Els Països Catalans són terres
de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs
i, per tant, se sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir
les idees i els raonaments, podem ben dir que també ho ha estat de
la filosofia en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en
Ramon Llull, qui, a banda de situar-se sota el paraigües de Plató,
recull la tradició simbòlica de la vinya en el cristianisme. I
aquesta doble vessant platònico-cristiana del pensament de Llull
queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més
famoses: el Blanquerna. És a dir: el Llibre d’Evast,
Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la
vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma)
explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor.
En llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus
protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt
explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna
l’assumeix a la muntanya de Miramar: «Entre
la vinya i el fenollar» quan «Amor
me pres». És a dir, en el món entre
la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del
cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser
de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (que és l’àmbit
salvatge de les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per
tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un
projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de
la paraula amorosa). Per què? Perquè: «la
justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils
anuncien pau i les superbes guerra» i
perquè: «Amor és aquella cosa qui los
francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.»
A més, Llull també usa el costum medieval de beure el vi mesclat
amb aigua per dir que la unió entre l'Amic i l'Amat és la mateixa
que es produeix entre l'aigua i le vi: «Eguals coses són
propinqüitat e llunyedat, entre l'amic e l'Amat. Car enaixí com
mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l'Amat;
e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors», escriu al
Llibre d'Amic e d'Amat.
A més Ramon Llull posa en vlaor
aquells fruits que posen a prova la imaginació humana per crear.
Així, quan premsem o destil·lem el suc de raïm aconseguim una
cosa nova. Un nou beuratge. Una quinta essència. Com quan es treu
perfum de les flors. I per a Llull aquest fet té un gran valor. Li
escriu a Déu: «A
la vostra santetat e a la vostra excel·lent noblesa sia feta
reverència e honor, car vós, Sènyer, havets donada a home
propietat e natura per la qual és sensible, gustant les sabors
docues e amargoses. / Com
l'home, Sènyer, segueix la sabor e el plaer que la potentia
sensitiva desira, adoncs encerca es tracta com l'home menug dolces
viandes e saboroses. E com l'home segueix lo plaer e el desig de la
potencia racional, adoncs la potència racional se vivifica e
s'endreça en contemplar e en cogitar la vostra glòria e en la
vostra noblea.» (Llibre de
Contemplació)
Plató, Plutarc, Aristòtil,
Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de
civilització. També en el món àrab, a partir de les
interpretacions que hom pot fer de les referències contradictòries
sobre el vi que hi ha en l’Alcorà, es diu que el vi s’utilitza
(i aquest fet recorda molt a Llull) com a metàfora de l’amor. De
fet, en el paradís que s’hi descriu (a la sura 46 i en els
versicles 16 i 17) hi ha rius d’aigua incorrupta, rius de llet de
gust inalterable i rius de vi que seran la delícia dels bevedors.
Això si, la relació entre la
filosofia i el vi no sempre és per simbolitzar l’ordre sinó també
el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean
Dubuffet (1901-1985), qui a banda de ser un filòsof interessant, i
un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del
vi. Cada època fa sa guerra. I també tenim el cas del filòsof que
el comunisme va convertir en obrer: Béla Hamvas (1897 – 1968),
autor del llibre Filosofia del vi i de la monumental novel·la
Carnaval. I més recentment els treballs de Michel Onfray, qui
destaca el paper del consum moderat de vi que recomanà Epicur.
També a Catalunya tenim aquest
vessant arrauxat i xiroi de la filosofia o, com a mínim, del
pensament filosòfic. Si en un costat de la balança hi ha el
platonisme cristià de Llull (la tradició cristiana de la vinya com
a planta de civilització) en l’altra hi ha els pensadors
noacadèmics (com Francesc Pujols i Pompeu Gener). I aquest fet és
molt important en un país en què, com bé escriu Xavier Serra:
«fallant estrepitosament el mecanisme universitari, la filosofia
només ha tingut en l’àrea cultural dels Països Catalans
l’oportunitat de refugiar-se en la literatura. De Pujols a Pla i
d’Ors a Fuster, tot és “literatura d’idees”.»
Pensin vostès en la trajectòria de Gaziel o de Pompeu Gener, entre
alguns altres. I és que, per exemple, aquest darrer és autor del
breu monòleg: «Filosofies del xampany»,
publicat dins la col·lecció de «versos humorístics
catalans» (l’any 1903 en el llibre que porta
per títol: Monòlechs humoristichs. Esplicaderas d'un
gall dindi. Filosofías del champagne. La pesadilla dels parents.
Reflexions filòsoficas). Que és un
monòleg breu i xaró a base de rodolins. I és que no podem perdre
de vista, com diu Pujols l’any 1949, que l’humorisme ha estat la
tònica dominant de la literatura catalana moderna (des del segle
XVII fins al segle XX). D’un humorisme que gira les coses i mira la
realitat amb ironia per fer córrer la imaginació (i que a l'època
contemporània tingué el seu epicentre al Celler de les Galeries
Laietanes).
Va ser
Pompeu Gener qui va defensar que la veritable filosofia i cultura és
una cultura alegre perquè gaudeix de la vida. I en posar exemples de
la seva teoria posà sobre la taula les gran civilitzacions
mediterrànies del vi: Pèrsia i la Grècia clàssica. En les quals:
«La bellesa y l’alegria de la vida no estavan pas renyidas
ab al Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntes.»
Així doncs, ningú no pot negar que l’humor i l’alegria també
formen part del plaer intel·lectual i de l’educació humana. Era
l’any 1908 quan Pirandello presentà el seu treball sobre
l’humorisme per a les oposicions de la càtedra d’estilística de
l’Escola Superior de Magisteri Femení de Roma. I no fou l’únic
a interessar-se pel tema. Bretón treballà sobre l’humor negre i
Freud (que va escriure L’acudit i
la seva relació amb l’inconscient)
i Bergson (que l’any 1900 publicà: El
riure).
Fou Francesc Pujols qui estudiant
l’obra del pintor Marian Pidelaserra posà el vi com exemple de
creativitat i de pensament viu. Era l’any 1935 quan en la
monografia que li dedicà escriu:
«Els
ulls del pintor, com dos punys que es claven a la realitat de les
coses, deformen no tan sols figures i edificis [...], sinó que
deformen els paisatges i les natures mortes com si fossin raïms i en
volguessin esprémer el vi de la vida, que ens embriaga a tots
bevent-lo amb els ulls o escoltant-lo rajar amb les orelles com la
música [...]. És la deformació que [...] fa sofrir als que aquest
vi no els agrada i quan els convidem a la nostra taula a beure’n en
els nostres copes, fan ganyotes com si fos vinagre.»
Centrant-nos
en els aspectes que afloren quan el vi es posa damunt la taula i és
compartit hem d'anar amb cura a l'àmbit
dels banquets i a les seves
característiques més significatives al llarg de la història, i
fins avui. Com dèim en començara quest
treball el vi fa que les paraules flueixin
i vagin redescobrint-nos qui
som i amb qui compartim la taula. En
versos d'Enric
Cassasses: «La veritat és una taula / per posar-hi le pa i el vi.»
I
per això no són el mateix els banquets clàssics (els de Plató)
que l'adaptació que d'aquests en van fer els pobles ibers de les
terres que avui naomenen catalanes (com bé demostra l'arqueologia).
Al voltant de la taula bevem,
pensem i creem relacions. Gestem una mirada del que som i del que
volem ser. Una mirada que brosta en paraules no-dogmàtiques perquè
(com va dir Plató), el vi escalfa les paraules i les idees fins a
fer-les dúctils, àgils i artístiques (de la mateixa manera que el
ferrer ho fa en escalfar el ferro per a forjar-lo). Però
no tothom ho fa de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat.
Les històries dels banquets
també permeten
llegir la història de la nostra cultura a partir d'ells. De fet,
veiem que primer
hi ha el banquet de Plató (el simpòsium) que és l'origen de la
nostra cultura i que arriba a Ficcino, Erasme
i Nietzsche; després ve el banquet polític de François Vatel (del
joc dels interessos polítics i de les conxorxes d'estat) i;
finalment, el banquet de
Kierkegaard que és el que ens situa en la contemporaneïtat: en
l'efímer, la cultura de l'«ara mateix»
i de l'excés. I amb
els banquets de Kierkegaard hi ha els
banquets dels modernistes
de la bohèmia. Les reunions de cul de
Cafè o de Taller destarotat amb vi i absenta. Allò que descriu
Pompeu Gener de la seva estada a París:
«Al
núm 12 de la Place
de la Madeleine
(casa de primera) hi viviem: al segon pis, el pare de l’Utrillo,
mab en Miquelet i l’altre germà; al primer pis hi vivia un senyor
que havia sigut embaixador a Itàlia en temps de la Revolució de
Setembre, el nom del qual no’m recorda; a dalt de tot, un coronel
emigrant, parent d’en Zorrilla, que esperava que caigués la
Monarquia; en els entressols viviem en Jacinto Octavio Picón i jo,
amb un amic que estava malalt i un criat empordanès, que era un
peix d’aquells que es porten l’oli. [...] Allí s’hi escrivia,
s’hi dibuixava, s’hi feien plans d’una República ideal, s’hi
menjaba bé i s’hi bevia millor. Allò era una Bohèmia, però una
Bohèmia rica. Res de passar fam ni misèria. En l’escassetat no
hi crèiem. “Bon ventrell fa bon cervell.” “Val més aquí que
a cal apotecari.” “D’aquest món no se’n treu sinó lo que
s’hi fica.” Aquestes eren les nostres màximes, confirmades per
un aforisme d’en Rabelais, escrit a la paret amb lletres d’or,
que deia: “Survieux est et de bon sens jouist / qui conque boit et
ne s’en rejouist.”»
Fet
i fet, en la història dels banquest hi copsem
tres grans moments que són parel·lels als
tres grans moments del vi en la Bíblia: el vi ritual (l'últim
sopar), el vi de l'embriaguesa i la luxúria (les bodes de Canà) i
el vi com alegria i entusiasme creador (al sopar d'Emmaús). Les tres
cares del vi que ja tenim en Dionís: que era el Déu de la vida (i
de la natura), el Déu de la mort (del ritual sagrat) i el Déu del
somni perquè era la divinitat del vi. De la mateixa manera que tres
ciències brollen del vi: l'agricultura, l'enologia i l'enosofia.
