A
la Catalunya
del primer terç del segle XX van
coincidir dos pensadors i publicistes singulars i interessants. Pompeu Gener (1848
– 1920) i Francesc Pujols (1882 – 1962). En manuals acadèmics sobre la
filosofia a Catalunya se’ls defineix com: “altres filòsofs extravagants,
amateurs.” I penso que és injust de fer-ho, sobretot si no s’ofereix una
anàlisi de la seva vasta i obra, la qual expressa mot, bé l’època a la que pertany i conté aportacions
que mereixen que ens hi deturem. Certament, en ambdós casos, el personatge es
menjà a la persona, però cal destriar el gra de la palla i cal copsar, com deia
Crexells, que la paradoxa i l’humor posen sal i pebre al pensament.
Evidentment,
ara no entrarem ni a donar cap lliçó a ningú ni a fer cap panegíric de ningú,
ambdues coses són nefastes. Sí que voldríem, però, dir que la filosofia també
port ser alegre i riallera i que l’humor és molt important per als humans i denota i exigeix
molta intel·ligència. En tot cas si anem a les beceroles de la historiografia
del pensament català tenim que d’una banda, els més rigorosos diuen que a la
segona meitat del segle XIX a l’Estat Espanyol hi havia: una tímida psicologia
escocesa de Reid a Barcelona (Llorens i Barba), a Madrid es creien
“avançadíssims” per haver adoptar Krause, hi havia alguns materialistes com
Pere Mata i dos positivistes: Alfred Opisso i Pompeu Gener. A Catalunya, però,
el sector més “oficialista” tenia clar que hi havia la filosofia del seny
cristiana i seriosa (que començà amb Sant Pacià i arriba al P. Miquel
d’Esplugues passant per Sant Ramon de Penyafort, Lluís Vives, Jaume Balmes i
Manuel Milà i Fontanals) i la filosofia arrauxada, heterodoxa i fins i tot
herètica que començà amb Anselm Turmeda i Arnau de Vilanova i arriba fins a
Pompeu Gener.
És aquesta “filosofia oficial” la
que combat Francesc Pujols i Pompeu Gener des de les pàgines de La Veu de Catalunya i de
Criterión, de la mà de Josep Torras i Bages, el P. Miquel d’Esplugues i Carles
Cardó, principalment. Per a Cardó, Gener pertany a la filosofia de:
“l’esbojarrament, la de la grifolada, la de l’aventura pel món dels pobles i
pel món del pensament, la sòrdidament pràctica enmig del vagareig menyspreador
de la veritat” (1935). Per a Torras i Bages és un heretge amb tots els ets i
uts (1892).
Només
volem posar sobre la taula alguns aspectes en què coincideixen els dos autors
i que, al nostre mode de veure, són influències de Gener sobre Pujols que
després hom ha copsat com aportacions netament pujolsianes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.