D'ENERGIES I D'AMORS

La vida de les persones és plena d’atzucacs i paradoxes. D’elles n’aprenem coses (o n’hauríem d’aprendre coses). És bo referir-se als altres per observar-nos a nosaltres mateixos. Per a conèixer-nos després d’educar la nostra mirada. És bo conèixer-los per conèixer les febleses humanes que tots compartim.
Com escriu Montaigne: “El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem sinó aquell mateix. [...] Si ens ocupàrem d’observar-nos i si esmerçàrem el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer els coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes”.
Tot plegat ens porta a memòria dues vides prou importants com per a tenir-les en consideració per llurs aportacions, i prou torturades per llurs febleses i per llur lucidesa, de les quals en podem aprendre molt.
El pintor Francis Bacon pensava que la vida humana és un aconteixement absurd entre dos buits (l’abans i el després). Va viure ofegant llurs angoixes en alcohol i morí just quan estava bojament enamorat d’un jove madrileny i en un hospital de monges. Morí quan estava exultant d’amor!
Per a Einstein l’energia sense amor és un dispendi banal. I és gràcies a ell que sabem que la matèria és buida i, per tant, que mai no arribem a tocar el cos de l’altre. Entre el nostre cos i el de la persona acaronada sempre queda un petitíssim espai que només omple l’energia. Mai no ens toquem; però alguna cosa hi ha que uneix una matèria amb altra matèria (un cos amb un altre): l’amor?
Llegint Levi Strauss se’m va ocórrer el següent aforisme: la Humanitat la construeix la vanitat dels homes / l’humanisme és allò que hi creix als marges”. La idea em va venir al cap perquè un dels costums de l’Església a l’època medieval era la de fer visites per veure com estaven les seves esglésies i com es comportaven els creients i, sobretot, els clergues. De les visites d’aquests segles se’n desprèn una valuosa informació sobre la vida quotidiana, les seves conductes i temors i els seus conflictes i vicis. Si en fem una ullada una mica exhaustiva, una de les dades que se’n desprèn és que la majoria dels clergues tenien relacions carnals amb dones i d’aquestes relacions sovint n’hi havia fills que després actuaven d’escolanets. Quan el bisbe feia la seva visita constatava aquests concubinatges i imposava una multa que serviria per construir la catedral de Barcelona. És l’amor qui construí l’Església? Quina és l’Església real?
.../...