L’entorn on vivim, amb el paisatge, les ciutats i les persones, és el bressol de la nostra sensibilitat. L’espai que humanitzem per a viure. L’espai que conforma unes maneres de fer, de relacionar-nos, de mirar... I això encara és així. Fins i tot a desgrat de la perversa òptica política i econòmica que tot ho destrueix i que crea ciutats amarades de cobdícia que no són per a ciutadans sinó per habitants desolats i emmudits per la brutícia, el mal gust i l’especulació.
Conviure amb el nostre territori és fonamental per a fer-nos persones i conviure, però avui anem pels carrers mirant a terra i caminant de pressa, i anem pel bosc i pels camps sense capacitat d’aturar-nos un moment i emmudir davant llur bellesa i força. No és estrany, doncs, que, ja reclosos a casa, els “humans d’avui” fugim de la realitat mirant programes plens de bajanades (la telerealitat)! És un “plaer” veure que enmig de tanta ensulstícia no som els qui estem pitjor (i la xafarderia i la tafaneria és un esport ben viu).
Cal donar-se, i viure-ho amb intensitat, per exemple, que els quatre colors que al llarg de l’any té el paisatge del Penedès no són els mateixos que els del al Delta de l’Ebre! Adonar-se que aquests colors ens vinculen a unes feines, a uns cultius, a unes maneres de mirar el món i d’experimentar-lo, a uns ritmes i a uns valors, a uns costums i a uns plaers. A una bellesa que ha de despertar la nostra curiositat i penetrar la nostra sensibilitat. Però: quants polítics passegen pel territori? Quans arquitectes ho fan? Quantes persones és queixen de la perversitat urbanística?... hi ha molta feina fer! Si volem conèixer on vivim cal trepitjar el país per viure’l de ben a prop (per olorar-lo, per sentir-lo, per patir-lo....)! El paisatge no és el mer i bell marc que envolta una urbanització de casetes bufonetes!
Dic tot això per reproduir dos fragments de Josep Pla, i per la mala bava de veure com el Pla Metropolità de Barcelona (molt “cosmopolita” i fet per purs interessos de despatx) vol fer sucumbir al Penedès a determinats interessos i com els plans d’infraestructures del Ministerio (fets amb tiralínies, com les fronteres creades pel colonialisme al “Tercer Món” abans d’abandonar-lo) ens volen tornar a dividir el territori amb noves salvatjades (això sí: “progressistes”).
Els fragments de Pla: (1) “Agafem l’autopista del Penedès. El pla del Llobregat és cada dia més desconegut [...] Entrem a l’Anoia, el Penedès. El paisatge es fa més ample, però és molt trencat i accidentat. Les vinyes són admirables. –no s’hi veu ni una herba. Semblen les vinyes del Rin. Les autopistes. Sí. Són agradables, ràpides, netes, però no s’hi veu res [...] Quina pena aquestes poblacions tan agradables són invisibles. Les autopistes són per a persones que es pensen que no moriran mai, que ja ho miraran un altre dia, que van darrere dels diners. A mi m’agrada el paisatge”. (2) “No em cansaria mai de dir que a mi m’agraden els paisatges ben cultivats i que donin un rendiment. De vegades he fet aquetes afirmacions davant amics notòriament adinerats, per no dir rics. Sempre em contestaven el mateix. Que jo era un petit propietari rural, vulgar i pagès [...] Són persones a qui agrada el desert. Jo en conec algun i he de confessar que passada una hora escassa al seu davant em venien unes ganes de fugir-ne com un gat escaldat [...] A mi m’agrada el paisatge de l’Empordà perquè és cultivat, plàcid i tranquil. Aquests tres adjectius van lligats amb el que jo penso que és la bellesa”
Penso que val la pena reflexionar-hi amb seriositat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.