D'ENERGIES I D'AMORS

La vida de les persones és plena d’atzucacs i paradoxes. D’elles n’aprenem coses (o n’hauríem d’aprendre coses). És bo referir-se als altres per observar-nos a nosaltres mateixos. Per a conèixer-nos després d’educar la nostra mirada. És bo conèixer-los per conèixer les febleses humanes que tots compartim.
Com escriu Montaigne: “El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem sinó aquell mateix. [...] Si ens ocupàrem d’observar-nos i si esmerçàrem el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer els coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes”.
Tot plegat ens porta a memòria dues vides prou importants com per a tenir-les en consideració per llurs aportacions, i prou torturades per llurs febleses i per llur lucidesa, de les quals en podem aprendre molt.
El pintor Francis Bacon pensava que la vida humana és un aconteixement absurd entre dos buits (l’abans i el després). Va viure ofegant llurs angoixes en alcohol i morí just quan estava bojament enamorat d’un jove madrileny i en un hospital de monges. Morí quan estava exultant d’amor!
Per a Einstein l’energia sense amor és un dispendi banal. I és gràcies a ell que sabem que la matèria és buida i, per tant, que mai no arribem a tocar el cos de l’altre. Entre el nostre cos i el de la persona acaronada sempre queda un petitíssim espai que només omple l’energia. Mai no ens toquem; però alguna cosa hi ha que uneix una matèria amb altra matèria (un cos amb un altre): l’amor?
Llegint Levi Strauss se’m va ocórrer el següent aforisme: la Humanitat la construeix la vanitat dels homes / l’humanisme és allò que hi creix als marges”. La idea em va venir al cap perquè un dels costums de l’Església a l’època medieval era la de fer visites per veure com estaven les seves esglésies i com es comportaven els creients i, sobretot, els clergues. De les visites d’aquests segles se’n desprèn una valuosa informació sobre la vida quotidiana, les seves conductes i temors i els seus conflictes i vicis. Si en fem una ullada una mica exhaustiva, una de les dades que se’n desprèn és que la majoria dels clergues tenien relacions carnals amb dones i d’aquestes relacions sovint n’hi havia fills que després actuaven d’escolanets. Quan el bisbe feia la seva visita constatava aquests concubinatges i imposava una multa que serviria per construir la catedral de Barcelona. És l’amor qui construí l’Església? Quina és l’Església real?
.../...

VI, CERVESA I CULTURA

Un taxista de Bourdeus li va dir a Joan de Segarra que: “Le civilisation, c’est le vin, et le vin c’est la France”. Tant de bo algun dia els catalans tinguem aquest grau d’autoestima; encara que sigui exagerat. El cert, però, és que els catalans ni en cultura, ni en llengua..., ni en gairebé res! tenim autoestima. I molt menys en els vins, o en tot allò que els envolta. I ja seria hora!

Des d’antic, a la Mediterrània, l’evolució del vi i de la cervesa han anat paral·leles. I Catalunya és un dels màxims, i dels millors productors, en ambdós productes. Els nostres vins i les nostres cerveses són d’una molt bona qualitat i conformem una part important del nostre teixit econòmic i cultural.

Ja en els nostres dies l’enòloga Elena Adell de les Bodegues Juan Alcorta diu que “la vinya és l’origen de tot, el punt de partida”.

Això vol dir que cal potenciar les virtuts del raïm, que cada vegada cal desplegar tractaments menys agressius amb el medi natural, que cada marca té la seva senya d’identitat, que cal valorar tot el que acompanya un bon vi, que és bo que els cellers estiguin integrats en el paisatge…

La importància del vi és ben clara i els reptes són ben vigents en el terreny productiu i cultural. El renovat interès per les varietats autòctones (el callet, el premsal blanc, el xarel·lo o el manto negre), l’experimentació amb varietats (el chancellor, el belat o el chamborcin), la plantació de vinyes en cotes elevades pel canvi climàtic (produint vins amb característiques prou específiques), la importància del paisatge… són reptes prou clars.

Les cultures del vi i el paisatges són dos dels elements patrimonials intangibles. Elements intangibles i immaterials del patrimoni cultural i de l’economia que serveixen per desplegar models de producció (culturals i econòmics) que no siguin destructius i que siguin singulars. Valors intangibles amb una bona capacitat de generar models de creixement, de promoció i de producció. Són el que avui denominem “valors afegits” a un territori i a una cultura. A un producte i a un territori. I no els podem obviar.

Amb tot això que acabem d’apuntar no descobrim res de nou. Cal reinterpretar-ho i interioritzar-ho per ser més perspicaços. Per redescobrir l’espai que habitem. Per aprendre a viure (que és el que ens pertoca com a humans; si fugim del que els sociòlegs anomenem “la modernitat liquida”, que és un present i una vida sense memòria).

Des d’antic, doncs, l’embriaguesa del vi és aquell entusiasme que ens permet el camí cap a la saviesa i cap a la civilització. És una embriaguesa en què, com diria Peter Sloterdijk (i defensà Nietzsche), el desdoblament de la subjectivitat (individual o col·lectiva a través de la festa i del ritual), permet l’escenificació del jo que cerca i que es cerca. I aquest és el punt de partida de la cultura i de la vida que mira al present amb força.

Alcem les copes i brindem!

TENIM DRET A DECIDIR!

Fa molt pocs dies una vella tribu d’Uganda ha “recuperat” al seu rei, però aquest només tindrà atribucions culturals. El poder polític i econòmic el retindrà l’Estat. Aquest cas recent, a algú i per casualitat, li recorda... Catalunya? (i per extensió els Països Catalans)
PSOE i PP coincideixen (com en l’aprovació dels darrers pressupostos de l’Estat a Madrid) en blindar la independència econòmica del País Basc i de les seves institucions, però la neguen a Catalunya. Qualsevol cosa que surti del Parlament de Catalunya i que expressi la nostra sobirania és recorreguda i menyspreada: la llei d’educació, l’Estatut... Quan no se’n surten a Catalunya van a les institucions estatals per recórrer o aproven lleis estatals invasives per aturar la nostra capacitat de sobirania. A Catalunya el PP és minoritari i per imposar les seves tesis espanyolistes usa els tribunals espanyols i els parlamentaris del PSC mai no voten contra el PSOE, encara que no sigui el que han votat a Catalunya (i d’això en diuen relació “federal”). On queda la sobirania del Parlament? I l’Autonomia? Quins drets se’ns reconeixen?
És per això que cal parlar (i denunciar), sense embuts, de la política centralista i espanyolista del Govern de Madrid. La “Política espanyolista” és aquella que ha fet augmentar la capitalitat econòmica de Madrid enfront de Barcelona centralitzant les seus empresarials, invertint molt més en l’aeroport o en Rodalies, fent l’AVE radial, incomplint dia si i dia també les inversions a Catalunya...
Contra això, només hi ha una opció. Mostrar que no som tan rucs com sembla (tot i ser una olla de grills). Votar massivament a favor de la nostra sobirania. Votar a favor de Catalunya (sense que això vulgui dir que aquí ho fem tot bé). Aquest fet té moltes conseqüències perquè mostra la nostra voluntat d’ésser. I aquesta és la nostra força i allò que una vegada i una altra volen amagar menystenint els nostres referèndums i la nostra identitat. Hem de votar massivament perquè en aquest vot hi ha la llibertat i la democràcia. I aquells que diuen que no serveix de res que pensin, per exemple, que la II República es va proclamar per unes eleccions municipals massives.
No tenim autonomia econòmica, política o cultural, infraestructures per dirigir, diners per invertir, lleis d’educació per desplegar, planificació territorial pròpia... l’Estat no deixa res a les nostres mans. PP i PSOE tenen molt clares les seves prioritats i nosaltres no ens podem quedar amb els braços plegats. I no els parlo de l’espoli fiscal..., ni parlem de la persecució de la unitat lingüística del català!
La transició va ser una enganyifa i després de trenta anys d’incomprensió i d’atacs ja n’estem tips, o n’hauríem d’estar tips. L’Estat de les Autonomies és un fracàs si volem caminar i mirar Europa i al món de fit a fit (i tenir més benestar). Ni tan sols tenim l’autonomia de les nacions britàniques! (per tenir seleccions nacionals o perquè les lleis del Parlament no siguin retallades per un tribunal).
Votar en el referèndum pel dret a decidir és votar per la nostra dignitat, perquè cal fer un crit d’alerta. El repte és gran i cal fer-ho bé. No s’hi val a improvisar o distreure’s amb batalletes de rebotiga. Cal fer un salt qualitatiu més enllà de la transició, la qual no ha de ser una meta sinó un punt de partida. Cal refer debats, reformular idees i albirar projectes amb entusiasme. Cal dir que la democràcia no és un mer sistema formal sinó un repte i una lluita que es construeix des de baix. Tenim dret a decidir i hem de reivindicar-ho!

PARAULES I VIDA

L’editor Josep Mª Castellet, sempre lúcid, parla d’alguns dels creadors catalans amb qui ha mantingut una bona amistat. Del poeta Gabriel Ferrater en diu que: “la seva personalitat va destacar sempre enmig d’aquell gruix cosmopolita de lletraferits d’elit”, “però les seves pors agudes i l’alcohol mai el van deixar gaudir dels seus èxits”. Del també editor i poeta Carlos Barral en diu: “la seva imatge frívola i simpàtica era per superar les pròpies febleses, perquè ell era tot al contrari: tendre, poruc. Necessitava tenir una certa notorietat pública per compensar una personalitat intel·lectual ferma però emocionalment trencadissa”.

Aquestes afirmacions requereixen el nostre interès i una reflexió, la qual es fa més evident si, com és el cas, les llegim paral·lelament a les que va dir Heidegger en el seminari que l’any 1925 dedicà al concepte de temps (amb qui coincidim plenament; i a qui continuem, amb més o menys encert, en els nostres treballs). És a dir, si tenim presents unes tesis de Heidegger que foren magníficament assumides i desplegades per Eduard Nicol.

Segons les disquisicions de Heidegger en el desplegament de la consciència humana la intencionalitat i la capacitat d’aprehensió no són mers instruments afegits sinó processos intrínsecs per a la seva constitució i desplegament. No són meres eines per a entendre-la sinó processos constitutius de la subjectivitat humana. Per això mateix, avui, Roger Penrose (com John Searle i altres investigadors) situa aquests processos en el centre de llurs investigacions.

L’ésser humà no és un ésser dual sinó “integrat” (en un procés constant d’integració) i complex. La consciència i el cos resten íntimament units entre ells i amb l’entorn (la natura i la resta d’éssers humans) i és a través de la intencionalitat que hom adquireix la possibilitat d’adquirir independència, veu pròpia i personalitat “en” i “des de” la realitat. I a major grau d’independència major grau de relació amb l’entorn i d’integració: major plenitud de vida (perquè la vida és un procés)

És per això mateix que Joan Miró i Rodolf Llorens reneguen d’aquells autors en què l’art i la vida són processos escindits (de Goethe, d’Ortega y Gaset...). En què la personalitat de l’artista no es correspon amb el seu art. No debades, Martí i Pol dirà que “en la mort aprenem a viure” o Montaigne (refermant, com Mozart, que per a viure més plenament cal ser conscients de la nostra contingència), dirà que la “utilitat” de la vida no rau en la durada sinó en l’ús (hom pot durar molt i viure molt poc).

Aquesta interrelació entre la vida i l’art és el que remarca Castellet en les seves reflexions. Una relació dialèctica de construcció, formació i transformació que és temporal (històrica), de la qual també en parla Heidegger amb encert. Un procés de vida històric que no és ni lineal ni unívoc, com bé mostren els autors de qui parla Castellet. Un procés de vida, com dirà Nicol, efímer i fràgil abocat a l’expressió. Entre la vida i l’art hi ha, doncs, un lligam estret i vital. Només l’humà es veu abocat a la metàfora i a través d’ella es troba i retroba. Només l’humà necessita de les paraules i d ela música per la seva mateixa constitució biocultural.

(sense títol)

Un piano tancat. Una música oblidada. Un so callat. Un silenci llarg.
Algun dia, algú va gosar trencar el silenci amb uns sons organitzats que mostraven la ferida d’una vida humana abocada a l’expressió en una realitat en silenci. L’abisme de l’ésser.
Algun dia algú va voler compartir la seva necessitat de dir coses i de construir-se. Aquest va ser el seu gest vital. Un gest i un esforç que naix del silenci per a retornar-hi.
Un gest que ens interroga. Que cerca la nostra complicitat.
La veritat és una invitació que cerca complicitats en la recerca de la vida que pas a pas anem perdent. La vida mateixa, i la seva veritat és un gest. Un gest efímer però contundent. Un traç que crida.
Un traç que commou i mena al moviment, però un gest i no pas altra cosa. Un gest que vol tenir veu pròpia per a ser una veu compartida. Que cerca la seva veritat per trobar-la i retrobar-la entre tots. Per trobar-se i retrobar-se en el món i en els altres.
Cada gest humanitza un xic el realitat, construeix un món en què la memòria, el record, l’oblit, la creació i la destrucció generen impulsos de vida: intensitat i intimitat. Individualitat i col•lectivitat.
Ho escrivia Josep Albertí en parlar de la poesia de Miquel Bauçà:
- “més enllà del real, una poesia tan fràgil com la cendra, i tan dura com la resistència”
- “Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta de la realitat”.

D’AMORS I D’ENAMORATS

Dèiem que Miró cridà amb força que calia rebutjar l’“Amor” perquè és una noció abstracte i allunyada de la vida (del nostre mode d’ésser, amb totes les seves possibilitats i limitacions) i, com sostingué Wittgenstein, en relació al concepte abstracte d’“Amor” hem de tenir ben present, com a humans que al cap i a la fi som, que d’allò del que no se'n pot dir res amb propietat millor no dir-ne res.

Per aquest mateix motiu Miró diu que hem de parlar de “l’enamorat” i “d’enamorar-se”. I és que aquest no és un concepte abstracte sinó un estat que mena a l’acció, a la passió, a l’entusiasme i a la vida.

Recordem – i retornem a- aquestes coses perquè l’altre dia vam anar a veure l’òpera bufa “L’arbore di Diana” del compositor valencià Vicent Martin i Soler i el tema és el mateix.

Aquesta òpera té un llibret de Da Ponte, el qual mentre l’escrivia també estava treballant en l’òpera “Don Giovanni” de Mozart i “Axur, re d’Ormus” de Salieri. Era un any, aquell 1787, en què al matí Da Ponte escrivia per a Mozart pensant en l’infern de Dante i a la nit treballava en el llibret de Martin i Soler pensant en Petrarca i en el paradís terrenal. De fet, aquestes dues obres, temàticament, representen el final del classicisme.

“L’arbore di Diana” només la podia escriure la picardia d’un valencià. I és que en el seu rerefons hi ha una crítica, amb tota la delicadesa aristocràtica pròpia del classicisme vienès, a la castedat i, sobretot, a les monges de clausura.

L’obra de Vicent Martin i Soler (amb uns pocs moments brillants) és un crit a l’amor terrenal i a la passió. Al plaer perquè, segons el mateix Da Ponte, “aquest drama, segons la meva opinió, és el millor de tots els que he compost, tant per la invenció com per la poesia: és voluptuós sense ser lasciu”. Ara bé, certament, representar-lo avui en dia és un xic carrincló.

No obstant tot, val la pena destacar que recull la tradició del goig per la vida viscuda amb intensitat i amb passió, la qual adquireix un notable valor i vigor de crítica social i de crit a la llibertat en Sade.

A l’òpera la deessa Amor apareix capciosa i transvestida jugant a tothora amb els transvestisme i les fronteres entre els sexes. No és l’amor místic sinó l’amor concret i sensual. I és que com escriu Pietro Aretino l’any 1527 als “Sonets luxuriosos”: “Estimem-nos sense fre ni aturador, puix que per amar hem nascut; adora el meu pardal com jo el teu niu, perquè sense ells, valdria res la vida?”. I com escriu Jean-Baptiste de Boyer (Marquès d’Argens) a “Thérèse philosophie”: “Voluptuositat i filosofia fan feliç l’home seriós. Abraça la voluptuositat per gust ,estima la filosofia per raó”.

DE L’AMOR I L’ENAMORAT

Ja em permetran que després de dies de treballar en investigacions més serioses em permeti aquesta digressió.
Deia Joan Miró: “els enamorats són formes que lluiten, que es devoren entre si”.
Amb aquesta afirmació dota de vida les paraules que anteriorment havia dit l’Ors: humanitza el formalisme del Noucentisme oficial i oficiós del sagrat seny català. I és que l’Ors ja va dir que s'havia de contraposar la figura de "l’home enamorat" a la de "l'home que fuma." Mentre l’un s’entusiasma i albira l’acció l’altre és passiu i espera la mort. Ara bé, contra el que passa en l’aportació de l’Ors, en els enamorats de Miró hi ha alegria i entusiasme: sang, desig i passió. Lluita i esforç.
En certa mesura, Miró s’aferra als teoremes físics de Konrad Lorenz, per a qui en els processos de vida “a major impuls intern hi ha menor estímul extern” i “a menor impuls intern hi ha més estímul extern”. I si el que predomina és l’estímul extern i no pas l’impuls intern els éssers vius tendim a la passivitat i a ésser un abocador d’imatges, de sentiments, de frases fetes, de tòpics i de refregits (que ens empassem pel broc gros de la televisió o d’internet) i que malmeten la nostra sensibilitat. La passivitat ens aboca a la mort en vida i la lluita ens mou a l’acció.
Miró, de fet, rehabilita al vell Plotí, per a qui l’amor és el desig de la bellesa que hom no té. I és a partir de Plotí (i per la tendència humana a la llei del mínim esforç) que hom ha dit que això vol dir que tots hem de cercar la nostra mitja taronja (la bellesa que ens manca). I això s’ha dit malgrat que ja en Plotí s’havia dit que en lloc de cercar la mitja taronja cal cercar la macedònia sencera perquè qualsevol bellesa que desitgem (qualsevol mitja taronja) participa d’una mateixa bellesa (perquè la bellesa és una i d’ella en participen totes les belleses particulars i parcials de què ens enamorem). I això cal tenir-ho en compte, a més, perquè l’amor humà és fràgil i provoca dolor.
Possiblement és això el mateix que trobem al “Banquet” de Plató quan se’n diu que una vida viscuda sense passió no val la pena d’ésser viscuda.
I és que la reflexió filosòfica ha de menar a la vida i ajudar-nos a viure millor i no pas a la inversa.