EN UNA NIT D'ESTIU

Des del terrat de casa veig gairebé tot el que m’envolta. És el més alt de la zona. Veig els campanars de la vila (el de Santa Maria ben il·luminat i majestàtic i el de la Trinitat gairebé fos en la foscor); i el de la Granada a mà esquerre. Veig els avions que van i vénen del Prat, les Gunyoles al cim de la muntanya (d’on prové la meva nissaga), gent sopant en altres terrats (amarats pel vent suau)…

Veig la vila de nit o, més ben dit, sento la remor de la vida que s’adorm (amb el constant i inconscient soroll de la farinera); i tinc el cel a tocar.

Des del terrat de casa, un diumenge a la nit, recordo que des de fa mil·lenis els humans hem dit que allò veritablement important són el naixement i la mort (sempre acompanyats del crit i del plor, del beure i del menjar). Hem sentit que en l’extrema solitud redescobrim el valor de la solidaritat i de la companyia. Hem poblat la terra i colonitzar la realitat apamant-la i treballant-la (i destruint-la). L’hem fet nostra posant-la als nostres peus i cultivant-la. Per conviure i per barallar-nos. Per nàixer i per morir.

EUROPA?

Fa anys que Europa és una mena de fantasma sense rostre, sense idees i sense entusiasme. La campanya electoral que acabem de viure (per anomenar-la d’alguna manera ) és bona mostra d’això. Els polítics, cada dia més imbècils, s’han dedicat a tirar-se els plats pel cap i a treure’s els draps bruts. On eren les idees? On són els projectes? No n’hi ha? Ens els amaguen? On és Europa?
La veritat és que l’abstenció és el camí que promouen amb tanta ensulstícia per afartar-nos de bajanades i de mediocritat. L’abstenció es promou perquè la tendència del “sistema democràtic” europeu d’avui és acosneguir que unes minories burocràtiques (a les Institucions) i partidistes (a través de les eleccions) decideixin el que s’ha de fer i com s’ha de fer.
Europa es construeix i actua d’esquena als seus ciutadans i a les seves nacions i a la seva pluralitat. I els polítics fan més gran aquest abisme entre la política i les persones i els pobles. I ja no és que no hi hagi idees: tampoc no hi ha gestió sinó burocràcia absurda. i corrupteles. I en el cas dels catalans (i de la resta de ciutadans dels Països Catalans) qui hi guanya és l’Estat Espanyol, i ho fa aconseguint que aquest sigui una circumscripció electoral única per afavorir el bipartidisme i la poca representació (el menyspreu de les nacions que hi som sotmeses). L’Estat Espanyol ens obliga al silenci i només defensa els interessos de la ja forta economia de Madrid. I d’aquesta manera consolida la nostra marginalitat social, econòmica i política. I nosaltres riem i paguem el beure (encara que sigui a contracor i amb la mirada trista)! Potser ja seria hora de dir prou! L’hora de ser capaços de generar noves dinàmiques polítiques arrelades en la societat i capaces de generar complicitats a partir de lluites concretes i fructíferes i no pas de consignes estèrils. Hi hem de reflexionar molt encara! I hauríem de ser capaços de denunciar les actituds racistes i insultants de personatges com Mayor Oreja (que s’han dedicat a promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística) i les discursos simplistes i fanàtics dels socialistes (presentant-nos una societat de bons i de dolents com si encara estiguéssim en ple franquisme)... L’eufòria del Barça és bona, però, com a país, no en tenim prou!
Finalment, només dir que és curiós que mentre escric aquestes ratlles llegeixo un article del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), que fou el primer a vincular catalanisme i socialisme, en què hi diu: “la política es el arte de la ciudad, la ordenación de la libertad. Una sociedad no puede vivir sin política, como un hombre no puede vivir sin respiración” (“La Nación”, Buenos Aires, 1924). I després de llegir Alomar tornem al present i el diari ens diu que més d’un 80% de la població és desafecte de la política. No m’estranya! Que se n’ha fet de l’Europa com a “metropoli espiritual” de què parlava el mateix Alomar per construir des de la llibertat i la solidaritat la democràcia?

PAISATGES I CIUTADANS

L’entorn on vivim, amb el paisatge, les ciutats i les persones, és el bressol de la nostra sensibilitat. L’espai que humanitzem per a viure. L’espai que conforma unes maneres de fer, de relacionar-nos, de mirar... I això encara és així. Fins i tot a desgrat de la perversa òptica política i econòmica que tot ho destrueix i que crea ciutats amarades de cobdícia que no són per a ciutadans sinó per habitants desolats i emmudits per la brutícia, el mal gust i l’especulació.

Conviure amb el nostre territori és fonamental per a fer-nos persones i conviure, però avui anem pels carrers mirant a terra i caminant de pressa, i anem pel bosc i pels camps sense capacitat d’aturar-nos un moment i emmudir davant llur bellesa i força. No és estrany, doncs, que, ja reclosos a casa, els “humans d’avui” fugim de la realitat mirant programes plens de bajanades (la telerealitat)! És un “plaer” veure que enmig de tanta ensulstícia no som els qui estem pitjor (i la xafarderia i la tafaneria és un esport ben viu).

Cal donar-se, i viure-ho amb intensitat, per exemple, que els quatre colors que al llarg de l’any té el paisatge del Penedès no són els mateixos que els del al Delta de l’Ebre! Adonar-se que aquests colors ens vinculen a unes feines, a uns cultius, a unes maneres de mirar el món i d’experimentar-lo, a uns ritmes i a uns valors, a uns costums i a uns plaers. A una bellesa que ha de despertar la nostra curiositat i penetrar la nostra sensibilitat. Però: quants polítics passegen pel territori? Quans arquitectes ho fan? Quantes persones és queixen de la perversitat urbanística?... hi ha molta feina fer! Si volem conèixer on vivim cal trepitjar el país per viure’l de ben a prop (per olorar-lo, per sentir-lo, per patir-lo....)! El paisatge no és el mer i bell marc que envolta una urbanització de casetes bufonetes!

Dic tot això per reproduir dos fragments de Josep Pla, i per la mala bava de veure com el Pla Metropolità de Barcelona (molt “cosmopolita” i fet per purs interessos de despatx) vol fer sucumbir al Penedès a determinats interessos i com els plans d’infraestructures del Ministerio (fets amb tiralínies, com les fronteres creades pel colonialisme al “Tercer Món” abans d’abandonar-lo) ens volen tornar a dividir el territori amb noves salvatjades (això sí: “progressistes”).

Els fragments de Pla: (1) “Agafem l’autopista del Penedès. El pla del Llobregat és cada dia més desconegut [...] Entrem a l’Anoia, el Penedès. El paisatge es fa més ample, però és molt trencat i accidentat. Les vinyes són admirables. –no s’hi veu ni una herba. Semblen les vinyes del Rin. Les autopistes. Sí. Són agradables, ràpides, netes, però no s’hi veu res [...] Quina pena aquestes poblacions tan agradables són invisibles. Les autopistes són per a persones que es pensen que no moriran mai, que ja ho miraran un altre dia, que van darrere dels diners. A mi m’agrada el paisatge”. (2) “No em cansaria mai de dir que a mi m’agraden els paisatges ben cultivats i que donin un rendiment. De vegades he fet aquetes afirmacions davant amics notòriament adinerats, per no dir rics. Sempre em contestaven el mateix. Que jo era un petit propietari rural, vulgar i pagès [...] Són persones a qui agrada el desert. Jo en conec algun i he de confessar que passada una hora escassa al seu davant em venien unes ganes de fugir-ne com un gat escaldat [...] A mi m’agrada el paisatge de l’Empordà perquè és cultivat, plàcid i tranquil. Aquests tres adjectius van lligats amb el que jo penso que és la bellesa”

Penso que val la pena reflexionar-hi amb seriositat.

DEL SO A LA PARAULA

S’ha debatut molt sobre si primer va ser la música o si primer va ser el llenguatge. Se n’ha parlat i se’n parlarà (i en parlarem!) perquè aquestes dues activitats explícitament humanes (que, per massa quotidianes, fins i tot ens semblen poca cosa i gairebé no els donem valor), són d’una gran importància (almenys perquè cap altra espècie les ha desplegat com nosaltres).
En nàixer, per exemple, els nadons no reconeixen la veu del pare, però sí que són capaços de reconèixer els cançons que la mare els ha cantat durant l’embaràs. I això vol dir que són capaços de distingir diferents tipus de sons. La parla, la música i el soroll... Tenen una bona capacitat de discernir el sons i les síl•labes i la veu de la mare.
Les experiències de fer escoltar música clàssica als fetus abans de nàixer no són experiments concloents a l’hora de dir que els fa més intel•ligents, però els resultats obtinguts demostren que el fetus, just abans de nàixer es prepara per aprendre a enraonar. I als 3 o 4 dies de nàixer ja distingeix bé la llengua materna de una altra que no ho és i la veu de la mare de les altres. Moltes funcions cognitives superiors, com la lingüística, comencen en aquest moment.
En el darrer trimestre de l’embaràs el fetus comença a bussejar en el caos sònic en què viu (l’orella ja és ben formada i les vies nervioses fins als còrtex estan ben disposades). En aquest moment, enmig del munt de sorolls que sent, perquè el medi uterí no és un espai en silenci sinó un món molt ple de sons provocats pel flux arterial a la placenta, borborigmes intestinals i batecs cardíacs de la mare, les vibracions que ressonen als ossos i els teixits..., el fetus pot copsar, per exemple, la veu de la mare (però no pas la del pare, si no li parla enganxat a la panxa, li queda massa lluny).
És ben cert, doncs, que cada plançó humà agafa el relleu dels qui l’han precedit i reinventa el llenguatge i aquest procés és un renaixement esblaïdor i constant en el cervell humà i té un clar origen en el so i en la distinció del so organitzat i del soroll. I en relació a l’humà adult, podem dir que rebrosta en la complexitat de la música que és un llenguatge altament abstracte i complex de la consciència humana.
La música, el so que trenca el silenci de la realitat material per a donar-li un esperit o un procés de vida lingüístic i conceptual, és el fil conductor de tota la nostra existència. A través del so organitzat redescobrim el món i les persones amb qui convivim i amb qui, també a través de la música, creem complicitats i empatia. I a través del so i del moviment (primer del caminar i després de la dansa) redescobrim el cos i l’espai i relliguem espai i temps.
Com ho sabem això en els orígens de cada vida? Ho sabem perquè els bebès xerrotegen en la seva llengua materna! Perquè el xerroteig de els criatures segueix el mateix ritme, el mateix contorn d’entonació i la mateixa paleta de fonemes que la llengua materna. Ja ho veuen quin munt de conceptes musicals que ens porten cap a la parla! Però si no n’hi hagués prou, han de saber que assegut davant un televisor un bebè no aprendrà una llengua. Per a fer-hi hi ha d’entrar en contacte actiu a partir de la relació amb els altres. Això vol dir, que els nadons es fixen en les formes acústiques de les paraules molt abans de conèixer-ne el significat, i vol dir que primer reconeixen la forma d’una paraula i que més tard hi associen un concepte, que els pares no ensenyen a parlar una llengua al seus fills sinó que els donen models de llengua i de cultura i que en els 2-3 primers anys de viuda els infants sobregenaralitzen les regles de la gramàtica perquè el nostre cervell té una organització que li permet reconèixer els sons de la parla en l’entorn i les eines per extreure les estructures d’aquests elements sonors (per anar a buscar regles i fer-se-les seves).
El fraseig, l’entonació, el ritme, l’emoció... són en la base del llenguatge conceptual. I com bé diu la pediatra Gishele Dehaene el llenguatge és un sistema viu que caracteritza el nostre mode d’ésser biocultural: “el llenguatge és un sistema complex, i el cervell, un òrgan fràgil”. I és que com de la seva banda recorda el paleoantropòleg Pascal Picq: “la diferència entre la comunicació no verbal i el nostre llenguatge és la creativitat”. I per això, com diu el lingüista Laurent Sagart: “la desaparició d’una llengua sempre és un drama: és l’anorreament d’una arquitectura complexa, fruit d’una evolució molt llarga, la pèrdua definitiva d’una cultura”.
Direm, per acabar, que tant bon punt naix el nadó no distingeix les paraules de la parla sinó la seva música (la prosòdia). És a dir, les característiques melòdiques i rítmiques de la parla. I que entre l’any i l’any i mig de vida es produeix un salt qualitatiu en l’aprenentatge i el desenvolupament de la parla que també coincideix amb el fet de començar a tenir autonomia de moviment i això ens portaria lluny: a parlar, per exemple, de la música i de la dansa! Un altre dia.

MIRADES D’EMBRIAGUESA

Llegint la novel·la “El músic del bulevard Rossini” de l’autor valencià Vicent Usó he topat amb una frase que he subratllat per aturar-m’hi. Just a la penúltima línia de la pàgina 29 hi diu: “els ulls li brillaven d’ebrietat satisfeta”.

M’agrada. L’ebrietat és la vida de la mirada. La vida que ens parla, ens interroga i ens penetra. L’ebrietat és la capacitat d’empatia i de transmetre i comunicar amb intensitat. La capacitat de traslladar-nos a noves experiències.

He subratllat l’expressió i he deturat la lectura. L’he deturat perquè llegir no és un acte passiu, lineal o unívoc sinó un activitat que desperta els records i les emocions i una activitat que ens obliga a pensar (un procés de vida). M’hi he deturat i he recordat una idea que he trobat unes pàgines abans, segons la qual el detall més insignificant pot canviar-nos la vida.

Això vol dir que hem d’aprendre a estar atents per aprendre a viure. I la lectura és un bon exercici per aquesta educació de la mirada i de la sensibilitat. Una activitat que mena a l’acció i que fa, en el terreny de la transmissió cultural, el mateix que les neurones mirall del cervell humà (sense les quals no parlaríem ni seríem humans).

Al llarg de la vida hom troba, i comparteix, mirades d’“ebrietat satisfeta”; però aquestes apareixen amb comptagotes i cal estar atents. L’atzar hi juga un paper molt important. Són mirades embriagades que embriaguen. Mirades espirituoses que ens traslladen a noves vivències i que desfermen el desig i la voluptuositat. No és per casualitat que en indoeuropeu la paraula que s’utilitzava per denominar l’home embriagat era “ivresse”, la qual, etimològicament, volia dir “mediador”. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. Per això el vi és musa d’artistes, mena a la creativitat i ha inspirat a filòsofs, pintors i literats. I aquesta és una tradició, per exemple, que també aplega l’obra “in vino veritas” de Kierkegaard (en la qual el vi ajuda a expressar els sentiments).

En el meu cas recordo quatre mirades amarades d’ebritetat que m’han obert les portes del desig, del plaer i de la complicitat. Han aparegut de dues en dues i amb un lapse, entre cadascuna de les parelles, d’una quinzena d’anys. No les oblidaré mai!

La primera és d’una nit de juny penedesenca al voltant d’una taula enmig d’un bon sopar entre dos amb bona dosi de vi negre de criança. La segona em mirava de fit a fit enmig dels jocs eròtics al final d’una llarga i insospitada nit durant les celebracions del Nadal. La tercera ha estat una llum intensa mentre donàvem tombs al voltant d’un rotonda a Ses Illes (amb accent del sud o, com diuen els Obrint Pas, del “país que ja no hi és”). La darrera m’interrogà mentre preníem unes cerveses fugint d’una nit freda de les “terres altes” de l’Ebre (amb al calidesa de la pell bruna de lusitània).

Cada mirada d’ebrietat és una vibració inoblidable. Una ebrietat del cos i una guspira de l’atzar.

Un dels plaers de la lectura és que ens les fa presents quan menys ens ho esperem. Aleshores tanquem el llibre (i el llum de la tauleta de nit) i ajassem el cap coixí i tanquem els ulls. Demà tornarem a obrir el llibre per la mateixa pàgina i al cap dels anys aquell llibre seguirà ben viu en la nostra sensibilitat (i al seu autor li haurem d’estar eternament agraïts).

Si heu arribat fins aquí us recomano que ompliu una copa amb un bon vi negre per degustar-lo lentament, amb tots el sentits. Tanqueu els ulls, abaixeu la llum i poseu “Daylight and the sun” d’Antony and the Jhonsons (), i submergiu-vos en les mirades d’ebrietat satisfeta que us acompanyen.

L’ART COM A REPTE (PUJOLS, TÀPIES, VALLDOSERA…).

De Pujols, de Tàpies i del pensament estètic a la Catalunya del segle XX n’hem parlat en altres ocasions (també en aquest bloc). Avui, però, voldríem centrar-nos en un aspecte en què el diàleg entre el filòsof de la Torre de les Hores i el pintor de l’Eixample és fructífer i ens porta a reflexionar sobre el sentit i el valor de l’art avui. I és que algunes de les reflexions de Tàpies, fetes sota la influència de la religiositat d’Orient, permeten copsar i concretar algunes de les intuïcions de Pujols.
En Pujols (tot just reeditat), en Tàpies (amb nova exposició a Nova York) i en l’obra de Valldosera (ara “recopilada” al Reina Sofia), hi retrobem la pregunta que Pessoa plantejà a “L’educació de l’estoic”: “¿Què és la vida de la humanitat sinó una evolució religiosa sense influència sobre la vida quotidiana?”. És a dir: la pregunta per saber si l’art ressona en la societat. Si la tasca de l’artista ens fa “més humans” (s’expandeix socialment).
Aquesta és la “inquietud” que Valldosera transmet quan diu que l’espectador ha de reconstruir la quotidianitat a través del que ella els posa davant dels nassos.
Pujols digué que la cultura necessita de les restriccions que imposa el rigor del coneixement científic i de les ales que li dóna la religió com a capacitat d’imaginar i de meravellar-se davant la immensitat de l’univers (el desconegut). Del rigor i de la fantasia que posen en joc la nostra capacitat cognitiva. I és que per a conèixer el lloc que ocupem en l’univers ambdues vies són necessàries sempre que ens permetin fugir de dogmes i de jerarquies estúpides.
Per a Pujols la religió ha de servir per a socialitzar el coneixement científic de la realitat esdevenint un lloc de trobada (de relligament) i d’impuls per a la reflexió.
Tàpies coincideix en molts aspectes amb Pujols: “Recordem la revaloració que els psicòlegs i els investigadors de les religions comparades ja van fer d’aquelles facultats globalitzadores de l’activitat imaginativa i visionària que el cervell humà ha tingut en tot temps i que es troben especialment preservades en determinades savieses i religions, en l’univers d’alguns mites, imatges i símbols”, escriu l’any 1988.
L’Escala de la Vida pujolsiana, les aportacions de l’Ors, les reflexions de Tàpies sobre l’espiritualitat en la creació artística, algunes aportacions d’Einstein..., ens remeten a un sentiment místic que es relliga amb el desplegament de les nostres capacitats cognitives.
El sentiment d’admiració que acompanya la descoberta del desconegut i la necessitat de cercar respostes i el coneixement científic de la realitat, són portes que, en paraules de Tàpies, “Fan que aquella part de la natura que és l’home es vagi fent conscient”.
Parafrasejant Tàpies, doncs, ens podríem preguntar sobre les funcions cognitives i ètiques de l’art, i veure que ja no es tracta de “salvar” ànimes sinó homes. De copsar que el coneixement científic i el sentiment religiós permeten (a través de l’art i de l’emoció) transformar la nostra consciència i sentir: “en la pròpia carn la realitat profunda de forma més global”. De fer possible, com digué Salvat-Papasseit, una “subversió espiritual”.

EL CAFÈ, SADE I...

Ja em perdonaran, eh!, però quan una societat és morta, feble i estupiditzada només sap (pot) prohibir. Per tant, caldria prohibir el cafè i, sobretot el cafè amb sucre. I hauríem de fuetejar públicament als qui veuen més de sis cafès al dia (entre els quals m’han de comptar) per pervertits, perillosos i “maleantes”. I no es pensin que ho dic en va!. Ho dic perquè la neurociència ha redescobert que el cafè amb sucre estimula el pensament i la memòria! I ha redescobert que és bo prendre fins a sis cafès al dia!

Ara que ja havíem aconseguit destruir qualsevol rastre de les tertúlies subversives dels cafès vuitcentistes, vénen els científics i diuen que el cafè reforça la memòria i que no passa res per prendre’n fins a sis o set al dia! Jo els cremaria a tots per heretges (i d’aquí a cinc cents anys els podem reconèixer el mèrit de llurs investigacions fastuosament; com hem fet amb Gal·lileu, a qui enguany homenatgem amb tots els honors per haver-nos tret la vena dels ulls).

I no es preocupin per l’excusa, també ens la donen els científics: el cafè crea addicció i qui pateixi del cor no en pot prendre!

De retruc, hauríem de prohibir, també, tots aquells pensadors que, com el cafè, es dediquen a estimular el pensament (encara que després els manqui la capacitat i l’ofici per elaborar llurs reflexions): Pujols, Sade, Montaigne, Zweig... Tots els pensadors del ram del cafè a la picota! Ells i els seus llibres cal abocar-los a l’oblit passant per la foguera perquè, com el cafè, poden estimular el pensament i fer que hom es cregui que un altre model de societat és possible. Però que s’han pensat! I és que com escrivia Montaigne: cal llegir gran diversitat de llibres perquè: s’“aguditza sobretot la meva facultat de pensar, incita el meu enteniment a treballar amb la memòria”.

Què s’han pensat aquests autors! Qui gosa escriure aquestes coses? Només s’ha de llegir per assumir consignes! Només s’ha de llegir per aprovar exàmens! Només s’ha de llegir per signar una hipoteca o per aprendre les instruccions d’una rentadora!

No cal aprendre a viure la pròpia vida. El que cal és saber a qui hem de votar a les properes eleccions europees per engreixar-lo com un porc (perquè en Europa no hi creu ni Déu, que ja és dir). I és que com va escriure poc abans de suïcidar-se, Stefan Zweig: “l’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el “furor theologicus”; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància”. Què anem a fer! Som humans, oi!

I ara que ja acabo, es preguntaran: què hi pinta Sade? Doncs, Sade hi pinta que és qui em descobrí l’estímul que avivà el meu interès per la filosofia (molt més que les classes a la Universitat). La seva “filosofia al tocador” (escrita el 1795 però d’una gran actualitat) és una obra que guardo plena d’anotacions. Sade mostra al cara oculta de la revolució francesa i de la Il·lustració castradora. Sade mostra l’estímul pel pensament.

Estic plenament d’acord amb Bataille quan diu que l’obra de Sade (si som capaços d’anar més enllà de la pàtina pornogràfica i eròtica) no “és solament recomanable sinó necessària per a tots aquells que vulguin anar a fons en el que significa l’home”.

I si volen un darrer consell, com Sade, guardin la filosofia (i les tasses del cafè) al tocador, però no les perdin de vista. Ser prudent no vol dir ser imbècil. I no renunciïn a la vida (a la seva vida) perquè els ho diguin a cada moment i de totes les maneres i amb tota la tecnologia possibles.