Dissabte al migdia anava de Tortosa a Vinaròs per la carretera interior de Santa Bàrbara i Ulldecona. El paisatge és eixut i quiet. Obert, pla i ple d’oliveres generoses. Alguns xiprers i uns pocs plàtans altius al costat de la carretera.
Un paisatge parc però ple de bellesa i, enguany, per les pluges, ben acolorit de marrons i verds.
Suposo que per empatia, conduïa a poc a poc i escoltava reiteradament “Her eyes are underneath the ground” d’Antony (i per les obres que des de fa anys s’hi fan!).
La calma d’un dia de lluminositat suau m’ha portat a memòria els mots d’Espriu: “i en la sequedat arrela el verb”.
En la sequedat arrela el verb; en la solitud l’amistat; i en la mort la vida. Només qui ha experimentat la solitud extrema és capaç de donar-se. És a dir, de saber el valor de l’amistat, de l’estimar i, sobretot, del donar-se. La metàfora iniciàtica de la desert, en totes les civilitzacions, no és casual!
També qui s’ha plantejat seriosament el suïcidi sap del valor de la vida. La vida adquireix el seu valor just quan hom sap de la mort. Quan hom s’adona del que costa desfer-se de la vanitat en què habitualment “vivim”, la qual ens fa sentir "imprescindibles". De l’arrogància amb què vivim pensant-nos que som imprescindibles i únics.
En la “sequedat arrela el mot”. En la humilitat i en la justa mesura de la nostra contingència i absurditat arrela la vida.
Com digué Sèneca, la mort és l’únic problema real de l’ésser humà. Enfrontar-se amb la pròpia contingència i absurditat és la única manera de mirar endavant. És a dir, de saber el “nostre” valor “real”. La mort dóna l’autèntic (i únic) valor de la vida. Ho posa tot al seu lloc. La mort és la pols i l’oblit. El record llunyà i el pòsit inconscient.
La sequedat del poeta És la contingència de la persona. La paraula és la capacitat de viure i de conviure amb nosaltres mateixos i amb els altres, i amb l’entorn; no pas per imposar-se ni per dominar sinó per compartir.
Entre les arts escèniques el circ mostra bé aquestes consideracions: és l’artesania i la paraula o bellesa eixuta. És la humilitat de l’esforç constant: de jugar-se-la a tocar del públic, del terra i dels dits. De construir dia rere dia. L’artesania que transmuta en art i l’equilibri efímer, però continuat.
La sequedat del poeta també és la humilitat del brogit provocat per les petites i salvatges ones que trenquen el silenci de la platja de Vinaròs quan, en baixar del cotxe, la salabror del mar ens acarona en trencar-se suaument a pocs metres d’on som.
La sequedat provoca el so que humanitza la realitat on hem nascut i on vivim (o ho intentem!). La sequedat forma i transforma el so de les paraules i de les músiques i de les danses que, d’alguna manera, són l’estil de la nostra existència (de la nostra mirada) després d’haver-nos penetrat a través dels sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.