BIBLIOTEQUES I LLIBRES

Una biblioteca és un nus temporal. Un paisatge ric i complex. Ple de possibilitats i amarat d’esperances. Ple de coneixements que cal desvetllar. Ple de lluites i de cims.

Una biblioteca és un tot orgànic. Desmembrar-la (com se sol fer a casa nostra sense cap mena de mirament) és un ultratge. Sobretot si, com és habitual, es fa per ignorància, per menyspreu o per utilitarisme a la menuda.

Una biblioteca és un àngel/missatger adormit a la terra (matèria cultural en repòs). Alhora, és part indispensable de qui l’ha creat i de la seva personalitat, de qui l’ha ordenat amb paciència i esforç. Filla d’unes inquietuds, d’una època i d’uns problemes. Part indissociable del seu autor.

Mort llur autor, és memòria humil que espera nou alè vital per reviure en vides múltiples (que són vides compartides en i a través d’ella), i per mostrar-se generosa.

Una biblioteca, els seus continguts i el seu ordre (sempre inseparables), són part de la personalitat de qui l’ha creat i dels seus treballs. Al mateix temps, parla amb veu pròpia.

Penso això a Madrid, després de comprar tres llibres de vell. Quan repasso els motius que m’han portat a escollir-los entre els centenars que m’han cridat l’atenció (que no són estrictament econòmics, que també). Quan penso els motius per escollir-los i el prestatge on els posaré després de llegir-los. De qui seran companys de viatge (allí) i perquè seran companys de viatge (en mi).

He comprat un llibre del filòsof Ganivet i el posaré al costat dels llibres de Rodolf Llorens (ell me’l va donar a conèixer mentre preparava el llibre on recollim els articles que va publicar a la dècada del 1930). He comprat Menéndez y Pelayo per influència dels covilatans Milà i Fontanals i, sobretot, perquè parla d’estètica musical. Anirà al prestatge de la teoria musical. I he comprat el llibre d’Eco i altres autors italians perquè hi ha coses que m’han semblat bones de reflexionar d’acord amb el que ara estic escrivint i amb els meus darrers treballs s sobre els beguins. I després de llegir-ne bona part, he decidit guardar-lo amb els llibres sobre els beguins i les heretgies medievals.

En llegir el llibre de Ganivet em recordo del que jo he fet sobre Pujols i el que en diu Llorens i... Vénen tota una rècula de sensacions, d’inquietuds..., que es remouen i que van agafant cos i formant-se i transformant-se en mi. Que, després del merescut repòs digestiu, quedarà integrat en mi i dins l’ordre en què seran dipositats a les prestatgeries de casa.

EUGENI D'ORS I FRANCESC PUJOLS

Lévi-Strauss deixà clar que per a comprendre qualsevol cultura humana cal entendre-la com a possibilitat de transitar entre les dues grans veritats de l’ésser humà: la vida i la mort. L’ésser humà és el que es mou entre aquests dos pols. Allò que brolla de la dialèctica entre l’amor i la mort.
Aquesta lluita és una constant en la civilització humana. Descobrir la mort és el que impulsa l’ésser humà a fer-se tot el seguit de preguntes sobre la vida i sobre la realitat. L’amor és allò que l’impulsa a actuar i que el posa enfront de la realitat, dels altres i de si mateix. Ambdós l’impel•leixen a conèixer a prendre decisions i a fer-se responsable.
La mort i l’amor ens impulsen a viure la vida amb la màxima plenitud possible.
Aquests dos pols també són ben presents en les reflexions d’Eugeni d’Ors i de Francesc Pujols, les dues cares de la filosofia no acadèmica de la Catalunya del segle XX. En les dues ànimes bessones de la cultura catalana.
D’Ors i Pujols són la cara i la creu d’una manera de comprendre el món en què la reconciliació de la mort i de l’amor són crucials. Pujols ho diu ben clar quan exposa: “El naixement, l’amor i la mort ens posen en contacte directe amb tot el que ens envolta […]. La vida és una tragèdia en tres actes. [Per això cal] mantenir fresca i sempre renovada la idea i la imatge de les seves relacions. Bon punt hom neix, comença de morir [...]. La Hiparxiologia, estudiant el desenvolupament orgànic dels éssers, cada vegada més elevats en els graons de l’escala [de la vida], i estudiant les relacions mútues dels organismes d’un graó amb els dels altres, en relació amb la funció activa i reactiva de la llei biològica, estudia, igualment, la manera com un esperit pot passar d’un graó a l’altre; començant pel vegetal i acabant essent àngel”. D’Ors ho deixa ben clar en l’acte simbòlic final de la seva vida: en al voluntat arbitrària d’ésser enterrat a la tomba “A Matilde” del cementiri de Vilafranca per aconseguir redimir-se i reconciliar l’amor i la mort.
Ambdós pensadors porten a la pràctica allò que magníficament es dramatitza a l’òpera Tristan und Isolde de Wagner: en la qual el concepte del “Liebestod” (o de la fusió romàntica entre l’amor i la mort) adquireix un grau de màxima expressió, sobretot si tenim en compte que just al final de l’òpera (quan els dos enamorats moren) per, com d’Ors, reconciliar l’angoixa vital, Isolda canta una de les àries més importants de la música occidental en què diu: “En el cabal ondulant, / en l’eco sonor, / en el Tot que s’agita / en l’hàlit del món / ofegar-se / submergir-se / sense consciència... / delit suprem”.
Va ser Nietzsche qui va defensar que les arrels dionisíaques de la música alemanya comencen en Bach i culminen en Wagner. I aquesta arrel dionisíaca es caracteritza per una triple dissolució dels límits del jo. Primer, en l’èxtasi estètic de la música; segon, en el trencament dels límits del jo accedint al seu subconscient i, tercer, en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura a través del retorn del jo a la natura/matèria. Amb aquesta triple dissolució del jo (la persona) supera la seva individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. Tristan und Isolda respon a la perfecció i a aquest esquema. En el Liebestod final de l’òpera, just abans que els dos amants morin. D’aquesta manera es resol el dilema entre l’amor i la mort: els oposats es retroben. I és aquest mateix acte de retrobament i de reconciliació, o si ho prefereixen de redempció, el que va guiar la voluntat de d’Ors quan aquest decideix ésser enterrat a Vilafranca. Tot l’esforç apol•lini d’arbitrarietat i el dolor de l’existència (l’àngel i l’angoixa, en paraules de d’Ors) es resol en un acte dionisíac d’amor. La llum d’Apol•ló es resol en la foscor de la nit de Dionís. I és que com escriu Salvador Espriu a La pell de Brau: “Pels esglaons / dels nostres mots / el cel es torna / a poc a poc / presó baixada, / closa foscor, / i som de sobte / basarda de por. / Per l’alta escala / de les paraules, / la llum pujàvem, / alliberada: / entén el dia / la nit de l’aigua”.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (II)

El que dèiem l'altre dia ho podem aprendre de l’exemple que ens han donat aquells que ens han precedit. Diuen que el viatge més llarg i més fascinant és el que fem amb la ment, i no s’equivoquen de gaire.

La major part de les exploracions de Darwin no es van fer més enllà del seu escriptori. Bach escrivia la música sobre una taula. Newton, segons diu la llegenda, tenia grans dificultats per orientar-se dins la seva facultat de Cambridge. Kant no va trepitjar gaire més enllà de Königsberg. Einstein va construir la seva teoria tridimensionalment a la seva ment. Els grans savis clàssics eren gairebé ineptes (com Miró i tants altres) per a les qüestions més roents de la vida quotidiana...

Què és, doncs, allò que ens mou a la història, a les ciències i a l’art? Quina necessitat en tenim?

L’ésser humà contingent i efímer necessitat compartir la seva vida i per això necessita de la narrativitat i de la dramatització de la vida. Es troba abocat a l’expressió per a conèixer i per a viure. Per a compartir, crear complicitats i seduir. Per a construir el seu estil de vida. A l’art i a la ciència.

Els grecs ho sabien bé. L’historiador, doncs, era (i ha de ser) pròpiament dit l’“histor” i això vol dir un “testimoni ocular” que genera la “historie”: el coneixement de primera mà (o almenys fidedigne i contrastat) I aquets coneixement és la narrativitat compartida: la intersubjectvitat. Des de la Grècia Clàssica l’historiador s’enfronta a l’aplicació d’un criteri de cientificisme sense perdre de vista que la seva ciència és l’encarregada d’explicar i transmetre la història, la de comprendre i compartir. És la de redescobrir la vida que s’amaga (reposa) en la memòria (escrita i oral), en els papers i en els arxius.

La filosofia, les ciències i l’art parlen de l’ésser humà. Són actes de creació poiètica del nostre mode d’ésser que viu en la dialèctica entre l’individu i el col·lectiu, i entre la natura i la cultura.

El parlar de les ciències però, no és un simple comunicar o explicar. Parlar vol dir construir el sentit i el valor: el logos. Humanitzar la vida. Parlar vol dir organitzar, comprendre i actuar.

Quan Heidegger va parlar de l’art i de l’espai en la conferència que l’any 1969 dedicà a l’escultor Eduardo Chillida, un dels conceptes que usà és “raümen” (crear espai). El filòsof no parla de l’“espai físic” sinó de l’“espai vital” (pragmàtic, significatiu i públic). De l’espai que a Ésser i temps és la condició de possibilitat del “Dasein”. L’important és que en Heidegger l’espai es produeix. “Espaciar” és preparar l’aparició de l’espai vital de l’ésser humà: de l’existència. Crear les possibilitats de la vida humana. És donar-se a l’abisme cognitiu per habitar la realitat: “l’acte d’espaciar aporta la llibertat, l’obertura necessària per a l’assentament i l’habitar de l’ésser humà” (Das Raümen erbringt das Freie, das Offene für ein Siedeln und Wohnen des Menschen”). Espaciar es descobrir, redescobrir i redescobrir-se. Obrir-se i independitzar-se al mateix temps. Espaciar és obrir les portes a la lluita per la llibertat. Davant això, però, avui, l’espai que habitem és, cada vegada més, una faixa vella i imposada que ens constreny la sensibilitat: que ens eixorda i que ens bombardeja indiscriminadament amb dades, imatges i tot el que li ve a la mà. Que ens vol estúpids.

PÍNDOLES DE PIDOLAIRE (I)

El bipedisme va fer que els humans miréssim a l’horitzó de fit a fit (encara que avui caminem capcots i a batzegades). Va donar la llibertat a les nostres mans i la possibilitat de la dansa al nostre cos. Va trastocar la nostra vivència de l’espai i del temps. Va ser tota una revolució.

Aquest fet va desvetllar molt la nostra curiositat (curiositat que també és inherent a moltes aus i mamífers) i, sobretot, va potenciar la nostra capacitat d’anticipació. Ahir i avui el gran repte dels humans és el de mantenir viva la flama de la curiositat.
La curiositat és el motor de l’aprenentatge. La lluita contra l’apatia i el desinterès (llàstima que hem convertit l’educació en un sistema i que ja no la concebem com un procés viu i de vida).
El tacte, la mirada i l’oïda són els primers que s’enfronten amb la curiositat humana. A través dels sentits els humans, des d’infants, aprenem a copsar què val la pena de captar la nostra curiositat. Descobrim i redescobrim l’espai i el temps, a nosaltres i als altres, la natura i la cultura. I aquest procés seria impossible sense la participació de la intel•ligència, del pensament que permet la reflexió (el moviment interior que rebrosta en el moviment i en l’art). El pensament que permet el diàleg; la independència individual i la intersubjectivitat.

La novetat ens excita i ens dóna plaer. Ens mou a l’exploració. A través de la curiositat cerquem, primer, l’objecte digne d’interès i, després ens convertim en objecte d’exploració. I cal no perdre mai l’interès ni oblidar que sempre hem de sentir la novetat de l’exploració del món i de l’autoexploració. Si no, com bé sabem, caiem en estereotips, tòpics i pensaments morts.
Per constitució, estem abocats a aquesta exploració i a aquest gust per la novetat (abocats a l’abisme cognitiu). A fer mapes i a cartografiar-ho tot per aconseguir més plenitud de vida. Però en aquets procés l’impuls biològic no es pot dissociar de l’impuls cultural.
En el nostre cervell hi ha els mecanismes per orientar La conducta cap a la cerca de coses noves (cap al paler de la descoberta, que excita i que ens mou a la creativitat). Es produeix una excitació satisfactòria que decau si no la dotem, des del context, d’una sensibilitat i d’un humanisme culturals. L’excitació és la cerca (com bé diuen els neuròlegs) però la cerca necessitat d’un context apte per a incitar-la, dirigir-la i fer-la fructífera). Els sistema (l’hipotalem i el sistema límbic) és el suport estructural (intern) de la curiositat, però no n’hi ha prou. Com diria Ramon Turró, no n’hi ha prou amb tenir fam: cal aprendre a alimentar-se i gaudir de l’alimentació.
El batec de la curiositat i el batec cardiovascular són les condicions “fisològiques” de la humanitat (les del cos i les de la ment). Amb l’aprenentatge i l’experimentació arribem al moviment coordinat i compartir i a l’anticipació racional. A la música i a la dansa, al diàleg i a la filosofia. I tot això seria impossible sense la força de la seducció que ens excita, dóna plaer i genera interès. En el cas dels humans, doncs, no hi ha individu sense col•lectiu ni biologia sense cultura (i viceversa).

D'ENERGIES I D'AMORS

La vida de les persones és plena d’atzucacs i paradoxes. D’elles n’aprenem coses (o n’hauríem d’aprendre coses). És bo referir-se als altres per observar-nos a nosaltres mateixos. Per a conèixer-nos després d’educar la nostra mirada. És bo conèixer-los per conèixer les febleses humanes que tots compartim.
Com escriu Montaigne: “El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem sinó aquell mateix. [...] Si ens ocupàrem d’observar-nos i si esmerçàrem el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer els coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes”.
Tot plegat ens porta a memòria dues vides prou importants com per a tenir-les en consideració per llurs aportacions, i prou torturades per llurs febleses i per llur lucidesa, de les quals en podem aprendre molt.
El pintor Francis Bacon pensava que la vida humana és un aconteixement absurd entre dos buits (l’abans i el després). Va viure ofegant llurs angoixes en alcohol i morí just quan estava bojament enamorat d’un jove madrileny i en un hospital de monges. Morí quan estava exultant d’amor!
Per a Einstein l’energia sense amor és un dispendi banal. I és gràcies a ell que sabem que la matèria és buida i, per tant, que mai no arribem a tocar el cos de l’altre. Entre el nostre cos i el de la persona acaronada sempre queda un petitíssim espai que només omple l’energia. Mai no ens toquem; però alguna cosa hi ha que uneix una matèria amb altra matèria (un cos amb un altre): l’amor?
Llegint Levi Strauss se’m va ocórrer el següent aforisme: la Humanitat la construeix la vanitat dels homes / l’humanisme és allò que hi creix als marges”. La idea em va venir al cap perquè un dels costums de l’Església a l’època medieval era la de fer visites per veure com estaven les seves esglésies i com es comportaven els creients i, sobretot, els clergues. De les visites d’aquests segles se’n desprèn una valuosa informació sobre la vida quotidiana, les seves conductes i temors i els seus conflictes i vicis. Si en fem una ullada una mica exhaustiva, una de les dades que se’n desprèn és que la majoria dels clergues tenien relacions carnals amb dones i d’aquestes relacions sovint n’hi havia fills que després actuaven d’escolanets. Quan el bisbe feia la seva visita constatava aquests concubinatges i imposava una multa que serviria per construir la catedral de Barcelona. És l’amor qui construí l’Església? Quina és l’Església real?
.../...

VI, CERVESA I CULTURA

Un taxista de Bourdeus li va dir a Joan de Segarra que: “Le civilisation, c’est le vin, et le vin c’est la France”. Tant de bo algun dia els catalans tinguem aquest grau d’autoestima; encara que sigui exagerat. El cert, però, és que els catalans ni en cultura, ni en llengua..., ni en gairebé res! tenim autoestima. I molt menys en els vins, o en tot allò que els envolta. I ja seria hora!

Des d’antic, a la Mediterrània, l’evolució del vi i de la cervesa han anat paral·leles. I Catalunya és un dels màxims, i dels millors productors, en ambdós productes. Els nostres vins i les nostres cerveses són d’una molt bona qualitat i conformem una part important del nostre teixit econòmic i cultural.

Ja en els nostres dies l’enòloga Elena Adell de les Bodegues Juan Alcorta diu que “la vinya és l’origen de tot, el punt de partida”.

Això vol dir que cal potenciar les virtuts del raïm, que cada vegada cal desplegar tractaments menys agressius amb el medi natural, que cada marca té la seva senya d’identitat, que cal valorar tot el que acompanya un bon vi, que és bo que els cellers estiguin integrats en el paisatge…

La importància del vi és ben clara i els reptes són ben vigents en el terreny productiu i cultural. El renovat interès per les varietats autòctones (el callet, el premsal blanc, el xarel·lo o el manto negre), l’experimentació amb varietats (el chancellor, el belat o el chamborcin), la plantació de vinyes en cotes elevades pel canvi climàtic (produint vins amb característiques prou específiques), la importància del paisatge… són reptes prou clars.

Les cultures del vi i el paisatges són dos dels elements patrimonials intangibles. Elements intangibles i immaterials del patrimoni cultural i de l’economia que serveixen per desplegar models de producció (culturals i econòmics) que no siguin destructius i que siguin singulars. Valors intangibles amb una bona capacitat de generar models de creixement, de promoció i de producció. Són el que avui denominem “valors afegits” a un territori i a una cultura. A un producte i a un territori. I no els podem obviar.

Amb tot això que acabem d’apuntar no descobrim res de nou. Cal reinterpretar-ho i interioritzar-ho per ser més perspicaços. Per redescobrir l’espai que habitem. Per aprendre a viure (que és el que ens pertoca com a humans; si fugim del que els sociòlegs anomenem “la modernitat liquida”, que és un present i una vida sense memòria).

Des d’antic, doncs, l’embriaguesa del vi és aquell entusiasme que ens permet el camí cap a la saviesa i cap a la civilització. És una embriaguesa en què, com diria Peter Sloterdijk (i defensà Nietzsche), el desdoblament de la subjectivitat (individual o col·lectiva a través de la festa i del ritual), permet l’escenificació del jo que cerca i que es cerca. I aquest és el punt de partida de la cultura i de la vida que mira al present amb força.

Alcem les copes i brindem!

TENIM DRET A DECIDIR!

Fa molt pocs dies una vella tribu d’Uganda ha “recuperat” al seu rei, però aquest només tindrà atribucions culturals. El poder polític i econòmic el retindrà l’Estat. Aquest cas recent, a algú i per casualitat, li recorda... Catalunya? (i per extensió els Països Catalans)
PSOE i PP coincideixen (com en l’aprovació dels darrers pressupostos de l’Estat a Madrid) en blindar la independència econòmica del País Basc i de les seves institucions, però la neguen a Catalunya. Qualsevol cosa que surti del Parlament de Catalunya i que expressi la nostra sobirania és recorreguda i menyspreada: la llei d’educació, l’Estatut... Quan no se’n surten a Catalunya van a les institucions estatals per recórrer o aproven lleis estatals invasives per aturar la nostra capacitat de sobirania. A Catalunya el PP és minoritari i per imposar les seves tesis espanyolistes usa els tribunals espanyols i els parlamentaris del PSC mai no voten contra el PSOE, encara que no sigui el que han votat a Catalunya (i d’això en diuen relació “federal”). On queda la sobirania del Parlament? I l’Autonomia? Quins drets se’ns reconeixen?
És per això que cal parlar (i denunciar), sense embuts, de la política centralista i espanyolista del Govern de Madrid. La “Política espanyolista” és aquella que ha fet augmentar la capitalitat econòmica de Madrid enfront de Barcelona centralitzant les seus empresarials, invertint molt més en l’aeroport o en Rodalies, fent l’AVE radial, incomplint dia si i dia també les inversions a Catalunya...
Contra això, només hi ha una opció. Mostrar que no som tan rucs com sembla (tot i ser una olla de grills). Votar massivament a favor de la nostra sobirania. Votar a favor de Catalunya (sense que això vulgui dir que aquí ho fem tot bé). Aquest fet té moltes conseqüències perquè mostra la nostra voluntat d’ésser. I aquesta és la nostra força i allò que una vegada i una altra volen amagar menystenint els nostres referèndums i la nostra identitat. Hem de votar massivament perquè en aquest vot hi ha la llibertat i la democràcia. I aquells que diuen que no serveix de res que pensin, per exemple, que la II República es va proclamar per unes eleccions municipals massives.
No tenim autonomia econòmica, política o cultural, infraestructures per dirigir, diners per invertir, lleis d’educació per desplegar, planificació territorial pròpia... l’Estat no deixa res a les nostres mans. PP i PSOE tenen molt clares les seves prioritats i nosaltres no ens podem quedar amb els braços plegats. I no els parlo de l’espoli fiscal..., ni parlem de la persecució de la unitat lingüística del català!
La transició va ser una enganyifa i després de trenta anys d’incomprensió i d’atacs ja n’estem tips, o n’hauríem d’estar tips. L’Estat de les Autonomies és un fracàs si volem caminar i mirar Europa i al món de fit a fit (i tenir més benestar). Ni tan sols tenim l’autonomia de les nacions britàniques! (per tenir seleccions nacionals o perquè les lleis del Parlament no siguin retallades per un tribunal).
Votar en el referèndum pel dret a decidir és votar per la nostra dignitat, perquè cal fer un crit d’alerta. El repte és gran i cal fer-ho bé. No s’hi val a improvisar o distreure’s amb batalletes de rebotiga. Cal fer un salt qualitatiu més enllà de la transició, la qual no ha de ser una meta sinó un punt de partida. Cal refer debats, reformular idees i albirar projectes amb entusiasme. Cal dir que la democràcia no és un mer sistema formal sinó un repte i una lluita que es construeix des de baix. Tenim dret a decidir i hem de reivindicar-ho!