Filosofia a Catalunya

 Us adjunto aquesta entrevista que em va fer Andreu Navarra arrel del llibre sobre Jaume Serra Húnter.

https://educationalevidence.com/tag/joan-cusco-i-claraso/

DESHUMANITZATS

Som al mes d’abril de l’any 2025 i el director de cinema Alexandros Avramas ha declarat que vivim sota el pes d’una burocràcia freda i deshumanitzadora. Fa uns mes que Ingrid Guardiola, en una entrevista a Núvol, deia que cal criticar la nova religió del procés burocràtic immaculat. Ho feia per posar damunt la taula les formes de control i el malestar que generen el munt de protocols tecnoburocràtics que ens travessen. Ho ha estudiat a La servitud dels protocols (Arcàdia, 2025) després de patir-ho en la pròpia carn.

Allò que va fer obrir els ulls al cineasta grec fou un article de l’any 2018 en què es parlava del síndrome de la resignació infantil, que és el que pateixen infants refugiats, habitualment entre els 7 i els 15 anys, que durant cinc o més anys entren en coma sense que la ciència pugui explicar-ho i per això va fer el film Vida en pausa.

L’atordiment amb què caminem i ens movem en els nostres dies per les ciutats és un dels molts símptomes de la decadència del nostre món, altres ja els hem vist en el passat en la decadència d’imperis com el romà (baixa natalitat, dedicació exclusiva a plaers efímers....). estem esmaperduts i és igual si la RENFE no funciona mai, si en un carrer atraquin a algú o si l’incivisme és omnipresent. Estem atònics, callats, resignats. No sabem on és l’eixida, ni moltes voltes tampoc no la cerquem, ni sabem com deseixondir-nos.

On és el problema? La manca d’acolliment, la manca de comunicació, de mirar-nos als ulls.... En l’època en què més es parla d’emocions és en la que menys empatia tenim. Estem híperconnectats, no aixequem el cap de la pantalla, abusem de la IA com a remi màgic... Quan més parlem de felicitat i més llibres i professionals de la maleïda autoajuda existeixen, menys felicitat tenim, i més sols estem. Més burocràcia patim. Menys lluitem per tal que la nostra vida adquireixi sentit. Menys ens abracem.

En l’època de la caiguda de la Unió Soviètica allà es van inventar una paraula per parlar d’aquest estat de pèrdua, de resignació i d’imbecilitat: hipernormalitat.   després, tot se’n va anar en orris en un tres i no res. El castell de cartes burocràtiques i de corrupció s’esvaïa. La hipernormalitat és una sensació col·lectiva de ficció en què tots sabem que els coses no funcionen però dissimulem, ens fems l’orni. No hi veiem alternatives. El creador del concepte fou Alexei Yurchak. Era l’evidència del col·lapse.

Com digué Joan Estelrich  el 1948: la vida externa ens embolica com lluç i ens oprimeix com un jou. Ja no permet ni l’evasió ni la imaginació. La vida interior és somorta per l’envestida de la burocràcia i per la tirania de l’efímer. I l’angoixa existencial no para de créixer. I és que el que aleshores (quan es va publicar La falsa paz) era “la mobilització general cap a la mort” (segons diu Estelrich), i de la qual, avui, en són víctimes els infants de la resignació que només desperten quan a través dels pares senten certa seguretat (ja que han viscut situacions d’extrema violència), hi hem d’afegir la desmobilització de els pantalles i de les tecnologies que ens inunden d’idiotes i que ens ven un futur que ningú no es creu. Un futur massa car i massa bonic. Mentre que la realitat és una societat cada dia més medicalitzada i joves que cada dia tenen més tics, depressions i hiperactivitats. Una societat hipersensibilitzada i doctrinària que és un polvorí.

VilaPensa, 2025

 Torna el festival de  filosofia del Penedès.

 https://el3devuit.cat/2025/04/04/129983/entrevistes/el-vilapensa-es-un-festival-amb-voluntat-darribar-a-tothom/

CONVIT FILOSÒFIC

El Centre Artístic Penedès L'Agrícol organitza el sopar convit filosòfic "Dues mirades sobre Eugeni d'Ors", el proper dissabte 8 de juny, a les 20h, al Centre L' Agrícol de Vilafranca, organitzat per la Secció literària. Les places són limitades i cal fer la reserva al Centre L'Agrícol, telèfon 634 77 61 27, abans del dijous dia 6 de juny. El Convit filosòfic compta amb el suport d'Embotits selectes J. Vives i de Bodegues Pinord.

L'acte comptarà amb Teresa Costa-Gramunt que presentarà el llibre "La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugenio d'Ors", d'Andreu Navarra, i amb Oriol Pi de Cabanyes, que presentarà el treball inèdit d'Eugeni d'Ors "Els fenòmens de l'atenció",  recuperat per Víctor Pérez.

Andreu Navarra presentarà la biografia més completa i matisada d'Eugeni d'Ors, que porta per títol "La escritura y el poder: Vida y ambiciones de Eugenio d'Ors". Eugeni d'Ors (1881-1954) sens dubte és un dels autors espanyols més versàtils i controvertits del segle XX.

Andreu Navarra és filòleg, historiador i investigador versat en el regeneracionisme espanyol de finals del segle XIX i principis del XX i -com a excepcional biògraf d'Eugeni d'Ors- gran coneixedor de les figures de la literatura i l'assagisme català  i espanyol dels últims cent anys.

De la seva banda, Víctor Pérez, especialista en història intel·lectual de Catalunya, presentarà el llibre "Els fenòmens de l'atenció",  editat per Obrador Edèndum, un curs inèdit d'Eugeni d'Ors que revela el seu interès per estar al corrent de la incipient psicologia experimental. Aquest text mostra com l'objectiu del jove Eugeni d'Ors —conscient de les seves aptituds i delerós per fer-les valer— era aconseguir d'obrir-se pas en el món acadèmic català, gràcies a la seva habilitat d'escriure bé. Més que no pas un erudit, d'Ors volia ésser un reformador de la cultura a Catalunya d'acord amb l'ideal noucentista que ell encapçalava i que molts propagaven.

Víctor Pérez va dedicar la seva tesi doctoral a aquesta obra inèdita per aportar una nova clau interpretativa sobre el personatge i la seva obra i, alhora, treure a la llum més informació sobre la història de la psicologia a Catalunya.

MÚSICS DE VILAFRANCA AL MÓN

Des de l’any 2018 PTV i Vinseum treballen en l’elaboració i producció d’una sèrie de 12 reportatges (produïts per TN) sobre músics de Vilafranca que han gaudit de ressò internacional. El període cronològic que s’abraça va des del segle XV fins al segle XX i inclou tots els estils  i gèneres, des de la música litúrgica fins a la música simfònica, la literatura per  piano, el flamenc, la guitarra clàssica, la música electroacústica, el jazz i la música lleugera.

Els reportatges es començaran a emetre el dia 2 de juny. Són capítols de 15 minuts en què es parla de la biografia, de l’obra, del context i dels fons conservats a l’Arxiu Musical de Vinseum. Es fa esment Dels seus deixebles i de les ses carreres professionals
Aquesta nova sèrie de 12 reportatges segueix (i amplia) la que a partir del 2016 es va fer al voltant del jazz (Històries del jazz), la qual va constar d’un seguit de 10 reportatges de vint minuts sobre la història del jazz a Vilafranca i al Penedès al llarg dels segles XX i XXI.
Per a dur-los a terme s’ha fet una tasca de recerca i de documentació, en la qual hi ha col·laborat diferents persones (familiars, deixebles, investigadors), que també tenen presència en els reportatges: Amaya Álvarez, Xosé Aviñoa, Paloma Báscones, Josep Manel Berenguer, Albert Callejo, Jaume Carbonell, Juan Mario Cuéllar, Andrés Lewin, Maria Maura Fàbregas, Alberto Ráfols, Josep Soler, Rosa Soler, Jordi Vidal, Miquel Villalba.

 

PREN-T'HO AMB FILOSOFIA

Si féssim una enquesta sobre què vol dir “pren-t'ho amb filosofia” segur que se'ns diria: “ves amb compte”, “no et preocupis”, “no et posis pedres al fetge”, “agafa't-ho amb calma”, “ull”, “no t'hi capfiquis”, “no busquis tres peus al gat”,... I entre la franja més jove de la població dels Països Catalans (i ja d'algun lloc de l'estranger) ens podrien dir: “fer merlinades” (que equivaldria a: “juga”, “sigues irònic”, “fes sarcasme”, “tingues un punt irreverent”, “no perdis certa ingenuïtat”,...).

Cap de les dues perspectives no és ni bona ni dolenta o, dit en altres paraules, és en part bona i en part dolenta. Dolentes ho són perquè per als catalans (que ens agrada poc pensar, anem sempre al gra, a tocar de peus a terra i a posar el llit a la llaga), i que no es agrada que “ens vinguin amb filosofies” (perquè al “pa, pa; i al vi, vi”), solem usar ambdues expressions com a fruit d'un: “deixa-ho córrer” (o d'un “gest juganer intranscendent”. És a dir, d'un, "deixa'l estar".

Certament, la filosofia és una actitud. Una actitud, com diuen les dues expressions. Una actitud basada en deixar certa distància i en mirar les coses d'una altra manera. En perdre un cert temps. El temps que calgui (que mai no es perd). Una actitud per a posar un espai de reflexió i de perspectiva. Per a no anar a cop calent i amb els pixats al ventre i, al mateix temps, per a cercar un nou desllorigador als problemes i conflictes. Un temps per a jugar i per a imaginar. Per a remirar. Per a rellegir. Per a copsar i trobar un “sentit propi” de les coses i de la vida. Per a dilaogar. I per a construir.

Sòcrates i Pitàgores són, tot i que ningú pot assegurar al 100% que van existir, dos grans pares de la filosofia occidental. Els pares de Plató. Els qui ensenyen (perquè ho mostraren i perquè s'hi juguen tot el que són, perquè no són baules d'engranatges immutables). Dos grans mites fundacionals que, finalment, foren perseguits i aniquilats pel poder. Anatemitzats per una persecució que continua avui quan en el llenguatge quotidià “fer filosofia” és “fer filosofies” i ser un bufanúvols.

Pitàgores, sembla ser l'inventor de dues grans paraules: “filosofia” i “matemàtiques”. De les arrels de les dues grans branques d'un mateix arbre de la vida.

Si el final d'un gest que implica dignitat i que és fill d'una actitud de llevadora que ajuda a nàixer i a créixer a les persones, com ho és la filosofia en Sòcrates; i d'una formació ampla i variada que implica un model d'organització social i un ritual de transmissió basats en la vida en comú (lligat a una cosmovisió i a un model de vida que vascula en l'equilibri entre la salut física i la psiquíca), com ho fou en els pitagìorics; foren tan perillosos, vol dir que aquests mites tenen algun tipus de força. Que l'actitud filosòfica no és en va ni un gest anacrònic. Que la filosofia té un sentit i un paper. Que és una actitud que implica pensar i viure amb “sentit propi”, i això és un perill per aquells qui ens volen esclaus de les hipoteques, de les lleis dels mercats o de la natura i de les ideologies més mesquines i ensopides (de dretes, d'esquerres i de centre).

Sòcratres és un gran gest de dignitat davant de la vida (perquè mor amb dignitat). Pitàgores és el gran mite de tot allò que cal abarcar des de la filosofia i de la seva finalitat pràctica en l'acció política. (Molt més que un teorema que va ajudar a expandir.)

La filosofia és una manera de mirar i de comprendre per a una manera d'actuar i de compartir. Una actitud que mostra (i una cadena de gestos significatius). Una cosmovisió que no fragmenta sinó que intenta sintetitzar i globaliztar. Una mirada i una lectura de la realitat i de la vida que s'implica en la vida de cada dia. Que assumeix els reptes i que no s'imposa per la força. Que sap que ve d'algun lloc i que va a algun lloc; encara que "origen" i  "final" siguin incerts o ignots. Que sap que cadascú sol no és res. Que hi ha d'haver una cadena de solidaritat i d'esforços. Que no és més papista que el Papa. Que pot semblar desmenjada per no voler-se hieràtica i jeràrquica. Per cercar l'empatia.

FILOSOFIA I VI. DE LLULL A PUJOLS

Els Països Catalans són terres de vins. I si el vi fou un element primordial dels simpòsiums grecs i, per tant, se sap que per a Plató el vi mena al diàleg i fa fluir les idees i els raonaments, podem ben dir que també ho ha estat de la filosofia en la cultura catalana. El primer exemple el trobem en Ramon Llull, qui, a banda de situar-se sota el paraigües de Plató, recull la tradició simbòlica de la vinya en el cristianisme. I aquesta doble vessant platònico-cristiana del pensament de Llull queda ben clara quan l’any 1283 escriu una de les seves obres més famoses: el Blanquerna. És a dir: el Llibre d’Evast, Aloma i Blanquerna. Una obra optimista en què a través de la vida de Blanquerna (el fill del matrimoni entre Evast i Aloma) explica (dramatitza) el seu projecte utòpic d’una societat millor. En llibre ple de simbolismes (començant pels noms del seus protagonistes) i també en el mateix moment en què en una frase molt explícita diu que la seva missió pedagògica i política Blanquerna l’assumeix a la muntanya de Miramar: «Entre la vinya i el fenollar» quan «Amor me pres». És a dir, en el món entre la vinya que simbolitza la civilització i la cultura a través del cultiu de la terra (que és ordre) i el fenollar que és l’herbasser de fonolls que hi ha als marges de les vinyes (que és l’àmbit salvatge de les aromes indòmites de la realitat no cultivada). Per tant, el seu projecte és un projecte de creació i d’ordre. Un projecte de creació del cosmos a través del logos i de l’amor (de la paraula amorosa). Per què? Perquè: «la justícia procura pau i la injustícia guerra. Les paraules humils anuncien pau i les superbes guerra» i perquè: «Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat.» A més, Llull també usa el costum medieval de beure el vi mesclat amb aigua per dir que la unió entre l'Amic i l'Amat és la mateixa que es produeix entre l'aigua i le vi: «Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, entre l'amic e l'Amat. Car enaixí com mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l'Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors», escriu al Llibre d'Amic e d'Amat. A més Ramon Llull posa  en vlaor aquells fruits que posen a prova la imaginació humana per crear. Així, quan premsem o destil·lem el suc de raïm aconseguim una cosa nova. Un nou beuratge. Una quinta essència. Com quan es treu perfum de les flors. I per a Llull aquest fet té un gran valor. Li escriu a Déu: «A la vostra santetat e a la vostra excel·lent noblesa sia feta reverència e honor, car vós, Sènyer, havets donada a home propietat e natura per la qual és sensible, gustant les sabors docues e amargoses. / Com l'home, Sènyer, segueix la sabor e el plaer que la potentia sensitiva desira, adoncs encerca es tracta com l'home menug dolces viandes e saboroses. E com l'home segueix lo plaer e el desig de la potencia racional, adoncs la potència racional se vivifica e s'endreça en contemplar e en cogitar la vostra glòria e en la vostra noblea.» (Llibre de Contemplació)

Plató, Plutarc, Aristòtil, Albert el Gran... van cantar les virtuts del vi com a vehicle de civilització. També en el món àrab, a partir de les interpretacions que hom pot fer de les referències contradictòries sobre el vi que hi ha en l’Alcorà, es diu que el vi s’utilitza (i aquest fet recorda molt a Llull) com a metàfora de l’amor. De fet, en el paradís que s’hi descriu (a la sura 46 i en els versicles 16 i 17) hi ha rius d’aigua incorrupta, rius de llet de gust inalterable i rius de vi que seran la delícia dels bevedors.

Això si, la relació entre la filosofia i el vi no sempre és per simbolitzar l’ordre sinó també el trencament de l’ordre. Un cas el tenim en el filòsof Jean Dubuffet (1901-1985), qui a banda de ser un filòsof interessant, i un pintor suposadament naïf i innocent, es dedicà al comerç del vi. Cada època fa sa guerra. I també tenim el cas del filòsof que el comunisme va convertir en obrer: Béla Hamvas (1897 – 1968), autor del llibre Filosofia del vi i de la monumental novel·la Carnaval. I més recentment els treballs de Michel Onfray, qui destaca el paper del consum moderat de vi que recomanà Epicur.

També a Catalunya tenim aquest vessant arrauxat i xiroi de la filosofia o, com a mínim, del pensament filosòfic. Si en un costat de la balança hi ha el platonisme cristià de Llull (la tradició cristiana de la vinya com a planta de civilització) en l’altra hi ha els pensadors noacadèmics (com Francesc Pujols i Pompeu Gener). I aquest fet és molt important en un país en què, com bé escriu Xavier Serra: «fallant estrepitosament el mecanisme universitari, la filosofia només ha tingut en l’àrea cultural dels Països Catalans l’oportunitat de refugiar-se en la literatura. De Pujols a Pla i d’Ors a Fuster, tot és “literatura d’idees”.» Pensin vostès en la trajectòria de Gaziel o de Pompeu Gener, entre alguns altres. I és que, per exemple, aquest darrer és autor del breu monòleg: «Filosofies del xampany», publicat dins la col·lecció de «versos humorístics catalans» (l’any 1903 en el llibre que porta per títol: Monòlechs humoristichs. Esplicaderas d'un gall dindi. Filosofías del champagne. La pesadilla dels parents. Reflexions filòsoficas). Que és un monòleg breu i xaró a base de rodolins. I és que no podem perdre de vista, com diu Pujols l’any 1949, que l’humorisme ha estat la tònica dominant de la literatura catalana moderna (des del segle XVII fins al segle XX). D’un humorisme que gira les coses i mira la realitat amb ironia per fer córrer la imaginació (i que a l'època contemporània tingué el seu epicentre al Celler de les Galeries Laietanes).

Va ser Pompeu Gener qui va defensar que la veritable filosofia i cultura és una cultura alegre perquè gaudeix de la vida. I en posar exemples de la seva teoria posà sobre la taula les gran civilitzacions mediterrànies del vi: Pèrsia i la Grècia clàssica. En les quals: «La bellesa y l’alegria de la vida no estavan pas renyidas ab al Ciència, sinó al contrari, sempre anavan juntes.» Així doncs, ningú no pot negar que l’humor i l’alegria també formen part del plaer intel·lectual i de l’educació humana. Era l’any 1908 quan Pirandello presentà el seu treball sobre l’humorisme per a les oposicions de la càtedra d’estilística de l’Escola Superior de Magisteri Femení de Roma. I no fou l’únic a interessar-se pel tema. Bretón treballà sobre l’humor negre i Freud (que va escriure L’acudit i la seva relació amb l’inconscient) i Bergson (que l’any 1900 publicà: El riure).

Fou Francesc Pujols qui estudiant l’obra del pintor Marian Pidelaserra posà el vi com exemple de creativitat i de pensament viu. Era l’any 1935 quan en la monografia que li dedicà escriu:

«Els ulls del pintor, com dos punys que es claven a la realitat de les coses, deformen no tan sols figures i edificis [...], sinó que deformen els paisatges i les natures mortes com si fossin raïms i en volguessin esprémer el vi de la vida, que ens embriaga a tots bevent-lo amb els ulls o escoltant-lo rajar amb les orelles com la música [...]. És la deformació que [...] fa sofrir als que aquest vi no els agrada i quan els convidem a la nostra taula a beure’n en els nostres copes, fan ganyotes com si fos vinagre.»

Centrant-nos en els aspectes que afloren quan el vi es posa damunt la taula i és compartit hem d'anar amb cura a l'àmbit dels banquets i a les seves característiques més significatives al llarg de la història, i fins avui. Com dèim en començara quest treball el vi fa que les paraules flueixin i vagin redescobrint-nos qui som i amb qui compartim la taula. En versos d'Enric Cassasses: «La veritat és una taula / per posar-hi le pa i el vi.» I per això no són el mateix els banquets clàssics (els de Plató) que l'adaptació que d'aquests en van fer els pobles ibers de les terres que avui naomenen catalanes (com bé demostra l'arqueologia). Al voltant de la taula bevem, pensem i creem relacions. Gestem una mirada del que som i del que volem ser. Una mirada que brosta en paraules no-dogmàtiques perquè (com va dir Plató), el vi escalfa les paraules i les idees fins a fer-les dúctils, àgils i artístiques (de la mateixa manera que el ferrer ho fa en escalfar el ferro per a forjar-lo). Però no tothom ho fa de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Les històries dels banquets també permeten llegir la història de la nostra cultura a partir d'ells. De fet, veiem que primer hi ha el banquet de Plató (el simpòsium) que és l'origen de la nostra cultura i que arriba a Ficcino, Erasme i Nietzsche; després ve el banquet polític de François Vatel (del joc dels interessos polítics i de les conxorxes d'estat) i; finalment, el banquet de Kierkegaard que és el que ens situa en la contemporaneïtat: en l'efímer, la cultura de l'«ara mateix» i de l'excés. I amb els banquets de Kierkegaard hi ha els banquets dels modernistes de la bohèmia. Les reunions de cul de Cafè o de Taller destarotat amb vi i absenta. Allò que descriu Pompeu Gener de la seva estada a París:

«Al núm 12 de la Place de la Madeleine (casa de primera) hi viviem: al segon pis, el pare de l’Utrillo, mab en Miquelet i l’altre germà; al primer pis hi vivia un senyor que havia sigut embaixador a Itàlia en temps de la Revolució de Setembre, el nom del qual no’m recorda; a dalt de tot, un coronel emigrant, parent d’en Zorrilla, que esperava que caigués la Monarquia; en els entressols viviem en Jacinto Octavio Picón i jo, amb un amic que estava malalt i un criat empordanès, que era un peix d’aquells que es porten l’oli. [...] Allí s’hi escrivia, s’hi dibuixava, s’hi feien plans d’una República ideal, s’hi menjaba bé i s’hi bevia millor. Allò era una Bohèmia, però una Bohèmia rica. Res de passar fam ni misèria. En l’escassetat no hi crèiem. “Bon ventrell fa bon cervell.” “Val més aquí que a cal apotecari.” “D’aquest món no se’n treu sinó lo que s’hi fica.” Aquestes eren les nostres màximes, confirmades per un aforisme d’en Rabelais, escrit a la paret amb lletres d’or, que deia: “Survieux est et de bon sens jouist / qui conque boit et ne s’en rejouist.”»

Fet i fet, en la història dels banquest hi copsem tres grans moments que són parel·lels als tres grans moments del vi en la Bíblia: el vi ritual (l'últim sopar), el vi de l'embriaguesa i la luxúria (les bodes de Canà) i el vi com alegria i entusiasme creador (al sopar d'Emmaús). Les tres cares del vi que ja tenim en Dionís: que era el Déu de la vida (i de la natura), el Déu de la mort (del ritual sagrat) i el Déu del somni perquè era la divinitat del vi. De la mateixa manera que tres ciències brollen del vi: l'agricultura, l'enologia i l'enosofia.

DE LLULL A L'ESCEPTICISME GALLINACI

A Catalunya la filosofia no té bona premsa. Després de Llull, el foll de la imaginació desbocada, quan es tracta de discernir sobre la filosofia, l'esecepticisme ha xopat, fins a girebé podrir-la del tot, la intel·lectualitat catalana.

Davant les ínfules d'Eugeni d'Ors (que construí el Noucentisme de dalt a baix i del cap als peus) i dels resultats eixuts de Llorens i Barba, Rodolf Llorens digué; “És preferible fugir de tota moixiganga filosòfica. Un pensament sobri segurament és més confortable que un pensament pitof, encara que faci de mal recomanar.”

Els espanyols, partint d'aquella magnífica divisió que l'any 1921 Ortega i Gasset va fer entre: (1) la fortalesa del guerrer (de castellans i alemanys) i (2) la feblesa dels industrials (dels catalans), ens han fet beure a galet. Han sucat pa en aquest escepticisme deciomonònic i en aquesta voluntat de tocar de peus a terra i de pensar amb els sentits que tant ens agrada. Ho han fet subjugant el seny al sentit comú. I la perversió del seny va ser l'arma més potent que en els passos previs a la denominada "Transició" política, des de Madrid (i amparant-se en les obres imponents d'Ortega i Gasset i del sempre fidel Marías), van teixir per mantenir-nos a ratlla. Només cal llegir les disquisicions que contenen alguns llibres ben clars sobre la construcció d'aquest nou mite constitucional (a partir de l'any 1959 i fins als nostres dies). Un mite que hem begut pel broc gros i sense miraments. I uns llibres que li han donat olor de santedat. Els recomano (només) que rellegeixin Ortega i Gasset i Marías i, després, a alguns dels seus benemèrits deixebles: Gonzálo Fernández de la Mora, les entrevistes que Salvador Paniker va incloure al llibre: “Conversaciones en Madrid.” (l'any 1970) i el volum col·lectiu que capitanejà José María Gil Robles i que en català es va publicar com a: “Reflexions del nostre poble.” (1967). Aquí trobaran el brou que alimenta, entre altres, els discursos malgirbats de “Ciudadanos”.

És clar que els hi hem posat fàcil. Josep Pla va dir que cal fugir de l'especulació com un gat escaldat (perquè l'ésser humà no és racional sinó sensual); Josep Mª Espinàs afirmà que mai no ha perseguit idees generals; Josep Mª Gironella va dir que era un home encongit pels dubtes i, finalment, per a Noel Clarasó: “els humoristes i els filòsofs diuen moltes favades, però els filòsofs són més ingenus i les diuen sense voler.”

Pensem-hi i reflexionem-hi (però amb moderació). L'escepticisme ens fa liberals i bons assagistes. Però anem en compte amb el “sentit comú” convertit en “amagar el cap sota l'ala” (que és el que els agrada que fem als espanyols).

RAMON LLULL I LA REVOLUCIÓ

Obro l'Enciclopèdia Catalana i veig que Rodolf Llorens i Jordana no va ser un filòsof sinó un escriptor. Del seu etern rival, Eugeni d'Ors, se'n diu el mateix. I si miro el que es diu de Josep Pijoan passa una cosa similar (tot i que difícilment trobaríem un historiador de l'art que li sigui comparable).

Ben bé sembla que a la cultura catalana li fan por els personatges que s'han dedicat al pensament. (Pujols és un mer humorista, Turró un veterinari...).

I Ramon Llull? Ramon Llull, llegim en una entrevista recent, a l'estranger el veuen com un potent pensador i nosaltres l'estudiem com a escriptor. I no es diu en un to pejoratiu sinó d'estranyesa davant el que es fa arreu del món. En la cultura catalana la filologia predomina; i la llengua pesa molt. (I no volem pas dir que no siguin importants)

Certament, a Catalunya o, més ben dit, en la cultura catalana els qui s'han dedicat a l'art de pensar han hagut de fer tots els papers de l'auca o han patit l'exili. Aquesta és la manera de sobreviure. El cas de Pijoan n'és un clar exemple. Com ho és el de Llull.

Per a la llengua catalana la importància de Llull és molta. Això és indiscutible. Però en la cultura catalana la seva petjada és molt més ampla i profunda. Com ho és en la cultura europea. És, per exemple, l'únic filòsof a qui cità Descartes (ni que sigui per discutir-lo). El va llegir i seguir Giordano Bruno, el trobem al costat de Leibniz...

Com és que ens acontentem amb el Llull literari? Com és que hi ha més centres d'estudis lul·lians i més bibliografia a l'estranger sobre Llull que a casa nostra?

Certament, ara ni podem ni volem entrar (ni és el lloc per a fer-ho) en aquestes qüestions que, d'altra banda, s'han de posar sobre la taula.

Si que volem reivindicar al Ramon Llull més revolucionari. Per què? Perquè ningú escriu per plaer i per pura erudició (ningú que faci una obra de vàlua). I perquè cal que es torni a llegir Llull. I és que, almenys en els temes que ara volem mostrar, és ben actual i punyent.

Al Llibre de Contemplació diu ben alt que el seu objectiu és aconseguir la pau en la terra i que per a tenir-la cal acabar, primer, amb la corrupció. És a dir, amb una estructura política en què els reis, els prínceps, els veguers, els batlles i els jutges són llops. “Car tot el dia veiem que aquells oficials que fan són majoritàriament homes denegables i injuriosos i lladres a llurs senyors i a llur poble, que els és comanat, i són així al poble com els llops a qui ovelles són comanades.”

I per a fer una societat nova cal fer individus nous. (I aquest és l'objectiu del seu pensament.) Perquè és de folls fer-se: “serfs de vils homes.”

Els falsos testimonis i la corrupció per diners són a l'ordre del dia, diu Llull al Llibre de Contemplació. Hi ha massa jutges “malvats” que generen massa injustícia: “car a aquells qui mereixen pena donen repòs, i a aquells a qui no mereixen pena donen pena.”

I dels advocats: què en diu? Que en lloc de voler mostrar al veritat al jutge es dediquen a fer tot el contrari: “mes nós veim que els demés advocats fan d'açò el contrari, car així com ells deurien dir veritat, ells s'esforcen a fer vera çò qui és fals i a destruir ço que és ver; i tot fan per tal que puguin haver honor i riqueses dels mesquins homes qui en ells comanen el seu dret i la seva raó.”

Com diuen els versos del Ball de Diables del meu poble amb una saviesa tan popular com atàvica: jutges, notaris i advocats a l'infern de dos en dos.

TOT PAGAT

La majoria de catalans coneixen Francesc Pujols per la profecia del “tot pagat”. Per haver afirmat que arribaria un dia en què els catalans quan aniríem pel món ho tindríem tot pagat. És a dir, que la gent ens pagaria allò que necessitéssim. Certament, es tracta d'una extravagància o, si ho prefereixen, d'una sortida de to. No podia ser d'una altra manera: Pujols era un humorista! No obstant això, els humoristes no parlen per parlar. Parlen amb estridències i amb opulència per fer-nos reaccionar (i perquè ens quedi alguna idea gravada al cap). Per tant, no podem quedar-nos amb l'anècdota. Després de riure una estona cal asseure's i tornar a llegir els motius que el van portar a fer aquesta afirmació. I, encara que sembli paradoxal, cal llegir-lo seriosament. És a dir, cal assumir l'humor amb totes els seves conseqüències. Treure la màscara del personatge i escoltar amb la màxima nitidesa la veu que parla.

Quan Pujols afirmà que ho tindrem tot pagat quan anem pel món digué ben clar que seria per uns serveis que haurem donat. Que el “tot pagat” no serà per res, ni per simpatia, ni perquè siguem els més guapos del món. Serà perquè haurem fet una aportació a la humanitat i ells, en agraïment, ens oferiran la seva hospitalitat (i el seu reconeixement). Quin és aquest servei? Haver donat una filosofia per a la convivència (de la mateixa manera que els grecs van aportar uns ideals de estètics que perduren fins a nosaltres i que el Dret Romà ha estat una aportació que després de segles continua viva). Aquesta filosofia és una forma de pensar que cerca la pau, la democràcia i la pluralitat. La convivència a partir d'una manera de fer enraonada. Ja ho veuen que el servei que hem de fer s'ho val. No ens hi posem per poca cosa, vaja. És la hiparxiologia. Una filosofia de l'existència que ens ha d'ensenyar a viure alliberats de dogmes, de supersticions i de fanatismes.

Aquesta filosofia és, també, l'expressió d'una manera de fer mediterrània. És una manera de pensar lligada a una manera de viure (a una política en el sentit ampli del terme). A un nou humanisme que, en realitat, veu de l'antic humanisme grec (com en els nostres dies Zarka rellegeix el cosmopolitisme clàssic per reformular el contemporani). Per això l'oposà als ideals germànics i protestants. Ens expliquem.

Per a comprendre la proposta de Pujols cal anar als autors clàssics i, al mateix temps veure quins elements de la cultura centreeuropea vol deixar fora de joc. I per a fer-ho cal tenir en compte una altra afirmació que ell, i Dalí, van fer explícita: que per a pensar i crear amb llibertat cal no estar lligat a un jornal. No es pot ser esclau dels diners ni del treball sempre poc remunerat. Cal tenir econòmica (estar deslligat de les necessitats pecuniàries) per a pensar i per a crear amb llibertat. Afirmació que sembla una altra sortida de to, però que tampoc no ho és. És un gir copernicà en la mentalitat occidental contemporània.

Rere la filosofia de Pujols o, més ben dit, rere aquestes dues afirmacions de la llibertat com a base de la filosofia, hi trobem Aristòtil. L'autor per a qui hi havia tres tipus de vida lliure (que, curiosament, són els mateixos que defensa Pujols): la vida del plaer (o hedonisme), la de les bones accions polítiques en pro del bé comú (la política en sentit ampli) i la vida de la contemplació de la veritat (la filosofia i l'art). Per a dur-les a terme cal que l'ésser humà estigui alliberat de les necessitats i obligacions de la vida quotidiana. De les vuit, deu o dotze hores que ha de dedicar per a pagar una hipoteca fins que es mori (perquè ens entenguem). És a dir, que agafa com a base o punt de partida la vida tranquil·la i no pas la intranquil·litat i les angoixes del dia a dia. I per això rebutja els postulats nòrdics, segons els quals el treball és la virtut que ens acosta a Déu i que salva l'existència. Pujols trencava amb la visió protestant i Calvinista de la societat. Amb aquells ideals que Weber cita en relació al pietista Zinzerdorf (1700-1760), segons els quals: “no es treballa només per a viure, sinó que es viu per a treballar, i si no s'ha de treballar o bé patim o bé morim.” Amb aquells ideals que han fet que en els nostres dies fins i tot en consumir ajudem a produir i treballem de franc per als grans productors (és allò que ha estudiat Marie-Anne Dujarier en els darrers anys). Pujols s'oposa als ideals del capitalisme més carcamal (que avui patim amb escreix) i que relaciona l'economia terrenal amb la salvació. Aquell del que Marx en va dir, en els Manuscrits filosòfico-econòmics, que serveix per a comprara allò que soc.

El model de Pujols és un model que els catalans coneixem bé. El que omple el calendari de festes i festetes que no són simple oci com a “temps lliure” o temps per anar a comprar (consumir) a la gran àrea comercial. Que són rituals i tradicions que vivim amb intensitat. El temps que es de convivència transversal i de qualificació del temps i no pas de simple quantificació del temps. Un model mol mediterrani i molt poc germànic o anglosaxó. Un model de convivència compartida i a les places. Pensem-hi. Aquesta encara és una perspectvia alternativa a alguns dels probelems que des del nord teoritzen autors com Byung-Chul Han.

RECORD A ROSEN!

Acabo de comprar el llibre que Charles Rosen va escriure sobre Schönberg. Aquest text va ser publicat l'any 1975 en anglès i traduït al castellà l'any 1983 per l'editor de Barcelona Antoni Bosch (que va portar a terme una d'aquelles iniciatives solitàries i fermes que solen aparèixer en aquest país). De la seva feina com editor en recordo (perquè els tinc, els he llegit i és ben clar el moment en què els vaig comprar): Camí cap a la Nova Música (de Webern) i Fuga. Tecnica e historia (de Soler). El de Rosen, ara, l'ha reeditat Quaderns Crema a la seva col·lecció El Acantilado (2014).

Intento comprar (o com a mínim llegir) tot el que hi ha de Rosen. És un autor que em va descobrir una nova manera de fer musicologia. I va ser un bon pianista. 

Era el curs de 2005-2006 (aquesta dada si que l'he hagut de buscar) quan em va impartir el curs sobre els estils nacionals en la música. Recordo bé tot el que vaig descobrir sobre Beethoven. Ha estat un dels professors que m'ha marcat pel tarannà senzill de qui sap molt. I un dels pocs pianistes que em va corprendre per la seva manera de tocar. Aquestes coses es mantenen vives en la meva memòria. Tocava igual com era. Feia simple allò que realment és molt difícil. Amb la llibertat de qui ha paït bé els seus coneixements i de qui estima allò que fa.

Ahir, en obrir ell llibre, vaig llegir a la solapa interior que Rosen ha mort l'any 2012! No ho sabia. Vivim tan embogits per la quotidianitat que massa coses se'ns escapen! Per això he hagut d'anar a mirar quan vaig treballar amb ell. Sembla que fos ahir!

Vaig comprar el llibre perquè Rosen és el millor especialista en segle XIX i en el romanticisme que hem tingut a Occident, i volia veure com assumia el segle XX i XXI a partir de Schönberg. 

Una petita meravella! El llibre no decep. Té la capacitat de portar-nos des de la persona al compositor i l'obra amb una facilitat insultant. Coneix perfectament el context i sap fer-nos veure l'estreta relació entre l'home, la societat i la música.

Certament, alguns dels professors amb qui vaig poder treballar la musicologia eren molt grans, però em van descobrir moltes coses i, sobretot maneres de fer i proximitats, que m'eren difícils (per no dir impossibles) de trobar a casa. Recordo el nervi de Bruno Nettl (en els curosos de 2003 a 2004 i de 2004 a 2005). Qui, si fem cas de la Wikipedia, encara és viu. Tres anys més jove que Rosen, Nettl és un nervi, tot el contrari del que era el primer. Explica més desordenat, però amb precisió. Rosen era més analític.

ELS SENTITS DEL VI

ELS SENTITS DEL VI (curs UB)

LLoc: VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès)
Setmana del  6 al 10 de juliol, 2014 / Horari de 16 a 20'30.

El món del vi en tots els seus àmbits: enoturisme, creació, elaboració, tast, promoció del territori... Aquest fet ens planteja que vulguem proposar-vos un curs amb una mostra d'allò que hi passa i que s'hi cou. Un curs que ens empenyi a saber-ne més  i que ens situï en el context actual de les cultures del vi. Un curs per  a saber-ne i per a gaudir-ne més.

Com sempre, combinarem les visites a cellers amb les classes teòriques i els tastos. I és que amb el vi passa com amb la música: no n'hi ha prou amb parlar-ne. Cal tastar-lo, escoltar-lo, olorar-lo i mirar-lo. Conèixer de primera mà aquells que hi treballen directament i unes nocions teòriques per a moure'ns adequadament en el paisatge de les cultures del vi.
El fil conductor d'enguany serà que volem que tot comenci a explicar-se a partir dels sentits i a partir d'aquí veure com es forma i transforma la nostra mirada, la nostra sensibilitat i la nostra vivència del vi i de tot el que l'envolta: el paisatge, el patrimoni, les arts... Tot plegat, fent un recorregut per la mediterrània (amb especial èmfasi en els Països Catalans) i per les diferents maneres com (al llarg de la història) hem usat els sentits per a conèixer i per a gaudir de la realitat i dels vins. Per a viure amb la màxima intensitat la vida.

PROGRAMA  http://www.ub.edu/juliols/llistat.php

GAUDÍ I MOMPOU

El so de la llum / la llum del silenci / el temps de l'art

Si establim un diàleg entre el compositor Frederic Mompou (1893-1987) i l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) tenim, primer, que en ambdós es desplega una forma d'Art creat a partir de les experiències més bàsiques dels oficis de la família. Dels oficis de la vida quotidana. De la creació d'objectes per a la vida. De la descoberta, pels Mompou i Gaudí infants, del món màgic de l'artesania del metall. És a dir, de la transformació de la matèria per a la vida. De la construcció de la forma a partir de la matèria.

En segon lloc, tenim que la naturalesa es fa present tant en els edificis de Gaudí com en les reflexions profundes del món estètic de Mompou. No pas a través de la «mímesi» o imitació dels aspectes externs o ufanosos de la natura, sinó a través de les seves regles de producció (en gaudí) i de la seva contemplació (en Mompou). Amb la qual cosa l'artista s'allibera dels lligams de la tècnica i fa volar la imaginació i el desig.

Els espais màgics de l’arquitectura gaudiniana de gran potència formal –lligats a l'ofici de calderer (de l'avi de Gaudí)– s’uneixen amb el també màgic acord metàl·lic –l’acord lligat a la foneria de campanes (l’ofici del seu avi)– que Mompou repetia obstinadament quan es produïa un fet transcendent per recrear una atmosfera on hi regna la connexió de la realitat i la irrealitat. De la realitat amb l'artesania a través de les lleis de la creació i de la creació d'espais de llum, de so i de silenci (a través de l'artesania i de la imaginació).

L'altre element important en ambdós és el temps. El temps que dóna sentit al que en el Tristrany i Isolda és la melodia infinita (i de l'acord, anomenat «del Tristany», que ara adquireix una aura d'eternitat i de temps obert, tot i que autors anteriors ja l'havien usat). És a dir, el temps que com en Hölderling, permet la instauració d'un ordre orgànic. d'una harmonia en tensió constant: viva. En Mompou, que era un compositor per a piano, quan escriu per a veu i piano, com és d'esperar, la música del piano no és un acompanyament a la veu, ans el contrari la música és, tota ella, una textura. Un cos harmònic o sònic. També en Gaudí les artesanies no són ornaments superflus a l'arquitectura. Tot el contrari són elements, sovint simbòlics (però també pràctics), que tenen un alt valor i que s'inscriuen i adquireixen més sentit en el tot de l'arquitectura.

En ambdós autors s'esdevé allò que reclamà Hölderling als «Principis per a la consecució poètica» (en una prosa poètica que reverberà en l'estil de Pujols) i que: l'expressió a través de la dramatització del temps lineal i del temps circular. No debades, l'arquitectura de Gaudí incorpora aquelles artesanies que remeten al temps històric i lineal i l'obra de Mompou inclou com a punt de partida el temps efímer dol so (de les campanes o de les notes que cal aprendre a escoltar en tots els seus matisos (com bé diu ell mateix) i dels sons dels carrers o de la infantesa. Però ambdues són obres que albiren l'eternitat o la mística del cercle: del temps circular.

RELIGIÓ I EVOLUCIÓ

Encapçalem aquesta entrada amb dos conceptes que a l'Estat Espanyol són antagònics: Religió i Evolució. Ja se sap, ho digué Rodolf Llorens, solen fer la Contrareforma abans que la Reforma! Aquesta és la única explicació vàlida (amb honradesa, ho diem) que podem donar a les noves imposicions que el Govern Espanyol, per obra i miracles de la mà impoluta del ministre Wert, ha fet al curriculum acadèmic dels estudiants que (amb pas valent  i la mirada encesa) van cada a dia als instituts. Cal reimposar la pregària, el dogma, la fe, l'adoctrinament i la Santa Inquisició. Viure ha de ser un dolor i una angoixa (esperant el plaer eternal). 

La creació divina és la única explicació possible per a entendre la realitat i la vida. Les teories de l'evolució són com les Falles de València. Ninots grotescos i efímers. Una disbauxa controlada pel poder. Una rialla que es desfà en focs d'encenalls i que en acabar la festa ha d'emmudir, acotar el cap i dir amén Nostru Senyor.

A la dècada del 1870 les teories de Darwin van ser majoritàriament acceptades per la comunitat científica; i fins als nostres dies. Excepte pels creacionistes de les amèriques i per la pàtria incorrupte (en segons quins assumptes, és clar) de les españas valientes i ardientes (ni que sigui a regañadientes de flechas y pelayos). De les espanyes que actuen com a  reducte espiritual de l'Occident més carcamal. 

Els del tercer terç del segle XIX eren els anys en què els catalans feien l'Anís del Mono (a Badalona), amb una clara i festiva referència a les teories de Darwin. Els de les baralles i les escissions a l'Ateneu Barcelonès (entre els creients conservadors i els positivistes progressistes). Els de les discussions que pensàvem superades. Els dels debats que fins avui semblaven foragitats del sistema educatiu espanyol (que ara retrocedeix dues centúries, com qui ni vol ni dol). Sort que de la crisi se n'havia de sortir amb més educació!
Ja ho saben prou bé vostès, fa uns quants segles, mentre a Europa creixien les ciutats, avançaven les tècnqiues i bulllien les idees (amb Montaigne, Bacon...) a les Castillas triomfava el misticisme eròticofestiu de monges i capellans; que era el millor recurs que hi tenien a mà per fugir d'una Monarquia Hispànica més pelada que una rata, corrupte i envilidora. La història no es repeteix; però a vegades és molt cruel.

DIA INTERNACIONAL DE LA FILOSOFIA

Tinc ben present que quan es crea el Dia Internacional d'alguna cosa és perquè li estem cantant l'absolta en les exèquies (que poden ser més llargues o més curtes segons el gust i les ganes de l'oficiant). 

Com va dir Rubert de Ventós en una classe a la Facultat d'Arquitectura, fa un munt d'anys (la única a la que vaig assistir, tot i haver-me llegit la pràctica totalitat de la seva bibliografia), redescobrim la costa quan l'hem ofegat amb tones de ciment i, aleshores (i com Sant Pau) caiem del cavall i reivindiquem la mediterrània com una part integrant de la nostra personalitat. Per tant, d'entrada, que la UNESCO vagi crear l'any 2005 el Dia Internacional de la Filosofia (que s'ha de celebrar el tercer dijous del mes de novembre) és sospitós (sobretot ara que la filosofia ha quedat del tot fora dels sistema educatiu, cosa que, d'altra banda, potser no és tan dolenta com sembla). 

Enguany el dia que ens ha tocat és ben galdós. Tal dia com avui va morir el General Franco i va guanyar les darreres eleccions generals Mariano Rajoy. Ara bé, també és un dia interessant des de la perspectiva cultural: es van editar el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (a València) i la segona part apòcrifa (d'Avellaneda) del Quixot (a Tarragona), qui sap si escrita pel Rector de Vallfogona. 

Penso que l'important enguany ha estat programara a Barcelona el festival “Barcelona Pensa”, el qual ha de donar joc a allò que Jordi Sales digué fa uns quants anys al Primer Congrés Català de filosofia: la posta en pràctcia de la tasca d'intervenció filosòfica, segons la qual: “són les relacions entre filosofia i ciutadania.” Perquè sense una filosofia ferma no hi ha una democràcia ferma. I és curiós, ara que ve a tomb, pensar que allò que no s'ha canviat des del Franquisme a l'Estat Espanyol han estat: la judicatura (sempre amb pocs recursos i amb un funcionament del segle XIX incapaç de fer front a la corrupció generalitzada i d'haver fet net de l'Antic Règim totalitari) i el sistema educatiu (pervertit, ofegat i ofuscat amb lleis, lleis i més lleis). De fet, podem ben dir que en el cas del “sistema” educatiu s'acompleix molt bé aquella norma, tan espanyola, de fer la Contrareforma abans que la Reforma. 

És per això les paraules de Sales segueixen ben vives: “Nosaltres ens omplim la boca dient que som una democràcia. Chesterton deia que la democràcia és el govern de l'home qualsevol. I això vol dir que les societats han d'educar tot home per a governar.” Per això il·lusiona el nou festival com il·lusiona el procés democràtic i de llibertat decisivament iniciat en aquest país (mentre com bé veuen a Madrid la “Metròpoli” castellana és mor escarrencida, plena de sutge i de togues negres), perquè, com digué Rafael Campalans (l'any 1931): “mai els homes amargats ni els homes tristos no han fet cap obra de durada.”

FRANCESC PUJOLS I EL PENEDÈS

El proper dijous dia 6 de novembre a les set de la tarda, a la Torre de les Hores de Martorell, es farà la presentació del llibre “Francesc Pujols i la filosofia” amb una conferència sobre l’autor a càrrec de Joan Cuscó i Clarasó. I un dels temes de la xerrada serà la vinculació de Pujols amb Vilafranca i amb les cultures del vi.

El lligam de Pujols amb Vilafranca va ser estret i fructífer. Primer, per ser descendent de la família del bisbe Morgades (d’infant el veieren córrer pels corralons de la vila). Segon, per assumir l’herència de Llorens i Barba i dels germans Milà i Fontanals (i per la seva relació amb Eugeni d’Ors, l'altre nét de Vilafranca). Tercer, per la seva vinculació amb el moviment cultural de la Vilafranca del segle XX.

Pujols va estar relacionat amb l’activitat del Museu de Vilafranca i amb la Iª Exposició d’Art del Penedès (1926). Per al Museu va escriure el llibre sobre Xavier Nogués pintor del vi (1954) i col·laborà a la revista Dionysos. En motiu de l’Exposició va escriure la conferència: “Influència de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna”, la qual no es va celebrar per  problemes d’organització i administratius, entre els quals, i com contà a Ricard Fortuny, perquè: “les conferències interurbanes estaven prohibides per ordre governativa”. Aquest text el va acabar de redactar al setembre de 1926 i fou tramès a Vilafranca per correu perquè Pujols tampoc no va poder assistir a la clausura: “una immensa recansa de no haver pogut ser amb vostès el dia de la Clausura de la Exposició, que ha sigut una glòria més per a Catalunya, perquè tothom ho reconeix, li envio la Conferència amb la qual jo volia contribuir a la gloria de la nostra Vilafranca.”

Aquesta conferència mai no es va pronunciar, però es va publicar l’any 1927 i tots l’hem pogut llegir, i hi ha una altra conferència que Pujols pronuncià a Vilafranca i que mai no hem llegit. Per un manuscrit de Francesc de Paula Bové, sabem que la comissió de cultura de la Societat La Principal “El Casal” va organitzar un conferència “del ilustre filósofo y eminente escritor mi gran amigo Don Francsico Pujols [...]. De sobras conocido entre nosotros por la serie de conferencias que ha dado en nuestra villa”, la qual portava per títol: “Vilafranca del Panadés y la Ciencia Universal”. Tractava de la influència de Vilafranca en la Hiparxiologia o “Ciència del Tot” i, segons conta la nota apareguda l’any 1962 a Panadés en motiu de la mort de l’intel·lectual de Martorell, es va fer l’any 1942 al vestíbul de El Casal (quan el seu autor estava tot just retornat del breu exili i de passar uns mesos a la presó Model i en un moment en què, a Montpeller l’any 1941, havia trobat la clau de volta de la seva obra).

És una llàstima no disposar d’aquest text ja que, aquests dos que hem esmentat, conjuntament amb l’article “El Penedès” (publicat a “Catalans” l’any 1938), formen part d’una triologia de textos que serien, amb els que dedicà a Manuel Milà, Francesc Xavier Llorens  i Barba i Josep Torras i Bages, la millor carta de presentació de la nostra comarca: del seu caràcter i influència en la Catalunya contemporània. I és que: “nosaltres enamorats del Penedès no sols de la terra, sinó de l’ànima que l’aguanta, alçant els ulls enlaire hem estudiat alguna vegada la contribució que ha portat a l’espiritualitat catalana moderna” (escriu l’any 1938).

El manuscrit de Bové dóna pistes sobre altres vincles de Pujols amb Vilafranca. Primer, diu que hi va venir a fer més conferències. I avui sabem que l’any 1935 va mantenir contactes amb la secció Cultura de la Dona de la Societat la Principal i amb l’Ajuntament de Vilafranca (quan el músic vilafranquí era Conseller de cultura). Bové també parla de l’amistat que l’uneix a Pujols. I aquesta es confirma quan hom veu com entre els manuscrits musicals que guardava Pujols hi ha dues obres de Bové: els Goigs a Sant Jordi i l’obra coral L’Enxaneta (sobre un text d’Àngel Guimerà).

Les relacions amb Vilafranca i les seves gents van ser fermes en vida de Pujols. I han continuat després. L'any 2004, VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya dedicà un acte del cicle “9+1 muses” al pensament d'Eugeni d'Ors i de Francesc Pujols i organitzà un “Pleniluni” que portava per títol “Món poètic pujolsià”, en el qual es van presentar les musicacions de poemes de Pujols fetes per Paton Soler. I cal recordar els vincles de Pujols amb altres artistes vilatans, entre els quals els pintors Pere Ynglada (que és un dels qui va promoure i costejar l'edició de la conferència “La religió i la moral” que Pujols llegí el dia 21 d'abril a l'Ateneu Barcelonès i amb qui compartí pàgines al Papitu) i Lluís Mª Güell (a qui dedicà una conferència), amb l'historiador  Pere Mas i Parera i amb el filòsof Rodolf Llorens  i Jordana (que llegí bé). I que Pujols va ser l’únic conferenciant que va parlar a les tres exposicions d’Art del Penedès: Vilafranca del Penedès, 1926; Vendrell, 1927 i Vilanova i la Geltrú 1929.

FILOSOFIA CATALANA PINTORESCA

Dèiem l'altre dia que potser no podem ésser reconeguts per tenir grans filòsofs  o sistemes filosòfics (com els alemanys), però si per filòsofs que han creat gran empreses. Com en Daurella perquè el que no són peles són punyetes. I també per filòsofs pintorescos. A vegades han estat protagonistes dels moments més èpics de la història del país (ja saben vostès que Barcelona va caure en mans de Felip V el dia 11 de setembre de 1714, i si no ho va fer abans, el dia 15 d'agost, és  per l'actuació dels estudiants de filosofia  i de lleis que hi havia a la ciutat; com Albert Sánchez Piñol conta a Victus). I a voltes han estat pintorescos, com en Font i Puig, que per fer les classes sovint havia de posar-se estirat damunt la taula de l'aula  i que explicava unes teories tant curioses com insospitades (potser per estar en estat de repòs ben d'acord amb les seves teories místiques i mistèriques, que no venen gens al cas).

Parlant de filosofia pintoresca, evidentment, no podem deixar d'esmentar Francesc Pujols i, sobretot, el llibre que va fer conjuntament amb  el dibuixant Xavier Nogués: La Catalunya pintoresca.(1919). Un llibre editat pel poeta Joan Salvat-Papasseit (ja saben vostès que als intel·lectuals i artistes catalans els toca fer tots els paper de l'auca),que va nàixer a redós de la Revista Nova i que va crear un cànon cultural i filosòfic paral·lel al Noucentisme orsià. I que ha estat en més d'una ocasió reeditat (cosa ben poc habitual en els llibres de filosofia. Sobretot si són de filosofia catalana)

D'aquesta Catalunya pintoresca, sàviament escrita per Pujols i ben dibuixada per Nogués, se n'ha dit que: "Davant els dibuixos de Nogués el nostre poble té una esgarrifança de felicitat, perquè s'hi veu com is es mirés en un mirall, clar com el cel clar, tal com é si despullat de tota vestidura d'artifici. / Bona part del nostre poble troba la seva vida natural en la gresca continua [...] La Catalunya pintoresca és un breviari jocós dels barrilaires catalans, perquè en ella hi ha l'ànima del català, íntegra, sense faltar-hi ni un tròs dels més petits." La Catalunya que, en diríem, de la filosofia del vi (que és una altra de les indústries potents del país; com la de la Coca-cola i la del cafè Nespresso d'en Daurella). I per això, anys a venir, Pujols i altres autors van fer el: Xavier Nogués Pintor del Vino (en castellà per imperatius militars). Un opuscle que ben aviat es tornarà a poder comprar.

I és la Catalunya pintoresca del vi de Pujols i de Nogués la que crea complicitats amb altres autors europeus com Béla Hamvas (que foren expulsats de la cultura del seu país per la intransigència i el dogmatisme doctrinari de l'absolutisme comunista), de qui se n'acaba de publicar a Barcelona el seu llibret sobre la metafísica del vi. I ens inscriu en aquella tradició filosòfica de l'humorisme que naix en la Bíblia, rebrosta en Aristòtil, passa pels diàlegs de Bruno i arriba fins al segle XX amb Gómez de la Serna... Tradició (viva i moguda) que serveix per reivindicar la vida en i per ella mateixa. I és aleshores quan: allò que semblava pintoresc (i que mai no va entrar a les aules de filosofia) era i és més seriós del que es deia i del que es diu i allò que es feia com a ben seriós i docte a les aules no era el que se'ns ha dit. Com deia Pujols l'any 1919 en un breu article titulat: "Els ideals catalans" i escrit en un moment políticament àlgid (om l'actual): "Si sense moure els ulls i la mirada del present de Catalunya, reblert de virior nacionalista i xarbotant de modernitat, examinem els ideals catalans, els trobarem mancats d'aquella volada que té d'acompanyar sempre als ideals pròpiament dits." (No els recorda el que vam viure la setmana passada en les baralles d'alcova dels polítics del país?) Moltes vegades, a la filosofia catalana, massa dirigida al comerç a la menuda, li ha mancat aquesta visió alçada i d'alçada; que, dit sigui de passada, mai no ha faltat al món del vi, del cava i de l'aiguardent. 

FILOSOFIA CATALANA, COCA-COLA I CAFÈ

Durant anys i panys la historiografia catalana s’ha dolgut de la mort prematura del catedràtic Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820 – Barcelona 1872). Certament, toca molt la moral (per no dir una altra cosa) que algú que val, sobretot quan estem en un país on tot s’aguanta pels fils, mori aviat. De fet, aquest va ser el destí pervers dels homes de la Renaixença catalana del Vuit-cents.

Amb tot, la filosofia catalana pot vantar-se de tenir entre les seves files grans empresaris : Francesc Mirabent i Josep Daurella. I Daurella va ser qui l’any 1894 va substituir a Llorens i Barba com a catedràtic de metafísica de la Universitat de Barcelona.
D’entrada, que siguin grans empresaris no hauria de sobtar (tot i la imatge que avui se sol tenir dels filòsofs). Tales de Milet (pare fundador de la filosofia occidental) era un gran terratinent.

El cas és, però, que cal recordar la figura del nefast Josep Daurella Rull (1864-1927). Nefast com a  catedràtic de metafísica (clar) i no pas com a empresari (que en això ningú no li fa la competència). I s'entén que les seves classes (com conta Gaziel) fossin anodines, absurdes i aburrides perquè a ell li interessava més la part crematística i material de la vida. Ho deia Rodolf Llorens: els catalans som poc avesats a la metafísica (i quan en fem no ens en sortim gaire bé perquè va contra el nostre caràcter fenici). 

Daurella es va fer ric venent bacallà (i per això donava una filosofia seca i aspre que empobria tots els cervells que anaven a les seves classes). Molt ric es va fer, si. Tant ric com ruc en metafísica. Però, diran vostès: i la Coca-Cola? El cas és que acaba de morir José Daurella Franco, conseller fundador de Coca-cola Iberian Partners i copresident del grup Cobega, i descendent del Daurella comerciant de bacallà i filòsof de rebotiga. I és que l’any 1943 l’empresa especialitzada en importació de bacallà d’Islàndia va crear una fàbrica de gasoses (Bebidas Carbónicas D, amb seu a Barcelona), per diversificar, i és amb aquesta branca industrial amb la que l’any 1951 va obtenir els drets per envasar i distribuir la Coca-cola. I avui, Cobega és una empresa internacional i de les més importants a l’Estat Espanyol.

I si amb tot això no troben ben interessant la història de la filosofia catalana podem continuar.

Com que Daurella sabia molt bé què era una empresa, que treballar cansa i que aguantar alumnes descreguts és fastigós, va veure que calia estiuejar (el plaer  i el goig de viure tranquil amb les butxaques plenes). Ja saben que la filosofia, com a mínim, també ensenya a valorar la bona vida. (Ho poden preguntar a Pujols.) I va ser dels primers homes que va promoure el turisme fugint de la ciutat i, per tant, a qui podríem veure com un precursor del turisme. L’any 1907 va adquirir la Casa Arenas Riera de Cardedeu per convertir-la en la residència d’estiu de la família. I va entrar a formar part d’un grup de primers estiuejants que van impulsar, amb les seves promocions i donacions monetàries i de terrenys, els canvis urbanístics de Cardedeu durant les primeres dècades del segle XX. Per això, l’any 1927 (poc abans de la seva mort) l’Ajuntament acordà posar el nom Doctor Daurella al carrer on s’ubica la casa i, avui, aquesta (ja coneguda com a Casal Daurella), és la seu del museu de la ciutat.

Esperem que l’actual consellera de l’empresa (amb representació al Teatre Nacional de Catalunya, al Banc Sabadell, a Ebro Foods, a Acciona i al Cercle d’Economia) tingui certa sensibilitat cap a la filosofia (que és en l’origen de la seva fortuna). A veure si un dia al títol de cònsol honorària d’Islàndia (a Barcelona 92) hi pot afegir el d’ambaixadora de la filosofia catalana. I esperem que tots els pares catalans obliguin a estudiar filosofia al seus fills i lluitin perquè aquesta sigui obligatòria des de l’ESO (o el jardí d’infància) i arreu. Només així tindrem bons emprenedors i comerciants. Filòsofs? Ja ho veurem... Volen millor motiu per anar contra Wert?

Ah! I per acabar, sàpiguen que avui, els Daurella també són els distribuïdor de Nespresso! A partir d’avui cada cop que em faci un cafè hi pensaré en aquest fet. Serà la dura penitència per haver-me dedicat a la filosofia catalana. (Seria pitjor llegir els seus llibres cada dia.)

GAZIEL: EL PERIODISTA FILÒSOF (1914-2014)

Agustí Calvet, conegut com a «Gaziel», és una de les personalitats intel·lectuals més interessants del segle XX a l'Estat Espanyol i una de les ments preclares de la cultura a catalana contemporània. Liberal convençut, va viure en una època d'extrems i d'extremismes i patí les intoleràncies dels uns i dels altres.

Mort fa cinquanta anys, va viure una època cabdal de la nostra història i fou un analista agut de la realitat i un coneixedor lúcid de la vida humana (individual i col·lectiva). Ha deixat una petjada intensa com a periodista i com a escriptor; però també cal tenir-lo ben en compte com a pensador reflexiu, rigorós i incisiu. Per això és un autor vigent i de lectura imprescindible (si fóssim un país mínimament respectuós amb els nostres autors).

Com dirien William James i Eugeni d'Ors, Gaziel és un bon company de viatge. Malgrat que això sobti en un país que viu abocat al futur i que li costa de trobar el punt dolç entre el passat, el present i el futur (sens el qual és gairebé impossible caminar amb vigor). Un país que, en el cas de Gaziel, encara és molt incapaç de copsar el dolor i la importància d'aquells que no van exiliar-se a l'exterior però que van patir un exili interior ben cruent.

Agafant la fórmula d'Einstein, per a Gaziel la correspondència entre l'energia i la matèria ens porta a partir del fet que el cosmos és una unitat i que l'ésser humà tampoc no és un ésser compost de cos i ment (visió dualista i racionalista) sinó una unitat: «La matèria és energia; i l'energia, matèria. El cosmos constitueix una unitat immensa, no un dualisme en lluita [...]. L'home també és una unitat perfecta. No hi ha cos, no hi ha esperit.» I per això la irracionalitat i la racionalitat també s'enllacen i els somnis d'immortalitat surten de la vida mortal.

En segon lloc, el segon aspecte constitutiu del mode d'ésser humà que cal tenir en compte és que naixem dèbils i contingents. «L'home és tèrbol de naixença, perquè és summament feble.» Naixem plens de fantasmes interiors i partim d'un caos que ens fa caminar cap a la claredat. I aquesta és la importància de la filosofia. L'impuls que va moure als autors coneguts com a «presocràtics», que van desvetllar en l'ésser humà una concepció natural i física del nostre mode d'ésser i de la realitat. Després, però la petjada de Sòcrates i del poble jueu van portar-nos a embolicar la troca i a enterbolir l'experiència directa de la vida i de la realitat. La claredat que s'havia albirat amb els presocràtics, els quals, com diu Ramon Xirau, són importants per la manera de preguntar i per la manera de resoldre les preguntes. Aspiraven a la claredat que hom atribuïa (com veiem a l'Odissea) al món olímpic, la qual s'havia de fer present en l'ordre polític i social. És per això que, per a Gaziel, els humans, sobretot a Occident, som experts en fer complicades les coses més senzilles i, sobretot, aquelles que ens fan més humans: per exemple la sexualitat. I és que: «l'home no serà mai feliç [...], perquè sempre persegueix aquests dos impossibles / Que les coses siguin diferents de com són. / que durin més del que poden.» I aquest fet parteix de l'errònia visió de l'ésser humà com un ésser dual, compost de cos i de ment. «Es tracta de la torçada tràgica que donà a la Humanitat, des dels seus mateixos inicis, la propensió nadiua de l'home a sentir-se dual [...]. L'antiquíssima convicció que l'home no és una unitat, sinó una dualitat, un compost de cos i ànima, donà naixement a totes les fantasmagories que han aclaparat i aclaparen els humans. L'animisme, l'espiritisme, l'espiritualisme, el misticisme, el teosofisme i totes les religions i sectes religioses brollaren d'aquesta font màgica.»

És en aquest sentit, per exemple, que Gaziel s'allunya dels postulats filosòfics que pocs anys abans havia escrit els eu coetani Jaume Serra Hunter des de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. D'altra banda, Gaziel, s'encamina cap a posicions pluralistes com les que posteriorment han teoritzat i defensat Roger Penrose i Karl Popper en dir que la literatura (i la creació artística en general) també forma part d'aquesta unitat de matèria i d'energia que és l'ésser humà. «Mai no he sabut considerar la literatura com un fi absolut. [...] Sempre he cregut que el veritable heroisme de l'escriptor està en la seva lluita aferrissada, dolorosa, inacabable, amb el propi esperit, fins a donar-li expressió màxima; [...] El veritable geni produeix la seva obra gairebé per força, sigui com sigui, ni que hagi de ser enmig de la més espantosa dissort i la misèria més negra; [...] L'obra literària gran ha de ser [...] la conseqüència i el complement d'una vida plena», escriu l'any 1949. I és aquesta visió antropològica de l'ésser humà, la que encaixa amb el que a Catalunya van treballar autors com Joan Roura-Parella i Rodolf Llorens (agafant com a punt d'inici l'obra de Ramon Turró), en els quals: allò biològic i allò espiritual és donen en una globalitat que sempre és una perquè, com diu Conrad Vilanou: «aquells intel·lectuals -liderats pel doctor August Pi-Sunyer, catedràtic de Fisiologia- tenien el convenciment que l'arbre de la ciència i l'arbre de la vida no es donen separadament, en constituir una unitat funcional.» I dins l'àmbit de la història de la filosofia el situa en la branca de les aportacions de Bruno, a qui trobem emparentat, per sota, amb Llull i, per sobre, amb Leibniz i fins a Popper i Penrose. I si tenim en compte tots aquests aspectes que defineixen la manera de pensar de Gaziel (i la seva tasca intel·lectual), entendrem bé que qui des dels principis de la seva vida va viure els desastres de la Guerra (començant per la del 1898 i acabant en al Segona Guerra Mundial després d'haver viscut amb intensitat la Guerra del 1914) digui (en un article publicat en la proximitat dels fets del 6 d'octubre de l'any 1934): «la violencia [...] me ha repugnado siempre. Soy de los convencidos inexpugnables de que la guerra no ha resuelto ni mejorado nunca nada. [...] La inteligencia, el tacto, la constancia gobiernan el mundo.»

L'experiència de la Primera Guerra Mundial fou cruent i sagnant en i per a la consciència de Gaziel. Ara bé, aquesta fou la que li va permetre treballar un periodisme valent i reflexiu. El filòsof i l'erudit que portava dins es van depurara amb i a través de l'ofici de periodista i de la paraula ben pensada i ben escrita. És provable que Gaziel recordés, en aquest exercici i en aquesta vivència, les paraules que Eugeni d'Ors havia escrit l'any 1906 al Glosari, segons les quals el filòsof aferma la seva tasca en el periodisme ien al guerra. I ho feia recordant la figura i l'obra de Descartes. I ho deia perquè el periodisme i la guerra obren les portes de la realitat al filòsof i a l'erudit. Durant anys Descartes va viatjar molt i va fer la guerra. Volia veure en primera persona els drames de la vida, segons conta ell mateix. I va ser mentre estava destinat a Alemanya dins una «estufa» (que era una petita cambra escalfada per un forn de ceràmica), i amb el cap a rebentar de coses per aprendre i per aprehendre, que va tenir una nit de somnis al·lucinògens i en despertar-se al matí s'adonà que en els somnis hi havia les respostes que cercava. D'aquelles visions en sortí una nova manera d'entendre l'univers i l'ésser humà i la relació entre ambdós. El camí de Gaziel (malauradament per a la filosofia catalana) no va ser aquest. Però la seva obra no és menor i cal llegir-la i rellegir-la 100 anys després (sobretot en el moment històric que vivim els catalans). El pessimisme sobre l'ésser humà, que com li diu en una carta a Manuel Raventós, li quedà ben fermat i refermat a partir del que va viure en la guerra del 1914 al 1918, es dóna a nosaltres en una paraula clara i precisa. En una visió del que som i del com som. Si el llegim és possible que realment cerquem aquesta vida no basada en al violència (encara avui corsecadora de la vida humana) sinó en la saviesa, la tolerància i el ben fer.