Castellana! (posar a la pràctica però en democràcia els ideals ideològics del franquisme!). Una Espanya Indivisible i centralista. Una nació única, unívoca i sagrada. Ho han dit clar. I amb contundència. No hi ha ni autonomisme ni federalisme possibles. Només hi pot haver descentralització i a gust de qui mani a Madrid. Ara no només han culminat un procés sinó que hem tornar on érem fa trenta anys. Per tant ja tothom ha de prendre partit. No s’hi val a fer interpretacions. El text del Tribunal és ben clar i concís. Ni federalisme, ni plurinacionalitat ni res de res. Només volen els nostres Diners. Ja n’hi ha prou. Ara boicot al Parlament de Madrid. Unitat d’acció en els mínims. Camí cap a la separació. No ens volen, ni nosaltres a ells. Ja ho podem dir alt i clar. Com deia Pujols, que se’n vagin o que ens expulsin!

AUTODETERMINACIÓ I FOLLIA

Som folls els catalans. Segurament més que no pas assenyats. Les mostres d’arrauxament i d’ingenuïtat pauten més del que possiblement voldríem reconèixer la nostra acció col•lectiva, per bé i per mal. Avui ne volem parlar per bé. Els nostres pentagrames estan plens de bemols. I això no és pas sempre negatiu, o que els ho preguntin a Pujols, a Dalí, a Gaudí, a Llull o a Deulofeu. Però si que és un repte difícil d’assumir (per a nosaltres i pels nostres veïns).

Com a nació al llarg del segle XX (segurament el segle més ple de dolor, de sang i de fetge i menyspreu per la humanitat) les hem passat maldades. I ara, quan entrem en un segle XXI que ja diversos autors i pensador diuen que va nàixer a Vukobar, Sarajevo o Srebrenica i que per aquest mateix motiu (i per com es van desgranant els fets) serà el segle de la indiferència, ens encarem amb tot un seguit de consultes per proclamar el Dret a Decidir. Si això no és de folls, que baixi Sant Pere (si pot i vol) i que m’ho expliqui. És de folls i ho fem amb una rauxa moltes vegades excessiva. Malgrat tot, aquesta rauxa posa sobre la taula, una vegada més, la nostra voluntat d’ésser. I això és el que compta. Posar-nos en moviment. Moure’ns per no defallir en la indiferència, la bulímia i la inoperància política.

Tinguem clares, però, deus reflexions de Hermann Heese que poden permetre que aquesta follia atàvica i impulsiva sigui més punyent:

1 – Una pregunta que ens pot orientar millor: “per què s’està a favor de l’autodeterminació de les nacions allà on s’espera treure’n profit?”

2 – Un consell per a navegants: “Les utopies no hi són per realitzar-les servilment, sinó per posar sobre la taula la viabilitat d’un seguit de coses difícils pe`ro anhelades i per reforçar la fe en aquesta viabilitat.

Apa doncs, fins a la propera.