PUJOLS I LA POLÍTICA

Certament, el pensament de Pujols és complex, sobretot en l’aspecte polític. I això, que el fa interessant (viure’l com un repte) també és un inconvenient. Pujols escriu sobre política amb ironia en una època en què això és complicat perquè la censura de la dictadura és voraç. Per tant, tot el que es pugui aportar i reflexionar, benvingut sia!

És curiosa la seva tesi de l’hegemonia catalana en la política espanyola. Una tesi que mostra la seva visió de la realitat del país i, al mateix temps, és una fugida grotesca. És a dir, exagerant trets significatius de la realitat per a fer-la més visible. Per posar el dit a la llaga i mostrar les contradiccions que li són inherents.

El punt de partença de la seva teorització és clar en la conferència que feu per a Mirador l’any 1933: “la Catalunya del segle XIX que ha vist nàixer tants dels que són aquí i ha vist renàixer la nostra vida material i espiritual, ha estat calumniada d’ésser la fi de la nacionalitat catalana. I no obstant tota la política espanyola del XIX gravita entorn de Catalunya, que imposa la seva concepció del dret públic a Espanya. En la nostra terra es produeix ensems un esclat esponerós de pensadors i poetes, que amb llur existència sola ja són una mostra palesa del nostre renaixement cultural. Però polítics i intel·lectuals fan obra d’espanyolisme. Fan llengua castellana, desterrant la catalana. Aquesta és la causa que hom hagi pogut al segle XIX d’ésser la fi de la nostra fesonomia pròpia. Però tota aquesta fórmula de castellanisme era pur formalisme; el fons era viu i d’arrel catalaníssima [...] Els catalans que integren la nostra renaixença espiritual, que escriuen en castellà, formen escola catalana i continuen la nostra tradició espiritual”.

Per a Pujols, la Renaixença catalana té dues branques dialècticament relacionades: (1) l’alta cultura que es fa en castellà i (2) la cultura popular que es ben catalana i ben viva. I l’alta cultura és impregnada de catalanitat (per la seva manera de veure el món i per ser continuadora d’aquella cultura que començà en Llull) i la cultura popular adopta models i formes castellanes per a desplegar-se (a través de l’obra de Guimerà, de Verdaguer, de Pitarra....). I ambdues formen el renaixement cultural del país, el qual ve parell d’un renaixement econòmic. I d’ambdós en naix la influència catalana en la política, l’economia i el dret espanyols (sobretot a través d’homes com Prim i Cambó).

A partir d’aquesta constatació bàsica Pujols crea una de les seves obres cabdals: “Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola”, la qual, en plena dictadura de Primo de Rivera, és plena d’el·lipsis, de capgiraments i de sobreentesos.

Amb simplisme gràfic podem dir que Pujols diu que l’Estat Espanyol és un teatre de titelles mogut pels catalans. I ho afirma quan Cambó diu tot el contrari: “sempre s’ha vist que qui paga mana i, nosaltres, paguem i no manem res” (ves per on! oi?).

Ara bé, darrera la imatge grotesca i cridanera, Pujols escriu perles com: “Si els polítics espanyols fossin homes pràctics i astuts, que miressin la conveniència llur i la dels governants, la vera manera de donar la tranquil·litat a Espanya seria donar la autonomia a Catalunya i, encara més, que l’autonomia, la independència, perquè aleshores Espanya quedaria tranquil·la i, traient-se un pes de sobre, es podria governar per les seves pròpies lleis”. I és que com Pujols digué a un vell amic que posà en dubte les seves teories (perquè havia llegit el llibre de Pujols amb massa “seriositat”): “sabreu guardar-me el secret? Mireu, home, es tracta de produir un cop d’efecte i desconcertar-los, a veure si podem deixar-los ben impressionats i, d’una vegada, s’inde-pen-dit-zen!”.