La figura de Pau Milà i Fontanals ha quedat ofuscada per la del seu germà Manuel. A més, Pau Milà, un dels primers a reivindicar la modernització del cultiu de la vinya al Penedès, el pare de la pintura catalana contemporània, el primer president del primer Museu de Vilafranca..., sempre ha quedat, malgrat la seva activitat política i acadèmica, en un segon pla per haver estat, també, una persona ferma en les seves idees i per haver rebutjat la càtedra quan calia no sotmetre llur dignitat al mercadeig polític.
Enguany fa 200 anys del seu naixement i trobem a faltar, per tot el que en podem aprendre, a faltar que hom el tingui en compte. Perquè, en paraules de Josep Pla, és un homenot de la cultura catalana contemporània . Perquè el seu mestratge ha estat cabdal.
Pau Milà va ser un dels primers a donar valor al patrimoni artístic i a defensar la idea de la història com a procés de vida que serveix per a viure amb més plenitud. A fugir d’academicismes i a implicar-se amb el present i a defensar (com Rodolf Llorens i com Schönberg) que ensenyar vol dir despertar en l’alumne una comprensió de la realitat i de la història (de les tècniques, de les idees, de les formes....) que li serveixi per a obrir perspectives de futur. A dir que educar té un valor històric si equival a aprendre activament. I només per aquesta ensenyança, una societat com la nostra que ha renunciat a educar, ja l’hauria de tenir en compte.
Pau Milà ens ensenya que a través de l’art, com a creació cultural, hom pot comprendre i parlar de coses que se’ns escapen de les mans. Adquirir consciència de si mateix i de la realitat a través d’un llenguatge metafòric i poètic que li permet una comprensió diferent de la que poden aportar l’experimentació i o la matemàtica.
El misteri i l’agonia del món, així com l’angoixa i la contingència humanes ens obliguen a l’art. A cercar i a conèixer. Ens aboquen a l’expressió. A fer-nos humans.
A aquests misteris ens aboca l’estètica de Pau Milà i la de Schönberg, ara rellegida i recuperada pel desmantellament constant del paisatge que dia a dia trepitgem, ja que acabem de comprar a molt baix preu el seu llibre d’harmonia perquè una de les botigues històriques de la ciutat de Tortosa tanca veles (com fa un parell d’anys ho va fer, a la mateixa ciutat, la llibreria més antiga d’Europa, un altre d’aquells tresors que sabem que existeixen quan deixen de ser-hi...).
Pau Milà també conforma aquest paisatge humà efímer. Esperem, però, que encara hi hagi algú capaç de mirar més enllà de la quotidianitat absurda, bruta i sòrdida per posar en valor allò que val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.