L’altre dia recordàvem els mots d’Espriu, segons els quals: “i en la sequedat arrela el mot”. Uns mots que venien a memòria immersos en el paisatge de les Terres de l’Ebre, de camí a Vinaròs. Uns mots que ens feien reflexionar sobre la importància d’aturar-se a pensar les coses importants, ni que sigui breument. I les coses importants són les decisions a favor o en contra de la vida i de la mort (sempre difícils i sovint errònies,;què hi anem a fer!).
L’ésser humà és l’acròbata que sota la carpa del circ de la humanitat travessa d’un costat a l’altre de la pista el cable que tens (però no massa) i flexible (però tampoc en excés) li permet anar d’un costat a l’altre sense caure. I aquest és l’equilibri de l’existència. Senzill però fonamental. Aquesta és la poètica de la simplicitat bella i artesana del nostre mode d’ésser. I aquest és el repte: fer-ho amb senzillesa però sabent-ne totes les dificultats (sempre estem a punt de caure al buit); fer-ho amb calma i honestedat (sense perdre el punt de tensió); fer-ho bonic i plaent (gaudint i comunicant).
De l’equilibri entre la vida i la mort en podríem dir moltes coses, però ens limitem a recomanar-vos dues obres ben diferents: en primer lloc un cant a la vida escrit per Berlioz (l’obertura del “Benvenutto Celllini”) i, de l’altra, una reflexió sobre la mort que ve de la mà d’Straus: “Mort i transfiguració”.
Val a dir, però que la idea de les paraules d’Espriu ha tornat al meu cap en reobrir la biografia de Francesc Xavier per uns treballs que estic preparant. No coneixia la figura d’aquest sant però m’ha interessat molt, per ell mateix i per la seva època. Una època que s’obre, meravellosament, ara fa 500 anys, amb l’“Elogi de la follia” d’Erasme. Aquesta és l’època de More, de Maquiavel... i de Francesc Xavier, aquell jesuïta que travessà el món mostrant la força del seu exemple. De la reforma (que al final culmina amb la crema de llibres) i la Contrareforma (que aniquilà cultures senceres).
Francesc Xavier, Francesc d’Assís... són aquells qui toquen de peus a terra. Els qui suen la cansalada! Els qui construeixen des de la humilitat, la paciència i la tenacitat. Aquells en qui la sequedat del terrer esdevé creació i força. Aquells qui afirmen la vida perquè no temen a la mort.
Després vindran els Papes, les jerarquies i les corrupteles. Els golafres i els viciosos. Aquells qui odien la vida perquè temen a la mort. Aquells qui dominen el món mentre el destrueixen amb la seva cobdícia infinita.
Erasme, Maquiavel, Francesc Xavier, More, Luter.... són l’oxigen que transforma, la lucidesa per caminar amb pas ferm. La follia dels qui s’estimen la vida. L’empenta i l’entusiasme de la utopia dels qui creuen en l’espècie perquè, com escriu More: “A Utopia no hi ha mai permís per estar ociós”. I és que, com rebla Ficcino: “Tot és possible. Res no pot ser deixat de banda. Res no és increïble. Res no és impossible. Les possibilitats que neguem només són les possibilitats que ignorem”.
L’ésser humà és l’acròbata que sota la carpa del circ de la humanitat travessa d’un costat a l’altre de la pista el cable que tens (però no massa) i flexible (però tampoc en excés) li permet anar d’un costat a l’altre sense caure. I aquest és l’equilibri de l’existència. Senzill però fonamental. Aquesta és la poètica de la simplicitat bella i artesana del nostre mode d’ésser. I aquest és el repte: fer-ho amb senzillesa però sabent-ne totes les dificultats (sempre estem a punt de caure al buit); fer-ho amb calma i honestedat (sense perdre el punt de tensió); fer-ho bonic i plaent (gaudint i comunicant).
De l’equilibri entre la vida i la mort en podríem dir moltes coses, però ens limitem a recomanar-vos dues obres ben diferents: en primer lloc un cant a la vida escrit per Berlioz (l’obertura del “Benvenutto Celllini”) i, de l’altra, una reflexió sobre la mort que ve de la mà d’Straus: “Mort i transfiguració”.
Val a dir, però que la idea de les paraules d’Espriu ha tornat al meu cap en reobrir la biografia de Francesc Xavier per uns treballs que estic preparant. No coneixia la figura d’aquest sant però m’ha interessat molt, per ell mateix i per la seva època. Una època que s’obre, meravellosament, ara fa 500 anys, amb l’“Elogi de la follia” d’Erasme. Aquesta és l’època de More, de Maquiavel... i de Francesc Xavier, aquell jesuïta que travessà el món mostrant la força del seu exemple. De la reforma (que al final culmina amb la crema de llibres) i la Contrareforma (que aniquilà cultures senceres).
Francesc Xavier, Francesc d’Assís... són aquells qui toquen de peus a terra. Els qui suen la cansalada! Els qui construeixen des de la humilitat, la paciència i la tenacitat. Aquells en qui la sequedat del terrer esdevé creació i força. Aquells qui afirmen la vida perquè no temen a la mort.
Després vindran els Papes, les jerarquies i les corrupteles. Els golafres i els viciosos. Aquells qui odien la vida perquè temen a la mort. Aquells qui dominen el món mentre el destrueixen amb la seva cobdícia infinita.
Erasme, Maquiavel, Francesc Xavier, More, Luter.... són l’oxigen que transforma, la lucidesa per caminar amb pas ferm. La follia dels qui s’estimen la vida. L’empenta i l’entusiasme de la utopia dels qui creuen en l’espècie perquè, com escriu More: “A Utopia no hi ha mai permís per estar ociós”. I és que, com rebla Ficcino: “Tot és possible. Res no pot ser deixat de banda. Res no és increïble. Res no és impossible. Les possibilitats que neguem només són les possibilitats que ignorem”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.